Fins aquí, camps de Castella i Lleó

Quan cau el dia, els teus ulls són un somni de nit d’estiu: foscos, calents que tremolen perduts dins meu.

Els dies van passant amb el pes d’un temps que s’entén amb la duresa dels camps de blat. Cada passa em sembla una autèntica penitència, deu ser que faig un peregrinatge lluny de tu i se’m desploma sobre meu la malenconia, l’alta temperatura dels camps de blat em sembla poca cosa. Cada dia baixo el cap perquè no vull veure si és lluny o a prop el final. Els finals d’etapa no tenen el mateix gust, el que abans era una satisfacció, una victòria, ara és una tristesa inaguantable. Els finals d’etapa són cada vegada més durs, tot i que el meu cos resistent, em fa costat. No descanso gaire bé, als albergs, com he dit moltes vegades, hi ha autèntics lleons roncadors, dignes de premiar.

Sóc a Santa Coloma. Ahir, a l’estació de Burgos i veient marxar els meus companys, vaig entendre que havia de tornar. És increïble el que s’arriba a estimar a la gent; aquestes dues setmanes han estat les més intenses de la meva vida, i creieu-me quan dic que són les més intenses de la meva vida. El que he viscut és digne d’apreciar, tinc tot el que sempre havia desitjat. No sé si seré capaç de viure tot el que em ve a sobre però si he pogut amb Castella i Lleó també podré amb això.

Els camins més durs només es travessen amb coratge.

Quan cau el dia, els meus camins es perden.

Ara que plou, sento que és repòs. Ara que plou, veig que sí, que m’anirà bé. Necessito una bona tempesta que esborri tot allò que el sol ha anat cremant durant el meu pas. Necessito que l’aigua baixi tranquil·la i s’endugui el blat torrat per poder veure aquest somni d’estiu més fosc, més calent.

Quan cau el dia, són els camps de Castella els que em porten a tu.

Els Camps de Castella són el que necessito per afrontar els camins d’aquesta vida, tantes vegades hostil, d’altres, tal com si fos un somni d’una nit d’estiu.

De Los Arcos a Logroño

Anem de mal en pitjor. Desgraciadament tres dels quatre nois amb qui faig el camí, estan lesionats, només quedem vius en Cristian i jo. Un té una tendinitis al peu, l’altre literalment no pot caminar de les tiretes i el tercer doncs se li han encetat els...i no pot caminar bé. De l’etapa d’Estella a Los Arcos hi ha molt poc a dir: al nostre davant només es veia camp i camp de blat. La única cosa curiosa va ser la font de vi que ens vam trobar a mig camí. És una font amb dos sortidors, un pel vi i l’altre per l’aigua. Has de beure de la font de vi si vols arribar a Santiago; nosaltres ho hem fet i mira...ja n’hi ha tres que es queden a mig camí, no arribaran ni a Burgos que és on volien parar. Pel que fa al dia a dia tot funciona amb normalitat; quan arribem als pobles anem a buscar l’alberg i després en dutxem i dinem. Jo normalment faig el dinar si em veig amb forces i ells netegen els plats, és un bon tracte, no m’agrada gens netejar! A partir d’aquí és llit i més llit.

L’etapa d’avui ha sigut la pitjor de totes: 29 quilòmetres tot i que han sigut molt planers hem acabat amb tres lesionats. Logroño és una ciutat que deixa bastant que desitjar, al menys el que he vist fins ara. El casc antic i la catedral està molt bé però la resta és una ciutat industrial amb blocs de pisos de molt malt gust! La veritat és que poc puc explicar del paisatge...el que sí que us puc dir és que els gaditans em bategen amb noms com Adelaida, diuen que em queda bé aquest nom perquè sempre estic ensimismada, és a dir, a la lluna de València. També em diuen la pa amb tomàquet. És una llàstima que acabin el camí a Burgos; potser jo també acabaré aquí amb ells i l’any que ve doncs tornaré a enganxar a partir d’aquí, encara no sé com anirà la cosa, tinc moltes coses al cap, massa.

