No ens serà fàcil. Ens ho haurem
de currar. Ens espera una cursa de fons.
La taula a on estic asseguda està
torta. El vent m’acosta la flaira dels últims minuts d’un arròs gairebé cuit. Sobre
les tovalles, un pica-pica desordenat i gots mig plens de vermut. No hi ha gel,
els glops que faig cada vegada són més calents. La primavera està madurant
massa de pressa. Tinc la sensació que el temps gira molt ràpid al meu voltant.
Deixo caure el cap enrere, omplo els pulmons d’aire empordanès i amb els ulls
tancats faig passar uns quants minuts de la meva vida.
Aquest matí, quan m’he llevat i
molt aviat, he reviscut l’eterna sensació, la mateixa de cada any, la
implacable, l’asfixiant: la meva vida professional haurà d’esperar un any més.
Però torno a insistir en una única destinació: Puigcerdà. M’ho he jugat tot a
una carta. Ens espera un camí llarg, la docència és una cursa de fons. Només
aquells més resistents creuaran la línia de meta. Diuen que si ho desitges amb
ganes és més fàcil esperar.
Algú fa pujar el volum de la vida exterior.
Sento cada cop més alt els crits de la vida de Llançà fins que em fan obrir els
ulls; em sembla que ha passat una vida sencera, tot distorsionat. Recordo quan
era petita, a l’habitació a on sóc ara mateix, escampava pel terra les
llibretes d’oposicions de la meva tia. M’inventava noms i els escrivia a sobre
la portada. Feia veure que era professora, tots als seus llocs, ningú es movia.
No en recordo cap d’aquells noms tan reals ni sé a on són aquelles llibretes
que tan em van fer somiar. Sense donar-me’n compte, amb un petar de dits, sec a
l’aula d’amfiteatre de la Universitat de Barcelona. Tan inspiradora com les
llibretes, la vida és rica i plena de significat quan em parlen de llengua,
saben encendre’m de passió i fer-me quedar tan quieta i atenta com aquells qui
una vegada van ser els meus alumnes en aquesta habitació.
Els últims segons amb els ulls
clucs em porten a l’ara, al present.
Llançà
Festa de “La Virgen del Rocío”
El que creia que havia de ser un
dinar íntim i familiar s’ha convertit en un mar de castanyoles i “lunares”, un
passeig per Andalusia. Quan entro dins la pineda, adornada de banderetes de la
senyera catalana i andalusa, em sento tan lluny com la meva carrera ho està de
mi. Busco un pi més real per
seure-hi a sota i tancar els ulls. Hi he estat moltes vegades a aquest poble.
Avui, Jo i no pas la dona que passa vestida de sevillana, estic segura que el
meu cos potser hi és a Andalusia, però tot allò que no és matèria està a un
altre lloc a on tampoc sabria dir on és.
Asseguda a la taula torta, el més
real que veuré avui, un plat d’arròs apareix ràpid i fumejant davant meu,
acompanyat de l’adoració de la Verge, la “Salve rociera” una cançó popular.
Ataco sense pietat no pas a la verge sinó a les gambes i als musclos amb l’esperança
que em tornin a la meva terra. No ens serà fàcil, ens ho haurem de currar, hi
sóc lluny, molt lluny. Tasto el gust del mar però els meus sentits no toquen
terra, són nàufrags en algun segon d’aquells minuts que he fet passar amb els
ulls tancats. Estan distorsionats i desordenats com el pica-pica que m’he
trobat només d’arribar. Faig baixar un glop de vi vermell com la sang. Sento
com baixa fred i calent cap a baix. Amb sort, quan toqui fons, potser pujarà
fins a dalt i em bufetejarà amb la mà oberta sense castanyola, o potser no
tindré tanta sort i cauré mar avall, lentament, amb els braços oberts esperant
tocar fons.
Quan les últimes passes em porten
fins a la sortida de la pineda, un país sencer s’enganxa a la meva ombra desfeta, embolicada de
senyeres. Arrossego vides paral·leles, l’una viu estabornida en l’ara, l’altre
ha quedat lluny, ve a poc a poc, enfrontada en una cursa de fons d’on no li
serà fàcil arribar a la meta, s’ho haurà de currar; i si no ho fa, quedarà allà,
en aquells minuts atrapada, amb els ulls clucs per sempre més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada