Les coses bones estan fetes a mà

Es Mercadal és un poblet situat al centre de l’illa. El sostre dels carrers està fet de festa major. Hem entrat en dies de festa, la gent omple el petit poble menorquí pintat de blanc.

 Les ensaïmades que van dins de capses hexagonals no m’agraden. Un dels carrers principals ens deixa als peus d’un forn de pa que en venen. Ara que he tingut el gust per tastar-les prefereixo les de tota la vida, les individuals, són més amassades, toves i gustoses. Al costat de l’apartament hi ha la Júlia que les fa molt bones. Aquest matí, el meu antull ha fet anar en Joan, vestit de Tribu, a veure la Júlia i ha tornat amb un parell d’ensaïmades fetes a mà, bones, igual que les meves avarques rústiques de color original.

Després d’encarregar l’ensaïmada, agafem una carretera estreta que ens enfila fins al punt més alt de l’illa: 357 metres fa el santuari del Toro. Unes bones vistes és el que ens ofereix la muntanya més alta, res més. Una bona carretera amb fort desnivell diverteix als motoristes que noten de veritat les rampes de l’asfalt.

A vegades és millor no saber res del lloc que has de visitar, la predisposició pot esgarrar-te el paisatge. M’havien dit que la platja Macarella i Macarelleta eren unes de les millors i quan vaig arribar-hi me’n vaig dur una decepció. Aquesta vegada, després de visitar el Monte Toro, la cala Pregonda ens va oferir un entorn excepcional. És una reserva de biosfera molt fràgil on els animals han après a sobreviure amb la poca vegetació que hi ha i als canvis que ha anat patint. Un lloc molt recomanable, el pas fins a la cala Pregonda és un espectacle, abans d’arribar a la cala n’hi ha una altra on la gent s’ha dedicat a amuntegar pedres fent petits pilons, potser va començar essent una senyalització del camí de cavalls i s’ha acabat convertint en un punt turístic on tothom munta el seu. La cala Pregonda és excel·lent, pel meu gust molt millor que Macarella i Macarelleta.

De tornada, visitem Fornells i la seva torre de defensa. És bastant curiosa i les vistes des de dalt són molt agradables. El nord és molt diferent del sud, hi ha més calma, tot és més tranquil i el paisatge és més verd. Un consell que donaria a la gent que vol visitar Menorca és que no cal llegir massa, només caminar i veure amb els propis ulls, a vegades és millor no saber a on vas.

Hola Naveta! maca!

Ahir el gat no va aparèixer. Vaig obrir la porta que dóna a la terrassa i el vaig cridar, vaig descansar una estona petita sobre la barana verda que té la pintura una mica aixecada esperant que arribés, però el gat no va aparèixer. Qui sap on deu ser. Vaig fixar la vista en l’horitzó, lluny cap a Ciutadella, les barques deixaven enrere el mar trencat, el temps passava encetant l’aigua en calma. El dia començava sense el gat.

L’apartament és petit. Els mobles són de fusta massissa i les cadires estan gravades amb unes flors menudes. És massa petit per jugar-hi a fet i amagar però prou gran per viure-hi.

Quan arribem a Ciutadella agafem un carreró que ens du a la plaça d’es Born on hi ha un obelisc que commemora els qui van morir fent front a la invasió turca. Pujant pel carrer d’es Born arribem cap a la plaça de la Catedral i ens perdem pels carrers del voltant que ens deixen fins al balcó del port. Mirem per on passar després amb la moto. Quan hi som a sobre, anem a buscar el carrer que ens baixa fins al port i el resseguim amb una punta de gas mentre els cambrers dels restaurants ens miren. Potser no s’hi pot passar.

Quan sents el fred a la pell és perquè a l’illa s’ha fet tard, ha arribat la tarda . La temperatura comença a baixar. A quarts de cinc anem cap a la Naveta des Tudons, un edifici únic en tot el món, un monument funerari prehistòric que ha vist entrar-hi 100 persones per descansar-hi per sempre. La naveta té forma de nau invertida, una meravella de monument i un moment únic que descansarà per sempre.

Sortim de la naveta encantats i anem a buscar la cala Macarella i Macarelleta. L’aigua de les set ens espera. Entro dins de la Macarelleta i sento la tarda als peus. L’aigua és transparent, turquesa però fa fred.

De tornada, l’aire, a sobre la moto, encara es fa més fred; ens hem d’abrigar amb un mocador fluorescent que vaig agafar pensant que algun dia em faria falta. Quan arribem a l’apartament fregim uns seitons amb farina d’arròs. La nit ha calat Menorca. No hi ha barques ni temps per trencar.

