Les coses bones estan fetes a mà

Es Mercadal és un poblet situat al centre de l’illa. El sostre dels carrers està fet de festa major. Hem entrat en dies de festa, la gent omple el petit poble menorquí pintat de blanc.

 Les ensaïmades que van dins de capses hexagonals no m’agraden. Un dels carrers principals ens deixa als peus d’un forn de pa que en venen. Ara que he tingut el gust per tastar-les prefereixo les de tota la vida, les individuals, són més amassades, toves i gustoses. Al costat de l’apartament hi ha la Júlia que les fa molt bones. Aquest matí, el meu antull ha fet anar en Joan, vestit de Tribu, a veure la Júlia i ha tornat amb un parell d’ensaïmades fetes a mà, bones, igual que les meves avarques rústiques de color original.

Després d’encarregar l’ensaïmada, agafem una carretera estreta que ens enfila fins al punt més alt de l’illa: 357 metres fa el santuari del Toro. Unes bones vistes és el que ens ofereix la muntanya més alta, res més. Una bona carretera amb fort desnivell diverteix als motoristes que noten de veritat les rampes de l’asfalt.

A vegades és millor no saber res del lloc que has de visitar, la predisposició pot esgarrar-te el paisatge. M’havien dit que la platja Macarella i Macarelleta eren unes de les millors i quan vaig arribar-hi me’n vaig dur una decepció. Aquesta vegada, després de visitar el Monte Toro, la cala Pregonda ens va oferir un entorn excepcional. És una reserva de biosfera molt fràgil on els animals han après a sobreviure amb la poca vegetació que hi ha i als canvis que ha anat patint. Un lloc molt recomanable, el pas fins a la cala Pregonda és un espectacle, abans d’arribar a la cala n’hi ha una altra on la gent s’ha dedicat a amuntegar pedres fent petits pilons, potser va començar essent una senyalització del camí de cavalls i s’ha acabat convertint en un punt turístic on tothom munta el seu. La cala Pregonda és excel·lent, pel meu gust molt millor que Macarella i Macarelleta.

De tornada, visitem Fornells i la seva torre de defensa. És bastant curiosa i les vistes des de dalt són molt agradables. El nord és molt diferent del sud, hi ha més calma, tot és més tranquil i el paisatge és més verd. Un consell que donaria a la gent que vol visitar Menorca és que no cal llegir massa, només caminar i veure amb els propis ulls, a vegades és millor no saber a on vas.

Hola Naveta! maca!

Ahir el gat no va aparèixer. Vaig obrir la porta que dóna a la terrassa i el vaig cridar, vaig descansar una estona petita sobre la barana verda que té la pintura una mica aixecada esperant que arribés, però el gat no va aparèixer. Qui sap on deu ser. Vaig fixar la vista en l’horitzó, lluny cap a Ciutadella, les barques deixaven enrere el mar trencat, el temps passava encetant l’aigua en calma. El dia començava sense el gat.

L’apartament és petit. Els mobles són de fusta massissa i les cadires estan gravades amb unes flors menudes. És massa petit per jugar-hi a fet i amagar però prou gran per viure-hi.

Quan arribem a Ciutadella agafem un carreró que ens du a la plaça d’es Born on hi ha un obelisc que commemora els qui van morir fent front a la invasió turca. Pujant pel carrer d’es Born arribem cap a la plaça de la Catedral i ens perdem pels carrers del voltant que ens deixen fins al balcó del port. Mirem per on passar després amb la moto. Quan hi som a sobre, anem a buscar el carrer que ens baixa fins al port i el resseguim amb una punta de gas mentre els cambrers dels restaurants ens miren. Potser no s’hi pot passar.

Quan sents el fred a la pell és perquè a l’illa s’ha fet tard, ha arribat la tarda . La temperatura comença a baixar. A quarts de cinc anem cap a la Naveta des Tudons, un edifici únic en tot el món, un monument funerari prehistòric que ha vist entrar-hi 100 persones per descansar-hi per sempre. La naveta té forma de nau invertida, una meravella de monument i un moment únic que descansarà per sempre.

Sortim de la naveta encantats i anem a buscar la cala Macarella i Macarelleta. L’aigua de les set ens espera. Entro dins de la Macarelleta i sento la tarda als peus. L’aigua és transparent, turquesa però fa fred.

De tornada, l’aire, a sobre la moto, encara es fa més fred; ens hem d’abrigar amb un mocador fluorescent que vaig agafar pensant que algun dia em faria falta. Quan arribem a l’apartament fregim uns seitons amb farina d’arròs. La nit ha calat Menorca. No hi ha barques ni temps per trencar.

Aquest matí, quan hem sortit de l’habitació, el gat ha tret el cap per la finestra.

Menorca

Aquesta nit he somiat moltíssim; tot estava envoltat de flames. Ho veia des de la feina i el telèfon, de melodia ansiosa,  sonava culpant-me a mi de l’incendi. Aquestes han sigut les primeres paraules d’en Joan aquest matí.

Diuen que somiar amb un incendi abans de fer un viatge és símbol de felicitat i de que tot anirà bé. És un símil fàcil de fer amb la vida: Pots somiar tot el que vulguis que tot el que vius és això, només un somni. El que ha de venir no ho sabem per més bruixes que visitem.

Serà a Menorca on encetarem el nou mes; setembre, mes de pluja, de bosc i bolets, de canvi i de nous projectes. Si em fessin quedar-me amb un dels dotze noms, triaria el de la terra humida.

Els somnis d'en Joan cada vegada són més catastròfics, li desvetllen canvis violents però felicitat en els viatges. “En un viatge sabem quan comencem però mai quan acabem”, recordo que li vaig dir mentre feia el Camí de Santiago. Només esperem que els plans vagin segons el previst, però res del que veurem realment ens ho poden ensenyar les hores de son perquè si fos així ningú voldria dormir.

Sortim de Santa Coloma amb temps suficient per arribar a la T2 de Barcelona. El tren arriba puntual, el rodalies arrossega la rutina de cada dia a la mateixa hora de sempre sense moure’s ni un centímetre dels rails. Tot bé, en ordre. M’hagués agradat somiar una bona tempesta abans de pujar a l’avió, alguna cosa que em pogués tranquil·litzar però cada vegada és pitjor, tinc por i mira que la sensació és agradable però el vol em deixa enganxada al seient amb mirada sense futur, em sortia un esbufec, com si fos l’últim. Recordava accidents d’avió propers i només tenia un pensament: qui em diu que no podria ser ara i aquí? Com la cançó de Mecano: “ Ay que pesado que pesado, siempre pensando en el pasado, no te lo pienses demasiado que la vida está esperando” el meu cap està a punt d’explotar perquè, a sobre, hi ha un nen que xiscla de manera exagerada, sembla que li surti la vida per la boca. Ja en tinc prou! Vull baixar de l’avió i només faig que mirar a en Joan esperant que em doni una mirada de recolzament. Em dóna la mà. L’avió està a punt d’aterrar i encara no veig terra ferma. Ens estrellem! Mare de Déu!

L’Aeroport de Maó és petit, petit però eixerit. La moto ens espera. Hem de muntar 45 quilòmetres a sobre de l’Agility abans d’arribar a Ciutadella. Fa temps que no vaig amb moto i em ve al cap que la moto és el mitjà més perillós que hi ha. El foc d’en Joan va dir que tot aniria bé.

Quan baixo de la moto, noto que el meu cul ha patit una metamorfosi més ràpida que els cucs de seda: ha passat de ser rodo a quadrat però ja hi som. Un Donut a la panxa i cap a buscar la Cala Blanca. En Joan fa suar l’Agility i la fa arribar fins als apartaments Blancala. Ara sí, baixo i respiro com si cap perill em perseguís, però per si les mosques, no em giraré perquè potser no podré dormir.

Aquest matí en Joan ha tornat a somiar. Aquesta vegada ha sigut pitjor: el món s’acabava i només quedàvem ell i jo. Sobre la torre de Farners ens la fèiem inviolable però els dolents ens feien malbé una bomba d’aigua que arribava fins a dalt amb la finalitat de fer-nos sortir. Al final tot acabava bé, els dolents morts i nosaltres vius.

Aquest matí, després d’esmorzar una ensaïmada boníssima i mentre en Joan entrenava per les roques i corriols de Menorca, m’he posat a escriure. Buscava les paraules per descriure el futur dels seus somnis quan de sobte,  per la finestra de l’apartament, ha entrat un animal de pèl gris preciós, un animal de molts presagis, ha entrat un gat. M’ha mirat demanant-me permís i s’ha posat sota les meves cames roncant com un boig buscant carícies. He pensat que eren els meus gats, sempre ens donen els bons dies. Sort que tenim sempre algú a la masia que els donarà tot el que necessiten, mai estan sols. El gat roncava com si em conegués de tota la vida. Sens dubte el meu regal de Menorca. No sé quin futur duia sota les seves carícies ni si amagava darrere seu alguna bruixa malèfica de berrugues al nas i pell verda; només sé que el dia s’ha aixecat serè amb un vent de setembre de tacte fred. Ens queda Menorca per endavant. Bon dia des de l’illa petita.

Premis Rafael Anglada 2013

Tot és fosc quan de sobte...

L’escenari és  molt senzill: tres columnes simulades amb una tela que cau irregular i cilíndrica des de dalt del sostre fins a terra. A dins d’aquestes columnes, una llum surt de sota i les il·lumina de manera suau i elegant. Això i un faristol per entregar els premis és l’últim que veuríem en Joan i jo en aquesta 19a edició del concurs Rafael Anglada. És el dia de l’entrega de premis i, com a bons seguidors del concurs Rafael Anglada 2013, anem a gaudir-ne.

Les llums s’apaguen de cop! Aquesta vegada no ens han deixat un temps prudencial perquè ens anem acostumant al color negre. Quedar-me així em fa posar nerviosa però alhora m’agrada, em fa tornar una nena petita neguitosa, impacient i exigent. Envoltada de foscor faig un recompte de totes les obres que he vist i en el moment que tinc la mirada intel·ligent i exagerada de Mozart en el record,en el moment que tinc els ulls grans i inexorables del geni passant per davant meu,  un tret estrident  fa posar-me les mans al cap!La sala s’omple de gent emmascarada del mateix color del no-res. Duen pistoles i molta mala llet; tenen la intenció de robar-nos! Criden, es queixen de que el teatre no els dóna suficient per viure. Quan un d’ells es descobreix veig que és en Julià!!!! Un dels personatges de Bluf! Una altra vegada us dono l’enhorabona! I ja ho avanço: no estic gens contenta amb l’entrega de premis, esperava que la vostra obra en rebés algun, em vaig quedar glaçada! Seguidament La moral de la senyora Dulska amb els premis a millor actriu secundària i millor actriu van posar en escena un pessic de l’obra que un altre cop em va encantar, el paper de la senyora Dulska és impecable, digne del premi. El trampós entrampat va rebre el premia millor actor secundari pel Vicentet!!! El meu preferit!!!molt bé Vicentet! Eres un raig de sol! Ho eres!!!!

El plat fort és per Amadeus! Surten a l’escenari i tornen a demostrar-nos el que valen! Aquesta vegada una posada en escena que no té res a veure amb l’obra. Aquesta obra s’enduen: Millor actor repartit entre pare i fill interpretant a Mozart i Salieri, millor votació popular, millor vestuari i premi pels Vesticellis! Però no premi a la millor obra que se’n va anar al Cafè de la Marina juntament amb millor decorat que realment era excepcional, un molt bon decorat. La filla del mar s’endú el premi especial que donen a una de les protagonistes, un premi que encara no he entès perquè es dóna. He fet una passada molt ràpida als premis i tot ho he fet de memòria perquè encara no han sortit publicats. En general el concurs m’ha agradat moltíssim però segons fonts directes d’una persona involucrada en el nostre teatre de Santa Coloma de Farners, enguany ha estat molt fluix i m’assegura que el proper any serà molt millor. Així doncs espero amb il·lusió la propera edició que sens dubte en seré una espectadora molt fidel. Enhorabona per aquesta edició i esperem gaudir-ne molts anys més del teatre amateur.

Amadeus

Tots els escenaris senzills guarden un gran diàleg, això és el que m’han ensenyat. Amadeus és una obra d’una gran complexitat, tant pel que fa al diàleg com en els personatges i vestuari. És una obra brillant, molt cuidada, d’un tempo lent, s’ha de tenir paciència i sobretot saber gaudir de la figura de Mozart.

 Salieri, darrere d’un canelobre, mostra la decadència d’una ànima torturada per l’enveja pel geni, el rancor a la inspiració,a l’art,a la composició brillant. Mozart era...era tant!  Salieri temia les seves obres alhora que les adorava, sentia una amor-odi, Mozart era el seu alter ego, qui feia vibrar el seu interior, per molt que es digués d’ell, en el fons, era Salieri el més gran admirador de Mozart.

A través de Salieri i mitjançant un monòleg ofegat de l’artista, observem aquesta confrontació entre el geni i la mediocritat, la passió i la repressió, una barreja entre alegria i tristesa, vitalitat i depressió, eufòria i aflicció. D’aquesta confrontació en surt una atracció que es mantindrà fins a la mort del geni.

