Sis avions i 28 dies

  

 Són les sis del matí. Desperto a casa, al meu llit. Obro els ulls i no reconec el que hi ha al meu voltant fins que la consciència no em colpeja. He estat moltes hores fora de casa, fora d'aquest llit i ara he tornat, sóc aquí. El cap se m'omple d'imatges que vénen de molt lluny i de seguida busco algun objecte que em digui que tot és veritat. Fa tres dies era a la plaça Durbar, al Nepal, i allà em van dibuixar una flor al front, em van lligar al canell un braçalet de fils grocs i vermells com a símbol de protecció i em van beneir. Em miro el canell, el busco. És veritat. Sis avions i 28 dies.

Sóc a Kathmandú, a l'aeroport, m'esperen 10 hores de vol. Enrere he deixat una ciutat que tot just despertava. Són les cinc del matí a la capital del Nepal. Torno a casa, el viatge s'ha acabat. Els carrers són buits. La ciutat està tranquil·la i la contemplo per última vegada. La veig tan diferent i m'enduc tants records que se'm fa difícil. Miro per la finestra de l'avió, la veig des de dalt, ara sí, per última vegada.  

Viatjo amb Turkish Airlines, en un Airbus 330 que és una bèstia d'avió. El veig tan potent que penso que no li cal agafar arrencada per enlairar-se, en qualsevol moment ho podria fer. Els motors ronquen tan fort que em sembla increïble fins on ha arribat la tecnologia. Asseguda al costat de la finestra gaudeixo d'un enlairament perfecte. Torno a casa després de 28 dies.

Les finestres de l'avió estan avall, només hi ha la llum de les pantalles tàctils que hi ha darrere els seients. Al centre de l'avió hi ha una pantalla gegant. Una bola del món va girant indicant els fusos horaris. Estic mirant una pel·lícula on es reflexiona sobre l'amor, el temps i la mort. Em despista la llum de la pantalla d'un mòbil. Un noi està mirant una foto de Pashupatinath que segurament va fer ell. Es veu una incineració a l'aire lliure. Escolto el protagonista de la pel·lícula:“Amor, temps i mort. Tres conceptes abstractes que connecten a tots els éssers humans del planeta”. Les paraules de la pel·lícula, la fotografia i la bola del món que gira…em sembla una connexió brutal, un moment que no puc ignorar. L'amor, el temps i la mort aquí al Nepal són de la mateixa manera que al meu país, penso. Siguem d'on siguem som igual a tot arreu, tots volem estimar i ser estimats, tots desitgem més temps i tots tenim por a mort. Les paraules del protagonista tornen a mi: “Albert Einstein deia que el temps era una il·lusió obstinadament persistent”. Pashupatinath, la bola del món i la pel·lícula giren i giren dins meu… I durant uns segons em sento la persona més afortunada del món. He viscut 28 dies intensament.

Són les sis del matí. Desperto a Santa Coloma de Farners, a casa. Sóc aquí després de sis avions i 28 dies. Em miro el canell, veig el braçalet de fils grocs i vermells de la plaça Durbar. Miro cap a la finestra on hi tinc clavat el planisferi polític de A. Peters per localitzar el Nepal com si encara no l'hagués vist i de sobte entenc que el viatge no s'ha acabat ni s'acabarà mai. Està dins meu. Una sensació immensa d'agraïment per tot el que tinc m'omple de dalt a baix. Agraeixo el que tinc i el que ha fet de mi el Nepal. Sis avions i 28 dies que no s'acabaran mai.

Tres segells, una dotzena d'arracades i un diari comunista

Tres dies i una nit és el temps que em queda per estar aquí, a Kathmandú, la capital del Nepal. Recordo quan tot just era a l'aeroport i m’abraçava al meu pare i l’Antònia, la seva dona, per acomiadar-me’n. Un mes em semblava tant i seria tan lluny que era tota una proesa. Ara observo la ciutat i comprenc que aquest temps ja és d'ella, és a cada racó per on he caminat, a cada restaurant on he menjat, és en tots els somriures d'elles i d'ells, és en aquells ulls tan negres com aquesta nit. És a l’Himalaya, i a Lukla per sempre més. Miro la ciutat amb nostàlgia avançada, com si ella i jo haguéssim de morir d'aquí a tres dies i una nit.

