Un diumenge de finals de juliol

El semàfor està en vermell. Penso en el dia que he passat. Sense parpellejar em passen els segons pel davant, com el bon record d’una pel·lícula. Vaig resseguint el recorregut del cim que hem fet a través de la memòria que em demana aclucar els ulls i descansar en aquests minuts del vermell. Ara que estic asseguda al cotxe . Quants minuts de la nostra vida esperem davant d’un senyal que ens atura? El semàfor encara està en vermell.

Aquest matí, com sempre, i tot esmorzant, he encès el televisor. He vist un món en flames, en mans de les armes, un món que tremola; bufa un vent de maldat que ha fet fora l’amor entre nosaltres, tot està en flames. Tot acabarà. Gairebé no sentim i en prou feines ens aturem, no ens aturem com ho podríem fer. Sentir el vent a la cara un diumenge al matí i mirar-nos als ulls per dir-nos que encara ens estimem. Sacsejats pel destí, som cors ferits. Aquest món ens fa venir llàgrimes als ulls, llàgrimes de sal i foc, llàgrimes que fan força per sortir.

 Sento el vent que glaça, el sento a la cara. Avui he tingut temps per aturar-me, avui he deixat caure el meu cos sobre l’herba a dos mil metres i he sentit el sol al damunt, l’he sentit radiant i calent, tot ple, sobre meu. En un món que pateix, aquí a on som els meus companys i jo tot és diferent. Un refugi pels que ens sentim sacsejats pel destí. Un refugi de fang i pedra com els d’abans, abans que el món estigués entre puntes esmolades. Aquí descansem els que ens sentim perduts i sense brúixola, només volem que tothom calli, que el silenci sigui l’esmorzar, el dinar i el sopar, que sigui el matí, la tarda, la nit.

El sol s’ha filtrat sota la pell  amb la mateixa força que una tempesta d’aigua sobre tots els racons, quan cau. Avui, aquí, estirats, aturats i encara lluny del cim, gaudim d’un diumenge de finals de juliol. I això és increïble quan es veu així, només així, només pau.

El semàfor és verd. No sé quan fa que ha canviat ni quantes històries han quedat aquí, en els semàfors, frenades per aquests minuts de vermell a verd. Quants “desitjo i vull” escampats en aquest temps immobilitzat . Quantes pupil·les revelant humanitat mentre són interrogades pel vermell. Poso primera, marxo. Enrere deixo els pensaments i el cim del Puigpedrós, enrere deixo un diumenge de finals de juliol que ara mateix ja deu ser una història més.

Punta Alta de Comalesbienes

Tu em fas salvatge. Estàs feta de vigor, poder i fortalesa. Sobirana d’aquells que gosen trepar en el teu imperi. M’aterres i m’il·lusiones. Cales foc a les meves emocions. En cendres converteixes el meu propòsit que diminut s’acosta. Tu ets capaç d’incendiar-me. Tu em podries fer exhalar. Sobre teu, esgarrapant-te la pell oblido qui sóc. Arranques en mi una força inhòspita. Encara més, tu em fas salvatge.

La Punta Alta de Comalesbienes viu a la Vall de Boí dins el Parc Nacional d’Aigüestortes. Una muntanya que s’alça a 3.024 metres. Una muntanya d’ascensió llarga i feixuga. Des del pantà a 1680 metres fins al cim, ens esperen 1.745 metres de desnivell positiu en 20 kilòmetres.

Pel costat del pantà de Cavallers trenem els primers passos. Els primers quilòmetres es desfan al costat d’una aigua blava, verda, transparent. Deixem rere nostra un rastre, el del desig d’un dia acabat d’encetar. Una gran allau de pedres entrellacen el camí inicial. Pedres de totes mides, pedres i més pedres. Pedres que van a caure dins l’aigua que s’acaba de despertar i en sent arribar. El sol comença a escalfar-me les cames darrere meu. Sobre nostre un cel blau, sense núvols. Un cel net, pur, clar. Ens acompanya un riu embogit que es fa pas per entre una gran mola de blocs massissos. Anem seguint els pals de fusta pintats de groc. Regalimen les primeres gotes de suor que ja baixen, de bon matí, i s’aturen al coll de la samarreta. Avui vinc a tocar-te. Avui sóc aquí per sentir-te sota meu.

