diumenge, 31 de desembre del 2023

Venus




I un dia més, a Tromsø es fa de dia a les fosques. El sostre de la ciutat torna a ser d'atzabeja. Encara queden alguns dels núvols que ahir a la nit tapaven les estrelles i les aurores boreals que no vam arribar a veure. I ens queden poques hores d'estar aquí. Els minuts al cercle polar se'n van tan de pressa com ho fa el sol que no vol deixar-se veure.


Però nosaltres ja tenim un pla traçat per anar a caçar les aurores. Hem llogat un cotxe a la companyia Hertz. L'anirem a buscar a quarts de tres de la tarda quan ja s'hagi fet de nit completament, una altra vegada. És l'última oportunitat per veure-les. No ens queden més nits per aconseguir-ho. I aquesta vegada el meu pressentiment és diferent. Avui li dic a en Vicent que sí, que avui les hem de veure.

Pugem a un Ford Kuga que no té ni cent quilòmetres. La tapisseria fa olor de nou i les rodes d'aquest quatre per quatre són gairebé tan grosses com tot ell. Estan preparades per rodar sobre les llargues i desèrtiques carreteres de Noruega, sempre plenes de neu. S'agafen i no es deixen anar. Els claus que sobresurten ens porten segurs fins a Sommaroy, una illa al nord-oest del país, a tocar de l'aigua gelada de l'Atlàntic. Estem decidits a veure la màgia del cel del nord. I m'hi agafaré tan fort que no el deixaré anar fins que les vegi. I voltem. I rodem i rodem per sobre aquestes carreteres estèrils. La lluna plena que és tota ella de plata i grossa fa palesa la immensitat dels fiords que jeuen glaçats sota les muntanyes. És tanta la bellesa que ens deixa veure que de la planta dels peus em comença a pujar una melancolia que ve del passat. I se'm queda encallada al pit. Perquè torno a recordar-te. Tot just ara fa un any que vas tancar els ulls per última vegada.

Mentre espio per la finestra, veig que en direcció contrària venen una legió d'autobusos tots en fila i a tota castanya buscant el mateix que nosaltres. Fem mitja volta i els seguim. Arribem un altre cop a la carretera que feia la volta a l'illa. Decidim quedar-nos en un dels marges preparats que hi ha al costat de la carretera que porta a Sommaroy. I fem guàrdia.

A través del vidre del cotxe albiro les constel·lacions més conegudes. Al nord hi tenim una estrella que brilla i es veu més que les altres. Tinc els sentits tan perduts que no sé si és Venus la que tremola davant meu. Com aquells versos de Rubén Darío "En el obscuro cielo Venus bella temblando lucía, como incrustado en ébano un dorado y divino jazmín." Mentre delibero si és ella o no, per sobre seu comença a néixer una pols fina i verda que travessa en forma d'arc tot el cel. I no em puc creure el que veig. Obro la porta del Kuga d'una revolada i baixo del cotxe ben esverada. Faig una foto amb l'obturador a 2,5 segons. En el moment de fer-la encara no ho sabia, però estava caçant una aurora boreal, lleugera i fina com la pols del desert que hi ha a milers de quilòmetres al sud. I allà estava ella. Sobre Venus.

L'endemà de l'aventura ens vam llevar un altre cop a Tromsø. Aquesta vegada, però, tot era diferent. Per la finestra vam veure, per primera vegada, com queia la neu. El temps ens havia respectat molt fins a l'últim dia que s'acomiadava amb un cel blanc. Les maletes estaven a la porta. El check in fet des de feia hores. A fora, en el moment de sortir de l'hotel, el vent portava la neu de totes direccions i se'ns posava glaçada per dins del coll de la jaqueta. Era l'hora de marxar. Satisfeta, baixava les escales que portaven al centre de la ciutat i a la parada del bus. Darrere meu, l'hotel començava a fer-se petit. El cotxe cobert de neu seguia allà mateix. Continuava esperant, mentre a nosaltres se'ns esgotava el temps. L'autobús es va parar al davant nostre. De camí a l'aeroport, mirava com queia la neu darrere el vidre. I just abans de baixar, els núvols es van separar un moment, per deixar-me veure per última vegada a Venus encadenada al cel llòbrec de Noruega.

dimecres, 27 de desembre del 2023

Skibotn

 






Les aurores boreals són partícules carregades de sol que quan entren en contacte amb el gas de l'atmosfera terrestre s'encenen. Tothom n'ha sentit a parlar alguna vegada i de ben segur en tenim una imatge idealitzada. El que ningú sap és que no és tan fàcil veure-les, per això aquí fan servir l'expressió "anar a caçar-les". No en veu més qui troba el lloc ideal sinó qui resisteix més estona al fred, esperant que la càrrega d'electrons creui la capa d'ozó per començar el ball.


