La Selva Negra

 La Selva Negra és un macís muntanyós situat al sud-est d'Alemanya limitat amb França. Si volem saber l'etimologia, l'hem d'anar a buscar a l'època romana, quan un dels militars i governadors de l'antiga Roma, Publio Atio Varo, en arribar a aquesta zona, la va batejar amb aquest nom a causa de la gran densitat forestal, negre com la nit, amb què es van trobar.

Avui tocarem el sostre de la Schwarzwald, arribarem fins al cim més alt, el Feldberg. Tot i que només fa 1.493 metres la ruta fins al dalt et deixa un bon gust de boca. El punt de partida és a l'estació d'esquí que porta el nom del cim. El camí comença per una de les pistes que puja fins a una antena molt fotografiada per tothom, cosa que no puc entendre. Continuem enfilant-nos envoltats de prats fecunds i verdíssims, i seguim el traçat fins al sostre de la Selva Negra.

De baixada, la ruta circular passa per un prat ple de vaques. Bé, en principi hi estem habituats, però mentre el nostre pas avança, una estranya sensació trenca la calma que portava. Una d'elles s'ha ben plantat al mig del camí i ens mira fixament. No passa res, continuem empenyent endavant, però no senyor, no, dues més s'aixequen com un llamp i tiren a matar cap a nosaltres. En Truffaut i jo fem els cent metres, entre merdes i fang, més ràpids de la història!, fins que som prou lluny per parar i traçar un nou pla. Com que la ruta del wikiloc em porta per aquí i no m'ho vull perdre, inicio una escapada muntanya avall, vorejant les agressives remugants. De sobte, d'entre els boscos alemanys, negres i atapeïts , comença a pujar una boira espessa que va omplint, carregada fins a dalt, la muntanya que en un tres i no res queda completament emmascarada i fosca. Si em quedo sense senyal estic perduda. Baixo per un camí que es mig intueix fins que arribo a un refugi i enllaço amb la ruta. D'entre el baf d'aquesta ennuvolada, arribem, com herois, al camí principal.

Continuem baixant, i més avall el camí trenca per un corriol a la dreta i se'n va, ara sí que sí, de cap a la densitat forestal de la qual parlàvem. La boira es va desfent, però tot i això va quedant tot encara més fosc. Els pins s'estiren alts, tan amunt que no es veu el final, i les branques s'obren grans i amples, les unes sobre les altres, de manera que queda un bosc impenetrable. El corriol, estret, passa pel mig d'aquesta frondositat, al costat d'un riu que va deixant una remor suau, fins al final de la ruta. De tant extraordinari i colpidor com és em pertorba i m'angoixa. Només puc dir que la vida, aquí i ara mateix, és com un miracle, pura fantasia.

Tornem a França per carreteres secundàries. Desfem els quilòmetres entre aquesta selva infranquejable. I ara entenc per què el romà, el general Varo, no gaire destre en l'estratègia i lideratge en les batalles, no va poder conquerir el cor d'aquesta zona. I ara ho entenc. Només es comprèn quan, a dins d'ella, sents que la Selva Negra és tan salvatge i bestial que es fa inexorablement invencible.

Dijon

 

Dijon, capital de la Borgonya, és una de les ciutats més importants de França. Segles enrere era coneguda com la ciutat dels campanars. No només els vins li han donat una fama important sinó que la mostassa, que els romans barrejaven amb el vi, es va convertir en un producte estrella durant l'Edat Mitjana. Aquesta cotitzada espècia sortia en tots els receptaris de cuina europea. Dijon posseeix un patrimoni arquitectònic i cultural únic, perfectament conservat i protegit. La ciutat és una barreja preciosa de gòtic i romànic, capaç de deixar sense alè a qualsevol. L'església Saint-Michel és un temple gòtic impressionant i l'església de Notre-Dame és d'una bellesa soberga. Esculpida a la seva façana hi ha la Chouette, una òliba que té la reputació de donar sort sempre que es toqui amb la mà esquerra i es demani un desig.