Aquest matí, quan hem sortit de l’habitació, el gat ha tret el cap per la finestra.

Menorca

Aquesta nit he somiat moltíssim; tot estava envoltat de flames. Ho veia des de la feina i el telèfon, de melodia ansiosa,  sonava culpant-me a mi de l’incendi. Aquestes han sigut les primeres paraules d’en Joan aquest matí.

Diuen que somiar amb un incendi abans de fer un viatge és símbol de felicitat i de que tot anirà bé. És un símil fàcil de fer amb la vida: Pots somiar tot el que vulguis que tot el que vius és això, només un somni. El que ha de venir no ho sabem per més bruixes que visitem.

Serà a Menorca on encetarem el nou mes; setembre, mes de pluja, de bosc i bolets, de canvi i de nous projectes. Si em fessin quedar-me amb un dels dotze noms, triaria el de la terra humida.

Els somnis d'en Joan cada vegada són més catastròfics, li desvetllen canvis violents però felicitat en els viatges. “En un viatge sabem quan comencem però mai quan acabem”, recordo que li vaig dir mentre feia el Camí de Santiago. Només esperem que els plans vagin segons el previst, però res del que veurem realment ens ho poden ensenyar les hores de son perquè si fos així ningú voldria dormir.

Sortim de Santa Coloma amb temps suficient per arribar a la T2 de Barcelona. El tren arriba puntual, el rodalies arrossega la rutina de cada dia a la mateixa hora de sempre sense moure’s ni un centímetre dels rails. Tot bé, en ordre. M’hagués agradat somiar una bona tempesta abans de pujar a l’avió, alguna cosa que em pogués tranquil·litzar però cada vegada és pitjor, tinc por i mira que la sensació és agradable però el vol em deixa enganxada al seient amb mirada sense futur, em sortia un esbufec, com si fos l’últim. Recordava accidents d’avió propers i només tenia un pensament: qui em diu que no podria ser ara i aquí? Com la cançó de Mecano: “ Ay que pesado que pesado, siempre pensando en el pasado, no te lo pienses demasiado que la vida está esperando” el meu cap està a punt d’explotar perquè, a sobre, hi ha un nen que xiscla de manera exagerada, sembla que li surti la vida per la boca. Ja en tinc prou! Vull baixar de l’avió i només faig que mirar a en Joan esperant que em doni una mirada de recolzament. Em dóna la mà. L’avió està a punt d’aterrar i encara no veig terra ferma. Ens estrellem! Mare de Déu!

L’Aeroport de Maó és petit, petit però eixerit. La moto ens espera. Hem de muntar 45 quilòmetres a sobre de l’Agility abans d’arribar a Ciutadella. Fa temps que no vaig amb moto i em ve al cap que la moto és el mitjà més perillós que hi ha. El foc d’en Joan va dir que tot aniria bé.

Quan baixo de la moto, noto que el meu cul ha patit una metamorfosi més ràpida que els cucs de seda: ha passat de ser rodo a quadrat però ja hi som. Un Donut a la panxa i cap a buscar la Cala Blanca. En Joan fa suar l’Agility i la fa arribar fins als apartaments Blancala. Ara sí, baixo i respiro com si cap perill em perseguís, però per si les mosques, no em giraré perquè potser no podré dormir.

Aquest matí en Joan ha tornat a somiar. Aquesta vegada ha sigut pitjor: el món s’acabava i només quedàvem ell i jo. Sobre la torre de Farners ens la fèiem inviolable però els dolents ens feien malbé una bomba d’aigua que arribava fins a dalt amb la finalitat de fer-nos sortir. Al final tot acabava bé, els dolents morts i nosaltres vius.

Aquest matí, després d’esmorzar una ensaïmada boníssima i mentre en Joan entrenava per les roques i corriols de Menorca, m’he posat a escriure. Buscava les paraules per descriure el futur dels seus somnis quan de sobte,  per la finestra de l’apartament, ha entrat un animal de pèl gris preciós, un animal de molts presagis, ha entrat un gat. M’ha mirat demanant-me permís i s’ha posat sota les meves cames roncant com un boig buscant carícies. He pensat que eren els meus gats, sempre ens donen els bons dies. Sort que tenim sempre algú a la masia que els donarà tot el que necessiten, mai estan sols. El gat roncava com si em conegués de tota la vida. Sens dubte el meu regal de Menorca. No sé quin futur duia sota les seves carícies ni si amagava darrere seu alguna bruixa malèfica de berrugues al nas i pell verda; només sé que el dia s’ha aixecat serè amb un vent de setembre de tacte fred. Ens queda Menorca per endavant. Bon dia des de l’illa petita.