Els dies per Kathmandú s'estan convertint en una rutina. Visitar la ciutat i seguir els circuits a peu proposats per la guia ens fatiga però ens diverteix tot i que la plaça Durbar i la deessa de quatre anys, la Kumari, em van deixar bastant freda però aquesta ja és una altra història. El que ens ha passat avui en aquesta mateixa plaça n'és una altra totalment diferent.

Sóc a la plaça Durbar, ben bé al mig, envoltada de parades d'antiguitats. Al palmell de la mà hi tinc un parell d’arracades. Són en forma de llàgrima amb una pedra falsa al mig però són una preciositat. N'estic negociant el preu. La Marisa em fa amb la mà que em quedi on sóc que ella ara ve. Veig que va al darrere d’un home a qui amb tota seguretat jo mai hi aniria. El seu aspecte no m'agrada gens ni mica. Deixo les arracades. La senyora s'enfada i la Marisa ha desaparegut de la plaça.

Travesso la plaça. Surten venedors de per tots costats. Sóc massa blanca i europea per passar desapercebuda. Busco la Marisa. Intento accelerar el pas per atrapar-la. La veig. S'ha posat per un carreró. Sembla que hi vagi hipnotitzada, mare de déu dona! On vas? em ve al cap La Maldición del escorpión de jade. Woody Allen, què li  has fet a la Marisa? Digues-li que deixi de seguir a aquell galàpet perquè no anem bé! Em fico dins del carreró. Camino per sobre d'un carrer que és ple d'aigua i fang i vaig fent saltironets de pedra a pedra quan me les trobo.

Marisa! Me la trobo de cara. Obren una botiga per ella sola. Avui és el dia de descans per ells, com si fos un diumenge per nosaltres. Mira, són antiguitats de fusta, t'agraden? Cagundena... Darrere el mostrador hi ha dos homes que ens miren com si no hi hagués un demà. La Marisa vol comprar un segell de fusta pel seu pare que és artista, es dedica a pintar. Entrem en una fase difícil de la compra-venta, la negociació del preu. Un d'ells somriu. Obre la boca i a dins se li veu una dent d'or lluent. Jo també quedo hipnotizada. L'altre aprofita per treure'm del mostrador un elefant de fusta. Té la trompa xafada però hi ha alguna cosa en aquest animal que m'agrada. Mare de déu! Avui ens costarà sortir d'aquí. Al meu costat s'hi ha posat un espectador, un noi jove que no para de mirar-me i riure. La Marisa segueix negociant el preu. L'elefant torna a aparèixer davant meu! Li dic que és molt bonic però que no tinc intenció de comprar-lo. I llavors aixeca la relíquia i la mou a dreta i esquerra preguntant-me quant en pagaria. Mare meva… No vull un elefant! Vull sortir d'aquí! Marisa! Però ella ja no hi és…la seva mirada està completament perduda…ves a saber on... 

Des que hem arribat a la ciutat que no fem altra cosa que negociar i negociar… i la veritat és que m'agrada, m'ho passo bé. La Marisa sempre diu que sóc bona negociant  i jo penso que és pur teatre i diversió. Al final les que sortim perdent som nosaltres. La banca mai perd… Però bé… El que més m'interessa ara mateix és que la Marisa compri els segells i marxem d'aquí. Després d'una bona estona arriben a un acord. Pagarà amb euros i li tornaran el canvi en rupies. Davant meu hi ha una calculadora. L'agafo i multiplico els euros pel valor en rupies. Li avanço feina. Sembla que encara no hi és tota… Em deixa fer. Els altres dos em miren com si haguessin de sortir dos yaks del meu darrere. Fan un cop de cap i diuen que sí! Tracte fet! Quan un està embolicant els segells l'altre em torna a aparèixer amb l'elefant! la mare que va parir al tros de fusta! Li dic un preu perquè calli! Però és el pitjor que podria haver fet! Em torna el cop amb un malèfic gest que gairebé perdo la partida. Quina pinta de macarres, penso! Em diu que no em pot vendre l'elefant per aquest preu… maleït animal… però qui ha dit que jo el vulgui? I en comptes d'aquest em diu que en té un de més barat… Se'n va al darrere la botiga i torna amb una altra peça a les mans! Me l'ensenya! Coi! Això és un rinoceront! L'espectador i jo ens posem a riure! Se m'aixeca una cella i  amb una veu de pitiminí li contesto: oh my god! This is not an elephant! La plaça és nostra, s'omple de rialles de tot el món.

Sortim del carreró. Travessem la plaça Durbar. Enrere queda l'elefant i el rinoceront. De camí cap a l'hotel  m'aturo a un quiosc. Vull comprar-li al meu pare un diari d'aquí. Pregunto a la senyora quin és el diari comunista. Actualment al Nepal està governant un partit comunista. La senyora em mira i riu. L’assenyala. El compro per 10 rupies que són 8 cèntims. Satisfeta amb la meva compra penso que a ell li agradarà.

Quan arribem a l'hotel, penso que el dia ha sigut d'allò més interessant. Per la porta de l'habitació entrem la Marisa i jo, i seguidament tres segells de fusta, una dotzena d'arracades i un diari comunista. Qui sap com dormiran aquesta nit l'elefant i el rinoceront, el que és segur és que em queden tres dies i una nit per decidir si el compro o no. 

Kathmandú

Quan una ciutat es fa de nit, algú fa girar amb dos dits una moneda per fer-nos veure l'altra cara. La nit no només les fa més fosques, les deixa en calma, tranquil·les i serenades com si haguessin pres un analgèsic. Avui, des de la terrassa de l'hotel que és on acostumo a escriure, puc comptar en el cel unes quantes estrelles. Després d'un dia com el d'avui, dos o tres són suficients.

A les vuit del matí el telèfon de l'habitació es posa a bramar com si no ho hagués fet mai. El condemnat és més aprop de mi que de la Marisa, em toca despenjar-lo. A l'altra banda de l'aparell hi ha en Kamin, l'amo de l'agència Annapurna Treks, qui ens ha muntat el trekking i les visites guiades. Em demana que baixem. Em va dir que em portaria un petate per futurs trekkings o expedicions i me l'ha dut a les vuit del matí. Està bé, està bé. Quan sigui a baix ja li ensenyaré el rellotge.

Després d'un esmorzar contundent com cada matí, marxem a visitar la plaça Durbar. És famosa perquè hi ha una  “deessa viva”, una nena de 4 anys a qui per les seves característiques l'han escollit com a deessa. Em costa molt entendre-ho. Potser quan hi sigui al davant i amb un xic més d'explicació ho aconseguiré. La Marisa i jo sortim de l'hotel amb un parell de màscares per tapar-nos el nas i la boca. Me les han donades a l'hotel. Aquí la contaminació és tan bèstia que la gent se les posa. No fa ni cinc minuts que caminem i ja ens posem dins una botiga. A la Marisa li ha agafat una forta obsessió amb comprar vestit típics d'aquí. La meva es decanta més cap a l’incens, els sabons, el te o les sabates que no és poca cosa. Comprem i tornem a l'hotel per descarregar. Ens posem a riure, no som capaces d'arribar a la plaça Durbar.

Arribem a la plaça. Ha sigut difícil. El trànsit i els llargs carrers comercials no ens ho han posat fàcil. Com a tots els pobles que hem anat, ens fan pagar mil rupies per visitar la plaça. Tornarem demà perquè no tenim prou per dinar i fer la visita. Girem cua i entrem en un petit restaurant a prop de la plaça Durbar. Mengem plats típics del país. El picant s'està convertint en un habitual, fins i tot en els esmorzars. A veure si al final m'agradarà i tot.

Quan sortim del restaurant, la Marisa em proposa una ruta alternativa i turística. Ho ha llegit en la guia que ha portat. Entrem en el cor de Kathmandú. Hi ha tantíssima gent i és tan ple de cotxes, motos, bicis i animals per tot arreu que quedo totalment al·lucinada. Això és una olla de grills!, un galliner!, un garbuix! un terrabastall! El que vulgueu! I el més increïble no és tot el que veig, el que és realment increïble és que ningú m'ha tocat ni trepitjat. No entenc com controlen tant. M'agradaria veure com ho faria jo aquí al mig. Segur que acabaria amb alguna gallina sobre meu!

Cada dia es fa fosc a la mateixa hora, a les set de la tarda. Avui, però, ens ha caigut la nit precipitadament. De camí cap a l'hotel, i mentre Kathmandú es va girant cap a l'altra cara de la moneda, em ve al cap un poema preciós de Juan Ramón Jiménez. Un poema que vaig treballar a la classe de primer de batxillerat durant el tercer trimestre: El viaje definitivo. “Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros cantando…”

Des de la terrassa de l'hotel,miro el cel i compto dues o tres estrelles. Penso en l'última vegada que vaig observar una ciutat de nit. Era al Puig d’Afrou i no sabria dir on hi havia més llum, si en el cel estrellat sota el que estava o en les ciutats enceses i en calma sota els meus peus. I sigui on sigui, allà dalt o aquí a Kathmandú sempre tinc la mateixa sensació. Quan una ciutat es fa de nit, algú fa girar amb dos dits una moneda. La nit les fa diferents, tranquil·les i serenades.

Bhaktapur, Pashupatinath i Boudhanath

Baixo del cotxe. Obro el paraigües. Són les últimes gotes d'un ruixat de tarda. Segona part de la visita. Sóc a Pashupatinath, on es fan incineracions a l'aire lliure les 24 hores del dia. Camino amb la seguretat i la certesa de que és un dia amb calma però el que estic a punt de veure em trasbalsarà. M'han explicat a on anem però tan és el que diguin. El que he vist avui no sé si ho sabré explicar.

A dos quarts d'onze del matí ens ve a buscar el xofer davant de la porta de l'hotel. Després d'un esmorzar contundent estem a punt per fer tres visites: Bhaktapur, Pashupatinath i Boudhanath. Ens presenten la nostra guia, la Sarita. Passarem tot el dia fora amb ella.

La Sarita és una noia jove, no deu tenir més de 25 anys. Té el cos menut i un somriure extraordinari. Avui, s'ha deixat anar els cabells que li cauen llargs, llisos i negres darrere l'esquena. Qui sap com els porta els altres dies. Ella i la Marisa s'asseuen al darrere del cotxe, i jo, al davant amb el conductor que és encara més petit que la Sara. Me'l quedo mirant només uns segons però en tinc prou per veure que assegut tan endavant com està, gairebé no arriba a l'accelerador. Potser no arrencarem penso, i torno a mirar la carretera.

Sortim de Kathmandú. A primera fila, visc el trànsit com si fos una pel·lícula de Tarantino. Potser Death Proof. Aquí al mig hi som tots: bicicletes, motos, taxis petits, taxis grans, autobusos, gossos, vaques, gallines i nosaltres. Sense línies, ni contínues ni discontínues arribem a Bhaktapur, ciutat cultural actual i capital del Nepal des del segle XII al XV. Un poble medieval fortament sacsejat pel terratrèmol que va haver-hi al 1935. Després de la visita la Sarita ens recomana entrar a menjar iogurt en un restaurant. Es veu que és el iogurt més bo de tot el Nepal, en diuen el iogurt reial perquè el Rei el va escollir com el millor de tot el país. Quedo al·lucinada, és el millor iogurt que he provat mai. Sortim del restaurant, i amb un regust al millor làctic d'aquestes terres, anem cap a Pashupatinath.

Baixo del cotxe. Obro el paraigües. Són les últimes gotes d'un ruixat de tarda. Caminem en línia recta, i temptejant les basses que hi ha pel camí arribem al riu, on es fan les incineracions. Una gran bola de fum puja de pressa cap amunt. A sota, en una plataforma petita i quadriculada de ciment, s'hi està cremant un cos. No es veu perquè està cobert de fusta i fulles que cremen. Les cendres que queden les fan baixar al riu, riu avall… no em puc creure que hi hagi un cos cremant aquí sota. La Sarita ens explica que la gent que no vol reencarnar-se més, volen ser cremats aquí a Pashupatinath. D'aquesta manera la roda s'atura. No hi ha més vides. Una vida és suficient, diu la Sarita.

