Avui, a trenc d’alba, un cel gris profund i cavernós ha caigut inexplicablement bell sobre la ciutat de Calais. El vent remenava les fulles dels arbres de la ciutat de l’encaix quan el dia tot just començava a trencar. I mentre aquest clima atlàntic, suau i temperat anava acabant la nit del nord de França, i per les finestres de la caravana es filtrava l’aire calmant del Canal de la Mànega, nosaltres, animals assedegats pel sol de mil tres-cents quilòmetres al sud, per fi trobàvem la pau que desitjàvem. Una pau de plom, tan profundament inexplicable com el cel de Calais.
Aquest matí, tan bon punt la nit havia acabat de retirar-se, dos coloms amb el niu ple de petits, parrupejaven a dins la nostra parcel·la del càmping. Després de quatre dies de viatge a ple foc per les autopistes franceses arribem al Canal de la Mànega.
Al meu voltant, s’estenen planes ondulades de blat i terres de conreu ben definides pels colors del marge, un paisatge ben diferent del que estic habituada a veure. Des d’on soc puc flairar l’olor del sol secant el cereal i endevinar el cruixir buit a l’hora de recol·lectar-lo. I així, entre tanta bondat i quietud, la Lou-lou, en Canya, en Truffaut i jo ens hem instal·lat en aquest lloc.
Fa dies que penso en l’Eurotúnel i en el moment en què l’hauré de travessar per anar a Anglaterra, i això ja és demà. La veritat és que m’agafa un mal de ventre terrible, i tot i que les vacances siguin “de luxe” i molt volgudes, el fet d’anar sola sempre fa que tinguis un nus a l’estómac cada vegada que has de superar algun obstacle. Com el que he hagut de superar avui: sortint del càmping de Rambouillet, el gps m’ha dut per la perifèria de París, i m’ha escopit a l’entrada d’un túnel per on no passava la caravana. Déu meu, per aquí no passo. Maniobra, aparca-la bé, deixa passar la resta de cotxes. Truca al telèfon d’emergència. “Je suis à l'entrée du tunnel, je ne peux pas entrer avec la caravane” cridava amb les pulsacions perdudes ves a saber on . On va mourir. Les mans a tota castanya i els meus animals dormint a dins del cotxe, tot això acompanyat d’una calor infernal. Doncs bé, de sobte, d’entre les margeres de cards secs i esparracats surt un home de cabell canós parlant amb un walki. Estic salvada, aquest sap el que es fa. Tranquil·la, et trauré d’aquí em diu en Daniel.
Aquest matí, a trenc d’alba, un cel de plom queia sobre la ciutat de Calais; i el que naixia amb els primers rajos de sol, aviat esdevindria inexplicablement bell i profund.