El que està clar és que fins aquí m’ha servit de moltíssim. Conèixer aquesta gent ha sigut genial, estan tots com una cabra i em fan riure moltíssim. Si al final decideixo continuar, els trobaré molt a faltar, de debó!! Però em sembla que acabaré a Burgos amb ells! En fi...aquí la gent ja torna a roncar, és el pa de cada dia! Me’n vaig a dormir, demà més i millor!

De Puente la Reina a Estella, camps de blat i calor

Aquesta nit, a l’habitació del senyor,no s’hi podia estar. Teníem les finestres obertes i els italians que estaven asseguts a fora de l’alberg, escandalosos com ells mateixos, es dedicaven a cridar, i no a parlar. Bé fins aquí bé, em poso els taps i m’entretinc amb el watsap. Quan sembla que ja estic agafant el son, la noia que tinc sota la llitera s’aixeca sobtadament, surt a fora, i quan torna a entrar...entra amb l’artilleria a sobre! S’ha ruixat de repel·lent de mosquits però de tal manera que m’estronca el son! Increïble! Una pudor bestial, no puc dormir, tinc mal de cap i tot. A l’altre costat de l’habitació, a la número 6, el rei lleó comença a caçar.

Els matins són molt frescos i agradables. Els deu primers quilòmetres són de bon fer, parlant i rient tota l’estona. Avui hem tingut una molt grata sorpresa: després d’un bosquet amb fortes pujades i després d’una corba ens topat amb un poblet preciós. Estava allà dalt, sobre un turonet i envoltat de camps verds. Tots tres hem reaccionat de la mateixa manera, amb la boca oberta. Travessant el poble per les seves fortes pujades arribem a la plaça de l’ajuntament i passem per sota un arc on hi havia una taula amb el segell del peregrinatge per timbrar a la credencial, molt curiós. El següent poble és Lorca i ja l’estem esperant amb moltes ganes perquè ens falta menjar, estem cansats i no hem esmorzat gaire bé. Després d’aquest poble ens doblegarà una vida de calor i camps de blat. Quan arribem a Lorca entrem en un bar i mengem un plat de pasta, amb tal urgència tots tres que ens mirem amb cares d’incredulitat; estem fets pols, ens falta energia, el sol ens seca.

Tinc la sensació que la pell se’m fon, se m’accelera el pols i la visió es redueix. Travessem un camp de blat inesgotable, em faig petita i em costa respirar. Un sol de 36 graus ens cau a sobre com una tempesta tropical, amb força i sobtada. Començo a baixar el cap, no vull mirar què em queda però sense voler ho veig: camps de blat i calor, calor i camps de blat...res més, una vida de llarga soledat. Decideixo parar sota l’únic arbre que hi ha al costat del camí i amb l’ombra que em regala respiro una mica deixant caure el cap enrere. Estic segura que prendré mal, una insolació o ves a saber... n’estic convençuda, ho estic passant fatal! Vine a buscar-me! M’he posat protecció 50 i m’estic cremant tot i així!

Estem arribant Villatuerta, i tant tuerta!! Passo per davant d’una casa molt gran i veig un noi al costat d’una mànega, li demano de genolls que em ruixi! Però està trencada! Aaah!!! Ens diu que a 25 metres hi ha una font! Ja la veig...em poso sota de la font, premo el botó i deixo que l’aigua em caigui a sobre amb tanta força com el sol ho ha fet fins ara; quina sensació de vida...de vida!!! Com si m’haguessin donat una altra oportunitat, mai havia sentit aquesta sensació.

Ens queden els dos últims quilòmetres i mig, ja hi som. Comencem a riure i a treure el bon un humor un altre cop. Les fonts fan miracles. Quan entrem dins del poble sento un altre cop que ho he aconseguit, la recompensa de l’esport, la satisfacció d’haver-ho fet, aquell premi tan important i tan personal que t’omple d’orgull, el combatre el que és dur...una droga que no penso deixar. Bona tarda des de l’alberg de Estella i bona nit quan es faci fosc, demà serà un altre dia.

