Ell

Recordo la primera vegada que vaig sentir parlar del Determinisme; va ser en una classe de Filosofia d’en Carbó, durant els meus anys de Batxillerat. Després d’entendre que tot el que fem i el que diem està sotmès al destí i no pas a l’atzar, se’m va fer un nus a la gola, em vaig sentir lligada de mans i peus. Així doncs, tot el que faig i dic ja està escrit que ho faré i ho diré? Vaja...

I vosaltres, creieu en el Determinisme? Creieu en el destí? tot el que et passa al llarg de la vida està escrit, tan les coses bones com les dolentes.

Avui, us he de dir que m’he llevat i he cregut en el destí. Cada vegada que penso que pot passar això del destí, que pot ser, en el meu cap premo el play d’una pel·lícula que recula de pressa en el temps, recula fins a aquell punt d’inflexió on les coses es comencen a desencadenar. I així és tal i com ho he viscut aquest matí. Us explico la meva pel·lícula de seguida. Seieu,la sala és còmode, amb seients vermells vellutats, afanyeu-vos que  s’apaguen les llums i comença la història.

Tot comença quan, el diumenge passat, el meu germà jugava a ser una cabra Montesa baixant amb bici de ca l’Agustí. Baixava ràpid, el destí el perseguia, potser en forma de vent o sorra,  fins que el va fer que caure i va sortir disparat endavant. Per sort, tot ha quedat en un parell de punts i mig cos masegat per la trompada, es podia haver fet molt mal. I és aquí, des del moment en què surt disparat quan comença tot,el punt d’inflexió, a on el destí ja té el que volia: seguint recte, la via del tren es bifurca, en neix una altra al costat i algú fa baixar la palanca perquè el tren s’hi desviï.

A l’altre costat del poble, mentre el meu germà baixa ràpid i en el moment en què li patina la roda i surt disparat, a Ell li queden poques hores abans que el destí ho acabi de lligar tot. Quan tot això passa el destí em té a Llançà menjant un arròs “al son” de les castanyoles mentre el meu germà es fum de morros. Potser en el moment en què vola per sobre la bici, tinc els ulls tancats intentant buscar un xic de pau i sentint al poble de mar que balla enmig de vestits d’Andalusia. Potser els vaig tancar en aquell moment, quan el meu germà volava a càmera lenta...mentre a mi em passava la vida pel davant. Tot escrit...

Quan arribo a casa em trobo  la cabra Montesa feta un cromo. La part dreta del cos, braç i cama ben rascats i amb un parell de punts al colze. El casc esquerdat...el destí el perseguia amb ganes...malparit. El tros que hi ha entre que ell cau i jo arribo a casa passen moltes altres coses, una d’elles molt desagradable que té a veure amb la meva vida sentimental i que aquí ara sobraria però ho dic perquè entengueu que el diumenge passat va ser una gran merda de dia, així de clar, i com que ja estava escrit que ho diria...què hi puc fer? No és culpa meva!!

A quarts d’onze de la nit, quan sembla que tot està més calmat i mentre faig el xafarder al feisbuc, el destí torna a sacsejar la meva calma. El meu germà pica la porta de l’habitació: em demana que li vagi a buscar uns relaxants musculars que s’ha deixat al cotxe. Baixo les escales, surto al carrer i sento un xic de fresqueta, la nit és agradable. Camino fins al cotxe i quan estic a punt d’obrir la porta el sento, sento com Ell plora, el destí ha lligat caps i ara em toca a mi sortir volant endavant i fer-me un parell de punts, no pas al colze sinó a l’ànima. Torno a tancar el cotxe i reculo, segueixo el plor d’un gat, sé que és petit, molt petit. En un primer moment penso que ho fa un nen musulmà que juga a pilota i que podria imitar molt bé el plor d’un bebè de gat.

-         És un gat petit? Esperant que em digui que no!!!

-         Sí, està aquí sota el cotxe. Estava al contenidor i l’he agafat, li he donat aigua i ara s’ha escapat i s’ha posat aquí sota.

El destí em passa per sobre, m’atropella i em dóna de veure un còctel de sentiments que feia temps que no sentia. Els plors del gat i els meus es barregen. El nen em mira al·lucinat i m’abraça: - senyora no plori, sisplau, no plori. Caram quin moment... en Mohamed no deixa d’abraçar-me i jo al gat, tots tres al carrer abraçats, mentre el destí dels altres està en un plat de sopa tot mirant la tele tranquil·lament. I com és una persona capaç de llançar un animal tan petit al contenidor? Si es poguessin detectar aquestes persones...que portessin a sobre la lletra escarlata!!! Tanta gent que maltracta a persones i animals, si poguéssim saber qui són només de veure’ls l’ombra...tot i que si mires bé als ulls d’una persona ho pots intuir a vegades.

Ell, una delícia de gatet, dorm amb mi dues nits, al meu costat. Dues nits, dos dies de petits marramiaus i de carícies infinites, a punt per donar-li una nova llar. Ahir, a les cinc de la tarda una noia molt agradable el va venir a buscar. Desconsolada, el vaig arrencar de sobre meu i vaig posar sobre les seves mans el còctel de sentiments. Viurà en una Masia amb un noi que adora els animals i que acaba de perdre el seu gat. I penso un altre vegada, serà el destí? Tot un seguit d’accions que desencadenen irrevocablement tot el que ens passa, algunes coses plaents d’altres desplaents. Si aquell dia, a la classe de filosofia d’en Carbó, m’haguessin explicat el Determinisme d’aquesta manera, segurament m’hagués aixecat de la cadira i hagués abandonat la classe, tot pensant que se’n podia anar a la merda la doctrina filosòfica.

Llançà, un poble llunyà

No ens serà fàcil. Ens ho haurem de currar. Ens espera una cursa de fons.

La taula a on estic asseguda està torta. El vent m’acosta la flaira dels últims minuts d’un arròs gairebé cuit. Sobre les tovalles, un pica-pica desordenat i gots mig plens de vermut. No hi ha gel, els glops que faig cada vegada són més calents. La primavera està madurant massa de pressa. Tinc la sensació que el temps gira molt ràpid al meu voltant. Deixo caure el cap enrere, omplo els pulmons d’aire empordanès i amb els ulls tancats faig passar uns quants minuts de la meva vida.

Aquest matí, quan m’he llevat i molt aviat, he reviscut l’eterna sensació, la mateixa de cada any, la implacable, l’asfixiant: la meva vida professional haurà d’esperar un any més. Però torno a insistir en una única destinació: Puigcerdà. M’ho he jugat tot a una carta. Ens espera un camí llarg, la docència és una cursa de fons. Només aquells més resistents creuaran la línia de meta. Diuen que si ho desitges amb ganes és més fàcil esperar.

 Algú fa pujar el volum de la vida exterior. Sento cada cop més alt els crits de la vida de Llançà fins que em fan obrir els ulls; em sembla que ha passat una vida sencera, tot distorsionat. Recordo quan era petita, a l’habitació a on sóc ara mateix, escampava pel terra les llibretes d’oposicions de la meva tia. M’inventava noms i els escrivia a sobre la portada. Feia veure que era professora, tots als seus llocs, ningú es movia. No en recordo cap d’aquells noms tan reals ni sé a on són aquelles llibretes que tan em van fer somiar. Sense donar-me’n compte, amb un petar de dits, sec a l’aula d’amfiteatre de la Universitat de Barcelona. Tan inspiradora com les llibretes, la vida és rica i plena de significat quan em parlen de llengua, saben encendre’m de passió i fer-me quedar tan quieta i atenta com aquells qui una vegada van ser els meus alumnes en aquesta habitació.

Els últims segons amb els ulls clucs em porten a l’ara, al present.

Llançà

Festa de “La Virgen del Rocío”

El que creia que havia de ser un dinar íntim i familiar s’ha convertit en un mar de castanyoles i “lunares”, un passeig per Andalusia. Quan entro dins la pineda, adornada de banderetes de la senyera catalana i andalusa, em sento tan lluny com la meva carrera ho està de mi. Busco un pi més real per seure-hi a sota i tancar els ulls. Hi he estat moltes vegades a aquest poble. Avui, Jo i no pas la dona que passa vestida de sevillana, estic segura que el meu cos potser hi és a Andalusia, però tot allò que no és matèria està a un altre lloc a on tampoc sabria dir on és.

Asseguda a la taula torta, el més real que veuré avui, un plat d’arròs apareix ràpid i fumejant davant meu, acompanyat de l’adoració de la Verge, la “Salve rociera” una cançó popular. Ataco sense pietat no pas a la verge sinó a les gambes i als musclos amb l’esperança que em tornin a la meva terra. No ens serà fàcil, ens ho haurem de currar, hi sóc lluny, molt lluny. Tasto el gust del mar però els meus sentits no toquen terra, són nàufrags en algun segon d’aquells minuts que he fet passar amb els ulls tancats. Estan distorsionats i desordenats com el pica-pica que m’he trobat només d’arribar. Faig baixar un glop de vi vermell com la sang. Sento com baixa fred i calent cap a baix. Amb sort, quan toqui fons, potser pujarà fins a dalt i em bufetejarà amb la mà oberta sense castanyola, o potser no tindré tanta sort i cauré mar avall, lentament, amb els braços oberts esperant tocar fons.

Quan les últimes passes em porten fins a la sortida de la pineda, un país sencer s’enganxa  a la meva ombra desfeta, embolicada de senyeres. Arrossego vides paral·leles, l’una viu estabornida en l’ara, l’altre ha quedat lluny, ve a poc a poc, enfrontada en una cursa de fons d’on no li serà fàcil arribar a la meta, s’ho haurà de currar; i si no ho fa, quedarà allà, en aquells minuts atrapada, amb els ulls clucs per sempre més.

El meu primer Triatló

Em queden els últims metres de natació. M’envaeix una estranya sensació, necessito girar-me per veure què passa darrere meu.  Hagués estat millor no haver-ho fet; una onada m’ensenya les dents, molt més alta que jo i segurament amb uns quants anys més, m’està trepitjant els talons i està a punt  de caure desplomada sobre meu. No faig res, em quedo allà enmig, parada, observant com creix i ve cap a mi. Només puc fer una cosa: cridar contra ella.

Són les nou del matí. Un cel gris tapat cobreix el dissabte de poques esperances de veure el sol. A l’aparcament de la Piscina m’esperen en Manel Cueto i la seva dona, la Montse. Estic plena d’energia i ganes de llançar-me a l’aigua a veure què passa! Desplego el neoprè per ensenyar-lo. Les cares de tots els que estaven allà em deixen prou clar que ho passaré malament. Em va gros de la part de dalt i és sense mànigues. Carreguem les bicis. Faig un recompte de tot el que he de dur.