Seguim caminant al costat del riu, pugem unes escales. Des de dalt de tot veiem una altra incineració i de cop i volta mentre observo la cerimònia sense dir res, i el meu cap es debat entre la vida i la mort, el fum d'aquell cos sense vida que crema se'm posa dins els nas i m’omple els pulmons. I ara sí que ho entenc tot. Per primera vegada sento l'olor d'un cos humà que crema i es fa tan real que tinc ganes de sortir corrent. El fum se m'ha posat per tot arreu i per la resta de la meva vida.I veiem un cos mig destapat, se li veu la cara. La mort és igual per tots i a tot arreu del món. Una vida no és suficient Sarita, no ho és.

La vida ens sembla d'allò més normal però estar viu no té res de normal, és un miracle. I tot s'acaba tan ràpid… I sóc aquí dalt veient com cremen un darrere l'altre els cossos d'aquells a qui fa poc la vida era a dins. I penso en coses que he pensat moltes vegades i dins meu s'hi va ficant un desig immens de viure, de sentir i d'estimar. Una vida no és suficient, Sarita.

Abans de tornar a l'hotel anem a Boudhanath. Mentre fem una visita al temple budista la Sarita ens explica que tots estem a la boca del déu de la mort, el Karma i la reencarnació tornen a aparèixer en l'explicació. La plaça és plena de gent i més de tres a sis de la tarda. Es diu que si passeges durant aquestes hores els teus desitjos es fan realitat. La visita s'ha acabat, anem cap a l'hotel.

Asseguda dins del cotxe, veig com el cel de Kathmandú es va fent cada vegada més fosc. El sol s'està amagant darrere els edificis de la gran ciutat i tot es va tenyint de color púrpura i rosa. Centenars de clàxons esbateguen per tot arreu. El xofer atura el cotxe, la Sarita baixa. Li diem adéu mentre penso que és l'última posta de sol que compartim. Li dono les gràcies, i en veu baixa li dic: una vida no és suficient, Sarita. 

Lukla i més Lukla

Una tempesta molt forta em desperta. Sento com cauen les gotes i me les imagino amples i grosses al terra. Un gos borda fins que se li acaba l'alè i torno a tancar els ulls. Sona el despertador, són les cinc del matí i a Lukla s'aixeca un dia ennuvolat. Té ressaca de tempesta i jo sé per què. Avui volem cap a Kathmandú. A les sis hem de ser a l'aeroport, el que recordo tan genuí, aquell que és el més perillós del món. Torno a sentir el neguit del primer dia, com si l'aeroport m'hagués enamorat.

Caminem pels carrers de Lukla i no hi ha ningú. El trekking s'ha acabat. Després de dos dies de caminar set i vuit hores per etapa, hem arribat al final. Les sis del matí. Davant del mostrador de Tara, la companyia aèria, s'amunteguen motxilles de tots els països. Quantes històries i expedicions que hem dut darrere l'esquena. Dos quarts de set. Esperem. Lukla és tan ple de núvols que no s'hi pot volar. Lukla i més Lukla. Les vuit. Les nou. I les 10. I el meu neguit que creix. La paret és de finestres que donen a l'exterior. Tothom hi mira a través. Veuen els núvols i potser senten créixer dins seu el mateix neguit que el meu. Jo sé per què avui ets així, Lukla. T’he sentit de matinada.

De mica en mica el cel es va fent blau i com si no l’haguéssim vist mai l’assenyalem i ens posem a riure. Arriba la primera avioneta però no és la nostra. La Marisa em mira com si busqués una resposta. I ara sí, la nostra és aquí. A la pista hi ha tan soroll que és impossible parlar. El pilot baixa de l'avioneta . S'acosta a un controlador. Gesticula molt ràpid. Mira al final de la pista i li diu que ens faci pujar. Miro en Kamin i li pregunto si ha entès el mateix que jo, i em diu que sí. S'està tornant a tapar tot. El temps no espera a ningú i menys a tres mil metres. Som a dins. Les maniobres són tan ràpides com els canvis de temps i la pista és curta… Tres dos un… Volem.

