diumenge, 11 d’agost del 2024

Le pech de Bugarag

 



Bugarag, en occità, és una petita vila de 200 habitants del Llenguadoc, a la regió d'Occitània. Aixecada sobre 450 metres d'altitud, s'entrega, insòlita i aïllada, a un grapat d'hectàrees de camps torrats a mig fer pel sol que crema al matí i s'afebleix a la tarda, alliberant una calor fresca bastant relativa sobre aquesta terra francesa. Per arribar-hi, has d'enfilar-te per Col de Saint Louis, si vas per Caudiès-de-Fenouillèdes, un port relativament popular perquè has de passar, en bucle espiral, per sobre un pont recte anomenat Pont de l'Escargot. El paisatge és tan especial que tot i les dificultats que tinc per fer tirar Panda i caravana amunt, no puc evitar embadalir-me. Una vegada s'ha assolit el port, ben aviat el pech de Bugarag, el cim més alt del Massif de les Corbières, de 1.231 metres, apareix, impressionant, frec a frec amb Bugarag.

El càmping, La Maison de la Nature, és el lloc més hippie que he vist mai. Els gossos campen lliures per tot arreu. Fins i tot a l'entrada del lloc d'acampada hi ha un rètol ben gran, escrit amb guix que t'avisa que un gos, Django, cleptòman, vaga pel recinte menjant-se tot el que arreplega. Aquí m'hi passaré quatre nits, però l'última, encara no serà la darrera en aquesta aventura al país veí.

El cim de Bugarag és el meu objectiu en aquesta meravella de zona, però entremig trobaré altres belleses inesperades. Ara bé, aquesta vegada, al cim hi pugem tres. En Truffaut i jo rebem una vista que ve de les nostres terres. S'hi suma en Josep, un amic, a aquesta última aventura sobre les muntanyes franceses. La ruta fins al cim és molt fàcil, una autopista que et porta fins a gairebé al punt més alt. I és veritat el que deien les ressenyes que havia llegit: una flaire de misteriós esoterisme levita per aquestes roques que són tant arrodonides com escarpades. Una de les curiositats d'aquest cim és el que en diuen La Finestra, una roca foradada en forma de "finestra" i sobre el que no havia llegit gairebé res, només que hi ha la possibilitat de fer cim passant per aquest vessant nord, par la Fenetre. La veritat és que les vistes des d'aquí són espectaculars i la finestra és prou curiosa. La tornada cap al cotxe la fem pel mateix lloc i cal dir que les pedres fan que sigui un camí ideal per alguna relliscada, com la que em vaig endur jo amb un cop de cul a terra.

A la tarda, anem cap a les gorges de Galamús, un congost i pas de muntanya natural d'uns dos quilòmetres que permet l'accés amb Catalunya. La carretera és d'una sola direcció i regulada d'onze a sis de la tarda. El cap em dona voltes. Estreta, vertiginosa i preciosa la passem anant i tornant fent zigues-zagues resseguint les gorges que cauen transparents i glaçades a sota, lluny.

De tornada al poble proposo anar al bar, Le Savoir de terroir. Una tarda, passejant perduda per la vila, si és que una es pot perdre en un poble de dos-cents habitants, vaig anar a petar al bar. Més ben dit al Bar, l'únic, original i genuí bar de poble i que ho continuaria essent encara n'hi hagués més d'un. Dos homes, els noms dels quals no recordo, i la Caterina, la mestressa, em conviden a seure a fora amb ells. Ja veig com una cadira cau d'un cop al meu costat. Seu. Tres segons i ja tenia una Kombutxa a les mans. Beu. Em diu la Caterina amb un somriure d'orella a orella. Vaja, vaja, on he anat a parar. Ell, el cuiner, més agradable que qualsevol altra cosa, em té ben entretinguda. Em fa enfadar. Em parla en anglès. Que no, que no soc anglesa!, que soc catalana. Parla'm en francès si us plau. I ell, amb un francès occitanat em fa repetir el nom de Bugarag. Digues /bugaraix/, i jo repetia. I la Kombutxa ja no hi era.