Abans que el despertador es dispari, obro els ulls. A fora regnen uns deu graus sota zero i el cel de la ciutat encara està sota la febrada de la foscor. Avui ens espera un Tour per conèixer la cultura Sami i per veure les aurores boreals. Tinc una mala sensació i espero que només sigui això. Ens vindrà a buscar un minibús. Hem quedat a l'hotel Scandic, a les sis de la tarda.

Em començo a preparar. Em poso al damunt tota la roba d'abrigar que el cos és capaç d'aguantar. I com un embotit acabat de fer, surto per la porta de l'hotel. He sotmès les meves cames a una mitja tèrmica, unes malles tèrmiques encara més botides i uns pantalons de muntanya per sobre i no sé si ho suportaran. No estem habituats a aquestes temperatures. Una jaqueta gruixuda amb caputxa, un jersei de llana i una tèrmica a l'interior espero que sigui suficient per fer front a les baixes temperatures.

Skibotn és un poble de costa de cinc-cents habitants on viu la família Sami que anem a visitar. Per arribar-hi s'han de recórrer 120 quilòmetres que es fan en dues hores. El conductor de l'autobús és un antic sergent de l'exèrcit espanyol destinat a la muntanya, a Osca. Aprofito el viatge per fer-li preguntes. A dins l'autobús hi ha una gran diversitat cultural. Una colla de turistes que no sabem el que ens espera.

La casa de la família Sami és feta de fusta i d'una sola planta. A dins hi tenen un petit restaurant i una botiga de records. En sortir de l'autobús albiro una foguera al final de l'aparcament. Continguda dins un recipient metàl·lic crema sota un cel estrellat. El vent abranda els troncs. Al voltant hi ha uns bancs de fusta congelats amb unes pells de ren a sobre. Estem a quinze graus sota zero. Els peus se'm comencen a glaçar. Estic perduda.

M'ofereixen un beuratge d'aromes i sabors tan desconeguts com la gelor de Noruega. A l'hemisferi nord, les muntanyes han entrat en hipotèrmia. Una lluna de plata gegant cau sobre Skibotn. Les estrelles titil·len suaument. La claror de la lluna no me les deixa veure bé. Bec la barreja d'herbes ataronjades de la cultura Sami, però no entro en calor. Avui no veurem les aurores i la mala sensació del matí s'esdevé una realitat. Entrem dins una cabana sami on hi ha una altra foguera al mig. Fa massa fred per estar a fora. Després de moltes històries sobre aquesta cultura decidim provar sort amb les aurores cap a Finlàndia. La frontera està només a mitja hora en cotxe.

L'autobús s'atura a uns quants quilòmetres passada la frontera. Vint-i-tres graus sota zero és massa per a mi. No toco terra finlandesa. No aquesta vegada. Aquí tampoc veurem les aurores, tot s'ha tapat precipitadament i està començant a nevar. Tornem a Tromsø. Caic en un son profund.

Tromsø segueix on l'hem deixat, sota la tirania de la penombra. Entrem a l'hotel amb el cap baix. Ens hem endut una galleda d'aigua freda. Em fico al llit colpida pel fracàs, però abans d'aclucar els ulls traço un nou pla per a demà i tot seguit els tanco i m'abandono en la immensitat de la nit.

dilluns, 25 de desembre del 2023

Fjelheisen, el telefèric




Quan la nit deixa d'anar a les palpentes pel cel negre i profund de Tromsø, després d'una llarga nit, ens despertem. A fora de l'hotel Ami tot continua igual. La neu continua amuntegada a les voreres dels carrers. Al davant de la nostra habitació hi ha un cotxe aparcat des de fa dies. Gairebé cobert de neu, roman hores i hores esperant.

Hem llogat uns grampons per poder pujar al Storsteinen. Un cim on hi ha el telefèric Fjelheisen, l'únic a la ciutat, i un restaurant al costat. Tot i no ser gaire alt, els pendents són considerables. Esbufega que esbufega arribem al cim panteixant. El restaurant és ple de dolços. L'olor de canyella s'escampa per tot arreu i abans no puc arribar fins on el nas em porta, lluito amb un munt de xinesos que no perdonen ni una bona foto ni ser els primers a arribar als llocs. Després de menjar sortim a fora.

No sé com explicar el que veig sense quedar-me en la superfície ni exagerar. Tromsø és una ciutat envoltada de mar, de fiords i de muntanyes que semblen d'un altre món i que s'han quedat aquí per impressionar. A l'horitzó sembla que s'hi acabi d'encendre un foc. S'hi ha traçat una línia recta, de punta a punta. El cel és rosa. Aviat tornarà a ser de nit. El dia abandona el cercle polar tan aviat com la lluna s'enfila per darrere les muntanyes. I així dia rere dia. La nit torna a precipitar-se a l'abisme de la foscor.