El cel és ple de núvols de totes les formes. Totes les formes del món són aquí dalt. Torno a volar. Enrere queden els quilòmetres que hem fet i desfet sota el cel de l’Himalaya. Tot el que he sentit m'ho enduc amb mi, és dins meu i és tan a dins com la tempesta d'aquesta nit. No es veuen els camins i penso en una cançó que diu: “Si la nit t'espanta vine aquí, tinc un circ de cançons fins a l'Alba. Quan et plogui a dins vine a casa, tanca els ulls si no veus el camí.”

Kathmandú és a només uns metres sota meu. La torno a veure. És tan immensa i encara tan petita que sembla tot mentida. Baixem de l'avioneta i pugem al mini autobús que ens ha vingut a buscar. S'hi està molt bé, hi ha aire condicionat. Entrem dins la gran ciutat. El caos i les olors tornen a sacsejar-me com el primer dia. Centenars de motos i cotxes amunt i avall passen pel costat i sempre penso en el mateix: tantes històries que m'agradaria conèixer i no sabré mai. Tiro el cap enrere i respiro profundament, deixo que em portin. Kathmandú, he viscut quinze dies com si haguessin estat tota una vida, Kathmandú. Miro un altre cop les motos i els cotxes com van amunt i avall. Al meu costat s'hi ha parat una moto. Em quedo mirant els ulls del noi que la duu. Em mira com si no veiés ningú. Són tan negres i grans com una nit sense fi, i tot torna a tenir sentit, igual que el primer dia que vaig veure l’Himalaya. 

Dotzena etapa:La història d'un Yak i de trenta més

Tinc una història per explicar. No és una història qualsevol a la meva vida. És d'aquelles que difícilment s'obliden. És la història d'un Yak i de trenta més.  

Desperto a Pangboche. Sola. La Marisa no és a l'altre costat com de costum. Està fent el cim del Chucung Ri. Avui pujaré fins al camp base de l’Ama Dablam. Són les set del matí i sobre Pangboche s'aixeca un cel blau com si fos un dia d'estiu. El sol es filtra a través de les finestres del Lodge i escalfa el menjador. Menjo chapatti amb formatge i bec un té amb llet. És un bon dia per veure el camp base d'una muntanya alta.

En Robin i jo sortim del lodge. De seguida el paisatge s'omple de la imponent Ama Dablam. Més cap al nord-est l’Everest treu el cap per sobre el Nuptse. Creuem un pont de ferro. A un pam del pont el riu baixa amb tanta força que aixeca la sorra i es tenyeix d’un color marró brut. Comencem a pujar el primer cim que en durà fins al començament del camí del camp base. En un tres i no res pugem 400 metres. El poble es veu petit a l'altra banda de la vall. De cop i volta es comença a tapar aquell cel clar i blau d'estiu. El cim on estem comença a quedar ple de boira. En Robin em diu que no veurem res, que no cal que ho intentem. Em quedo sense camp base.

Baixem parlant tranquil·lament. De cop i volta en Robin s'atura de cop. - Yaks, em diu, assenyalant amunt amb el meu pal de trekking. De dalt de tot del cim comencen a brotar yaks per tot arreu. Baixen tan ràpid que sembla una estampida. No em moc ni un mil·límetre i ell tampoc. Ens baixen vint o trenta yaks a tocar, a tres metres i un se'ns queda al davant. Em poso darrere d'en Robin. Això no té bona pinta nano, li dic en un català cagat. El Yak ens va guanyant terreny, cada vegada és més aprop. Santa mare de déu! La bèstia cornuda comença a esbufegar, li surt un baf com d'aquí a allà  pels orificis nasals grans i negres. D'aquesta no en sortim. M’enganxo a ell com una llagasta i reso un parenostre i cinc avemaries. Em diu que em tregui el plumes a poc a poc i sense fer cap moviment brusc.La jaqueta és de color taronja fluorescent. Diu que l'està fent enfadar, que és un color massa llampant. Mare meva, ara entenc perquè aquest cony d'animal gros i pelut només em mira a mi. Em trec el plumes tan a poc a poc com puc mentre ell intenta tapar-me una mica més. El poso dins la bossa molt suaument, mai havia tingut tanta por. Em diu que no tingui por que me la sentirà. L'animal del diable és tan aprop que gairebé el puc olorar. Amb el pal de trekking intenta espantar-lo però no marxa, segueix allà mateix amb les quatre potes peludes davant nostre. - Baixa a poc a poc i sense mirar-lo, em diu. Collons Collons! Que això va en sèrio. Sisplau que no m'entrebanqui, sisplau. De mica en mica ens anem allunyant. Baixem camp a través sense seguir cap camí. Em diu que ja em puc tornar a posar la jaqueta si vull. I una merda! Fins que no sigui al poble ni la toco, penso. Prou aventures, necessito calma! Baixem cap al poble.