Arribem a Sant Feliu de Guíxols, la cimera dels meus grans reptes d’aquest mes de Maig de 2012. Sant Feliu, je t’aime. De camí cap a boxes, busco a on és la bici de l’Alfonso per demanar-li, si us plau, el seu neoprè. Fa fred i no vull ser un peix globus dins l’aigua. L’Alfonso fa el triatló sprint que ha començat a les 10. Ja el veig arribar a boxes. Sembla que està bé però és només aparentment. Està molt marejat. S’agafa uns segons per respirar a fons, s’acosta a la tanca, s’agafa, ajup el cap i veig com comença a treure un xic de vòmit. No vol agafar la bici. Li dic que segur que quan pugi a la bici es trobarà bé, i li dic convençuda. Diu que ho prova. Més avall d’on érem nosaltres, algú vomitava més que un xic. El mar no es troba bé.

Estem a la línia de sortida. L’aigua gairebé a 16 graus. Sembla mentida però no passo gens de fred durant tot el sector de natació, estic molt bé, fins i tot m’agrada. Començo fent braça fins la primera boia; de costat amb tota la tropa. Passada la primera boia comença a venir una mica d’onades, intento fer crol però és impossible, vaig molt incòmode. Alterno esquena amb braça, vaig de les últimes. Al costat tinc un noi que té algun problema, ha cridat al noi del caiac però ha passat d’ell, fins que el tio, desesperat, li ha llançat pel cap les ulleres ( això és el que ha vist la Montse). Més a prop una noia navega contra corrent, ja l’han avisat que se s’estava desviant, només em falta el barret de palla perquè fent esquena i observant tot el que passa, sembla que això sigui verano azul! Però de verano azul no en té res! A cada braçada empasso un glop de pura sal, estic fins els nassos de nedar! Vull la meva bici ja! i de sobte, a punt d’arribar a la segona boia sento com alguna cosa està passant per sota meu!!, rellisca sota la meva esquena! M’està tocant algo i no vull pensar que sigui una tonyina assassina!!! Déu meu!! Però si és la noia desorientada! Em giro i veig: Orca,  passa just sota meu! Què hi fot aquesta aquí sota? Més endavant ja tornava a anar en direcció equivocada! Quina tia!

Només queden els últims metres, i ara ve quan em giro a veure què passa darrere meu! Ja sóc davant l’onada que ve decidida a caure sobre meu! Com aquell que deixa anar un sac de 20 quilos de patates! Miro cap endavant el del caiac em mira i riu, em diu que ja gairebé hi sóc, al fons del mar penso! En fi, “mucho ruido y pocas nueces” l’onada m’empeny amunt com si estigués sobre un matalàs elàstic d’aquells de les fires que normalment es posen al costat de les patates fregides. Arribo! I no em puc treure el neoprè! Què més em passarà? no puc fer baixar la cremallera! La Montse me la fa baixar sense que ningú ho vegi! Faig una transició molt lenta i quan tinc la bici pam! Se m’enganxa el neoprè d’algú a la roda del darrere! Cagum la pell!!! I quan ja sóc fora gairebé...el jutge em fa recular perquè no porto posat el dorsal! Però si el tinc ala bici! Au recula! Es pot perdre més temps?

Pujo sobre la meva petita i tot i que no em trobo gaire bé, amb les pulsacions molt altes i de pujada, ja veig la primera noia i l’avanço. Al cap d’uns parell de quilòmetres la segona. Em començo a trobar molt millor i ja avanço la tercera. Tinc sed de bici! Finalment, la quarta noia en baixada. La carretera molla de les quatre gotes que estan caient, la fan molt més perillosa. Arribo a boxes i penso que m’han quedat molts quilòmetres de bici per quedar satisfeta i fer un bon paper. El sector de runing “sin pena ni gloria” fins al final. A la meitat del recorregut em trobo en Manel que ja torna, xoquem les mans i una mica més amunt un tio catxes m’avança. Arribo molt contenta mentre sento el meu nom i ja m’espera la Tribu. Ens felicitem i l’Alfonso em diu que li ha anat molt bé, que s’ha trobat molt bé sobre la bici i l’ha pogut acabar com es mereixia.

 Gràcies Montse per les fotos i la teva paciència amb les bosses! Gràcies Alfonso pel neoprè! Realment una  bona experiència, m’ho he passat molt bé però amb una conclusió: com el ciclisme pur i dur no hi ha res! Fins la pròxima i FORÇA TRI-BU!

19 quilòmetres de victòria

Al final del passeig, veig, il·luminat, el pavelló de Llagostera; el meu quilòmetre ha arribat. Empasso coll avall una petita reflexió: igual que a la vida, el camí t’acaba portant davant els obstacles, la teva feina és superar-los.

Les últimes passes, eternes, em fan entrar dins. Aixeco el cap: la gent ens comença a aplaudir i se’m neguen els ulls de felicitat. Estem al quilòmetre 81. Busco, emocionada, les camilles del podòleg. Baixo les escales com puc i entre mirades de suport arribo fins a la camilla. Et fan molt de mal? Em pregunta la podòloga; té una cara agradable i una mirada tendre . A la meva dreta hi tinc un noi estranger que em mira amb cara de patiment: en el seu camí de vida s’ha trobat molts obstacles. Li acosto la mà i me l’agafa. Un moment que no oblidaré mai. Li baixen el mitjó. Té el turmell esqueixat, de costat a costat una llaga de dimensions considerables li dibuixa un somriure afogat, poc dissimulat. No, no em fan gaire mal, li dic a la noia, després de veure això no tinc dret a queixar-me. Treu una xeringa i me la clava en una de les llagues, fa sortir el líquid. A la meva esquerra hi tinc un altre noi, em pica l’ullet, s’ho pren molt bé. Poso un peu a terra, després l’altre, noto el pes del meu cos. Sec al costat de la Trias: ara ens farem un massatge de puta mare i ja veuràs com tirarem bé. Em diu que no ho veu clar; caminava a poc a poc abans d’arribar al pavelló. Ens fem el massatge.

Les mans del fisioterapeuta fan força sobre els meus quàdriceps. M’està fent mal però després ho agrairé; en sap. De tant en tant, amb el ulls mig oberts me’l miro i no vull maleir-li res perquè m’està fent bé, però...ha arribat l’hora de la veritat. Les mans paren. Em diu que les tinc bé i ja només per la feina que ha fet es mereix que acabi els 19 quilòmetres que ens queden. Baixo i em sento molt millor. El noi que em picava l’ullet s’estira i em diu: ara l’acabem encara que sigui de genolls! Moc el cap de dalt a baix. Quan m’acosto a les noies veig que a la Garcia li han posat una tirita blava al bessó, li han dit que té el peu inflat. Els meus peus estan destrossats. La Trias diu que no continuarà i em sembla que està fent el correcte, no es pot arriscar a una lesió, en aquests moments s’ha de tenir cap tan per dir continuo com per dir ja n’hi ha prou. Núria, la moral amunt! Vas fer el correcte! Per cert, encara no hem arribat a Santa Cristina d’Aro però...gràcies per l’abraçada! ;).

 Carrego d’aigua i pugem les escales. Sortim a fora. Ha arribat l’hora de la veritat. Comencem a caminar totes tres direcció Santa Cristina d’Aro. Ens queden 10,1 quilòmetres fins al pròxim avituallament. Es comença a fer clar, el dia està a punt de néixer. Miro el cel de colors i estic orgullosa del que estic fent. El que em dóna el patiment no m’ho dóna res més. Afluixo una mica el pas i quedo un xic enrere, penso en coses que em fan sentir bé i valoro el moment d’intimitat, m’agrada estar sola; penso en una professora excel·lent que vaig tenir a l’institut i a qui guardo un raconet del meu cor. Un dia em va dir: Núria, a la vida és molt important saber estar sol, et farà forta. Quinze anys més tard, m’acompanya, aquí, a pocs quilòmetres del meu destí. La Carme Sunyer és una dona excepcional, un model de professora que seguiré.

Veig l’antiga estació de Santa Cristina d’Aro, ja hi som. La primera cosa que faig es posar-me reflex a punta pala! Fins i tot al cafè! Un ibuprofeno, un altre cafè màgic més una abraçada i au a tirar! Ens queden els últims 8’9 quilòmetres. Poc a poc, tan com vulgueu fins a Sant Feliu de Guíxols amb el dia encetat de fa poques hores. La veritat és que em passen molt ràpid, el ritme que portem després d’haver arrencat és increïble! Me’n faig creus.

Els últims quilòmetres s’han d’assaborir i el paisatge ho permet. La costa sempre m’ha agradat. Tinc ganes de veure el mar, la icona de la victòria. L’aire fa olor de sal i pi. El cel clar, i la temperatura ens embolcalla d’energia. Estem entrant a Sant Feliu de Guíxols! Ja hi som!! Una última baixada! Ja veiem a la gent! Ens comencen a aplaudir i ara els meus ulls no només es neguen, no puc evitar plorar. Veig les llàgrimes de la Gelada com comencen a baixar, s’abraça amb en David. Arribant a l’arc ens mirem i ens fem un parell de petons, els de la victòria. Pugem al podi de la solidaritat i ara, amb llàgrimes madures, fetes al llarg del camí, tanco els ulls i sento sota els meus peus els 100 quilòmetres.

Gràcies a l’equip de suport Pep i David! Gràcies noies per l’experiència, una de les grans dins del meu esport! i gràcies a tots aquells que em van venir a veure durant el camí! i a tota la gent que ens van animar! Gràcies també al club TRI-BU, una llàstima el que va passar! m’hagués agradat moltíssim veure-us! Gràcies a Intermón Oxfam per la bona organització! Impressionant tots els voluntaris! Un plaer haver format part d’aquest gran repte, una molt bona experiència! Gràcies per la dosi de felicitat que m’he endut, de tot cor.

A punt d'arribar al quilòmetre 81

Estem a Anglès. M’aixeco de la cadira i començo a caminar. El cos se m’ha recuperat, no em fa mal res, no m’ho puc creure. Abans d’arribar a Anglès ho comentàvem amb la Gelada i em deia: ja veuràs que després de descansar el dolor marxarà; així va ser. Direcció Girona i sortint d’Anglès veiem el quilòmetre 40. Agafem un ritme molt macu caminant, ara ja toca això. Tot el tros fins a Girona no és gaire inspirador, però l’últim tram sí. Arribem al quilòmetre 50 i celebrem les noses d’or. Parem a fer una foto. Ens queda molt poc per arribar a Girona. Sento que el meu cos s’està despertant, no em fa mal res i m’ha arribat l’energia. Abans d’arribar a Girona es posa sobre la taula la possibilitat d’anar a casa a dormir i continuar a Girona el dia següent. Recordo que quan em van plantejar el repte i em van dir que no dormiríem em van venir tots els mals. La Gelada ho vol fer d’una tirada i a mi em sembla una bona idea. Primera perquè em fa molta por no aixecar-me i segona perquè dins el meu cap hi tinc un martell que em va colpejant i dient: has d’acabar-ho d’una tirada...i ara ja és pels meus pebrots que l’acabo.

Quan arribo a Girona, veig en Teti un altre cop i en Víctor que m’esperen. Tinc una pujada de moral tan bèstia que em veig capaç de tot. Entre el cos que ja se m’ha activat i el coco que em comença a tirar em sento molt valenta. Me’n vaig directe al fisio a fer-me un massatge. Quan pujo a la camilla em quedo d’una peça: tanco els ulls i deixo que les mans d’una universitària em facin desaparèixer els 50 primer quilòmetres i la mala energia que hi hagi pogut quedar. Baixo i em sento forta. Mengem i em torno a prendre un altre ibuprofeno i un altre cafè ( el cafè de la Garcia és màgic). Gràcies nois! gràcies a aquest equip de suport tan ben parit que ens van portar pastissets del König! en Pep Figueras i en David Ruiz! i per portar-se tan bé! Quan sortim de Girona l’equip de suport ens diu: ja sabeu com ho heu de fer per sortir de Girona? I totes quatre vam dir que sí. Quan ens n’adonem estem davant del GIEC. Ens hem perdut. Després mirem la fulla de ruta i és normal: hi ha una gir que qualsevol no es perd. Truquem a l’equip de suport perquè ens tornin al punt que ens hem perdut. Per a mi el millor moment. Veiem que venen no rient no, descollonant-se! si se’m permet. Pugem al cotxe i comença una festa!: la Garcia dient que seguíem la lluna...un moment molt agradable que queda emmagatzemat a la memòria.

Tornem al punt perdut. Arribem a Cassà de la Selva: bevem un caldo de pollastre calent boníssim i se’m posa molt bé! Començo a tenir els peus molt malament i em fan molt de mal, les cames ja m’apreten fort. Estem al quilòmetre 71,4 i és aquí quan comença el ball de bastons i espero que el meu martell no pari de picar perquè és ara quan més el necessito. Abans d’arribar a Cassà, la Trias i jo comentem la jugada: després de fer 71 quilòmetres fer-ne 10 més ja ens sembla una bogeria. Portem un ritme més calmadet i anem xerrant xino-xano, un ritme molt adequat, no cal anar tan ràpid.

Al pavelló de Cassà la Gelada es torna a punxar la llaga que arrossega des d’Anglès, però no li fa mal, està bé. A mi em fa por mirar-me els peus: tinc una llaga a la planta del peu que em fa impossible la vida, cada passa que faig, el dolor em puja fins al costat del martell que accelera els cops. La Trias es treu les plantilles, decideix continuar sense elles, l’estan matant.

Anem direcció al quilòmetre 81, Llagostera. El quilòmetre 81! Feia dies que l’esperava! Sempre que algú em preguntava pel repte els deia: ja us ho diré quan estigui al quilòmetre 80! Doncs està apunt d’arribar el meu quilòmetre! La Trias i jo tornem a anar un tros juntes. La llaga del peu m’està destrossant i a ella li fa mal el peu. Desitjo que no hi hagi pedres al camí, cada cop que n’enganxo una, sembla que se m’obri el peu. Li confesso a la Trias que ara mateix, apunt d’arribar al quilòmetre 81 trucaria als nois perquè em vinguessin a buscar. El martell s’enfada de valent, m’està trinxant el cervell!

Abans d’arribar a Llagostera li dic a la Gelada: a partir d’aquí Anna, no sé com reaccionarà el meu cos, estic molt cansada, em fan molt mal les cames, estem al punt, a aquell punt que tantes vegades hi havia pensat. Em diu que tot anirà bé i m’anima molt. Així ho espero.

Tinc moltes ganes de continuar escrivint però em fa por que tanta parrafada es faci avorrida. Els últims 20 quilòmetres seran per la pròxima entrada, així serà més còmode; bé, de còmodes els últims 20 no ho van ser gaire...

Els primers 40 quilòmetres de la Trailwalker 2012

Quan he obert els ulls, m’he trobat vivint en un cos entre la fatiga i la recuperació. M’he incorporat del llit: primer una cama, després l’altre, m’aixeco, i dreta, faig la primera passa: he passat a sentir-lo més fort i resistent, me’n faig creus. Estic bé, només una molèstia a l’isquio dret, la resta està bé: una fortificació que es construeix de mica en mica; una fortalesa que s’ha anat aixecant al llarg dels 100 quilòmetres.

Aixeco el cap, segueixo el coet i el veig esclatar; la Trailwalker acaba de començar. L’equip 4H2O comença a córrer des d’Olot amb destinació Sant Feliu de Guíxols. La Trias i la Garcia van davant, segueixo la Gelada que va mirant enrere buscant-me. Molta gent però ràpidament es va estirant. El tros d’Olot a Sant Esteve d’en Bas és genial, molt verd i un paisatge calmat, una temperatura ideal i un sol calent. Durant una bona estona anem darrere l’equip de TV3 fins que els avancem i els perdem de vista. El primer avituallament al cap de 7’8 quilòmetres: una taronja a la boca i el plàtan a mig camí. 