El fred se m'ha posat a dins, tan a dins que em fa perdre els sentits. Ha marxat l'olor de canyella i m'ha deixat dins un cos glaçat.

Desfem el mateix camí per on hem pujat gairebé grimpant. Les patinades d'en Vicent em diverteixen. Decidim córrer muntanya avall i arranco a riure fins que arribem a baix. Enrere deixem el munt de xinesos i xineses que encara es deuen barallar pel millor lloc per una foto. El negre està desfent el rosa del cel. Algunes estrelles ja hi són. Recupero l'escalfor del cos. Tornem a l'hotel. Demà tenim organitzat un Tour per anar a veure les aurores boreals.

De camí a l'hotel, la ciutat es torna a trobar sota un cel melancòlic. Les llums surten més penetrants i vives que mai. Les cames ens porten fins a l'entrada de l'hotel. A dins és tot molt càlid. Tot és del color de Nadal. L'escalfor m'encén les galtes. Des de la finestra del menjador observo el telefèric i el cim i penso que me n'enduc un més a la saca, mentre bec un té bullint. Satisfeta, ressegueixo amb els ulls el camí que hem fet d'anada i tornada. A l'altra banda de l'hotel, el cotxe continua allà mateix. Sol. Enterrat de neu. Tot està preparat per passar una altra nit.

dissabte, 23 de desembre del 2023

Un nou dia al cercle polar




 La claror d'un nou dia comença a despuntar per darrere les muntanyes de Tromsø. El sol, encara molt petit, s'estira per arribar-hi, però només aconsegueix tocar-les amb la punta dels dits. La neu és de color de plom. Les llums tremolen inesgotables. Acaben guanyant nit i dia. Tremolen de nit, tremolen de dia. De dia i de nit se't posen a dins. L'esperança de vida dels dies a la ciutat polar és molt curta, tan curta que és només un esglai. Al cel encara s'hi veuen algunes estrelles. Són espurnes glaçades.


Caminem sobre la neu que és acabada de fer i se'ns enganxa sota els peus. I els ulls que encara es desperten de la llarga foscor s'encaren amb un paisatge que no reconeixen. La ciutat de Tromsø és plena de vida a totes hores. I el fred és tan intens que talla com ganivets esmolats. Després de passar pel carrer principal Stortorget, encarem les passes cap al pont que uneix la ciutat com si fossin pulmons. Visitem la Catedral de l'Àrtic, una parròquia designada popularment com a catedral. S'hi està celebrant un funeral. Tots van vestits d'un rigorós negre. I no puc evitar pensar en la meva mare. Els ulls se'ns acaben morint. Siguis d'on siguis. Més amunt o més avall, la mort engega la gran tempesta.

Recorrem els carrers de Tromsoya fins a arribar al port. Endevino les cases de fusta i els colors càlids que dies enrere vaig dibuixar. El que era un entreteniment i una diversió a l'organitzar el viatge s'ha convertit en una realitat tan verdadera com impactant. Omplo els pulmons d'aire i abans que els pugui buidar se m'ha posat a dins una immensa felicitat. Estrenyo la mà d'en Vicent. Mira, quina preciositat, no et sembla? És el que vaig dibuixar i pintar.

Travessem el pont que uneix la ciutat. El dia s'ha fet més evident i la neu fa més cara de neu. És més blanca que mai. Embadalida per les cases, totes de fusta, observo els fanals, les llums, els Pares Noels i les infinites decoracions que aquí a Tromsø cauen com si fos una dictadura. A aquesta part de la ciutat no hi ha ningú. Entenc que és on descansen vius i morts.

Tornem a l'hotel. Ho fem desfent el camí. Tornem a creuar el pont. I tornem al port que encara està com l'hem deixat. La gent va i ve. I a mi, se m'ha ficat a dins la fantasia de viure aquí. Un desig que s'acaba esvaint mentre també ho fa el dia que fa recular el sol que torna a ser baix. I els llumets que fumegen, tornen a guanyar i alcen Tromsø enmig de la foscor.

divendres, 22 de desembre del 2023

Tromso, la ciutat boreal





Aquesta nit ha sigut freda. Tan freda que a sobre els camps de Santa Coloma hi ha caigut una gebrada que ha deixat un paisatge que feia temps que no veia. Un paisatge blanc i brillant com el de la neu quan cau al nord. Els primers rajos de sol feien lluir la punta de l'herba verda. Una herba que el primer sol anava amanyagant i estovant molt lentament, mentre el dia començava a tenyir de daurat les teulades del meu poble.