D’aquesta obra em meravellen dues coses: el monòleg de Salieri, de la mà de Xavier Piguillem i el brillantíssim Mozart a través del cos i l’ànima de Jaume Piguillem; Jaume, em tens enamorada! Espero veure’t en alguna altra obra. Des que va començar l’obra només tenia una cosa al cap: veure entrar d’una vegada a Mozart!. Salieri  em feia sentir tristor, m’estava enfosquint i tu, Mozart,des que vas trepitjar l’escenari darrere de la joveneta Constança, vaig sentir la passió que duia el teu personatge. El geni està per damunt de tots nosaltres; Mozart sentia l’univers de manera única; diuen que sentia la música de la immensitat, podia sentir la música de l’univers.

Felicitats a la companyia  Inestable Ceretana de teatre que van venir de Puigcerdà per fer-nos gaudir d’aquesta fantàstica obra de Peter Shaffer. Us mereixeu un 10 i la millor de les votacions, espero que feu podi! Hi ha molt de nivell en la vostra obra i la vostra gent. Enhorabona! Felicitats Jaume i Xavier, hagués pagat molt més per veure-us. Endavant que teniu molt de talent!

La moral de la senyora Dulska

Quan la senyora Dulska entra en escena, a la sala es produeix un silenci. Del darrere d’un escenari senzill i humil apareix una senyora petitona vestida amb un barret i camisó de dormir, d’un color blanc trencat. La llum d’una espelma gairebé consumida ressegueix les faccions d’una cara infeliç, dura, de gust amarg.

Només d’entrar a la sala i buscar el meu lloc, com cada diumenge, penso que l’obra no tindrà res a veure amb la última. Té una aparença seriosa; l’escenari és senzill, construït per una taula i tres cadires per una banda i una estufa de llenya i un parell de butaques a l’altre costat d’escenari. Al darrere hi ha una roba de colors apagats, de la mida d’uns llençols; serà per on entraran i sortiran els personatges.

L’obra s’ha d’entendre en un moment de revolució i malestar en una Rússia on el canvi es coïa clandestinament; un període revolucionari que es prepara per donar a llum la Unió soviètica. On el govern absolutista del Zar que oprimeix i ofega la classe proletària provoca un estat d’inconformistes d’on sorgiran els soviets.

De la mà del català Jaume Melendres ( 1941-2009 ), autor dramàtic de vàries obres premiades: Defensa índia de rei ( Premi de teatre Josep Maria de Segarra 1966), trobem aquesta obra traduïda del rus: La moral de la senyora Duslka de Gabriela Zapolska, una autora nascuda en plena efervescència de la Rússia revolucionaria que ens farà veure des del seu punt de vista l’oposició als models de la classe mitja, acomodada o rica, elegant i descuidada de la classe treballadora.

La senyora Dulska, la de faccions dures, és una dona d’idees fermes i aburgesades, insensible i superficial, una dona que sempre guarda les aparences. L’obra comença amb una serietat i duresa tal com l’aparició de la protagonista en escena. El fil principal d’aquesta obra és la moralitat, els pensaments i la manera d’entendre la vida, el canvi vist des de vàries perspectives: la família Dulski i els seus servents.

Dulska és qui porta la casa i els negocis de la qual n’obté; és una llogatera despietada i una mestressa exigent. Les seves dues filles: Hesia, interessada només en coses banals, intranscendents, però perspicaç, sap perfectament què passa a casa seva. Mela és la filla innocent, bona per naturalesa, a qui interessen les converses sinceres i els sentiments, és la part humana i dèbil de l’ésser humà. Hi ha dos personatges trencadors en aquesta obra: Zbysko, el fill gran, un home d’ideologia profunda i despreocupat. Rebutja la manera de fer de la seva mare i sempre està en constant discussió amb ella. Zbysko és la revolució, porta a una casa tancada, arcaica i autòcrata la revolució ideològica i sexual en contra de tot el que es prediqui. Entra en escena en un moment clau: mentre la mare fa vestir les filles a crits per anar a l’escola, Zbysko arriba després d’haver-se passat tota la nit als cabarets! Hi ha una clara oposició entre la opressió de la mare i rebel·lió del fill, la burgesia acomodada i preocupada només per les aparences contra la revolució ideològica i sexual que provoca els cabarets, una novetat social i gens acceptada pels més obsolets.