De Pamplona a Puente la Reina, camps de gira-sols i blat

Just abans d’arribar a un poblet, al final de la pujada, ens passa pel davant una àguila. Té un vol serè, tranquil i lleuger; planeja sense moure les ales, impassible, impertorbable; va i ve estenent el seu cos com si res la pogués aturar, no entén d’obligacions ni de temps ni d’amor. Em quedo atrapada pensant en la manera que té de viure, tan senzilla, tan simple, tan fàcil.

Els meus dos companys estan acabant d’omplir les botelles d’aigua mentre jo mantinc el cap enrere mirant el cel. Fa molta calor, des que hem sortit de Pamplona, travessant-la de costat a costat, un paisatge de gira-sols i camps de blat segat és el que ens acompanya fins a Puente de la Reina. Ens toca pujar fins al “Alto del Perdón”. Em pensava que pel nom seria molt més del que ha estat en realitat, no hem patit tant com ens pensàvem en un principi. Després de passar pel costat de molins eòlics i sentir el fort soroll dels motors, de mica en mica i escalant aquest Alto del Perdón, ens hem anat topant amb un fort vent que gairebé se m’enduu la gorra. Un cop a dalt de tot, veiem un paisatge preciós: Pamplona al final de tot envoltat de camps d’un color crema erosionat pel sol; un espectacle, realment preciós. El que ens queda fins a arribar és una forta baixada que s’estreny al final del camí passant per dos pobles. Ho veiem lluny, molt lluny i tots tres juguem a endevinar els quilòmetres que ens queden. De mica en mica vaig sentint el sol cada vegada més fort a la pell però em consolo amb els cops de vent que de tant en tant ens envolta per sorpresa. Avui no penso en el que em queda, avui més que mai em faig un fart d’admirar el que veig al meu voltant i de pensar en tu.

Quan ningú parla és quan sabem que estem a punt d’arribar, així és sempre, cada dia igual, de la mateixa manera. Els peus ens comencen a fer molt mal, em tornen a sortir noves butllofes i decidim aturar-nos sota una parada d’autobús enmig d’un poblet el nom del qual no recordo perquè l’he deixat enrere junt amb els camps de gira-sol. Els últims 5 quilòmetres sempre són els pitjors, l’Álvaro comença a emprenyar-se i com sempre, acaba renegant de Santiago; En Cristian, amb la serenitat que el caracteritza ( potser són així els suecs), deixa que les paraules cansades del gadità es desfoguin i surtin colpejant l’aire calent que ens dóna els camps de blat. Sempre acabem entre rialles i de molt bon humor, sembla mentida després del que arribem a patir en molts trams , sobretot per la calor que és el que més emprenya.

Pel que fa al poble doncs és normal, té uns carrers molt semblants a Pamplona i el que ens ha agradat més és l’hamburguesa que ens hem menjat al bar Very, espectacular! Very good! Això és tot des de Puente la Reina, continuaria escrivint però l’habitació és fosca ja...la gent comença a dormir i les bèsties estan ansioses per sortir, així que sortiré d’aquesta habitació i aniré a la meva ( la meva no hi ha endoll disponible) i miraré de dormir-me ràpid. Per cert, vull donar les gràcies a la Sílvia Cornellà pel seu meravellós regal i sense el qual jo ara mateix no podria viure: en aquest lloc que anomenem selva és molt important un regal com aquest: els taps! Gràcies Sílvia, ets una bona amiga, ho saps. Bon nit des de Puente la Reina.

De Zubiri a Pamplona, una ciutat amb caràcter

Quan el camí es fa llarg i volem arribar...quan el camí alenteix les passes i et fa pujar gairebé parets a 35 graus, de sol a sol, quan les pulsacions escaldades pel sol de Navarra t’ofeguen és quan has d’aixecar el cap i plantar cara a la duresa; no hi ha res impossible si es té paciència i coratge.

