Camp de maduixes

 Un tren de llarga distància s’acosta a tot vent a l’estació d’Ashford; l’Express, que xiula amb urgència, està a punt de passar per l’antic edifici situat al centre de la ciutat. Un cel d’estiu, blau, pur i net de núvols inicia un nou dia a la countryside. Les barreres del pas a nivell, que fa estona que li han guanyat la carrera, han tocat terra ferma esperant que aquest llamp que viatja arran de terra passi d’aquí a uns moments. A banda i banda, quatre cotxes comptats s’aturen a l’alçada d’aquestes barreres. Soc a dins del Panda. Observo els llums vermells com van i venen frenèticament intermitents, acompanyats del brunzit de la campana. I just en el moment en què quedo clavada per aquesta fascinació, el comboi apareix. Les finestres i els colors dels vagons es difuminen en qüestió de segons, mentre el tren talla l’espai i el temps com una exhalació.

Va ser un 14 de juliol quan vaig tocar per primera vegada la zona de Kent, a Anglaterra. El meu pas per l’Eurotúnel va ser força curiós si per curiós entenem que a la frontera, la policia britànica em va fer un munt de preguntes sobre la meva vida; preguntes sobre el meu estat civil, la meva professió, els meus béns patrimonials i fins i tot vaig haver d’ensenyar, des de l’aplicació, els diners que tenia al banc. Dona soltera, sense fills, amb dos gats i un gos a dins un Panda que arrossega una mini caravana. Què esperes? Aquesta se’ns instal·la aquí i no la traiem ni amb aigua calenta, devia pensar la policia que amb un accent raonable m’anava engaltant totes aquestes preguntes. Molt més ràpid i fàcil va ser el trajecte pel canal de la Mànega que tan sols va durar trenta minuts. Sortir de la zona de confort activa totes les teves habilitats físiques i mentals, sens dubte.

I sempre més recordaré la primera maniobra sortint del canal. Carril esquerre, rotonda al revés, un britànic que m’aixeca el polze cap amunt, no recordo si era de la mà dreta o l’esquerra, probablement el dret, i el somriure de benvinguda. Després, normalitat absoluta. No gran cosa més a destacar. Poques pitades, molta tranquil·litat, gens d’estrès. Dels meus dies a Canterbury m’enduc la visita a la preciosa catedral, l’escapada a  Sandwich i a Whitstable i la vida nocturna dels pubs, destí inexorable que em va dur a conèixer gent molt especial. Uns dies que s’han fos com el fum, tan ràpid com el tren que hem deixat més amunt i que està passant per Ashford rugint com un lleó.

Aquest matí m’he llevat a un camp de maduixes, a Westwell. El càmping forma part d’una granja en actiu i la zona d’acampada ocupa un antic camp de maduixes, ara buit de fruit. La terra, esgotada després de la collita, ha quedat coberta de palla que desprèn una olor diferent amb el pas de les hores. Ahir a la nit, la lluna de cérvol, grossa i completament brillant, banyava el camp amb una llum tan intensa que, per moments, la palla semblava a punt d’encendre’s.

Una línia borrosa ha quedat suspesa en el temps mentre el tren amb un destí desconegut devorava l’espai. Un espai del qual no n’he sigut gaire conscient. Com si m’hagués engolit, aquest gegant salvatge m’ha advertit que la vida no espera i que quan acabi de passar l’últim vagó que ja és a tocar, entendré que la vida és això: un tren de llarga distància que rugeix com una bèstia per arribar a l’estació final.

 

A les portes d'Anglaterra

Avui, a trenc d’alba, un cel gris profund i cavernós ha caigut inexplicablement bell sobre la ciutat de Calais. El vent remenava les fulles dels arbres de la ciutat de l’encaix quan el dia tot just començava a trencar. I mentre aquest clima atlàntic, suau i temperat anava acabant la nit del nord de França, i per les finestres de la caravana es filtrava l’aire calmant del Canal de la Mànega, nosaltres, animals assedegats pel sol de mil tres-cents quilòmetres al sud, per fi trobàvem la pau que desitjàvem. Una pau de plom, tan profundament inexplicable com el cel de Calais.

Aquest matí, tan bon punt la nit havia acabat de retirar-se, dos coloms amb el niu ple de petits, parrupejaven a dins la nostra parcel·la del càmping. Després de quatre dies de viatge a ple foc per les autopistes franceses arribem al Canal de la Mànega.

Al meu voltant, s’estenen planes ondulades de blat i terres de conreu ben definides pels colors del marge, un paisatge ben diferent del que estic habituada a veure. Des d’on soc puc flairar l’olor del sol secant el cereal i endevinar el cruixir buit a l’hora de recol·lectar-lo. I així, entre tanta bondat i quietud, la Lou-lou, en Canya, en Truffaut i jo ens hem instal·lat en aquest lloc.

Fa dies que penso en l’Eurotúnel i en el moment en què l’hauré de travessar per anar a Anglaterra, i això ja és demà. La veritat és que m’agafa un mal de ventre terrible, i tot i que les vacances siguin “de luxe” i molt volgudes, el fet d’anar sola sempre fa que tinguis un nus a l’estómac cada vegada que has de superar algun obstacle. Com el que he hagut de superar avui: sortint del càmping de Rambouillet, el gps m’ha dut per la perifèria de París, i m’ha escopit a l’entrada d’un túnel per on no passava la caravana. Déu meu, per aquí no passo. Maniobra, aparca-la bé, deixa passar la resta de cotxes. Truca al telèfon d’emergència. “Je suis à l'entrée du tunnel, je ne peux pas entrer avec la caravane” cridava amb les pulsacions perdudes ves a saber on . On va mourir. Les mans a tota castanya i els meus animals dormint a dins del cotxe, tot això acompanyat d’una calor infernal. Doncs bé, de sobte, d’entre les margeres de cards secs i esparracats surt un home de cabell canós parlant amb un walki. Estic salvada, aquest sap el que es fa. Tranquil·la, et trauré d’aquí em diu en Daniel.

 Aquest matí, a trenc d’alba, un cel de plom queia sobre la ciutat de Calais; i el que naixia amb els primers rajos de sol, aviat esdevindria inexplicablement bell i profund.