Hanka, la minyona, s’entén amb Zsbysko i en el moment que sabem que es queda embarassada entenem que el final serà propi d’un desenllaç trencador, romàntic i revolucionari. El fill hereu no està disposat que ningú, ni la seva mare controli la seva pròpia vida i decideix casar-se amb la minyona. En paral·lel a aquest personatge hi ha el de la tia i germana de Duslka; coqueta i de pensaments lliberals no deixa de ser una senyora aburgesada a qui interessa els diners; és una barreja de blanc i negre, seguidora de les noves tendències però de fons burgès. Aquesta, ajudarà a Dulska en el pla despietat d’interrompre el casament del seu fill.

Zsbysko és la força, la intel·ligència, el futur, fins i tot un esbós del socialisme que és encara un embrió en una societat convulsa, la seva moral és: “ obrir-me pas! ”. Tot i així, no podrà combatre l’adversitat, l’energia que el mou per dins no serà suficient per fer front a la vida. Hi ha una frase que m’agrada molt de l’obra; hi ha un moment que la mare li diu: “ et penses que pots fer redimir la humanitat? No ets tan fort!

El final no és feliç. Dulska i la seva germana porten el seu pla amb èxit; Zbysko comprèn que sense diners no podrà mantenir la seva promesa i decideix no casar-s’hi. Hanka decideix fer front a Dulska i demana una quantitat de diners més que suficient a canvi de callar per sempre més. La senyora burgesa accepta a contracor, la suma de diners li fum una bona bufetada. La tieta de Hanka serà un bon suport per a aquesta minyona deshonrada. Tadratxova és una dona molt gran i amb experiència; és la representació del proletariat, de la classe treballadora. Fins i tot el personatge que menys parla és el que més té a dir: el senyor Dulski no parla, només en un moment de l’obra quan es sap que el fill es casa amb la minyona, la mare li demana la seva opinió; en aquest moment aprofita per deixar anar un: “ que us donin pel sac!” el silenci d’aquest personatge és una manera d’entendre i viure: no opina, viu sense molestar, no en vol saber res de la seva família, viu  a les ordres de Dulska però entenem que no hi està gaire còmode, es resigna. Una obra que no deixa indiferent a ningú, una obra profunda i madura que deixa molt bon gust.

Excel·lent, és un 10. Felicitats al grup Acte quatre de Granollers. Hauríeu d’estar sobre escenaris professionals, és una obra molt difícil i molt ben interpretada, sou uns professionals. Endavant!

Happy birthday Manolita

El brillant daurat es mou deixant una cua de purpurina, el moviment rodó que dibuixen les mans de l’actriu m’omple la vista; l’escenari és ple de colors i formes, música i ball, fum i ombres. Estic atrapada en aquesta festa de colors, per a mi és el paradís, m’encanta la purpurina i les coses que brillen. Sóc en un aparentment desordre dins d'aquest arc de sant Martí. El començament d’una obra que no hagués imaginat mai era davant nostre.

El gris desgastat i avorrit del carrer Moragues es trenca de cop. Un fúcsia fluorescent que cau del sostre de l’escenari surt de les cortines vellutades del teatre Catalunya i se m’escapa un wow!! Em frego les mans! Ara només queda buscar el lloc on seurem. Radars en marxa, busco les cotorres per allunyar-me’n, però aquesta vegada poc podem triar, la sala està molt plena: l’olor de tabac, de laca, de perfum s’infla amb la temperatura dels cossos excitats de la gent que avui estaran més insuportables que mai.

L’escenari fúcsia és una escala amb un llum de plàstic cargolat a banda i banda i amb un parell de boles giratòries penjades al sostre que cada tres segons disparen un raig de llum i m’enlluernen. Sembla un arbre de Nadal.

Quan la consciència m’arrenca dels guants lluents de la cantant que duu un vestit escandalós, començo a veure entrar un munt de personatges estrafolaris i ple de colors i formes estranyes. La banda sonora de Fangoria li dóna un toc molt irreal, bohemi i sobretot friki, molt friki però que els queda molt bé, tan bé com el vestit de la cantant que sembla una gallina. De mica en mica que sona la cançó A quien le importa Els personatges van apareixen en escena formant un ball desordenat i heterogeni. Tot un bon començament. Hi ha tant per captar que estic desitjant sisplau que parin de sortir i sortir personatges i coses rares del darrere de les cortines!sisplau el meu cap ja no aguanta més! No dóna per més! Pollastres que passegen amb corretges! Gallines que canten Fangoria...Déu n’hi do Joan, el què ens espera avui...l’Emma i l’Oriol, els seus fills també s’han apuntat a la festa i s’ho estan passant pipa! Han entrat de ple en el món del teatre! I no havia millor obra que aquesta!