Són les sis del matí. L'estufa de llenya encara guarda les brases d'un foc que s'ha anat apagant a poc a poc. Queien les últimes flames mentre a fora s'anava forjant el vestigi d'una nit de glaç. Hi ha pau i molt silenci. Soc l'única persona desperta de la casa. He obert els ulls massa d'hora sabent que no tornaria a agafar el son. Per això, quan la claror ha començat a treure el nas per la finestra he col·locat l'arnès al meu galgo, en Truffaut, que encara jeia endormiscat i he sortit a acomiadar-me del sol. Abans de marxar a Tromsø. Ens esperen sis dies a la capital de l'Àrtic. Sis dies de gairebé plena foscor. Sis dies a la ciutat boreal.

Després d'una hora i poc més arribem a Barcelona. Entrem en una de les artèries principals sense apretar gaire l'accelerador. El flux és lent i espès fins que arribem a l'aeroport. Una llançadora ens espera. Pugem i en un tres i no res ens planta a la T2. El viatge septentrional ha començat.

El vol de Barcelona a Oslo ha sigut incòmode i l'arribada molt confusa. El temporal de neu ha obligat a anul·lar alguns vols i l'aeroport ha quedat desert en pocs minuts. Ara, després d'una hora i mitja de retard i asseguda al costat de la porta d'embarcament, veig com el vent escup i mou violentament la neu que es belluga sense saber on caure.

Arribem a la ciutat polar a les dues de la matinada. Abatuts pel cansament de les gairebé 24 hores de viatge, baixem de l'avió i trepitgem per primera vegada la neu de Tromsø. El cel és negre i la temperatura és de -10 graus. Omplo els pulmons fins a dalt d'aquest aire esandinau. La neu aquí no brilla, però els carrers són plens de llumets que tremolen sense descans. Miris on miris veus estels que pengen de les finestres i ballen incandescents.

Enrere deixo els camps de Santa Coloma. Qui sap si els camps gebrats encara centellegen. A les dues de la matinada obrim la porta de l'hotel. Acaba de començar el solstici d'hivern.




divendres, 30 d’agost del 2019

Sis avions i 28 dies

  


 Són les sis del matí. Desperto a casa, al meu llit. Obro els ulls i no reconec el que hi ha al meu voltant fins que la consciència no em colpeja. He estat moltes hores fora de casa, fora d'aquest llit i ara he tornat, sóc aquí. El cap se m'omple d'imatges que vénen de molt lluny i de seguida busco algun objecte que em digui que tot és veritat. Fa tres dies era a la plaça Durbar, al Nepal, i allà em van dibuixar una flor al front, em van lligar al canell un braçalet de fils grocs i vermells com a símbol de protecció i em van beneir. Em miro el canell, el busco. És veritat. Sis avions i 28 dies.

Sóc a Kathmandú, a l'aeroport, m'esperen 10 hores de vol. Enrere he deixat una ciutat que tot just despertava. Són les cinc del matí a la capital del Nepal. Torno a casa, el viatge s'ha acabat. Els carrers són buits. La ciutat està tranquil·la i la contemplo per última vegada. La veig tan diferent i m'enduc tants records que se'm fa difícil. Miro per la finestra de l'avió, la veig des de dalt, ara sí, per última vegada.  

Viatjo amb Turkish Airlines, en un Airbus 330 que és una bèstia d'avió. El veig tan potent que penso que no li cal agafar arrencada per enlairar-se, en qualsevol moment ho podria fer. Els motors ronquen tan fort que em sembla increïble fins on ha arribat la tecnologia. Asseguda al costat de la finestra gaudeixo d'un enlairament perfecte. Torno a casa després de 28 dies.

Les finestres de l'avió estan avall, només hi ha la llum de les pantalles tàctils que hi ha darrere els seients. Al centre de l'avió hi ha una pantalla gegant. Una bola del món va girant indicant els fusos horaris. Estic mirant una pel·lícula on es reflexiona sobre l'amor, el temps i la mort. Em despista la llum de la pantalla d'un mòbil. Un noi està mirant una foto de Pashupatinath que segurament va fer ell. Es veu una incineració a l'aire lliure. Escolto el protagonista de la pel·lícula:“Amor, temps i mort. Tres conceptes abstractes que connecten a tots els éssers humans del planeta”. Les paraules de la pel·lícula, la fotografia i la bola del món que gira…em sembla una connexió brutal, un moment que no puc ignorar. L'amor, el temps i la mort aquí al Nepal són de la mateixa manera que al meu país, penso. Siguem d'on siguem som igual a tot arreu, tots volem estimar i ser estimats, tots desitgem més temps i tots tenim por a mort. Les paraules del protagonista tornen a mi: “Albert Einstein deia que el temps era una il·lusió obstinadament persistent”. Pashupatinath, la bola del món i la pel·lícula giren i giren dins meu… I durant uns segons em sento la persona més afortunada del món. He viscut 28 dies intensament.