Deixeu-me que us expliqui què va passar ahir a la nit quan vaig tancar l’ordinador i vaig anar cap a l’alberg. Estava molt cansada, les primeres butllofes sempre fan mal, són les que paren el cop, la resta sempre són segones parts. Em poso dins del sac i faig una última guaitada al watsap, em poso els taps i tanco els ulls amb ganes d’entrar en un son reparador. Quan les llums s’apaguen les bèsties surten...entre nosaltres teníem al rei de la selva, un autèntic lleó que fotia uns ronquets a uns decibels al·lucinants. Em vaig fotre a riure com una boja i vaig demanar perdó a la gent per la meva descarada reacció, la gent em van acompanyar amb innombrables  rialles, més escandaloses que la pionera. Tot l’alberg rient i el rei de la selva roncant, marcant territori, com un bon depredador. Lo fotut de la història és que el va acompanyar una altra bèstia nocturna i ja no sé que semblava, si una selva o un concert de tenors amb apnees. En fi, jo em vaig posar els taps i vaig tornar a tancar els ulls intentant ofegar les ganes de riure, quin espectacle.

Quan em desperto, a tres quarts de sis del matí, la gent es comença a moure amb mandra, arrossegant el cos i fent la maleta a poc a poc. Al costat tinc uns gaditans que se n’enorgulleixen d’haver gravat els ronquets del rei de la selva, el volen penjar a youtube. Em vesteixo com si no en sabés, em fa molt de mal el cap. Després el cafè del matí, les coses es veuen molt diferent. Un plàtan de Canàries i una foto al pont de Zubiri.

 El camí comença tan agradable com una tarda de pluja en plena tardor, la meva pell és un vaivé de sensacions que acompanyen la temperatura de les muntanyes de Zubiri, tan delectable com la teva manera de mirar-me, sincera i callada. El sol es filtra entre els arbres dibuixant al terra la silueta de petites branques, el riu que tenim al costat xiuxiueja mig endormiscat i em concentro per escoltar la manera que té de caure avall, jo també vull caure així, relliscar fins avall, ves a saber fins a on.

Tot comença a canviar en el moment que veiem l’Álvaro, un dels gaditans. Va sol, els seus dos amics van més endavant. Té el turmell inflat i està desanimat; el carreguem, vine Álvaro, li dono Radio Salil, una meravella que et fa continuar i seguim camí amunt. De mica en mica ell es va despertant i comencem a riure amb les seves parides! – Desde luego la cosa va así: Dios hizo la tierra y después el Camino, ya luego los peregrinos lo marcaron con conchas claro está... i així fins que arribem a Pamplona:

-Pa mi que el tio que ha marcao los quilómetros ha tirao los dados y tal cual ha anotado allí en lo arto el número...porque esto e una mierda quillo, a qui cada uno pone los quilómetros que le da la gana...

I tenia tota la raó perquè cada cop que arribàvem a un poble, marcava un quilometratge diferent. Una vegada a Arre, el poble que hi ha abans de Pamplona, entro dins d’una capella, ja en tenia ganes avui. Sec uns segons, respiro tranquil·lament tot sentint l’olor característica de les esglésies, després m’aixeco i continuo poc a poc, fins a Pamplona. Arribem tots junts, amb l’Álvaro que li ha costat molt arribar fins aquí. Ha tingut problemes també amb els seus amics, un d’ells, que no duu mòbil, s’ha perdut en un poble, l’altre amic l’esperava a Pamplona. La cosa ha acabat bé, ens hem reunit tots 5 a l’alberg. Pamplona és una ciutat molt especial, és...no sé com dir-ho, terrenal, forta, amb caràcter. M’he passejat una estona pels seus carrers, he passat per on hi ha “el encierro” i m’he deixat caure fins la plaça de toros. Ara mateix, estic a la llitera, avui dormo a dalt i els taps ja els tinc a punt. Espero que la nit de Pamplona no tingui fam de despertar les bèsties, perquè com diria l’Álvaro: me cago directamente en Santiago vamos! Bona nit des de Pamplona.