L’argument és difícil d’explicar però és possible aconseguir-ho i ara ho intentaré. Quan s’acaba A quien le importa, arriba la primera història, l’obra té un cert orde i segons la meva manera d’entendre’l és mitjançant les tres histories que surten, es pot interpretar com una introducció, nus i desenllaç tot i que no tenen absolutament res a veure una amb l’altre! És una autèntica bogeria que t’acaba arrossegant amb ella. Hem d’entendre tots els personatges com a històries independents, tots fan una funció extravagant i única dins de tota la història que tampoc segueix un fil clar.

Entrem a dins de la primera: quatre personatges: dues dones i dos homes que es troben en una festa; un dels dos homes està impacient perquè el que busca és sexe amb alguna d’elles dues i l’altre home no ho aconseguirà perquè té el fantasma de la seva mare rodant-lo cada vegada que intenta fer alguna cosa amb una de les dones; reprimit es quedarà ajagut com un boig intentant allunyar-lo i quan ho aconsegueix la dona ja no vol saber-ne res. Sense gairebé donar-te’n compte ja estàs dins la segona història! El fet que hi hagi tants de personatges rondant pel voltant de l’escenari et despista moltíssim i et porten directament cap a la segona història.

Un home amb un barret brillant es mou sobre l’escenari que tremola exasperat. La seva dona li és infidel, un tema molt recurrent en totes les obres del concurs que he vist fins ara. Els personatges de la primera història es barregen amb els de la segona, estan tots sobre l’escenari i s’enllacen. L’home cornut s’afegeix amb els de la festa. Una de les dones surt de l’escenari i se’n va a buscar alcohol perquè s’ha acabat. Quan el va a buscar, pel camí, es troba amb una dona que duu un cistell ple de flors; la dona balla i canta i l’altre dona, la de la festa li explica la seva experiència amb el matrimoni i com era la relació amb el seu exmarit. És una declaració de principis molt nazi. Però res té a envejar aquest discurs esperpèntic amb el que vindrà a continuació. La dona del cistell de flors, la que balla i canta i crida i riu ha decapitat algú i guarda al fons del cistell el cap. La manera com li ensenya i el què li diu fa de la senyora ballarina una autèntica assassina boja. Veig la mort personificada en aquest personatge. La mort els ronda ballant i cantant amb una destral i amb un objectiu clar: matar. Pica a la porta, obren els de la festa i...els mata? No ho sabem perquè en un tres i no res arriba la última història. Però abans, hi ha una petita història amb una moralina final: una dona ha d'anar a un ball molt elegant i necessita lluir-se amb joies, vol aparentar el que no és. Li deixen un collaret molt car i el perd. Es passa deu anys treballant per poder pagar el collaret i quan ho aconsegueix se n'assabenta de que el collaret era fals. Tant la dona que li deixa el collaret com ella fingeixen i això a una d'elles li surt molt car. No fingeixis i no vulguis aparentar el que no ets, així s'acaba la història. 

La mort finalitza l’obra: primer veiem el divertiment que podria ser la joventut, després el matrimoni que seria la maduresa i finalment el judici final que seria la vellesa i la mort. Així ho entenc. Potser vaig pensar massa i no ho havia de fer, però hi vaig trobar un orde i és aquest.

Per últim, el judici d’un noi que mata l’àvia de la seva promesa. Els motius són un altre cop esperpèntics però reals: el noi té un negoci, una empresa d’olis i cada cop que va a casa la seva promesa es troba amb l’àvia que li toca els pebrots amb el negoci: que si ja està en marxa, que si pensa guanyar-s’hi la vida...en fi que se la carrega, la mata. L’obra acaba així: tots al manicomi i la dona que canta Fangoria, sí , la que sembla una gallina, t’explica el final: va petar una caldera i tots a prendre pel cul! Així acaba. S’encenen els llums i t’aixeques i marxes al gris avorrit i descolorit del carrer Moragues.

Felicitats Happy Birthday Manolita i a l’agrupació Safareig Teatre de Salt. No puc imaginar la quantitat d’hores que hi heu dedicat, tant en vestuari com en el guió; us mereixeu un 9. Felicitats a tots, aquesta vegada no hi ha personatge preferit, no m’heu donat temps. Felicitats.

El trampós entrampat

Què en sabeu de sensacions a primera vista? Les heu tingut alguna vegada?

