Quan he obert els ulls, m’he
trobat vivint en un cos entre la fatiga i la recuperació. M’he incorporat del
llit: primer una cama, després l’altre, m’aixeco, i dreta, faig la primera
passa: he passat a sentir-lo més fort i resistent, me’n faig creus. Estic bé,
només una molèstia a l’isquio dret, la resta està bé: una fortificació que es construeix
de mica en mica; una fortalesa que s’ha anat aixecant al llarg dels 100
quilòmetres.
Aixeco el cap, segueixo el coet i
el veig esclatar; la Trailwalker acaba de començar. L’equip 4H2O comença a córrer
des d’Olot amb destinació Sant Feliu de Guíxols. La Trias i la Garcia van
davant, segueixo la Gelada que va mirant enrere buscant-me. Molta gent però
ràpidament es va estirant. El tros d’Olot a Sant Esteve d’en Bas és genial,
molt verd i un paisatge calmat, una temperatura ideal i un sol calent. Durant
una bona estona anem darrere l’equip de TV3 fins que els avancem i els perdem
de vista. El primer avituallament al cap de 7’8 quilòmetres: una taronja a la
boca i el plàtan a mig camí.
Començo a pensar que seria bo caminar una estona
ara, però no ho fem continuem corrent fins al segon avituallament: Sant Feliu
de Pallarols, quilòmetre 17,6. L’equip de suport ens diu que anem molt bé i que
tenim al primer equip a vint minuts. A partir d’aquí sí que començo a pensar
seriosament en caminar una estona però veig les meves companyes que tornen a
arrencar a córrer i em sap greu perquè veig que tenen moltes ganes de tirar
fort i sé que estic alentint l’equip, m’ho diuen les seves cares. Abans d’arribar
a Amer, el següent avituallament fem un tros de pujada a peu, un quilòmetre i
mig més o menys. Una baixada, tornem a córrer i després tornem a caminar ràpid
un parell o tres de quilòmetres més. Totes tres estan molt valentes i
decideixen tornar a córrer fins a Amer: la meva actitud comença a ser
pessimista, ho sé, sé que no tinc tantes de ganes de córrer i només faig que
pensar en el que queda; sé que torno a alentir l’equip que moltes vegades
decideixen tirar i fer-me arrencar però en el fons, sé el que estic fent, conec
el meu cos i sé que si l’estiro molt al començament corro el risc de no acabar.
Estem apunt d’arribar a Amer,
quan de sobte veig una bicicleta de carretera vermella que es para davant meu:
és en Manel Cueto! Ens ha vingut a veure i em fa tanta il·lusió trobar-me’l que
me’n vaig disparada a ell i li faig una forta abraçada!em diu que l’avituallament
està molt a prop i que ens trobem allà. Per cert Manel, molt xula la
Specialized que t’has comprat, estàs fet un Contador! Ens esperen molts duels
like Sant Grau!. Quan arribem a Amer, mengem alguna cosa, em poso rèflex a les
cames, de dalt a baix i tornem a tirar fins Anglès que és on hem decidit dinar.
Les noies tornen a arrencar corrent i ara sí que començo a ser pessimista de
veritat, veig a venir que no aguantaré a aquest ritme; decideixo quedar-me
enrere i afluixar, sé molt bé el que em faig. La Gelada ve amb mi i veiem com
la Trias i la Garcia, molt fortes fan un parell de quilòmetres a un ritme molt
macu. Continuo trotant al meu ritme al costat de Gelada, la líder i em sento
reconfortada. Per a mi, el pitjor tros de tota la Trail va ser aquest, el d’Amer
a Anglès sobretot psicològicament. Arribem a Anglès totes juntes però estic
molt desanimada, em fan molt mal les cames.
El meu xicot m’ha vingut a veure
i li he confessat que ho veig molt negre, potser aguantaré fins a Girona i
prou, no em veig amb cor. Em dóna molts ànims i em torno a sentir molt
reconfortada; de moment portem 40 quilòmetres, dels quals uns 35 els hem
corregut. Em prenc un ibuprofeno i un cafè i continuem fins a Girona amb l’esperança
que tot canviï i, afortunadament, així va ser. Us explicaré el que passa en la
pròxima entrada al bloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada