Les portes del temple són
transparents. Deixen veure, de seguida, el que és, sense enganys. Hagués
preferit no veure res abans d’obrir la porta, passar de la foscor de les vuit
del vespre a la vida alegre de les túniques taronges i els budes daurats de
cabells curts, però veig, prematurament, què hi passa. Observo com la gent es descalça per pujar al
temple mentre faig entrar mitja part de mi que encara és fora. Les portes
s’obren cap a fora, els peus descalços pugen lentament, en silenci. Les portes
es tanquen darrere meu. Sento l’olor calenta del temple. El que passarà aquí
dins s’endurà l’any que estem a punt de deixar. Quan surti, veuré les restes de
les vuit del vespre. La gèlida nit d’un nou any ens caurà a sobre.
Vaig rebre un correu del Temple
budista Kadampa que hi ha a Montserrat dos dies abans que s’acabés el 2013. Fa
dos mesos que en rebo d’aquesta comunitat de budistes que hi ha a Girona i a
Barcelona. Vaig conèixer una monja mentre treballava per Fundació Josep
Carreras i des d’aquell dia, m’envien informació sobre les seves activitats. El
2014 el rebré sobre aquest temple de Montserrat, només cal que obri el correu
que m’acaben d’enviar, la resta vindrà sola. El menú vegetarià de mil sabors és
ideal per en Joan, segur que estarà content, i el lloc és del tot temptador,
una bona experiència. Sempre estic disposada a descobrir noves cultures i
sobretot si l’excusa és un tast gastronòmic. La cultura es comprèn millor si és
a través del paladar.
Assegut tal i com descansen els
de taronja, comença la meditació de les vuit. El que més em sorprèn és la naturalitat
amb què es dirigeix a nosaltres. Te’n dones compte de la diferència que hi ha
amb religions que coneixem. La nostra cultura s’alimenta del Catolicisme i els
seus precs als quals mai he cregut. El discurs d’aquest noi és real, proper, el
que proposa està a l’abast de tothom. La base del pensament està feta de
propòsits tan senzills i amb tanta lògica que no costa gens entrar-hi des
del primer moment.
“Mis inicios en el Budismo y
en las meditaciones están en Inglaterra, en un viaje que hice con mis padres.
Así empieza todo, así entré en este mundo. Recuerdo mis padres enfadados por
pequeños contratiempos que ofrecen los viajes: que si no me sale algo que
quiero hacer, que si no he ido donde yo quería…me parecían problemas sin
importancia, yo quería ir a una de las sesiones de meditación que hacían cerca
de donde estábamos. Aquellas sesiones me
llevaron aquí, a donde estoy ahora mismo. Me acuerdo de mi padre. Tenía dos
opciones: quedarse en la habitación con mi madre o venirse conmigo a las
meditaciones. Decidió venirse conmigo. Para no perder el tiempo llevó sus
crucigramas. No tengo ni idea si los hacía mientras yo meditaba pero el caso es
que cambió su humor, quizá sea porque después de estar tanto tiempo callado el
pobre hombre lo que quería era hacer bromas, quien sabe.”
Si el Papa fos tan senzill, tan
humil...si Mahoma pogués fer bromes...
És curiós, el Budisme recull, en
les seves oracions, paraules que s’expliquen a través de la Lingüística. “Tara
nace de la sílaba verde TAM” sap que és difícil d’explicar però és molt bon
comunicador i se’n surt molt bé. Ens fa imaginar el mar i ens diu que la
paraula mar està formada per una sola síl·laba, fins aquí bé. Llavors ens
demana que comprenguem que totes les coses neixen de les paraules i de les
síl·labes i que encara que anem al mar i agafem aigua en un pot, no podrem dir
que el mar és el que hi ha a dins perquè
el mar és molt més complicat de definir. El mar és la representació mental.
Miro en Joan al·lucinada i penso que aquest home està recitant Wittgenstein i
potser ni ho sap. Això es posa interessant, molt interessant. La base del
pensament budista de la mà d’un lingüísta.
Les síl·labes acceleren el final de l’any, el
temps passa i alhora sento com flota
aturat en la veu tranquil·la de les paraules. Sento pau. Estic tranquil·la.
Tinc ganes de plorar i se’m neguen els ulls. Em Joan està a la meva esquerra,
immòbil, atent. Ens demana que imaginem com seria treure el patiment de tots
els éssers vius, que cap ésser sentís dolor. Fer desaparèixer el nostre Ego, la
nostra necessitat i dedicar l’atenció en els altres. Els hem d’estimar,
nosaltres hem de desaparèixer. Tanca els ulls, imagina que l’univers desapareix
i tu també.
Si tu desapareixes, el dolor
també.
Com puc fer que ningú senti
dolor? Tot és tan lògic i tan difícil! però el fet no és que passi de veritat,
em sembla, si ho he entès bé, que el que importa és que t’ho puguis imaginar
perquè està demostrat científicament que això fa que la teva ment sigui més
sana i feliç. Tot això de fer desaparèixer l’Ego, les necessitats em semblen
principis suïcides i no pas físics sinó mentals. Si vols estar en pau, i no sentir
dolor has de renunciar a qui ets. Té sentit: no porten joies, ni perfums, res
que els caracteritzi. Porten túniques de colors vius i els cabells curts. La mirada és serena com
un dia de mar calmada.
Seiem a taula. Sembla que no
veuen alcohol però acaben de portar unes ampolles de vi. No és el vi que
acostumem a beure, és sense alcohol, el que m’imaginava. Tinc molta curiositat.
El primer glop és dolç i fresc. Em relaxa. És deliciós. No és res més que raïm
i poma però té tota l'aparença d'un reserva. Sembla que en això sí que volen
aparentar, volen que ens sentim a gust però no perdem de vista a on som.
Verdures que prenen la forma d'una bona empanada de croquetes i ous farcits.
Patés vegetals amb curri...falta poc per acabar l’any. El reserva és fresc i
dolç i tot és nou.
El Brownie està cobert de granets
daurats. La grana rosada de la magrana s’enfonsa en el gelat de vainilla que es
desfà. Dolç, amarg i àcid. Està a punt de començar el nou any. Tanquem els
ulls. Meditem. Desitgem la felicitat dels altres. Sonen les dotze amb un “dong”
oriental. Encara sento la dolçor de la vainilla, el gust de la xocolata amarga
i l’acidesa de la magrana. El 2014 és aquí. Obro la mà i veig que em queden
raïms, veig les llavors dels que m’he menjat fa només un minut, l’any passat,
miro enrere i veig les portes del temple, transparents, veig què hi ha fora. No
res, només les restes d’un any que no tornarà, igual que les llavors.
És el
moment de sortir. Veig què hi ha fora del temple. Veig el que em feia por des
que hem entrat, no hi ha res, buit. Ara m’agrada que siguin transparents. Empenyem les portes
cap a fora. Es tanquen. El què hi ha davant meu és la gèlida nit d’un nou any
que ens està a punt de caure a sobre.