Ahir, només d’entrar al teatre, ( la setmana passada no es va poder fer La filla del mar degut a un accident que va patir la protagonista.) seure i començar a llegir el llibret de l’obra per entrar en contacte amb els personatges, vaig tenir les primeres sensacions i no gaire bones. Per a mi és la carta de presentació; no m'agrada ni la mida ni l’estampat i per suposat el títol em va semblar molt desafortunat: El trampós entrampat. Llegeixo la sinopsi de l’obra per tercera vegada i ensopego amb una incoherència entre el primer paràgraf i el segon: us l’escric:

<< Estem vivint una època de canvis accelerats de tota mena: tecnològics, socials, polítics...fins i tot hi ha qui diu que estem entrant una nova Era. Però hi ha certes coses que no canviaran mai. Tai i com diem els catalans “quan a baix truquen a dalt no hi són”.

Agafem doncs tots plegats l’autobús i anem fins al Vaticà a fer-nos condonar tots els nostres pecats d’obra i de pensament. >>

Esperem que passeu una bona estona.

Ernest Pla

Com més ho llegeixo menys m’agrada, no hi acabo d’entrar. No acabo de lligar l’argument, només sé que serà una comèdia i com diu el meu company, una comèdia ha d'estar molt ben feta per fer riure; i té raó, costa moltíssim aconseguir i provocar un ritme còmic constant en tota l’obra, és un gènere molt difícil, en concret, un Vodevil és el que veurem.

La Tomasa entra en escena juntament amb la Flora i la Sara, tres mestresses de casa que parlen del que és una novetat i rebombori al poble: un bar de copes on sembla que hi ha una diversió afegida: dones. Des del començament aquestes tres mestresses em desagraden bastant i així serà fins al final. Entra, al cap de deu minuts, el mossèn del poble; està molt pendent del públic i això m’incomoda moltíssim, sobreactua.

El Mossèn informa a les tres mestresses d’un viatge a Roma, al Vaticà, amb la finalitat de condonar els pecats dels homes del poble, el problema és sempre el mateix: el sexe, les infidelitats, el nou bar o casa de copes, com li vulgueu dir. Fins aquí estic intrigada de com es desenvoluparà la trama.

Entra en Vicentet, serà el xofer en el viatge cap a Roma. Em sembla un personatge molt encertat, és el meu personatge, em fa riure encara que sigui poca estona. Molt bé per Xavier da Pena, que ens fa viure aquest valencià amb un accent impecable. Fa del Vicentet un personatge clar, sincer i molt divertit. Ara arriba en Pau, el marit de la Tomasa. Com que ella no se’n refia de deixar el seu marit sol al poble mentre les dones són al Vaticà, el fa vestir de dona i se l’endú amb ella i aquí entra un nou personatge: la Paula en Pau disfressat. És un altre personatge prou divertit però pel meu gust un pèl exagerat i poc treballat.

Quan el poble de dones són a Roma, a la recepció hi trobem la Gina i en Renato. En aquest punt de l’obra començo a construir dins meu un sentiment de decepció, el personatge de la Gina m’ha deixat profundament avorrida però el comportament esperpèntic d’en Renato encara m’arrenca alguna rialleta. Ara mateix tinc la sinopsi al cap i continuo sense entendre el perquè de tot plegat. Si pogués fer un forat a terra i marxar, ho faria.

Tornant cap al poble, l’autobús té una averia i han de parar a Perpignan. A la recepció trobem a Danielle interpretada per la mateixa artista que feia de Gina. Encara em transmet més avorriment aquest personatge. Descobrim que en Pau, temps enrere, va tenir una aventura amb la germana bessona  de Danielle amb qui va tenir un fill de qui en Pau no en va tenir mai noticia. Entren en escena l’artista 1 i 2, dues parisenques que fan una actuació a l'hotel, i és aquí quan tota la sala esclata a riure! No entenc res de res, dos travestits fan posar potes enlaire la sala però a mi em deixen realment avergonyida! Són un terrible error! Un desencert, una pífia...! un ensurt, una carretera plena de corbes, una mala novel·la! I aquesta vegada no hi ha dones grans i pesades i xerraires darrere nostre!

Estic convençuda de la nota que posaré: un 5. Aquesta agrupació teatral Sentfores, la Guixa de Vic tenen molta feina a fer. Però la meva enhorabona al Vicentet, el millor que té aquesta obra; ets un raig de sol, una clariana enmig d’aquesta tempesta.

Bluf

Shht! Les llums s’apaguen progressivament perquè els ulls s’acostumin a la foscor; hauria de ser un bon moment per començar a calmar el nostre interior tan a poc a poc com ho fan les llums. Shht...concentra’t en l’escenari: l’energia de la sala comença a néixer allà. Faig el de sempre: em preparo per deixar-me enganyar i em relaxo esperant que una vegada més, el teatre em faci desaparèixer del món.