De Roncesvalles a Zubiri, un trencacames

Aquest matí, quan he obert els ulls, estava allà, sota el cel de Déu, sota un sostre de pedres fosques i fredes i làmpades circulars, quina impressió! No volia sortir del meu sac de dormir, calent des de feia moltes hores. Me n’adono que tinc el cap glaçat i decideixo provar el sac de mòmia en tot el seu esplendor, em tapo de tal manera que només em surt el nas per respirar,uff! Hi estic tan bé...i fa tanta fred a fora, no em vull afrontar amb la realitat, prefereixo quedar-me sota el cel de Déu, aquí tapada, deixant sortir només la punteta del nas. Al meu costat hi tinc l’Aleix, un dels nens de Banyoles, terra de triatletes. Aquesta nit m’ha despertat vàries vegades: parlava en veu molt alta. En Cristian, en un moment on la baixa temperatura l’ha atrapat, ha vist a un capellà beneint les nostres lliteres. Diu que en principi no ha fet cas de la imatge però quan la seva consciència ha pres uns quants graus positius, ha obert els ulls de cop però el capellà ja no hi era...de mentre jo dormia i el meu nas respirava, només respirava.

És hora d’aixecar-se! Prou cel de Déu! Pantalons, tèrmica, bambes, paravent, pals, cafè i Kinder Bueno! En marxa! Quan veig el cartell de Santiago de Compostela 790 quilòmetres, torno a pensar una vegada més: qui m’ha manat fer aquestes coses...per què sóc així? Després ho entenc. Només de començar el camí, ja ens endinsem enmig d’un bosc d’Alzines, on les fulles caigudes dibuixen un paisatge de tardor avançada. És genial i la temperatura molt agradable: l’aire d’alta muntanya, aire de textura de sorbet, vellutat, suau...m’encanta sentir-lo a la cara i de bon matí. La vegetació és espessa i resistent, i nosaltres passem per allà al mig, essent dos peregrins més en un camí més que resseguit. Després d’un parell d’hores coberts de natura, arribem a la primera esplanada: un món sencer i extens es filtra dins els meus ulls, ens acaben de presentar la llibertat. Muntanyes i camps, colors i olors, encara no estem cansats, ho podem gaudir. Els últims 11 quilòmetres seran diferents, comencen a ser molt més durs amb pujades sense final. En Cristian comença a esbufegar fort i jo començo a sentir les butllofes als peus. De cop i volta la calor ens cau a sobre com si ens fotessin una bufetada.

Ens queden els últims 3 quilòmetres. Se’m fan eterns, tan eterns com un dia sense pensar en tu. Les pujades han parat però ara tenim sota els nostres peus un camí de pedres i baixades força dures. Començo a sentir que les ungles dels peus em fan tope amb la bamba i ja sé com acabarà la història,negre...una història negra. La veritat és que el canvi de temperatura és un altre tren d’alta velocitat passant-nos per sobre. Estem suant moltíssim i el cos d’en Cristian no deixa de drenar... sembla que aquests tres quilòmetres seran eterns. Ha arribat un punt que no aixeco el cap de terra, sento l’escalfor de la sorra seca com puja cap amunt i em limito a seguir...només això. Enmig del bosc veiem unes cases. Em sembla que ja hi som. Zubiri enmig de pins vells. Les últimes baixades abans d’entrar al poble poden ser molt divertides amb bici, a peu es fan molt pesades perquè has de frenar molt el cos per no caure de culs.

Quan entrem al poble, torno a tenir una altra recompensa: el petit pont de pedra és una monada. Navarra és preciosa, el que jo conec fins ara, em té captivada. Les cases no deixen de ser iguals en tot el camí, tots els pobles que hem travessat són així: blanques amb la teulada vermella de molta punxa, a l’hivern s’hi ha d’estar tan bé...a dins veient nevar davant la llar de foc amb una copa de vi negre...sempre he volgut tenir una llar de foc, però no sé a on la posaria, la única cosa que tinc és la meva habitació, i si hi poso una llar de foc... . En fi, que ja som a Zubiri, l’alberg està bé, la gent doncs va i ve, menja, descansa, renta la roba i la sequen als penjadors que ara mateix veig a través de la finestra. Pel que sé, hi ha hagut una baixa, una noia ha hagut de trucar un taxi perquè no ha pogut acabar els últims 5 quilòmetres, té els genolls fets pols. Abans d’arribar hem passat a un noi que anava descalç, en Diego que va acompanyat de la seva mare i que he conegut aquí a l’alberg. Aquesta vegada no sóc a un lavabo, sóc a la sala de descans de l’alberg, tot i que la gent em mira igual de malament, tal com si fos asseguda sobre la tapa del vàter o sota l’eixugador de mans. Bona tarda des de Zubiri i bona nit des de les lliteres de l’alberg, demà serà un altre dia.