Aquest matí, a la recepció del càmping de la ciutat, sobre un mapa il·lustrat de la ciutat, la senyora de l'accueille m'anava dibuixant el camí i encerclava els punts més importants pels quals havia de passar. Tenim la Cava de la Cité, parada obligatòria, més de 350 varietats de vins per tastar. I no t'oblidis de degustar la mostassa.

En Truffaut i jo, amb el mapa a la mà, comencem la ruta. La primera parada és a la prestigiosa i tan coneguda cava de la ciutat. El meu llebrer, amb el seu pas elegant i lleuger, és el primer d'entrar a la distingida casa dels vins de la Borgonya. Els tres sommeliers li donen la benvinguda. Demano ajuda a una noia joveníssima que està fent un tast. Me'n recomana dos: un Giboulot blanc, un chardonnay dolç i amb regust de fruites i un Marsannay negre, un pinot noir. Després de dues copetes el meu francès agafa cos i fluïdesa. La conversa sobre el clima que necessiten les vinyes de la Borgogne va com una seda, però de sobte i sense previ avís, en Truffaut, avorrit com una ostra, se m'ha agafat a la cama!, i aquell gos elegant i galà que havia sigut a l'entrar, s'ha convertit en una bèstia barroera que demana a crits sortir d'aquesta cava avorrida i carregosa. Pobre de mi! Amb la copa a la mà que tremola com un dimoni i els 14 graus que ja són a dalt de tot, intento maniobrar la dissortada situació que tanta gràcia li fa a la meva sommelier.

Continuem la ruta. Anem cap al centre. Abans d'arribar al palpitant cor d'aquesta ciutat faig una parada a la fleca per comprar el famós pa d'espècies tan típic. Faig un mos exageradament dolç al pa de cassís i em deixo endur pels carrers ensucrats i exquisits fins a Notre-Dame. Esculpida a una de les façanes veig l'emblemàtica òliba de qui tothom parla. Poso la mà esquerra sobre la llisa i desgastada figura, el desig ja el sap. Unes passes més amunt ens trobem amb la Moutarderie. El recinte alberga més de cent varietats de mostassa. El tast va sobre rodes, oli en un llum. Els sabors refinats esclaten a la meva boca. El meu ventre és un garbuix eclèctic de l'aliment d'aquesta ciutat fascinant.

Tornem al càmping. Darrere meu em segueix, com un fil invisible, l'amalgama del passat i el present de la capital de la Borgogne, Dijon. Darrere meu em segueix, com un espectre clamorós, cada segle d'aquesta ciutat bella i indispensable que encara duc als llavis a mig camí entre el cassís dolç i la intensa mostassa.

Puy de Sancy

 Encara no hi ha cap senyal al cel que mostri que el dia està a punt de vessar-se dins la vall de Mont-Dore. A dins del càmping, moll de dalt a baix per la tempesta d'aquesta nit, els fanals cremen somnolents, els carrers mal asfaltats han quedat embassats i freds, i sobre les parcel·les desiguals i accidentades per la ràbia del temps, descansa qui ha tingut la sort de no sentir-la. Pel seu pas, ha deixat el brogit de l'aigua que baixa amb força pel riu Dordogne.

Em desperto molt d'hora. A fora la temperatura és de deu graus. Avui pujarem al cim més alt del Macís Central, el Puy de Sancy, un antic volcà de 1885 metres d'altura. La intenció és fer una volta circular i fer tres cims més que estan de pas.

