Són les sis del matí. Desperto a casa, al meu llit. Obro els ulls i no reconec el que hi ha al meu voltant fins que la consciència no em colpeja. He estat moltes hores fora de casa, fora d'aquest llit i ara he tornat, sóc aquí. El cap se m'omple d'imatges que vénen de molt lluny i de seguida busco algun objecte que em digui que tot és veritat. Fa tres dies era a la plaça Durbar, al Nepal, i allà em van dibuixar una flor al front, em van lligar al canell un braçalet de fils grocs i vermells com a símbol de protecció i em van beneir. Em miro el canell, el busco. És veritat. Sis avions i 28 dies.
Sóc a Kathmandú, a l'aeroport, m'esperen 10 hores de vol. Enrere he deixat una ciutat que tot just despertava. Són les cinc del matí a la capital del Nepal. Torno a casa, el viatge s'ha acabat. Els carrers són buits. La ciutat està tranquil·la i la contemplo per última vegada. La veig tan diferent i m'enduc tants records que se'm fa difícil. Miro per la finestra de l'avió, la veig des de dalt, ara sí, per última vegada.
Viatjo amb Turkish Airlines, en un Airbus 330 que és una bèstia d'avió. El veig tan potent que penso que no li cal agafar arrencada per enlairar-se, en qualsevol moment ho podria fer. Els motors ronquen tan fort que em sembla increïble fins on ha arribat la tecnologia. Asseguda al costat de la finestra gaudeixo d'un enlairament perfecte. Torno a casa després de 28 dies.
Les finestres de l'avió estan avall, només hi ha la llum de les pantalles tàctils que hi ha darrere els seients. Al centre de l'avió hi ha una pantalla gegant. Una bola del món va girant indicant els fusos horaris. Estic mirant una pel·lícula on es reflexiona sobre l'amor, el temps i la mort. Em despista la llum de la pantalla d'un mòbil. Un noi està mirant una foto de Pashupatinath que segurament va fer ell. Es veu una incineració a l'aire lliure. Escolto el protagonista de la pel·lícula:“Amor, temps i mort. Tres conceptes abstractes que connecten a tots els éssers humans del planeta”. Les paraules de la pel·lícula, la fotografia i la bola del món que gira…em sembla una connexió brutal, un moment que no puc ignorar. L'amor, el temps i la mort aquí al Nepal són de la mateixa manera que al meu país, penso. Siguem d'on siguem som igual a tot arreu, tots volem estimar i ser estimats, tots desitgem més temps i tots tenim por a mort. Les paraules del protagonista tornen a mi: “Albert Einstein deia que el temps era una il·lusió obstinadament persistent”. Pashupatinath, la bola del món i la pel·lícula giren i giren dins meu… I durant uns segons em sento la persona més afortunada del món. He viscut 28 dies intensament.
Són les sis del matí. Desperto a Santa Coloma de Farners, a casa. Sóc aquí després de sis avions i 28 dies. Em miro el canell, veig el braçalet de fils grocs i vermells de la plaça Durbar. Miro cap a la finestra on hi tinc clavat el planisferi polític de A. Peters per localitzar el Nepal com si encara no l'hagués vist i de sobte entenc que el viatge no s'ha acabat ni s'acabarà mai. Està dins meu. Una sensació immensa d'agraïment per tot el que tinc m'omple de dalt a baix. Agraeixo el que tinc i el que ha fet de mi el Nepal. Sis avions i 28 dies que no s'acabaran mai.