Una crosta fina i vermella, encara per fer, recobreix els artells de la seva
mà dreta. Una mà ferma, una mà forta. Un avantbraç i bíceps robusts, definits,
em fan pensar que és un atleta. Un atleta que ve d’un país on el sol no s’ha
posat sobre la seva pell. Ara, davant el seu rostre jove, un somriure pausat,
de gratitud, estira tímid unes faccions dures, serioses. Gairebé m’he ficat dins
dels seus ulls ofegats de responsabilitat; gairebé m’he ficat dins la seva
vida. El jove alemany acompanya el seu germà que està encara al seient de l’avió,
sense poder moure’s.
Quan arribo a l’oficina PMR de l’aeroport llegeixo la pissarra on apuntem
la previsió dels vols i les assistències que haurem de fer. Treballo per Aena,
pel servei Sense Barreres. Un vol que prové de Colònia porta un passatger
amb mobilitat nul·la, és un WCHC. El meu primer passatger de mobilitat nul·la.
Ja tinc ganes de ser-hi, ja tinc ganes de ser dins l’avió. A vegades, imagino les cares dels passatgers. Travessem
la pista de l’aeroport a bord d’un Mercedes amb una plataforma i una cabina
bastant grans. Em fan molt de respecte els camions que hem de conduir. Des de
la cabina observo la maniobra ràpida de la meva companya. Si em poso dempeus sóc gairebé tan alta com l’ala de l’avió de
Rayanair que tinc aquí mateix, a tocar. Baixo de la cabina i em col·loco sota l’avió
per guiar la meva companya fins que la plataforma queda ben connectada a la
porta posterior de l’avió . Piquem un parell de cops per avisar a l’hostessa,no
més, no podem picar més d’un parell de vegades per tal d’ evitar distreure la
tripulació. Quan s’obra la porta comença el servei de veritat.
Passo entremig dels seients de l’avió amb la cadira de rodes més prima que
tenim. Una estranya sensació barreja aquella enigmàtica olor dels avions que jo
atribueixo a l’oxigen amb els colors groc i blau típic de la companyia. Una
sensació que se’m fa difícil de descriure però que sembla que hagi estat en mi
tota la vida.
La cadira s’atura als peus del jove alemany. Veig les seves mans ferides.
Busco el seu germà, està assegut a l’últim seient de la fila. És molt més jove
que ell. Té un cos gros, no serà fàcil. La
meva companya l’agafa per l’espatlla i jo per les cames. Tota una història
passa pel meu davant. Noto les seves cames encara fortes, no ha perdut la
musculatura però la força ja no hi és. Poc a poc el movem fins que el
col·loquem a la cadira. Una maniobra que no m’és gens estranya i a la qual m’adapto
ràpidament. Treure’l de l’avió no és fàcil però compto amb l’experiència de la
meva companya. La cadira ensopega amb els seients però de seguida desfem el
camí.
La plataforma baixa al nivell dels terrenals. L’avió queda lluny, ara sóc
petita, molt més baixa. Faig firmar al passatger però me n’adono que no té
força per agafar el bolígraf i l’ajudo a escriure. A poc a poc llegeixo el que
la tinta va deixant sobre l’albarà. El jove firma amb T4.
Condueixo la cadira del jove T4 i
noto sota les meves mans les gotes de la pluja que s’ha endut de Colònia. Plou
a Alemanya. Plou a Colònia, la ciutat amb la catedral més alta d’Europa. Una
història sota un cel gris ha arribat fins a l’aeroport de Girona. S’obren les
portes del vestíbul i em fixo novament amb les mans del germà gran. Una crosta
fina i vermella, encara per fer, recobreix els artells de la seva mà dreta. He
passat tot el trajecte pensant en la teva
història. A què et deus dedicar per tenir així la mà. Potser fas algun
esport de risc, potser el teu germà petit també el feia. Ara miro els teus ulls
i els torno a veure ofegats, tímids. El teu rostre encara és seriós i ara, cap
somriure estira les teves faccions dures.