La ruta comença al centre del poble de muntanya, Mont-Dore, sobre mil metres. El primer quilòmetre passa sota un bosc preciós, d'arbres alts i robustos. De seguida atrapem els set-cents metres positius que ens porten fins al primer cim, el Roc de Cuzeau. Aquí em trobo amb una agradable sorpresa. Una dona que observa com els seus dos gossos van i venen fent esses, se m'apropa. Porta uns texans negres desgastats i va calçada amb unes bones vambes Salomon. Els primers minuts de conversa són sobre els gossos, però de sobte, de sota l'abrupta muntanya surten com una font que brolla centenars d'ovelles, totes ben marcades amb una pintura vermella. Ara comprenc que la dona d'origen Belga fa estona que volta per aquestes muntanyes vigilant el seu ramat. Els ulls li brillen quan em parla de la seva feina. I amb una mirada experta mana i assegura el seu bestiar dominat per un Border Colie i un Mastí.

Continuem la ruta. Ens dirigim cap al següent cim: el Puy de Crebasses. Des d'aquí ja es pot veure l'imponent Puy de Sancy. A les ressenyes he llegit que té dos vessants molt diferents. Una de molt fàcil per la qual s'hi puja a través d'unes escales de fusta i l'altra que és la natural, la de muntanya. No puc escollir, la ruta em porta directament a aquesta part, més rocosa, més salvatge. Les cames comencen a picar. Soc al cim més alt del Massif Central.

De baixada, el paisatge és un espectacle. El massís és d'un verd llima que no havia vist mai i d'entre les entranyes, clavades com fulles de ganivets, surten unes parets escarpades impressionants. El camí segueix pel costat del precipici, resseguint l'skyline d'aquest volcà inactiu des de fa 220 000 d'anys. Finalment, abans d'arribar a l'acabament de la ruta fem un altre cim, el Puy de Cliergue.

Quan arribem al càmping, els carrers s'han eixugat, les finestres de les caravanes s'han obert i sobre l'herba encara humida algun campista està desmuntant la tenda. Més avall, el riu que aquesta nit roncava com un animal, s'ha calmat i ha moderat el cabal. A dins meu, però, encara hi queda la nostàlgica sensació de l'esclat de la tempesta d'aquesta nit.

Rocamadour

 Aquest matí, quan tot just la claror començava a despuntar per l'est del penya-segat de Rocamadour, en Truffaut s'ha plantat davant el meu llit. Els seus dos ulls desperts, ametllats i ben fets em fitaven ansiosos. La coneixença de què un nou dia estava a punt d'alçar-se l'ha desvetllat per complet i buscava la meva mirada amb l'esperança de trobar-se correspost. Si vull continuar dormint he de fer veure que no he entès el seu desig irrefrenable de sortir, però avui no ha pogut ser.

Ahir a la tarda mentre caminàvem sobre l'empedrat d'aquest poble religiós i conegut per ser un lloc de peregrinació, vaig albirar, sobre la cinglera que s'aixeca veïna al davant del penya-segat, una creu. De seguida vaig buscar la manera d'arribar-hi, intuïa que des d'aquell petit cim les vistes haurien de ser terribles. La Croix de Cufelle, sense dubte havia de ser el nostre primer cim a l'Occitània.

Aquest matí, després de clamar el neguit constant del meu animal elèctric i quan els seus ulls s'han fet de bondat i docilitat, ha començat la marxa cap a la Croix de Cufelle. Des del càmping de les Campagnes i caminant pel costat de camps d'un verd torrat pel sol i simètricament ben segats arribem al cor d'aquest poble aixecat majestuosament sobre una gran massa rocosa. Baixem més de cent metres en un moment i de seguida trobem el corriol que puja tot el que acabem de descendir i que ens ha de portar fins al començament d'una meravella de caminet que va vorejant la cinglera fronterera fins a arribar a la creu.

Després d'un pas per roques blanquinoses i una vegetació molt espessa arribem a la creu. Les vistes de Rocamadour des d'aquí són espaterrants, no apte per cardíacs. L'extraordinària i descomunal vila de Roc Amadour, el nom de la qual prové de les relíquies de San Amador, s'exhibeix agafada en un abisme que cau al riu.