I entre riures en francès i català, el dia se n'anava. El sol, que ja havia fet la feina, començava a caure deixant el cel roig i ataronjat. I en aquest moment i en silenci, faig unes quantes passes enrere, fins a l'inici d'aquest viatge. I passo per tots els pobles i ciutats, la Selva Negra, l'Alsàcia, els Alps, tots els cims, el tres mil, i revisc les nits de tempesta, les estrellades, les fredes, les caloroses i totes les mirades que duc a dins més vives que mai. I quan ja marxem sento que diu. Torna. Torna aviat /nurià/ diu ell. Un nus dolç i amarg se m'ha quedat encallat a la gola i m'ha mig ofegat els ulls. Que difícil que és viure, penso, quan sense previ avís la tristesa i la ràbia se't claven a dins forçant la teva calma i serenitat. I aquella Gran Cerca del començament, la de l'Atreyu, de la qual no en sabia absolutament res, va apareixent en el record i el pas del viatge.

La felicitat s'ha d'anar a buscar, potser no gaire lluny d'on som, però sí sense por, i encara que sigui enmig de la misèria. I això és el que ha passat. Gairebé sense alè i agosaradament he rebuscat i aixecat totes les pedres fins que de sobte m'he trobat contemplant un món com si el temps hagués quedat suspès en l'aire.

dimarts, 6 d’agost del 2024

El llac d'Ambin

 



Le Vallon d'Ambin és una vall inhòspita i encara verge per on passa, rarament, qui sap que per veure el llac d'Ambin, que és una pura meravella feta a 2.683 metres, l'ha d'anar a caçar amb perseverança, lluny, molt lluny. Dominada per muntanyes de més de tres mil metres, sota els seus peus, la neu dels camps tarda a desfer-se, i quan ho fa, es perd riu avall, glaçada i turquesa. Durant la ruta es poden veure roques de dimensions extraordinàries que en algun moment, qui sap si durant les tempestes, es desprenen i es precipiten amb estrèpit, bolcant-se en la vall un gran terrabastall.

Ja m'ho va dir en Pierre. Ves al Vallon d'Ambin, hi trobaràs una altra joia alpina. I bé prou que sabia el que m'estava recomanant, ell que s'ha fet a les dents d'aquestes muntanyes i on hi ha treballat tants anys procurant preservar-les. Ho veus? T'he fet cas. Encara que no puguis llegir això que escric ni que ens tornem a veure més. Gràcies per les hores viscudes, per la conversa i per la teva gran amabilitat.

El llac d'Ambin suposa un altre repte en aquest viatge. Quan ja portes alguns quilòmetres exigents al damunt, qualsevol ruta es converteix en un repte. Tot i això, el camí fins al llac, a banda dels últims quilòmetres, es fa molt fàcilment. Deixes que el paratge excepcional i salvatge se't posi, a poc a poc, a dins. Els últims quilòmetres són per camí pedregós desdibuixat. Les roques, protagonistes de l'entorn, s'amunteguen les unes sobre les altres sense cap ordre ni més sentit que el de la pròpia natura feréstega i inevitable. Els últims metres abans d'arribar al llac es fan travessant els rius que bramen i et conviden a passar desafiant el teu equilibri per sobre les pedres que es mouen i rellisquen. A punt d'arribar al llac, s'ha de vorejar una paret per on hi ha un petit pas ferrat. Amb precaució, en Truffaut i jo passem, com un bon equip, fins a l'altra banda. Des de baix, veig el munt de fites que de mica en mica es van ajupint. El llac d'Ambin, lluminós, blanc i completament glaçat és al davant nostre.

I un altre cop, s'esdevé un d'aquells moments únics a la vida. La bellesa i la grandiositat de la muntanya tornen a fer-me sentir tan petita i insignificant que és precisament això el que fa que cada instant aquí s'esdevingui un miracle de la vida.

divendres, 2 d’agost del 2024

La Punta Nera, un tres mil a la frontera entre França i Itàlia

 


La Génépi és una paraula genèrica que fan servir els locals per referir-se a les plantes aromàtiques que neixen en aquestes muntanyes. Durant el mes d'agost es recol·lecten per fer-ne el Licor dels Alps, el gran licor. Avui, dia 1 d'agost, serà l'inici, també, de grans gestes.

