L’acomodador ens obra les portes del teatre. Fem tard, l’obra fa cinc
minuts que ha començat. Entrem per la part superior, a l’amfiteatre. Busco un
rastre de llum al meu voltant però tot s’ha apagat, ràpid, com bufar un llumí
encès. Sento la foscor en els altres sentits. Un formigueig a les cames i la
força a l’oïda. No sap com em sento l’acomodador que deixa caure la seva mà al
meu ombro dret i em fa caminar com si tingués tres anys. L’olfacte, el més
primitiu dels sentits, s’ha ficat dins
del meu nas i m’ha fet aixecar el cap. Percebo l’olor que fan les butaques, de
pols i tancat, aquella olor tan típica dels espais envellutats. Les cames se m’han
com desfet, tinc por d’ensopegar però ell em diu que no hi tinc res al davant,
només una fila de butaques a la dreta, arran de balcó. A poc a poc, mentre m’acosto
al voladís, els ulls se’m van fent clars. Al fons de tot, l’escenari té una
llum delicada, crema com una espelma amagada. Les veus es fan cada cop més
fortes. Veig els actors i la barana del voladís que els talla per la meitat. M’hi
agafo. Encara no puc veure la butaca on
seuré. La llum es comença a estirar fins
a nosaltres com si ens volgués tocar amb la punta dels dits. Llavors, la puc
veure allà, just al meu costat, negre, poca cosa. M’assec amb poca agilitat.
Les gotes de suor em baixen de pressa per la cara, tan de pressa com les he fet
sortir quan hem travessat el metro, la plaça Catalunya, el carrer Pelai...el
cor se’m calma. El zoo de vidre, l’obra
mestre de Teennesse Williams, apareix com un nou món. Tinc la sensació d’haver
estat una eternitat en la foscor.
Aprecio la vida plena de colors. Dono gràcies per poder veure l’Amanda, la
mare de la Laura, una nena tímida a qui la seva mare busca un pretendent. Teennesse
mostra la vida d’una família tradicional nord-americana. Les dones que no
estudiaven una carrera els esperava una vida depenent. La vida de casada els
proporcionava seguretat econòmica. Però la Laura només somia amb el seu zoo de
vidre, un zoo brillant ple de llum i felicitat, un món fràgil com ella. Laura,
com seria si no poguessis veure’l il·luminat? T’apagaries ràpid, un món sense
acomodador vindria a buscar-te i després, no res, foscor. Tots tenim el nostre
zoo de vidre i no podem permetre que s’apagui. Sols vam venir al món i sols
marxarem. A dins només n’hi cap un. Dono gràcies per veure la vida encara que
sigui fràgil, de vidre.
Quan el teatre es fa clar, amb una llum gairebé insultant, veig el passadís
que he recorregut a les palpentes. Allò que la foscor omplia de negre és només
un passadís buit i ample, ple d’espai i jo hi caminava com una nena de tres
anys. En Joan i jo busquem les nostres butaques des de d’alt i veiem a primera
fila dues localitats buides. Estrany que estiguin buides. Baixem i ens hi
seiem. Quan ja estic incorporada observo que l’home que està assegut al meu
costat duu un bastó plegable. Les mans li tremolen i té els ulls clucs. Quan la
funció torna a emprendre el fil es col·loca un aparell que li va explicant tots
els moviments dels actors. Ara potser puc entendre perquè no hi havia ningú en
aquestes dues localitats. He de ser sincera, em molestava sentir tot allò que
ja veia amb els meus propis ulls. No me’n recordava del passadís, ja feia molta
estona d’allò. He de ser sincera, quan vaig al teatre o al cine sóc una persona
molt exigent i maniàtica. Però ja no me’n recordava del passadís ni de l’acomodador.
Imagina si al final del passadís no hagués vist aquella espurna de llum que em
recordava que hi veia. Doncs res, només foscor. Em concentro i deixo de sentir
l’aparell. Imagina si no hi pogués sentir. Deixa de ser tan egoista. Mira la
Laura amb el seu zoo de vidre, mira què passaria si no el pogués veure així de
brillant, així de il·luminat...doncs res, només foscor. Tots tenim un zoo de
vidre que hem de protegir bé. Tots som com la Laura i algun dia ens podem
trobar davant d’un passadís fosc sense acomodador.
Una estona després de la funció, a la Rambla de Barcelona, mentre
passejàvem tranquil·lament, veig un grup de negres que surten corrents com si el
dimoni els empaités. Duen una saca plena de bosses de mà d’imitació, d’una
imitació excel·lent. La saca s’obra i es tanca amb una goma, un mecanisme per
plegar i desplegar ràpid. La vida d’aquests nois depèn de la rapidesa amb què
vegin el policia. La vida és un zoo de vidre.