Són les sis del matí. Desperto a Santa Coloma de Farners, a casa. Sóc aquí després de sis avions i 28 dies. Em miro el canell, veig el braçalet de fils grocs i vermells de la plaça Durbar. Miro cap a la finestra on hi tinc clavat el planisferi polític de A. Peters per localitzar el Nepal com si encara no l'hagués vist i de sobte entenc que el viatge no s'ha acabat ni s'acabarà mai. Està dins meu. Una sensació immensa d'agraïment per tot el que tinc m'omple de dalt a baix. Agraeixo el que tinc i el que ha fet de mi el Nepal. Sis avions i 28 dies que no s'acabaran mai.








dissabte, 24 d’agost del 2019

Tres segells, una dotzena d'arracades i un diari comunista



Tres dies i una nit és el temps que em queda per estar aquí, a Kathmandú, la capital del Nepal. Recordo quan tot just era a l'aeroport i m’abraçava al meu pare i l’Antònia, la seva dona, per acomiadar-me’n. Un mes em semblava tant i seria tan lluny que era tota una proesa. Ara observo la ciutat i comprenc que aquest temps ja és d'ella, és a cada racó per on he caminat, a cada restaurant on he menjat, és en tots els somriures d'elles i d'ells, és en aquells ulls tan negres com aquesta nit. És a l’Himalaya, i a Lukla per sempre més. Miro la ciutat amb nostàlgia avançada, com si ella i jo haguéssim de morir d'aquí a tres dies i una nit.

Els dies per Kathmandú s'estan convertint en una rutina. Visitar la ciutat i seguir els circuits a peu proposats per la guia ens fatiga però ens diverteix tot i que la plaça Durbar i la deessa de quatre anys, la Kumari, em van deixar bastant freda però aquesta ja és una altra història. El que ens ha passat avui en aquesta mateixa plaça n'és una altra totalment diferent.

Sóc a la plaça Durbar, ben bé al mig, envoltada de parades d'antiguitats. Al palmell de la mà hi tinc un parell d’arracades. Són en forma de llàgrima amb una pedra falsa al mig però són una preciositat. N'estic negociant el preu. La Marisa em fa amb la mà que em quedi on sóc que ella ara ve. Veig que va al darrere d’un home a qui amb tota seguretat jo mai hi aniria. El seu aspecte no m'agrada gens ni mica. Deixo les arracades. La senyora s'enfada i la Marisa ha desaparegut de la plaça.

Travesso la plaça. Surten venedors de per tots costats. Sóc massa blanca i europea per passar desapercebuda. Busco la Marisa. Intento accelerar el pas per atrapar-la. La veig. S'ha posat per un carreró. Sembla que hi vagi hipnotitzada, mare de déu dona! On vas? em ve al cap La Maldición del escorpión de jade. Woody Allen, què li  has fet a la Marisa? Digues-li que deixi de seguir a aquell galàpet perquè no anem bé! Em fico dins del carreró. Camino per sobre d'un carrer que és ple d'aigua i fang i vaig fent saltironets de pedra a pedra quan me les trobo.

Marisa! Me la trobo de cara. Obren una botiga per ella sola. Avui és el dia de descans per ells, com si fos un diumenge per nosaltres. Mira, són antiguitats de fusta, t'agraden? Cagundena... Darrere el mostrador hi ha dos homes que ens miren com si no hi hagués un demà. La Marisa vol comprar un segell de fusta pel seu pare que és artista, es dedica a pintar. Entrem en una fase difícil de la compra-venta, la negociació del preu. Un d'ells somriu. Obre la boca i a dins se li veu una dent d'or lluent. Jo també quedo hipnotizada. L'altre aprofita per treure'm del mostrador un elefant de fusta. Té la trompa xafada però hi ha alguna cosa en aquest animal que m'agrada. Mare de déu! Avui ens costarà sortir d'aquí. Al meu costat s'hi ha posat un espectador, un noi jove que no para de mirar-me i riure. La Marisa segueix negociant el preu. L'elefant torna a aparèixer davant meu! Li dic que és molt bonic però que no tinc intenció de comprar-lo. I llavors aixeca la relíquia i la mou a dreta i esquerra preguntant-me quant en pagaria. Mare meva… No vull un elefant! Vull sortir d'aquí! Marisa! Però ella ja no hi és…la seva mirada està completament perduda…ves a saber on... 

Des que hem arribat a la ciutat que no fem altra cosa que negociar i negociar… i la veritat és que m'agrada, m'ho passo bé. La Marisa sempre diu que sóc bona negociant  i jo penso que és pur teatre i diversió. Al final les que sortim perdent som nosaltres. La banca mai perd… Però bé… El que més m'interessa ara mateix és que la Marisa compri els segells i marxem d'aquí. Després d'una bona estona arriben a un acord. Pagarà amb euros i li tornaran el canvi en rupies. Davant meu hi ha una calculadora. L'agafo i multiplico els euros pel valor en rupies. Li avanço feina. Sembla que encara no hi és tota… Em deixa fer. Els altres dos em miren com si haguessin de sortir dos yaks del meu darrere. Fan un cop de cap i diuen que sí! Tracte fet! Quan un està embolicant els segells l'altre em torna a aparèixer amb l'elefant! la mare que va parir al tros de fusta! Li dic un preu perquè calli! Però és el pitjor que podria haver fet! Em torna el cop amb un malèfic gest que gairebé perdo la partida. Quina pinta de macarres, penso! Em diu que no em pot vendre l'elefant per aquest preu… maleït animal… però qui ha dit que jo el vulgui? I en comptes d'aquest em diu que en té un de més barat… Se'n va al darrere la botiga i torna amb una altra peça a les mans! Me l'ensenya! Coi! Això és un rinoceront! L'espectador i jo ens posem a riure! Se m'aixeca una cella i  amb una veu de pitiminí li contesto: oh my god! This is not an elephant! La plaça és nostra, s'omple de rialles de tot el món.

Sortim del carreró. Travessem la plaça Durbar. Enrere queda l'elefant i el rinoceront. De camí cap a l'hotel  m'aturo a un quiosc. Vull comprar-li al meu pare un diari d'aquí. Pregunto a la senyora quin és el diari comunista. Actualment al Nepal està governant un partit comunista. La senyora em mira i riu. L’assenyala. El compro per 10 rupies que són 8 cèntims. Satisfeta amb la meva compra penso que a ell li agradarà.



Quan arribem a l'hotel, penso que el dia ha sigut d'allò més interessant. Per la porta de l'habitació entrem la Marisa i jo, i seguidament tres segells de fusta, una dotzena d'arracades i un diari comunista. Qui sap com dormiran aquesta nit l'elefant i el rinoceront, el que és segur és que em queden tres dies i una nit per decidir si el compro o no. 

dijous, 22 d’agost del 2019

Kathmandú





Quan una ciutat es fa de nit, algú fa girar amb dos dits una moneda per fer-nos veure l'altra cara. La nit no només les fa més fosques, les deixa en calma, tranquil·les i serenades com si haguessin pres un analgèsic. Avui, des de la terrassa de l'hotel que és on acostumo a escriure, puc comptar en el cel unes quantes estrelles. Després d'un dia com el d'avui, dos o tres són suficients.

A les vuit del matí el telèfon de l'habitació es posa a bramar com si no ho hagués fet mai. El condemnat és més aprop de mi que de la Marisa, em toca despenjar-lo. A l'altra banda de l'aparell hi ha en Kamin, l'amo de l'agència Annapurna Treks, qui ens ha muntat el trekking i les visites guiades. Em demana que baixem. Em va dir que em portaria un petate per futurs trekkings o expedicions i me l'ha dut a les vuit del matí. Està bé, està bé. Quan sigui a baix ja li ensenyaré el rellotge.

Després d'un esmorzar contundent com cada matí, marxem a visitar la plaça Durbar. És famosa perquè hi ha una  “deessa viva”, una nena de 4 anys a qui per les seves característiques l'han escollit com a deessa. Em costa molt entendre-ho. Potser quan hi sigui al davant i amb un xic més d'explicació ho aconseguiré. La Marisa i jo sortim de l'hotel amb un parell de màscares per tapar-nos el nas i la boca. Me les han donades a l'hotel. Aquí la contaminació és tan bèstia que la gent se les posa. No fa ni cinc minuts que caminem i ja ens posem dins una botiga. A la Marisa li ha agafat una forta obsessió amb comprar vestit típics d'aquí. La meva es decanta més cap a l’incens, els sabons, el te o les sabates que no és poca cosa. Comprem i tornem a l'hotel per descarregar. Ens posem a riure, no som capaces d'arribar a la plaça Durbar.

Arribem a la plaça. Ha sigut difícil. El trànsit i els llargs carrers comercials no ens ho han posat fàcil. Com a tots els pobles que hem anat, ens fan pagar mil rupies per visitar la plaça. Tornarem demà perquè no tenim prou per dinar i fer la visita. Girem cua i entrem en un petit restaurant a prop de la plaça Durbar. Mengem plats típics del país. El picant s'està convertint en un habitual, fins i tot en els esmorzars. A veure si al final m'agradarà i tot.

Quan sortim del restaurant, la Marisa em proposa una ruta alternativa i turística. Ho ha llegit en la guia que ha portat. Entrem en el cor de Kathmandú. Hi ha tantíssima gent i és tan ple de cotxes, motos, bicis i animals per tot arreu que quedo totalment al·lucinada. Això és una olla de grills!, un galliner!, un garbuix! un terrabastall! El que vulgueu! I el més increïble no és tot el que veig, el que és realment increïble és que ningú m'ha tocat ni trepitjat. No entenc com controlen tant. M'agradaria veure com ho faria jo aquí al mig. Segur que acabaria amb alguna gallina sobre meu!

