19 quilòmetres de victòria

Al final del passeig, veig, il·luminat, el pavelló de Llagostera; el meu quilòmetre ha arribat. Empasso coll avall una petita reflexió: igual que a la vida, el camí t’acaba portant davant els obstacles, la teva feina és superar-los.

Les últimes passes, eternes, em fan entrar dins. Aixeco el cap: la gent ens comença a aplaudir i se’m neguen els ulls de felicitat. Estem al quilòmetre 81. Busco, emocionada, les camilles del podòleg. Baixo les escales com puc i entre mirades de suport arribo fins a la camilla. Et fan molt de mal? Em pregunta la podòloga; té una cara agradable i una mirada tendre . A la meva dreta hi tinc un noi estranger que em mira amb cara de patiment: en el seu camí de vida s’ha trobat molts obstacles. Li acosto la mà i me l’agafa. Un moment que no oblidaré mai. Li baixen el mitjó. Té el turmell esqueixat, de costat a costat una llaga de dimensions considerables li dibuixa un somriure afogat, poc dissimulat. No, no em fan gaire mal, li dic a la noia, després de veure això no tinc dret a queixar-me. Treu una xeringa i me la clava en una de les llagues, fa sortir el líquid. A la meva esquerra hi tinc un altre noi, em pica l’ullet, s’ho pren molt bé. Poso un peu a terra, després l’altre, noto el pes del meu cos. Sec al costat de la Trias: ara ens farem un massatge de puta mare i ja veuràs com tirarem bé. Em diu que no ho veu clar; caminava a poc a poc abans d’arribar al pavelló. Ens fem el massatge.

Les mans del fisioterapeuta fan força sobre els meus quàdriceps. M’està fent mal però després ho agrairé; en sap. De tant en tant, amb el ulls mig oberts me’l miro i no vull maleir-li res perquè m’està fent bé, però...ha arribat l’hora de la veritat. Les mans paren. Em diu que les tinc bé i ja només per la feina que ha fet es mereix que acabi els 19 quilòmetres que ens queden. Baixo i em sento molt millor. El noi que em picava l’ullet s’estira i em diu: ara l’acabem encara que sigui de genolls! Moc el cap de dalt a baix. Quan m’acosto a les noies veig que a la Garcia li han posat una tirita blava al bessó, li han dit que té el peu inflat. Els meus peus estan destrossats. La Trias diu que no continuarà i em sembla que està fent el correcte, no es pot arriscar a una lesió, en aquests moments s’ha de tenir cap tan per dir continuo com per dir ja n’hi ha prou. Núria, la moral amunt! Vas fer el correcte! Per cert, encara no hem arribat a Santa Cristina d’Aro però...gràcies per l’abraçada! ;).

 Carrego d’aigua i pugem les escales. Sortim a fora. Ha arribat l’hora de la veritat. Comencem a caminar totes tres direcció Santa Cristina d’Aro. Ens queden 10,1 quilòmetres fins al pròxim avituallament. Es comença a fer clar, el dia està a punt de néixer. Miro el cel de colors i estic orgullosa del que estic fent. El que em dóna el patiment no m’ho dóna res més. Afluixo una mica el pas i quedo un xic enrere, penso en coses que em fan sentir bé i valoro el moment d’intimitat, m’agrada estar sola; penso en una professora excel·lent que vaig tenir a l’institut i a qui guardo un raconet del meu cor. Un dia em va dir: Núria, a la vida és molt important saber estar sol, et farà forta. Quinze anys més tard, m’acompanya, aquí, a pocs quilòmetres del meu destí. La Carme Sunyer és una dona excepcional, un model de professora que seguiré.

Veig l’antiga estació de Santa Cristina d’Aro, ja hi som. La primera cosa que faig es posar-me reflex a punta pala! Fins i tot al cafè! Un ibuprofeno, un altre cafè màgic més una abraçada i au a tirar! Ens queden els últims 8’9 quilòmetres. Poc a poc, tan com vulgueu fins a Sant Feliu de Guíxols amb el dia encetat de fa poques hores. La veritat és que em passen molt ràpid, el ritme que portem després d’haver arrencat és increïble! Me’n faig creus.

Els últims quilòmetres s’han d’assaborir i el paisatge ho permet. La costa sempre m’ha agradat. Tinc ganes de veure el mar, la icona de la victòria. L’aire fa olor de sal i pi. El cel clar, i la temperatura ens embolcalla d’energia. Estem entrant a Sant Feliu de Guíxols! Ja hi som!! Una última baixada! Ja veiem a la gent! Ens comencen a aplaudir i ara els meus ulls no només es neguen, no puc evitar plorar. Veig les llàgrimes de la Gelada com comencen a baixar, s’abraça amb en David. Arribant a l’arc ens mirem i ens fem un parell de petons, els de la victòria. Pugem al podi de la solidaritat i ara, amb llàgrimes madures, fetes al llarg del camí, tanco els ulls i sento sota els meus peus els 100 quilòmetres.

Gràcies a l’equip de suport Pep i David! Gràcies noies per l’experiència, una de les grans dins del meu esport! i gràcies a tots aquells que em van venir a veure durant el camí! i a tota la gent que ens van animar! Gràcies també al club TRI-BU, una llàstima el que va passar! m’hagués agradat moltíssim veure-us! Gràcies a Intermón Oxfam per la bona organització! Impressionant tots els voluntaris! Un plaer haver format part d’aquest gran repte, una molt bona experiència! Gràcies per la dosi de felicitat que m’he endut, de tot cor.