Després d'intentar fer cim al Pointe des Cerces, a estones mortes, busco la manera d'arrencar-me l'espina que duc clavada; estudio la manera d'encarar algun tres mil en alguna zona on la neu s'hagi mig desfet, sabent que és impossible, que a aquesta alçada, sigui completament absent. Donant voltes sobre els Alps al Maps, localitzo la Punta Nera, un 3.047 a la frontera entre França i Itàlia; una joia alpina, indòmita i salvatge, poc freqüentada, deixada de la mà de Déu a la regió de la Savoia, en una zona verge. De les diverses cares d'aquesta punta em decideixo per la sud. D'aquest cim n'he llegit poca cosa, només una ressenya i no parla de la dificultat tècnica. Així doncs, intueixo que no serà difícil, més enllà de l'exigència física d'un tres mil, que no te la treu ningú.

La ruta comença a Lavoir, l'últim lloc habitat. A partir d'aquí quilòmetres de la infinitat dels Alps apareixen imponents amenaçant amb les seves agulles el cel, avui ennuvolat. Completament sols, en Truffaut i jo travessem una vall trencada pel mig per un rocam que sembla una antiga glacera. Era veritat, és una zona verge. Contemplo aquest lloc com si el temps hagués quedat suspès en l'aire.

Arribem al col de la Roue. La Punta Nera queda ben visible a l'esquerra. Avanço empenyent-me amunt amb totes les forces. Ara entenc per què negra. Sota els peus, la pedra es torna d'un gris fosc. El sol, que hi cau de ple, fa estona que hi juga. Ara sí, ara no, la fa brillar. L'últim tram amunt és una patacada físicament. De quatre grapes pujo pel pedregam que es desfà i cau avall quan de sobte albiro una persona que està carenejant, a pas lent, a pocs metres de la creu. És un sentiment inoblidable aquest, el de saber que no estàs sola. Quan ja gairebé soc a dalt, me'l trobo al davant, mirant-me, un home no massa alt, prim i fort. Caram noi, quina pujada, li dic amb l'alè trencat. Sí, és dur, em contesta. Et faria res baixar junts? li demano. Aquest coi de pedres em té acollonida. I em diu que sí, que va tirant a poc a poc i que ja l'atraparé. Ja l'he vist prou, penso. Quan ara soc jo qui careno la part final intento endevinar on estic, si a França o a Itàlia, però la qüestió és que se'm neguen els ulls perquè el que veig des d'aquí dalt, és massa. I faig un petó i el llanço amunt amb la mà dreta: per tu mama.

Ens toca baixar. I allà hi és ell, palplantat. Allà on ens hem creuat. I em diu és bonic veure carenejar algú. El mateix pensava jo quan el veia a ell. I desfem el pedregam, xino-xano. En Pierre és un agent rural jubilat. Mentre baixem pel Col de la Rue parlem de muntanya i m'explica el grapat de cims que ha fet als Alps, entre ells el Mont Blanc i els Écrins. I més enllà de les fronteres, també ha atacat el Kilimanjaro. Vaja, vaja, quin un que he conegut avui.

Quan estem a punt d'arribar a Lavoir en Pierre em parla de la Génépi, les plantes aromàtiques que neixen als Alps i de les quals se'n fa el licor, el Licor dels Alps. És curiós, em diu. A dalt, quan ens hem creuat, quan m'has demanat que t'esperés hi he trobat la Génépi, a dues passes més avall d'on érem, i he pensat que era aquí on m'havia de quedar. Mentre tu has començat a passar per la carena, i observant el teu pas sobre l'esquena ajupida d'aquest cim extraordinari he recol·lectat la planta. I el que encara és més extraordinari, diu, és que mai creix tan amunt. Avui tu i jo havíem de baixar la Punta Nera junts.