Cada dia es fa fosc a la mateixa hora, a les set de la tarda. Avui, però, ens ha caigut la nit precipitadament. De camí cap a l'hotel, i mentre Kathmandú es va girant cap a l'altra cara de la moneda, em ve al cap un poema preciós de Juan Ramón Jiménez. Un poema que vaig treballar a la classe de primer de batxillerat durant el tercer trimestre: El viaje definitivo. “Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros cantando…”


Des de la terrassa de l'hotel,miro el cel i compto dues o tres estrelles. Penso en l'última vegada que vaig observar una ciutat de nit. Era al Puig d’Afrou i no sabria dir on hi havia més llum, si en el cel estrellat sota el que estava o en les ciutats enceses i en calma sota els meus peus. I sigui on sigui, allà dalt o aquí a Kathmandú sempre tinc la mateixa sensació. Quan una ciutat es fa de nit, algú fa girar amb dos dits una moneda. La nit les fa diferents, tranquil·les i serenades.

dimarts, 20 d’agost del 2019

Bhaktapur, Pashupatinath i Boudhanath




Baixo del cotxe. Obro el paraigües. Són les últimes gotes d'un ruixat de tarda. Segona part de la visita. Sóc a Pashupatinath, on es fan incineracions a l'aire lliure les 24 hores del dia. Camino amb la seguretat i la certesa de que és un dia amb calma però el que estic a punt de veure em trasbalsarà. M'han explicat a on anem però tan és el que diguin. El que he vist avui no sé si ho sabré explicar.

A dos quarts d'onze del matí ens ve a buscar el xofer davant de la porta de l'hotel. Després d'un esmorzar contundent estem a punt per fer tres visites: Bhaktapur, Pashupatinath i Boudhanath. Ens presenten la nostra guia, la Sarita. Passarem tot el dia fora amb ella.

La Sarita és una noia jove, no deu tenir més de 25 anys. Té el cos menut i un somriure extraordinari. Avui, s'ha deixat anar els cabells que li cauen llargs, llisos i negres darrere l'esquena. Qui sap com els porta els altres dies. Ella i la Marisa s'asseuen al darrere del cotxe, i jo, al davant amb el conductor que és encara més petit que la Sara. Me'l quedo mirant només uns segons però en tinc prou per veure que assegut tan endavant com està, gairebé no arriba a l'accelerador. Potser no arrencarem penso, i torno a mirar la carretera.

Sortim de Kathmandú. A primera fila, visc el trànsit com si fos una pel·lícula de Tarantino. Potser Death Proof. Aquí al mig hi som tots: bicicletes, motos, taxis petits, taxis grans, autobusos, gossos, vaques, gallines i nosaltres. Sense línies, ni contínues ni discontínues arribem a Bhaktapur, ciutat cultural actual i capital del Nepal des del segle XII al XV. Un poble medieval fortament sacsejat pel terratrèmol que va haver-hi al 1935. Després de la visita la Sarita ens recomana entrar a menjar iogurt en un restaurant. Es veu que és el iogurt més bo de tot el Nepal, en diuen el iogurt reial perquè el Rei el va escollir com el millor de tot el país. Quedo al·lucinada, és el millor iogurt que he provat mai. Sortim del restaurant, i amb un regust al millor làctic d'aquestes terres, anem cap a Pashupatinath.

Baixo del cotxe. Obro el paraigües. Són les últimes gotes d'un ruixat de tarda. Caminem en línia recta, i temptejant les basses que hi ha pel camí arribem al riu, on es fan les incineracions. Una gran bola de fum puja de pressa cap amunt. A sota, en una plataforma petita i quadriculada de ciment, s'hi està cremant un cos. No es veu perquè està cobert de fusta i fulles que cremen. Les cendres que queden les fan baixar al riu, riu avall… no em puc creure que hi hagi un cos cremant aquí sota. La Sarita ens explica que la gent que no vol reencarnar-se més, volen ser cremats aquí a Pashupatinath. D'aquesta manera la roda s'atura. No hi ha més vides. Una vida és suficient, diu la Sarita.

Seguim caminant al costat del riu, pugem unes escales. Des de dalt de tot veiem una altra incineració i de cop i volta mentre observo la cerimònia sense dir res, i el meu cap es debat entre la vida i la mort, el fum d'aquell cos sense vida que crema se'm posa dins els nas i m’omple els pulmons. I ara sí que ho entenc tot. Per primera vegada sento l'olor d'un cos humà que crema i es fa tan real que tinc ganes de sortir corrent. El fum se m'ha posat per tot arreu i per la resta de la meva vida.I veiem un cos mig destapat, se li veu la cara. La mort és igual per tots i a tot arreu del món. Una vida no és suficient Sarita, no ho és.