Roncesvalles és només el començament

La meva vida és dins d’un tren d’alta velocitat. Va ràpid, molt ràpid. A fora tot queda desdibuixat pel pas del temps, un temps ferotge que doblega els arbres, la llum del sol desfà tot el que veig. Aquest tren que m’acosta a on vull ser i m’allunya del que estimo. La meva vida són les teves mans d’home, fortes i tendres. Aquest tren que m’arrossega endavant i no em deixa veure amb claredat el futur.

Començo el viatge: el meu pas pel Camí de Santiago ja ha arribat. Ara mateix, asseguda sobre un terra brut, dins dels lavabos de l’estació de Pamplona, arrenco i deixo aquí els meus sentiments, bonic lloc per fer-ho, és agressiu i repulsiu i fa pudor d’animal indomable; els meus sentiments també ho són, és un animal intractable. Em sorprenc, no em costa concentrar-me, les dones van i vénen, no tenen res a veure ni amb el que faig ni a on sóc asseguda, per mi, són el que hi ha a fora i prou, res més, el que hi ha davant meu, paraules engabiades que són el que sóc. Una escena que difícilment oblidaré. A sobre meu hi ha l’eixugador de mans, totes surten amb les mans molles, la meva indòmita anarquia les fa callar, tinc molta cara, ho sé, però em sento una escriptora egoista i afamada, una persona que fa cinc minuts ballava enmig de l’angoixa i l’ansietat,avui deixeu-me ser el que més desitjo, tan se val si se’n van amb les mans molles, avui deixeu-me tenir cara, deixeu-me dir-vos què sento, tal i com raja, vull ser el que tant desitjo.

He dormit poc i molt malament. Aquest matí quan m’he llevat em sentia valenta i feble alhora, com un dels camins que he vist fora la finestra quan anava amb tren: camins que veus començar però que no veus acabar, un final per imaginar. Dins l’Alvia, el meu tren d’alta velocitat, m’acompanya una dona; ha pujat a Zaragoza i té el do de la paraula, no calla mai; he de confessar que a estones em diverteix, es queixa de les pel·lícules que posen, diu que són infumables. Té la cara en forma de castanya, una cosa molt agradable i estranya alhora. Té temps fins i tot per alimentar-me, m’ha donat un suc i quatre fruits secs; mentre anem menjant i bevent em va parlant de la seva tia, la que acaba de venir de veure, es veu que està sorda i ha de parlar-li molt alt. Ara entenc perquè a mi em parla igual, tot el vagó la sent. Entra ella i una dona que no para de fotre crits en un gallec molt pujat de to, estem ben entretinguts.

He d’escriure les meves últimes paraules. Estic a Roncesvalles i torno a estar a dins un lavabo; lo meu no és gaire normal...però és el que trobo! Només vull acabar dient que he conegut a una família de Banyoles i un noi nascut a Suècia però de pares xilens. És increïble la facilitat en què es fa amistat, genial! Ara només em queda posar-me dins el sac de dormir i esperar no tenir massa fred. El camí és llarg, però si al final hi has de trobar el que busques, val la pena esperar. Bona nit des dels lavabos de Roncesvalles.

Si vols caminar, vine amb mi

Deixeu-me que us escrigui aquests versos de l’Antonio Machado, un gran poeta, senzill, que ha marcat el meu pas pel món de la Filologia. Els meus divuit anys van estar marcats per poetes com aquest. No sé si us ha passat mai i si encara us passa però a mi, a mesura que passa el temps, amb els anys, aquelles paraules, aquells versos que enteníeu bé, van recobrant un sentit madur, i de cop i volta, les paraules s’han fet grans, igual que vosaltres, i de sobte tot és diferent, sembla que no siguin les mateixes de quan teníeu divuit anys. Aquí les teniu: si teniu temps llegiu el poema sencer, aquí us deixo només uns quants versos.