De tornada cap al càmping, faig una parada davant dels camps acabats de segar per observar una vegada més l'ordre i la distribució del treball que s'hi ha fet amb tanta justesa. No hi ha res que desviï aquesta consonància, no hi ha disputes, ni desigualtats és un camp endreçat i pulcre. Mentre observo aquesta bellesa, me'n dono compte que en Truffaut s'ha ajagut al meu costat i s'ha sumat a la contemplació. La seva mirada s'ha perdut entre aquesta elegància, ves a saber fin on li arriba la vista. Quan el sol li ve a la cara, se li fan els ulls clars, de tonalitats ocres i ataronjades. Qui sap si era el que demanava aquest matí, però em fa l'efecte que ha trobat el que buscava.

Carcassonne

 Atreyu, el protagonista de la novel·la fantàstica La història interminable, té una gran missió: salvar el seu món, Fantasia. L'aplom i vitalitat d'aquest jove caçador solcaran milions de quilòmetres per vèncer alguna cosa de la qual no en sap absolutament res. Fa un viatge al buit. La seva infantesa es bolca en un abisme d'inconsciència mentre l'ànima d'aquest menut protesta per no saber-ne res del mal que sotja la vida. Deixa la seva regió, El Mar d'Herba, on viuen búfals de color púrpura i on l'herba és sempre acabada de fer. S'embarca en allò que el portarà a una total destrucció o la victòria, s'enfronta a la Gran Cerca.

Avui m'he llevat massa d'hora. Sempre em passa quan he de fer algun viatge, em cremen els llençols. Després d'esmorzar ha començat la marxa militar de totes les bosses amuntegades al passadís de casa. Me'n vaig a fer un viatge fins a l'Alsàcia i la Selva Negra, passant pel Macís Central i de baixada pels Alps. Un viatge a cavall entre la incertesa i el confort. Darrere el meu Panda, entrat en edat madura, hi duc una caravana Bambina, molt minsa però molt acollidora. En Truffaut, el meu llebrer, i jo també solcarem alguns centenars de quilòmetres deixant enrere alguns prats verds.

Després de més dos-cents quilòmetres callats sota la boira i les vinyes de l'Occitània arribo a Carcassonne, la ciutat fortificada i d'arquitectura medieval que és patrimoni de la humanitat de la UNESCO. Fem parada al Càmping de la Cité. Tinc sort, hi ha lloc. Un recés de pau ens convida a descansar. Al costat de la parcel·la on som s'escampen sota els nostres peus centenars d'hectàrees d'herba verda. En Truffaut s'ha tornat boig i de seguida les seves llargues, àgils i veloces potes han envaït i sotmès cada centímetre d'aquesta abundància. Mentre observo les seves anades i vingudes, pujades de revolucions, penso que encara he de desfer la maleta i que entre la roba hi tinc el llibre La història interminable.

Després d'una passejada per les muralles ofegades de tanta gent que hi havia baixem fins al Canal du Midi per fer una passejada agradable. El cel calitjós i sufocant de Carcassonne comença a afeblir-se per deixar entrar la nit que caurà com mel als llavis sobre la ciutat medieval consumida pel pas dels visitants.

Quan la foscor ha començat a apaivagar l'aire ardent de la ciutat francesa, desfaig la maleta. Al fons hi trobo el llibre. El deixo sobre el llit que ja tinc preparat i penso que l'Atreyu, el nen orfe prematurament, està ben viu entre les pàgines acolorides d'aquesta història interminable. El meu món també trontolla, penso. I el meu viatge també és una gran cerca. I també he de vèncer alguna cosa de la qual no en sé absolutament res, encara.

Venus

I un dia més, a Tromsø es fa de dia a les fosques. El sostre de la ciutat torna a ser d'atzabeja. Encara queden alguns dels núvols que ahir a la nit tapaven les estrelles i les aurores boreals que no vam arribar a veure. I ens queden poques hores d'estar aquí. Els minuts al cercle polar se'n van tan de pressa com ho fa el sol que no vol deixar-se veure.

Però nosaltres ja tenim un pla traçat per anar a caçar les aurores. Hem llogat un cotxe a la companyia Hertz. L'anirem a buscar a quarts de tres de la tarda quan ja s'hagi fet de nit completament, una altra vegada. És l'última oportunitat per veure-les. No ens queden més nits per aconseguir-ho. I aquesta vegada el meu pressentiment és diferent. Avui li dic a en Vicent que sí, que avui les hem de veure.

Pugem a un Ford Kuga que no té ni cent quilòmetres. La tapisseria fa olor de nou i les rodes d'aquest quatre per quatre són gairebé tan grosses com tot ell. Estan preparades per rodar sobre les llargues i desèrtiques carreteres de Noruega, sempre plenes de neu. S'agafen i no es deixen anar. Els claus que sobresurten ens porten segurs fins a Sommaroy, una illa al nord-oest del país, a tocar de l'aigua gelada de l'Atlàntic. Estem decidits a veure la màgia del cel del nord. I m'hi agafaré tan fort que no el deixaré anar fins que les vegi. I voltem. I rodem i rodem per sobre aquestes carreteres estèrils. La lluna plena que és tota ella de plata i grossa fa palesa la immensitat dels fiords que jeuen glaçats sota les muntanyes. És tanta la bellesa que ens deixa veure que de la planta dels peus em comença a pujar una melancolia que ve del passat. I se'm queda encallada al pit. Perquè torno a recordar-te. Tot just ara fa un any que vas tancar els ulls per última vegada.

Mentre espio per la finestra, veig que en direcció contrària venen una legió d'autobusos tots en fila i a tota castanya buscant el mateix que nosaltres. Fem mitja volta i els seguim. Arribem un altre cop a la carretera que feia la volta a l'illa. Decidim quedar-nos en un dels marges preparats que hi ha al costat de la carretera que porta a Sommaroy. I fem guàrdia.

A través del vidre del cotxe albiro les constel·lacions més conegudes. Al nord hi tenim una estrella que brilla i es veu més que les altres. Tinc els sentits tan perduts que no sé si és Venus la que tremola davant meu. Com aquells versos de Rubén Darío "En el obscuro cielo Venus bella temblando lucía, como incrustado en ébano un dorado y divino jazmín." Mentre delibero si és ella o no, per sobre seu comença a néixer una pols fina i verda que travessa en forma d'arc tot el cel. I no em puc creure el que veig. Obro la porta del Kuga d'una revolada i baixo del cotxe ben esverada. Faig una foto amb l'obturador a 2,5 segons. En el moment de fer-la encara no ho sabia, però estava caçant una aurora boreal, lleugera i fina com la pols del desert que hi ha a milers de quilòmetres al sud. I allà estava ella. Sobre Venus.

L'endemà de l'aventura ens vam llevar un altre cop a Tromsø. Aquesta vegada, però, tot era diferent. Per la finestra vam veure, per primera vegada, com queia la neu. El temps ens havia respectat molt fins a l'últim dia que s'acomiadava amb un cel blanc. Les maletes estaven a la porta. El check in fet des de feia hores. A fora, en el moment de sortir de l'hotel, el vent portava la neu de totes direccions i se'ns posava glaçada per dins del coll de la jaqueta. Era l'hora de marxar. Satisfeta, baixava les escales que portaven al centre de la ciutat i a la parada del bus. Darrere meu, l'hotel començava a fer-se petit. El cotxe cobert de neu seguia allà mateix. Continuava esperant, mentre a nosaltres se'ns esgotava el temps. L'autobús es va parar al davant nostre. De camí a l'aeroport, mirava com queia la neu darrere el vidre. I just abans de baixar, els núvols es van separar un moment, per deixar-me veure per última vegada a Venus encadenada al cel llòbrec de Noruega.

Skibotn

 

Les aurores boreals són partícules carregades de sol que quan entren en contacte amb el gas de l'atmosfera terrestre s'encenen. Tothom n'ha sentit a parlar alguna vegada i de ben segur en tenim una imatge idealitzada. El que ningú sap és que no és tan fàcil veure-les, per això aquí fan servir l'expressió "anar a caçar-les". No en veu més qui troba el lloc ideal sinó qui resisteix més estona al fred, esperant que la càrrega d'electrons creui la capa d'ozó per començar el ball.

Abans que el despertador es dispari, obro els ulls. A fora regnen uns deu graus sota zero i el cel de la ciutat encara està sota la febrada de la foscor. Avui ens espera un Tour per conèixer la cultura Sami i per veure les aurores boreals. Tinc una mala sensació i espero que només sigui això. Ens vindrà a buscar un minibús. Hem quedat a l'hotel Scandic, a les sis de la tarda.

Em començo a preparar. Em poso al damunt tota la roba d'abrigar que el cos és capaç d'aguantar. I com un embotit acabat de fer, surto per la porta de l'hotel. He sotmès les meves cames a una mitja tèrmica, unes malles tèrmiques encara més botides i uns pantalons de muntanya per sobre i no sé si ho suportaran. No estem habituats a aquestes temperatures. Una jaqueta gruixuda amb caputxa, un jersei de llana i una tèrmica a l'interior espero que sigui suficient per fer front a les baixes temperatures.

Skibotn és un poble de costa de cinc-cents habitants on viu la família Sami que anem a visitar. Per arribar-hi s'han de recórrer 120 quilòmetres que es fan en dues hores. El conductor de l'autobús és un antic sergent de l'exèrcit espanyol destinat a la muntanya, a Osca. Aprofito el viatge per fer-li preguntes. A dins l'autobús hi ha una gran diversitat cultural. Una colla de turistes que no sabem el que ens espera.

La casa de la família Sami és feta de fusta i d'una sola planta. A dins hi tenen un petit restaurant i una botiga de records. En sortir de l'autobús albiro una foguera al final de l'aparcament. Continguda dins un recipient metàl·lic crema sota un cel estrellat. El vent abranda els troncs. Al voltant hi ha uns bancs de fusta congelats amb unes pells de ren a sobre. Estem a quinze graus sota zero. Els peus se'm comencen a glaçar. Estic perduda.

M'ofereixen un beuratge d'aromes i sabors tan desconeguts com la gelor de Noruega. A l'hemisferi nord, les muntanyes han entrat en hipotèrmia. Una lluna de plata gegant cau sobre Skibotn. Les estrelles titil·len suaument. La claror de la lluna no me les deixa veure bé. Bec la barreja d'herbes ataronjades de la cultura Sami, però no entro en calor. Avui no veurem les aurores i la mala sensació del matí s'esdevé una realitat. Entrem dins una cabana sami on hi ha una altra foguera al mig. Fa massa fred per estar a fora. Després de moltes històries sobre aquesta cultura decidim provar sort amb les aurores cap a Finlàndia. La frontera està només a mitja hora en cotxe.

L'autobús s'atura a uns quants quilòmetres passada la frontera. Vint-i-tres graus sota zero és massa per a mi. No toco terra finlandesa. No aquesta vegada. Aquí tampoc veurem les aurores, tot s'ha tapat precipitadament i està començant a nevar. Tornem a Tromsø. Caic en un son profund.

Tromsø segueix on l'hem deixat, sota la tirania de la penombra. Entrem a l'hotel amb el cap baix. Ens hem endut una galleda d'aigua freda. Em fico al llit colpida pel fracàs, però abans d'aclucar els ulls traço un nou pla per a demà i tot seguit els tanco i m'abandono en la immensitat de la nit.

Fjelheisen, el telefèric

Quan la nit deixa d'anar a les palpentes pel cel negre i profund de Tromsø, després d'una llarga nit, ens despertem. A fora de l'hotel Ami tot continua igual. La neu continua amuntegada a les voreres dels carrers. Al davant de la nostra habitació hi ha un cotxe aparcat des de fa dies. Gairebé cobert de neu, roman hores i hores esperant.