La vida ens sembla d'allò més normal però estar viu no té res de normal, és un miracle. I tot s'acaba tan ràpid… I sóc aquí dalt veient com cremen un darrere l'altre els cossos d'aquells a qui fa poc la vida era a dins. I penso en coses que he pensat moltes vegades i dins meu s'hi va ficant un desig immens de viure, de sentir i d'estimar. Una vida no és suficient, Sarita.

Abans de tornar a l'hotel anem a Boudhanath. Mentre fem una visita al temple budista la Sarita ens explica que tots estem a la boca del déu de la mort, el Karma i la reencarnació tornen a aparèixer en l'explicació. La plaça és plena de gent i més de tres a sis de la tarda. Es diu que si passeges durant aquestes hores els teus desitjos es fan realitat. La visita s'ha acabat, anem cap a l'hotel.



Asseguda dins del cotxe, veig com el cel de Kathmandú es va fent cada vegada més fosc. El sol s'està amagant darrere els edificis de la gran ciutat i tot es va tenyint de color púrpura i rosa. Centenars de clàxons esbateguen per tot arreu. El xofer atura el cotxe, la Sarita baixa. Li diem adéu mentre penso que és l'última posta de sol que compartim. Li dono les gràcies, i en veu baixa li dic: una vida no és suficient, Sarita. 

diumenge, 18 d’agost del 2019

Lukla i més Lukla




Una tempesta molt forta em desperta. Sento com cauen les gotes i me les imagino amples i grosses al terra. Un gos borda fins que se li acaba l'alè i torno a tancar els ulls. Sona el despertador, són les cinc del matí i a Lukla s'aixeca un dia ennuvolat. Té ressaca de tempesta i jo sé per què. Avui volem cap a Kathmandú. A les sis hem de ser a l'aeroport, el que recordo tan genuí, aquell que és el més perillós del món. Torno a sentir el neguit del primer dia, com si l'aeroport m'hagués enamorat.

Caminem pels carrers de Lukla i no hi ha ningú. El trekking s'ha acabat. Després de dos dies de caminar set i vuit hores per etapa, hem arribat al final. Les sis del matí. Davant del mostrador de Tara, la companyia aèria, s'amunteguen motxilles de tots els països. Quantes històries i expedicions que hem dut darrere l'esquena. Dos quarts de set. Esperem. Lukla és tan ple de núvols que no s'hi pot volar. Lukla i més Lukla. Les vuit. Les nou. I les 10. I el meu neguit que creix. La paret és de finestres que donen a l'exterior. Tothom hi mira a través. Veuen els núvols i potser senten créixer dins seu el mateix neguit que el meu. Jo sé per què avui ets així, Lukla. T’he sentit de matinada.

De mica en mica el cel es va fent blau i com si no l’haguéssim vist mai l’assenyalem i ens posem a riure. Arriba la primera avioneta però no és la nostra. La Marisa em mira com si busqués una resposta. I ara sí, la nostra és aquí. A la pista hi ha tan soroll que és impossible parlar. El pilot baixa de l'avioneta . S'acosta a un controlador. Gesticula molt ràpid. Mira al final de la pista i li diu que ens faci pujar. Miro en Kamin i li pregunto si ha entès el mateix que jo, i em diu que sí. S'està tornant a tapar tot. El temps no espera a ningú i menys a tres mil metres. Som a dins. Les maniobres són tan ràpides com els canvis de temps i la pista és curta… Tres dos un… Volem.

El cel és ple de núvols de totes les formes. Totes les formes del món són aquí dalt. Torno a volar. Enrere queden els quilòmetres que hem fet i desfet sota el cel de l’Himalaya. Tot el que he sentit m'ho enduc amb mi, és dins meu i és tan a dins com la tempesta d'aquesta nit. No es veuen els camins i penso en una cançó que diu: “Si la nit t'espanta vine aquí, tinc un circ de cançons fins a l'Alba. Quan et plogui a dins vine a casa, tanca els ulls si no veus el camí.”


Kathmandú és a només uns metres sota meu. La torno a veure. És tan immensa i encara tan petita que sembla tot mentida. Baixem de l'avioneta i pugem al mini autobús que ens ha vingut a buscar. S'hi està molt bé, hi ha aire condicionat. Entrem dins la gran ciutat. El caos i les olors tornen a sacsejar-me com el primer dia. Centenars de motos i cotxes amunt i avall passen pel costat i sempre penso en el mateix: tantes històries que m'agradaria conèixer i no sabré mai. Tiro el cap enrere i respiro profundament, deixo que em portin. Kathmandú, he viscut quinze dies com si haguessin estat tota una vida, Kathmandú. Miro un altre cop les motos i els cotxes com van amunt i avall. Al meu costat s'hi ha parat una moto. Em quedo mirant els ulls del noi que la duu. Em mira com si no veiés ningú. Són tan negres i grans com una nit sense fi, i tot torna a tenir sentit, igual que el primer dia que vaig veure l’Himalaya.