Caminante, son tus huellas

el camino  y nada más;

caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace camino

Y al volver la vista atrás

Se ve la senda que nunca

Se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino

Sino estelas en la mar...

Així és, si voleu un camí, comenceu a caminar i us el fareu; a casa sempre he sentit el mateix, el meu besavi es veu que sempre deia: “ la sort és de qui se la busca”; camineu, i tot el que aneu deixant enrere, allà quedarà, formarà part de la vostra vida però també d’un passat. El dia 16 de juliol començaré la meva aventura pel Camí de Santiago. No serà fins el dia 17 quan començaré a caminar i serà aquest dia i al començament del camí quan tancaré els ulls i diré: vaig a fer-me un camí i a deixar enrere tot el que em pesi.  Aquestes passes les dedico a la persona que ha estat amb mi durant quatre anys de la meva vida, una persona que m’ha fet feliç, i tot i que formi part del passat i ja tot quedi enrere, sempre em tindrà al seu costat, sempre li guardaré un racó en el meu món. Espero que igual que els camins, que es fan caminant-los, tu puguis fer el mateix, caminar el teu. A tu t'ho dedico Teti.

Si teniu ganes de caminar amb mi durant 800 quilòmetres, aquí em tindreu, dia a dia, etapa per etapa, explicant-vos, pas a pas, el meu camí. Ens veiem el dia 16 de juliol a Roncesvalles, primera parada, primeres paraules. Salut i quilòmetres!

I Duatló a casa nostra

Diuen que els nostres camins són durs, que tenim una terra d’exigència sobtada, un paratge de rigor i precisió, un indret que ens ha vist créixer, que estimem i sentim gelosament nostre, una verdadera terra selvatana.

Aquest diumenge 1 de Juliol de 2012 ha estat un dia molt especial per a Santa Coloma de Farners. De la mà de La Piscina i amb la col·laboració  del club TRI-BU ( el nostre club de triatló) s’ha organitzat la primera Duatló de BTT de casa nostra. Amb un total de 98 duatletes, arranquem la primera edició d’aquest duatló amb aquestes característiques: 6 quilòmetres de córrer + 15 quilòmetres de BTT + 3’5 quilòmetres de córrer. Un circuit que requeria, sens dubte, molt d’esforç.

A mi m’agradaria explicar-vos-ho des de la meva experiència, des d’una integrant del club TRI-BU que va estar a l’organització, en concret a la part de Boxes. Abans però, us he de presentar a la persona que ha fet possible aquesta diada, la persona que ha encapçalat la duatló: en Joan Roura, un triatleta TRI-BU molt apreciat per tots nosaltres, el nostre líder. Una persona amb molta experiència i d’idees clares, una persona molt constant i que tothom defineix amb l’adjectiu d’humil. Quan vaig saber que em tenia preparada la zona de Boxes, vaig sentir el pes de la responsabilitat i un xic de por de fer-ho malament, no ens enganyem, però alhora em va fer molta il·lusió que confiés amb mi d’aquesta manera, gràcies Joan! I em sembla que parlo en nom de tot el club quan dic que som la teva gent, els que et farem costat en un futur.

Duatletes, esteu a punt? Nosaltres també! Tots a la línia de sortida, sota l’arc. Alguns gestos de nerviosisme marquen l’inici de la competició. Donen la sortida! Comencen a córrer a un bon ritme, quedo al·lucinada mirant l’energia dels nostres duatletes, aquí des de Boxes. La feina la tinc feta, totes les bicis estan al seu lloc, cap problema, algun moment d’imposició però formava part de la feina suposo. Orgullosa de tenir al meu germà, en Manel, entre els esportistes. La seva primera experiència en aquest món. Ha entrenat dur, és constant i està molt valent; som-hi Manel!! També l’Enric Sandoval un crack en la BTT i en Salvador Gurt que per a tots dos és la primera duatló i  han encetat aquest món a casa nostra.  Des de l’organització, aquesta força es viu de més a prop, sentim l’esport amb emoció, em sento confident de la il·lusió i esforç de cada un d’ells i elles.