Hem llogat uns grampons per poder pujar al Storsteinen. Un cim on hi ha el telefèric Fjelheisen, l'únic a la ciutat, i un restaurant al costat. Tot i no ser gaire alt, els pendents són considerables. Esbufega que esbufega arribem al cim panteixant. El restaurant és ple de dolços. L'olor de canyella s'escampa per tot arreu i abans no puc arribar fins on el nas em porta, lluito amb un munt de xinesos que no perdonen ni una bona foto ni ser els primers a arribar als llocs. Després de menjar sortim a fora.

No sé com explicar el que veig sense quedar-me en la superfície ni exagerar. Tromsø és una ciutat envoltada de mar, de fiords i de muntanyes que semblen d'un altre món i que s'han quedat aquí per impressionar. A l'horitzó sembla que s'hi acabi d'encendre un foc. S'hi ha traçat una línia recta, de punta a punta. El cel és rosa. Aviat tornarà a ser de nit. El dia abandona el cercle polar tan aviat com la lluna s'enfila per darrere les muntanyes. I així dia rere dia. La nit torna a precipitar-se a l'abisme de la foscor.

El fred se m'ha posat a dins, tan a dins que em fa perdre els sentits. Ha marxat l'olor de canyella i m'ha deixat dins un cos glaçat.

Desfem el mateix camí per on hem pujat gairebé grimpant. Les patinades d'en Vicent em diverteixen. Decidim córrer muntanya avall i arranco a riure fins que arribem a baix. Enrere deixem el munt de xinesos i xineses que encara es deuen barallar pel millor lloc per una foto. El negre està desfent el rosa del cel. Algunes estrelles ja hi són. Recupero l'escalfor del cos. Tornem a l'hotel. Demà tenim organitzat un Tour per anar a veure les aurores boreals.

De camí a l'hotel, la ciutat es torna a trobar sota un cel melancòlic. Les llums surten més penetrants i vives que mai. Les cames ens porten fins a l'entrada de l'hotel. A dins és tot molt càlid. Tot és del color de Nadal. L'escalfor m'encén les galtes. Des de la finestra del menjador observo el telefèric i el cim i penso que me n'enduc un més a la saca, mentre bec un té bullint. Satisfeta, ressegueixo amb els ulls el camí que hem fet d'anada i tornada. A l'altra banda de l'hotel, el cotxe continua allà mateix. Sol. Enterrat de neu. Tot està preparat per passar una altra nit.

Un nou dia al cercle polar

 La claror d'un nou dia comença a despuntar per darrere les muntanyes de Tromsø. El sol, encara molt petit, s'estira per arribar-hi, però només aconsegueix tocar-les amb la punta dels dits. La neu és de color de plom. Les llums tremolen inesgotables. Acaben guanyant nit i dia. Tremolen de nit, tremolen de dia. De dia i de nit se't posen a dins. L'esperança de vida dels dies a la ciutat polar és molt curta, tan curta que és només un esglai. Al cel encara s'hi veuen algunes estrelles. Són espurnes glaçades.

Caminem sobre la neu que és acabada de fer i se'ns enganxa sota els peus. I els ulls que encara es desperten de la llarga foscor s'encaren amb un paisatge que no reconeixen. La ciutat de Tromsø és plena de vida a totes hores. I el fred és tan intens que talla com ganivets esmolats. Després de passar pel carrer principal Stortorget, encarem les passes cap al pont que uneix la ciutat com si fossin pulmons. Visitem la Catedral de l'Àrtic, una parròquia designada popularment com a catedral. S'hi està celebrant un funeral. Tots van vestits d'un rigorós negre. I no puc evitar pensar en la meva mare. Els ulls se'ns acaben morint. Siguis d'on siguis. Més amunt o més avall, la mort engega la gran tempesta.