Quan arriba la Marisa, el primer que faig és abraçar-la i fer-li dos petons. Després me la quedo mirant i lic: t'he d'explicar una història. No és una història qualsevol a la meva vida. És la història d’un Yak i de trenta més. 

Desena i onzena De Periche a Pangboche

Sóc a Pangboche, a 3900 metres. No vull ser supersticiosa però ahir dimarts 13 va ser un mal dia. Érem a Laboche, a 4900 metres. A les nou del vespre tenia un lleuger mal de cap i no li vaig donar importància. Vam anar a dormir molt aviat i vaig errar en una cosa, només vaig beure dos litres d’aigua. A les dues de la matinada em desperto amb un mal de cap terrible. Em torno a dormir pensant-me que ja em passaria. A les quatre del matí el dolor era insoportable. Em vesteixo i vaig a l'habitació d'en Kamin i en Robin. Ajupida al terra truco a la porta un parell o tres de vegades. M’obren. No van fer falta paraules. En Kamin es vesteix amb 30 segons. Em fa baixar 700 metres fins al següent poble. Fins que no sóc a Periche no me'n dono compte que és un atac de migranya provocat potser per la falta d'aigua. Em prenc el medicament específic per les migranyes i al cap d'una hora ja estava com nova. Al cap de mitja hora, la Marisa i en Robin ja eren amb nosaltres.

Avui havíem de fer el Chukung Ri però jo no ho veia clar. Tot i que ho podia fer perquè aquest matí em trobava bé, no em volia arriscar a tenir un altre episodi tan bèstia. Decidim entre tots que durant dos dies dividirem el grup. La Marisa anirà amb en Kamin, el guia, a fer el cim i jo aniré cap a baix amb en Robin el portejador. Demà si tot va bé anirem fins al camp base de l’Ama Dablam.

En Robin i jo sortim de Periche. Anem cap a Pangboche. El paisatge ha canviat tant que sembla que hagi entrat a la primavera. El sol cau sobre nostra com una bola de foc i els camps són plens de flors de tots colors que s'han acabat d'obrir. En Robin m'explica la història de la seva vida. Comença amb dotze anys a fer de portejador. Al seu primer trekking ja carregava tres maletes d’adults a l'esquena. Em sembla un abús i en un anglès molt pobre li faig saber el que m'arriba a desagradar. Ho faig per diners i només en el meu temps lliure. Em dedico a ensenyar anglès a nens petits, em diu. Amb només vint anys es coneix totes les muntanyes i els camins d'aquesta terra que és tan lluny de la meva.

Avui el dia ha sigut molt especial.Normalment la Marisa i jo sopem al menjador on ens concentrem tots els turistes i ells dinen i sopen amb els guies i els portejadors a dins de les cuines dels lodges. Avui he dinat com si fos un d'ells. No m'he quedat sola al menjador, he entrat a la cuina amb en Robin i hem dinat plegats. He pogut veure com cuinaven.Tots els plats estan fets amb ingredients cultivats per ells, no hi ha res processat. He vist amassar un spring roll i he menjat dal-bhat amb arròs i verdures.

A 3900 metres els colors tornen a aparèixer. Els camps són plens de vida. A les set de la tarda, una pluja molt fina comença a caure a Pangboche. És tan fèrtil aquesta terra i està a tanta alçada que sembla un miracle.