Aquest diumenge vaig anar a veure Bluf, la primera obra de la 19a edició del concurs de teatre amateur Rafael Anglada. He de confessar que mai havia vist teatre amateur, potser alguna vegada alguna obra a l’institut o alguna posada en escena pels carrers de Londres. Ara que hi penso...em ve la imatge d’un home fent de romà, un home que veig molt sovint pel meu carrer, i també recordo L’Adroher en escena. De totes maneres, la meva memòria no recorda haver pagat per veure’n. Doncs bé, aquest diumenge vaig encetar una nova etapa en el meu petit i humil món cultural: el teatre amateur.

Bluf està feta de moltes coses: d’humor, d’alegria, de sorpreses, també de tristesa i desil·lusions  però sobretot està feta de realitat i de veritats. Cinc amics de tota la vida es troben els dijous per jugar al Poker, un joc que requereix molta concentració i seguretat amb un mateix, no guanya només qui té bones cartes sinó qui a més a més les sap jugar; el més important és saber guardar les aparences i enganyar. Cada vegada que hi he jugat he sentit aquells nervis a la panxa; fins i tot una vegada vaig anar al casino de Lloret amb una colla d’amics i amigues; aquell dia vaig sentir com corria dins meu l’adrenalina. No vaig guanyar res però tampoc vaig perdre res, jugava amb fitxes d’un amic, tenia molta responsabilitat. No sé què hagués passat si haguessin sigut meves.

Si mai heu jugat al Poker sabreu que es poden fer molts paral·lelismes amb la vida. Tothom té la seva manera de jugar, cadascú fa el que pot amb el que té, siguin bones o dolentes, les cartes s’han de jugar, no s’abandonen així com així, es lluiten fins al final, es guanyi o es perdi. Tots tenim els nostres secrets i una manera subtil d’amagar-los; juguem segons el que esbrinem dels altres. Prediccions una altra vegada i amb un objectiu molt  clar, una intenció molt evident: fer saltar pels aires al teu rival.

En Joan és un home gran; la seva dona l’acaba de deixar. Les seves cartes són aquestes: aprèn a viure en soledat. En Josep és un home aparentment feliç; casat des de fa anys, acaba de tenir el tercer fill. Sembla que té una bona vida, tranquil·la i segura però al final se li esfondra: el fill no es seu i la seva dona l’enganya des de fa temps. Aquestes són les seves cartes: un matrimoni d’enganys, una vida falsa. En Jaume és ginecòleg, solter, viu sol des de fa temps. Sembla que ell sí que és prou feliç, fa el que vol i quan vol i segons explica té moltes amants i gaudeix molt del sexe però res és el que sembla, té molts secrets. Una de les seves amants és la dona d’en Josep i al final descobrim que és impotent. Les seves cartes són d’il·lusions i mentides. En Jordi és homosexual, està casat des de fa anys també però estima un altre home. Les seves cartes estan fetes d’un somni que no pot aconseguir, s’ha fet a mida d’una vida que no desitjava, de fum. I per acabar en Julià, el meu personatge preferit. Un personatge que tarda en arribar en escena però quan ho fa, hi ha un punt d’inflexió, és qui destapa les cartes. Aquell dijous no juga, arriba tard, descobreix que la seva dona l’enganya.

Des del moment en què en Julià apareix en escena, l’obra s’esquerda. És el Poker de la partida, les seves cartes són sinceres, té la veritat i estan folrades de realitat. Destapa l’homosexualitat d’en Jordi, descobreix la impotència d’en Jaume, la falsa vida d’en Josep que també és infidel i la infelicitat d’en Joan. Totes les cartes sobre la taula. En Julià és sincer amb la seva vida: la seva dona també l’enganya i té un fill homosexual. L’obra acaba amb el suïcidi d’en Julià, la seva última partida.

Quan la llum torna a la sala estic sacsejada, en Julià m’ha deixat bocabadada, m’ha deixat tal i com jo esperava. He trobat el que buscava. Hem de posar una nota del 5 al 10. Decideixo la nota al mateix temps que penso en la vida d’aquests cinc amics. Un 9 és el que mereix Bluf, la intensitat que m’ha deixat a dins és excel·lent. Felicitats a Teiatròlics, aquest grup de Banyoles i en especial a Mar Vilà-Duch pel guió. El teatre amateur és molt més professional del que m’imaginava.