Recorrem els carrers de Tromsoya fins a arribar al port. Endevino les cases de fusta i els colors càlids que dies enrere vaig dibuixar. El que era un entreteniment i una diversió a l'organitzar el viatge s'ha convertit en una realitat tan verdadera com impactant. Omplo els pulmons d'aire i abans que els pugui buidar se m'ha posat a dins una immensa felicitat. Estrenyo la mà d'en Vicent. Mira, quina preciositat, no et sembla? És el que vaig dibuixar i pintar.

Travessem el pont que uneix la ciutat. El dia s'ha fet més evident i la neu fa més cara de neu. És més blanca que mai. Embadalida per les cases, totes de fusta, observo els fanals, les llums, els Pares Noels i les infinites decoracions que aquí a Tromsø cauen com si fos una dictadura. A aquesta part de la ciutat no hi ha ningú. Entenc que és on descansen vius i morts.

Tornem a l'hotel. Ho fem desfent el camí. Tornem a creuar el pont. I tornem al port que encara està com l'hem deixat. La gent va i ve. I a mi, se m'ha ficat a dins la fantasia de viure aquí. Un desig que s'acaba esvaint mentre també ho fa el dia que fa recular el sol que torna a ser baix. I els llumets que fumegen, tornen a guanyar i alcen Tromsø enmig de la foscor.

Tromso, la ciutat boreal

Aquesta nit ha sigut freda. Tan freda que a sobre els camps de Santa Coloma hi ha caigut una gebrada que ha deixat un paisatge que feia temps que no veia. Un paisatge blanc i brillant com el de la neu quan cau al nord. Els primers rajos de sol feien lluir la punta de l'herba verda. Una herba que el primer sol anava amanyagant i estovant molt lentament, mentre el dia començava a tenyir de daurat les teulades del meu poble.

Són les sis del matí. L'estufa de llenya encara guarda les brases d'un foc que s'ha anat apagant a poc a poc. Queien les últimes flames mentre a fora s'anava forjant el vestigi d'una nit de glaç. Hi ha pau i molt silenci. Soc l'única persona desperta de la casa. He obert els ulls massa d'hora sabent que no tornaria a agafar el son. Per això, quan la claror ha començat a treure el nas per la finestra he col·locat l'arnès al meu galgo, en Truffaut, que encara jeia endormiscat i he sortit a acomiadar-me del sol. Abans de marxar a Tromsø. Ens esperen sis dies a la capital de l'Àrtic. Sis dies de gairebé plena foscor. Sis dies a la ciutat boreal.

Després d'una hora i poc més arribem a Barcelona. Entrem en una de les artèries principals sense apretar gaire l'accelerador. El flux és lent i espès fins que arribem a l'aeroport. Una llançadora ens espera. Pugem i en un tres i no res ens planta a la T2. El viatge septentrional ha començat.

El vol de Barcelona a Oslo ha sigut incòmode i l'arribada molt confusa. El temporal de neu ha obligat a anul·lar alguns vols i l'aeroport ha quedat desert en pocs minuts. Ara, després d'una hora i mitja de retard i asseguda al costat de la porta d'embarcament, veig com el vent escup i mou violentament la neu que es belluga sense saber on caure.

Arribem a la ciutat polar a les dues de la matinada. Abatuts pel cansament de les gairebé 24 hores de viatge, baixem de l'avió i trepitgem per primera vegada la neu de Tromsø. El cel és negre i la temperatura és de -10 graus. Omplo els pulmons fins a dalt d'aquest aire esandinau. La neu aquí no brilla, però els carrers són plens de llumets que tremolen sense descans. Miris on miris veus estels que pengen de les finestres i ballen incandescents.

Enrere deixo els camps de Santa Coloma. Qui sap si els camps gebrats encara centellegen. A les dues de la matinada obrim la porta de l'hotel. Acaba de començar el solstici d'hivern.