A punt d'arribar al quilòmetre 81

Estem a Anglès. M’aixeco de la cadira i començo a caminar. El cos se m’ha recuperat, no em fa mal res, no m’ho puc creure. Abans d’arribar a Anglès ho comentàvem amb la Gelada i em deia: ja veuràs que després de descansar el dolor marxarà; així va ser. Direcció Girona i sortint d’Anglès veiem el quilòmetre 40. Agafem un ritme molt macu caminant, ara ja toca això. Tot el tros fins a Girona no és gaire inspirador, però l’últim tram sí. Arribem al quilòmetre 50 i celebrem les noses d’or. Parem a fer una foto. Ens queda molt poc per arribar a Girona. Sento que el meu cos s’està despertant, no em fa mal res i m’ha arribat l’energia. Abans d’arribar a Girona es posa sobre la taula la possibilitat d’anar a casa a dormir i continuar a Girona el dia següent. Recordo que quan em van plantejar el repte i em van dir que no dormiríem em van venir tots els mals. La Gelada ho vol fer d’una tirada i a mi em sembla una bona idea. Primera perquè em fa molta por no aixecar-me i segona perquè dins el meu cap hi tinc un martell que em va colpejant i dient: has d’acabar-ho d’una tirada...i ara ja és pels meus pebrots que l’acabo.

Quan arribo a Girona, veig en Teti un altre cop i en Víctor que m’esperen. Tinc una pujada de moral tan bèstia que em veig capaç de tot. Entre el cos que ja se m’ha activat i el coco que em comença a tirar em sento molt valenta. Me’n vaig directe al fisio a fer-me un massatge. Quan pujo a la camilla em quedo d’una peça: tanco els ulls i deixo que les mans d’una universitària em facin desaparèixer els 50 primer quilòmetres i la mala energia que hi hagi pogut quedar. Baixo i em sento forta. Mengem i em torno a prendre un altre ibuprofeno i un altre cafè ( el cafè de la Garcia és màgic). Gràcies nois! gràcies a aquest equip de suport tan ben parit que ens van portar pastissets del König! en Pep Figueras i en David Ruiz! i per portar-se tan bé! Quan sortim de Girona l’equip de suport ens diu: ja sabeu com ho heu de fer per sortir de Girona? I totes quatre vam dir que sí. Quan ens n’adonem estem davant del GIEC. Ens hem perdut. Després mirem la fulla de ruta i és normal: hi ha una gir que qualsevol no es perd. Truquem a l’equip de suport perquè ens tornin al punt que ens hem perdut. Per a mi el millor moment. Veiem que venen no rient no, descollonant-se! si se’m permet. Pugem al cotxe i comença una festa!: la Garcia dient que seguíem la lluna...un moment molt agradable que queda emmagatzemat a la memòria.

Tornem al punt perdut. Arribem a Cassà de la Selva: bevem un caldo de pollastre calent boníssim i se’m posa molt bé! Començo a tenir els peus molt malament i em fan molt de mal, les cames ja m’apreten fort. Estem al quilòmetre 71,4 i és aquí quan comença el ball de bastons i espero que el meu martell no pari de picar perquè és ara quan més el necessito. Abans d’arribar a Cassà, la Trias i jo comentem la jugada: després de fer 71 quilòmetres fer-ne 10 més ja ens sembla una bogeria. Portem un ritme més calmadet i anem xerrant xino-xano, un ritme molt adequat, no cal anar tan ràpid.

Al pavelló de Cassà la Gelada es torna a punxar la llaga que arrossega des d’Anglès, però no li fa mal, està bé. A mi em fa por mirar-me els peus: tinc una llaga a la planta del peu que em fa impossible la vida, cada passa que faig, el dolor em puja fins al costat del martell que accelera els cops. La Trias es treu les plantilles, decideix continuar sense elles, l’estan matant.

Anem direcció al quilòmetre 81, Llagostera. El quilòmetre 81! Feia dies que l’esperava! Sempre que algú em preguntava pel repte els deia: ja us ho diré quan estigui al quilòmetre 80! Doncs està apunt d’arribar el meu quilòmetre! La Trias i jo tornem a anar un tros juntes. La llaga del peu m’està destrossant i a ella li fa mal el peu. Desitjo que no hi hagi pedres al camí, cada cop que n’enganxo una, sembla que se m’obri el peu. Li confesso a la Trias que ara mateix, apunt d’arribar al quilòmetre 81 trucaria als nois perquè em vinguessin a buscar. El martell s’enfada de valent, m’està trinxant el cervell!

Abans d’arribar a Llagostera li dic a la Gelada: a partir d’aquí Anna, no sé com reaccionarà el meu cos, estic molt cansada, em fan molt mal les cames, estem al punt, a aquell punt que tantes vegades hi havia pensat. Em diu que tot anirà bé i m’anima molt. Així ho espero.

Tinc moltes ganes de continuar escrivint però em fa por que tanta parrafada es faci avorrida. Els últims 20 quilòmetres seran per la pròxima entrada, així serà més còmode; bé, de còmodes els últims 20 no ho van ser gaire...