Començo a pensar que seria bo caminar una estona ara, però no ho fem continuem corrent fins al segon avituallament: Sant Feliu de Pallarols, quilòmetre 17,6. L’equip de suport ens diu que anem molt bé i que tenim al primer equip a vint minuts. A partir d’aquí sí que començo a pensar seriosament en caminar una estona però veig les meves companyes que tornen a arrencar a córrer i em sap greu perquè veig que tenen moltes ganes de tirar fort i sé que estic alentint l’equip, m’ho diuen les seves cares. Abans d’arribar a Amer, el següent avituallament fem un tros de pujada a peu, un quilòmetre i mig més o menys. Una baixada, tornem a córrer i després tornem a caminar ràpid un parell o tres de quilòmetres més. Totes tres estan molt valentes i decideixen tornar a córrer fins a Amer: la meva actitud comença a ser pessimista, ho sé, sé que no tinc tantes de ganes de córrer i només faig que pensar en el que queda; sé que torno a alentir l’equip que moltes vegades decideixen tirar i fer-me arrencar però en el fons, sé el que estic fent, conec el meu cos i sé que si l’estiro molt al començament corro el risc de no acabar.

Estem apunt d’arribar a Amer, quan de sobte veig una bicicleta de carretera vermella que es para davant meu: és en Manel Cueto! Ens ha vingut a veure i em fa tanta il·lusió trobar-me’l que me’n vaig disparada a ell i li faig una forta abraçada!em diu que l’avituallament està molt a prop i que ens trobem allà. Per cert Manel, molt xula la Specialized que t’has comprat, estàs fet un Contador! Ens esperen molts duels like Sant Grau!. Quan arribem a Amer, mengem alguna cosa, em poso rèflex a les cames, de dalt a baix i tornem a tirar fins Anglès que és on hem decidit dinar. Les noies tornen a arrencar corrent i ara sí que començo a ser pessimista de veritat, veig a venir que no aguantaré a aquest ritme; decideixo quedar-me enrere i afluixar, sé molt bé el que em faig. La Gelada ve amb mi i veiem com la Trias i la Garcia, molt fortes fan un parell de quilòmetres a un ritme molt macu. Continuo trotant al meu ritme al costat de Gelada, la líder i em sento reconfortada. Per a mi, el pitjor tros de tota la Trail va ser aquest, el d’Amer a Anglès sobretot psicològicament. Arribem a Anglès totes juntes però estic molt desanimada, em fan molt mal les cames.

El meu xicot m’ha vingut a veure i li he confessat que ho veig molt negre, potser aguantaré fins a Girona i prou, no em veig amb cor. Em dóna molts ànims i em torno a sentir molt reconfortada; de moment portem 40 quilòmetres, dels quals uns 35 els hem corregut. Em prenc un ibuprofeno i un cafè i continuem fins a Girona amb l’esperança que tot canviï i, afortunadament, així va ser. Us explicaré el que passa en la pròxima entrada al bloc.

En contacte amb l'amor, tots ens tornem poetes

Absorta en la poesia que recites, acluco els ulls mentre la copa freda em besa i els llavis se m’encenen. Dos grans plaers de la vida diuen que són: la poesia i el vi. La literatura alimenta l’ànima, el vi exalta i calma el cos.

A les vuit tinc una cita amb la biblioteca del meu poble; s’hi presenta el maridatge entre la lectura i el vi. Si us pregunteu què és el maridatge, és la combinació entre el menjar i el vi de manera que el plaer de degustar-ne un n’evoqui el plaer de l’altre. En aquest cas canviarem el menjar per la poesia i ja ho tindrem, un maridatge gens conegut i molt innovador.

Dic el meu nom a l’entrada. Em busquen a la llista, em somriuen, m’entreguen una copa i endavant. Estic buscant un lloc íntim i còmode, encara no hi ha gaire gent, arribo aviat. No m’agrada ser el centre d’atenció en aquests llocs i les mirades de benvinguda, a vegades, em molesten. Deixo la maleta del gimnàs arraconada i busco el meu lloc. Sense saber-ho m’he anat a seure a la taula dels bibliotecaris i sense voler al mig de la sala, gairebé presidint-la. Tres professionals: Olga Cercós, actriu; Miquel Martín,escriptor i Núria Caralt, sommelier.

L’Olga comença amb un text de Charles Baudelaire; Le Spleen de Paris que és una oda al vi, a la diversió i l’embriaguesa. Déu n’hi do com comencem, potser no em podré aixecar, penso. Anem a tastar el primer vi:  Sinols blanc 2010: un vi molt jove de transparència matinal i d’aromes cítriques, afruitades. La Núria ens convida a olorar-lo i a descobrir-ne alguna fruita. Hi trobo la pera i després, una vegada desvelat el secret, hi sentim la pinya i el plàtan. L’acompanya un text de Pablo Neruda; Oda al vino, un text juvenil, espontani i alegre tal com el vi, representa la adolescència.

Anem ara enmig de l’adolescència i la maduresa. Un criança del 2007, aquesta vegada negre, de color robí intens i cirera madura, molt afruitat. Olorem i tastem. Comento al meu company, una altre vegada, que m’ha agradat molt més l’olor que el gust, hi estem d’acord. El text és de Omar Khayyam; Els Robayat, us n’escriuré una estrofa i reflexioneu:

Acosta els llavis teus als llavis de la tassa;

beu vi, si en tens; frueix, perquè la vida passa.

Val més penedir-se d’haver begut massa,

que ser vell, tenir set i sentir la mà lassa.

És a dir, que la vida és això, gaudir de les coses senzilles que et dóna, el temps passa molt ràpid i si encara no te n’has adonat, malament rai. Comencem a entrar en la maduresa. El vi és un reserva del 2005, un vi madur, abans que em deixin ja l’oloro i sense saber-ne res m’agrada. El color és de cerimònia, un vermell intens amb una marcada tonalitat de teula antiga. Agrada més a les dones que als homes. El vi té 31 anys; mare de Déu, gairebé la meva edat. La Núria ens proposa un repte: - endinseu el nas, entreu en un bosc humit, a on acaba de ploure i sentiu l’olor de fusta i de pi moll.  Tanco els ulls i entro dins el bosc. Sembla mentida tot el que s’hi pot trobar i és ben cert, fa olor de pi. El text que ens acompanya és una autèntica meravella. La maduresa fa posar els pèls de punta. Un text de William Butler Yeats; A drinking song. Val la pena, llegiu-lo:

El vi entra a la boca

I l’amor entra als ulls;

Això és tot el que sabem del cert

Abans que envellim i morim.