Quan comencen a arribar de córrer estic nerviosa. Necessito que tot surti perfecte però sempre hi ha algú que te la vol colar. Alguns pugen  sobre la bici dins de Boxes tot i que saben que està prohibit, un noi retalla el recorregut passant per sota la cinta sense acabar d’arribar al final, d’altres no es corden el casc però aconsegueixo la calma necessària per saber-ho controlar. El meu company, en Gerard Boix, controla l’arribada i la sortida dels duatletes i se n’assegura que ningú entri i surti del nostre territori sense complir les normes, som un bon equip. En general i per part de tots, es respira un comportament gairebé de professionals, les ganes, la il·lusió i l’emoció ho transformen tot.

Ja venen de fer el sector bici, els veig arribar, veniu a casa duatletes. Les cares comencen a canviar, porten marcada la duresa de la nostra terra en el rostre i la pols de l’exigència sobre les malles. El duatló comença a ensenyar la verdadera cara i aviat, en l’últim sector, les dents. Algun d’ells ha provat el rigor i la precisió dels nostres camins. Igual que a la vida, podem superar dures pujades, esquivar ragueres, escollir el millor traç o baixar per verdaders corriols depredadors, el que no podem preveure és quan caurem. Però no hem d’oblidar que és el mateix terra el que ens veu caure i el que ens veu aixecar-nos de nou.

 Només queda la última part, els 3’5 quilòmetres últims, els més durs, a on les ganes de tirar endavant i lluitar per superar el duatló t’han d’acompanyar en tot moment. Per Boxes van sortint els duatletes amb les bambes posades, a punt per combatre l’últim sector, endavant nois i noies que ja ho teniu! Desgraciadament un d’ells no la podrà acabar, s’ha fet molt de mal; el plat de la bici li ha fet un tall des del turmell fins sota el bessó, li ha esqueixat la carn. Amb tot el meu suport emocional acompanyo el duatleta que està bastant tocat fins a la sortida de Boxes i li indico l’ambulància. Pobre noi, quin greu que em sap. El que tampoc podem preveure en aquesta vida és si en la caiguda ens farem molt de mal i si podrem tirar endavant. Potser en el nostre pas per l’exigència ens haurem d’aturar per un llarg temps fins que ens recuperem i serà en aquest temps de convalescència a on aprendrem a viure més i millor.

La Duatló ja té el primer classificat, el veiem arribar a un bon ritme: Roberto Fidalgo López, seguit de Sergi Boix Esteve en segona posició i Dídac Navarro Martínez en tercera posició. En el sector dels equips: Salvador Ciurana i Miquel Bancells en primera posició, seguit de Lluís Puig Puig i Ferran Donaire Guino i en tercera posició Jordi Amat i Xavi Sureda. En el sector femení i en primera posició Charo Santateresa Barba, Laura Céspedes en segona posició i Sara Vega Sureda en tercera posició.

De mica en mica la intensitat va baixant per a tothom. Després de l’esforç els duatletes es recuperen a La Piscina, a on poden beure, menjar i relaxar-se a la zona d’spa. Poc a poc van abandonant la meva zona de Boxes, una zona que ja m’havia fet del tot meva, d’on tanta energia havia entrat i sortit, a on els nervis del començament ara descansen en un bon somriure de satisfacció.

Felicitats club TRI-BU, hem demostrat que som un gran equip i segur que en la propera edició ho farem encara millor. Felicitats a La Piscina per l’organització d’inscripcions, de logística en general. Duatletes, esperem que hàgiu gaudit d’aquest dia i que el pas pels nostres camins us hagin ensenyat a viure de manera feliç, esperem que hàgiu trobat l’exigència que tanta falta fa per superar-se i plantar cara a la vida. Fins la pròxima, salut i quilòmetres!, una TRI-BU a la vostra disposició.