Alço la copa  a la meva boca,

I et miro, i sospiro.

Ja veieu, l’experiència, la serenor i el saber què es vol de la vida. Coses senzilles una altra vegada: veu vi en companyia d’una persona que estimes, gaudeix dels plaers senzills de la vida abans d’envellir i morir. Tan clara i contundent és aquesta veritat, sigueu feliços i sobretot sincers amb vosaltres mateixos, només així l’aconseguireu.

Per acabar, ens presenten un Garnatxa. La dolçor és fa la reina de la copa; de tast suprem i color vermell teula amb tons de pi roig. Una autèntica delícia en boca, hi torbo panses i figues, també la mel. El text de Guerau de Liost; Hivernal, el text més aquesta copa de vi, ens transporta bora el foc en companyia de la família en un dia de fred hivernal i hores perdudes, quan ve més de gust deixar passar els minuts mentre mires cremar la llenya sense pensar en res més.

“La poesia és l’eco de la melodia de l’univers en els cors dels humans”  Rabindranath Tagore.

Tagore, un poeta que va acompanyar al meu pare tan en l’adolescència com en la maduresa i que avui dia encara llegeix. A ell, al meu pare, que avui fa 59 anys dedico aquesta entrada i aquests versos. Felicitats pare, has de saber que els teus anys són com un bon vi, milloren amb el pas del temps. Típic però cert. Felicitats.

4H2O a la Master Class

Què us puc explicar d’aquest dissabte a La Piscina? començaria directament pel final, faria la volta al revés i aniria, de caps, als estiraments perquè, us ho dic de tot cor, he rigut molt i m’han sigut molt útils. Però la vida s’ha d’agafar pel costat dret, per moltes ganes que tinguem de fer-ho per l’esquerra, ens toca conduir per la dreta; i així doncs,us explicaré el que hem fet des del començament tal i com marca la història.

Primer de tot vull felicitar a la monitora Anna Gelada per aquest matí que ens ha regalat. Fa només unes hores, li deia que m’ha fet feliç i ella m’ha contestat: “és el que he fet sempre, és la meva feina” ja, però és que a mi m’has fet feliç. Has dedicat temps i esforç per l’equip 4H2O que va molt més enllà d’un equip, és un projecte d’una ONG: Intermón Oxfam que protegeix els més desfavorits. Alguna vegada he explicat la sensació que tinc quan col·laboro de manera solidària: em sento tan bé que s’ha convertit en part de la meva vida i per tant a vegades penso que sóc egoista perquè busco aquest benefici recíproc que em dóna. Sigueu més solidaris i us sentireu millor, és un petit pas per l’home i un gran pas per la humanitat.

Fem la primera part d’aquesta sessió i anem a fer tonificació. Una classe excel·lent fins a tal punt que ho he pensat seriosament: no cal fer peses, amb unes bones sessions de tonificació ben fetes n’hi ha prou. Pel que fa al treball, semblava que hi hagués un terratrèmol dins meu, em tremolaven les cames com mai. Després d’una sessió de cares de patiment agafem els trastos i ens traslladem sobre la bici. Una transició que l’Anna procura ràpida perquè no ens refredem. Clavem automàtiques i seiem sobre l’spining. Una bona música engresca a tota la sala que es converteix en una olla de crits entusiastes. En trobareu alguna dosi a les fotos, però no la realitat sencera; la realitat sempre és molt millor que la ficció. Anem a fer estiraments? Va, anem, que us explico la part divertida.

Fàcil els estirament no? Doncs hagués preferit un parell  d’estabornides i infinites pedalades pel desert. Quan comencem a estirar sento que sóc un bloc fet de material dur, no aconsegueixo fer creure el cos que se’m rebot enrabiat. Giro el cap i veig com la monitora forma part del terra, té el tronc superior tocant i estirat completament sobre el terra de parquet flotant. Pel que veig, té la classe controlada, hi ha molta flexibilitat però entre nosaltres hi ha una TRI-BU que pateix: la Núria té una rampa sobtada al peu, en Pep es queixa perquè és un altre bloc, l’Anna “Tribu” aguanta tot el que li tirin a sobre i a mi sembla que m’hagi passat un tornado per sobre.  No es pot treballar així; conclusió: he de fer més estiraments i un cop de tonificació  a la setmana, a veure si m’hi enganxo. El millor estirament: “la bola de neu” aquí hem descansat.

Després de tot l’esforç una xic de relaxació i a continuació unes quantes fotos esbojarrades per rematar la feina. Que tingueu un bon cap de setmana, gràcies a tots els que heu vingut i heu col·laborat i, un altre cop, felicitats Anna.

Ahir me’n vaig anar a dormir amb una frase encantadora i ara la vull compartir amb vosaltres:" A vegades ens podem passar anys sense viure res en absolut, i de sobte tota la nostra vida es concentra en un sol instant" Oscar Wilde. 

4H2O Trailwalker 2012

No en surto d’una que ja sóc en un altra bogeria. Temps enrere, quan encara corria pels carrers de Londres, una tarda al Facebook, vaig rebre una invitació d’un grup de noies de Santa Coloma amb el nom 4H2O ( 4 noies per aigua); en aquesta invitació em demanaven col·laboració per ajudar a tirar endavant el seu projecte: participar al Trailwalker, un desafiament esportiu que consisteix en recórrer 100 quilòmetres corrent i a peu en un màxim de 32 hores. En un primer moment, tocada pel fum de la  ciutat, no vaig entendre exactament en què consistia i vaig dir a les noies que si m’hi volien podien comptar amb mi.

Les paraules no se les enduu el vent a vegades i aquí comença tot. Una de les noies del grup, per mala sort, es fa mal a un braç i no pot participar a la cursa, els falta una noia per continuar amb el projecte i totes tres giren el cap i em miren a mi. He intentat fer entendre a les noies que no sóc un bon fixatge, no m’agrada massa córrer i 100 quilòmetres són molts. Elles, que des del començament han cregut més en mi que no jo en mi mateixa, m’han escollit per recórrer aquests quilòmetres al seu costat; al començament em feia molta por però al final he dit que sí.

Els quatre membres de l’equip han de començar i acabar junts. És una marxa organitzada per Intermón Oxfam. Per participar-hi has de recaptar un mínim de 1.500 euros, donatius que es destinen a més de 400 projectes a través de quatres principals vies d’actuació: cooperació al desenvolupament, acció humanitària, incidència política i comerç just. Em sento molt orgullosa de poder participar-hi. Gràcies per haver pensat en mi. La bogeria comença el 5 de Maig i el recorregut és d’Olot a Sant Feliu de Guíxols pel carril bici. Ja hi sóc a dins, m’hi he tirat finalment.

Ahir vaig sortir a entrenar amb el meu equip i vam fer 26 quilòmetres corrent, un petit tros caminant ràpid. Cada dia em sorprenc més de mi mateixa. Molt bones sensacions des del començament, les pulsacions baixes i el ritme prou bo em van portar a fer aquests quilòmetres sense adonar-me’n. Una bona companyia hi fa molt, us ho asseguro. Acabo l’entrenament molt bé però amb un parell de llagues, un xic grosses, als peus.  Segur que serà una molt bona experiència i el que em mou al cap i a la fi és la causa, pensar que el meu granet de sorra servirà per ajudar els més necessitats. L’equip: Anna Gelada ( la nostra monitora, Anna saps que confio en tu), Núria Trias ( la màquina de l’equip ), l’Anna Garcia ( Anna, al teu costat em sento segura, no em pot passar res ) i jo. Noies! ens esperen 100 quilòmetres sota els nostres peus!! Ens veiem els peus el 5 de Maig, salut i quilòmetres!

El club TRI-BU

Tinc el plaer de presentar-vos el meu club de triatló, el club TRI-BU. Avui, quan baixava de Farners, d’una caminada solidària, parlava amb una amiga i li deia, tot xino-xano, que me’n feia creus d’haver arribat fins aquí, fins a formar part d’aquest club de Triatló. Amb només un duatló a les esquenes, entro a formar part d’un club amb gent molt ben preparada físicament i de la qual em sento molt orgullosa; compartir espai en aquesta fotografia que veieu aquí em fa créixer. La meva trajectòria en triatlons la sabreu de seguida, no en tinc. Tot va començar fa cosa d’un any, quan un bon home amb molta paciència, va decidir, desinteressadament i sense res a canvi, entrenar-me amb btt. El trobareu per aquí a la foto amb el nom de J.Roura. A partir d’aquí em vaig anar engrescant tota soleta. El ciclisme de carretera era una espineta clavada; avui ja no la hi tinc, ha saltat en algun port de muntanya en un moment d’esbufec on ja no hi tenia cabuda dins la meva caixa toràcica.

A casa meva flipen. El meu pare cada dia em posa uns plats més grans de menjar i sempre que parlem d’esport i em mira, mou el cap de costat a costat com una barqueta en un mar en calma, tot per dir-me i fer-me entendre que estic cada dia més prima. Recordo quan vam formar el club de Voleibol quan tan sols tenia vuit anys. He arribat a embogir per aquest esport fins al punt de voler deixar la meva carrera. Avui em passa amb el ciclisme. I ara puc entendre que és perquè són esports que són capaços de fer-me desconnectar del món, i ara mateix aquest món em fa molt més feliç que l’actual, a on hi amago moltes frustracions, la més gran el meu treball professional que no sé quan el veuré realitzat. El meu petit gran món en l’esport em fa mantenir els peus a terra i el cap clar. Només escriure i recórrer móns sobre la bici són capaços de curar-me.

Em sento orgullosa de veure néixer un altre club aquí a Santa Coloma, el segon per a mi. He conegut gent fantàstica i amb la qui he connectat molt i molt bé. Espero que tingui molts anys de vida i que puguem gaudir de moltes triatlons i duatlons junts. Per la meva part intentaré seguir una màxima del senyor Jornet: “ deixa que el teu instint guiï els teus passos, ell et portarà a on més estimes”. Llarga vida al club TRI-BU.  

Començant per dalt i d’esquerra a dreta: Pep Figueras, Anna Garcia, Jo, Joan Figueras, Joan Roura, Núria Trias, Ivan Muñoz, Albert Forest, Marc Botella, Oriol Roura, Marçal Esparch i Ernest López. A la foto no hi surten però també són de la Tribu: Alfonso Tejedor, Neus Pastells, Xavi Sureda i Ismael Martínez. La meva tribu.