Arribem al refugi Joan Ventosa i Calvell. Quina preciositat, aquí enmig de puntes afilades. El Pirineu Occidental és feréstec, no té res a veure amb l’oriental que és molt més tractable. Aquí, elles són més altes i menys sociables.

El paisatge m’ha paralitzat. Respiro profundament. És tan bell que m’ofega. Tots els racons, cada pam d’aquesta terra és un esclat de vida, un brogit de vitalitat oculta. Quan es fosc, quan el sol s’envà i el refugi està en silenci són les petites vides que desperten i viuen aquest món, el de saltar, córrer i trepar tantes vegades com minuts té la nit. Aquí es sent tanta força que et tornes petit. No res, només un visitant més. 

Tots cinc: en Nil, l’Edu, la Cristina, la Ligia i jo arribem al peu de la tartera. És ara quan comença el tros més dur. Les pedres que havia vist a l’inici eren només pols fina al costat del que s’està formant ara. Entrem al vestíbul de la tartera, encara és prou acollidor, la pujada va resseguint una vegetació escassa però acolorida. Sento l’olor de les flors d’alta muntanya, sento l’essència de les seves arrels. Les gotes de suor cauen tan ràpid sobre les roques que no tinc temps d’eixugar-les. Em giro i veig els meus companys. Fan esses sobre el camí. Veig la Cristina. Veig en Nil. Mai he conegut un nen tan valent. El seu pare n’està molt orgullós.

La veig. Es just al meu davant. Una llarga tartera que acaba en l’oblit arriba fins on és ella. La tenim cara a cara. Queda molt. Són 700 metres de desnivell en un quilòmetre més o menys. El temps a la muntanya és com un sorteig, una barreja de números, ignores quina és la combinació. No sabem quan serà, no sabem quan serem a dalt ni si hi arribarem.

La boca se m’obra. L’aire entra directe als pulmons. Sento el cor com va pujant, ja està aquí. Ara és quan millor em sento. Escalo aquest grapat de roques que cauen amuntegades, una sobre l’altre. Deixo caure enrere el pes del cap. Veig pedra i més pedra. Pedres grans, petites, pedres de totes les formes, unes sobre les altres, unes al costat de les altres. Algunes pedres són molt grans, tan grans que no les podria abraçar, fan forats sota terra tan grans que no ens podrien trobar si ens hi amaguéssim. Pedra i pedra...pedra calenta, pedra. Gris i més gris sota els peus fins que arribem a un pas de neu. La muntanya tan inclinada com està et proposa un temps per reflexionar. Al cap d’uns minuts inicio un pas cap a l’altre costat, vaig clavant les meves Mizuno per obrir forat. Sóc gairebé a tres mil metres amb unes bambes mig rebentades, amb els tacos desenganxats. No sé què coi em passa. Em sento tan valenta que he perdut el nord i sé que això no pot ser. Em va seguint el grup. Darrere meu en Nil i la Cristina, després la Ligia i l’Edu. Ja sóc a l’altra banda i ara veig el que he fet. Veig la pendent de la neu i sento aquell gust de l’adrenalina. Les mans m’han quedat glaçades, no les sento, he quedat de quatre grapes mentre passava. Encarem el tram final. Estic nerviosa. Sento que el cos m’acompanya i tinc moltes ganes de fer cim, l’ànsia de pujar-li al damunt em fa perdre de vista qui sóc. Ja queda poc. Estic a tres-cents metres de tu i avui vinc a coronar-te. Fem el tram de xemeneia que és un espectacle. Quan poso les mans sobre les primeres roques noto l’escalfor. La fred s’apaga i un plaer infinit m’envaeix. Em diverteixo. Em diverteixo tan que no sóc capaç de dir quant. Aviat seré al damunt.

Quan a vegades perdem l’esperança el sentiment de decepció cala fort.

De cinc persones que havíem de fer cim, ens trobem la Cristina i jo encarant el tram final. El meu inexpert atreviment i la seva experiència fan de nosaltres un bon equip. Em sento respirar, em sento valenta. Inicio un camí que em duu cap un bloc de gel, no puc passar, hem de recular. Sé que ets aprop. Miro enlaire i allà estàs, et veig. Em tens aquí, perduda i jo que et vull tocar. La Cristina no es dona per vençuda, busca i busca per on passar. Ara sí, ara no, donem voltes i gairebé quan ho donem per perdut, quan ja volem deixar-ho córrer, troba un pas. Amb el cap fem que sí totes dues.

Encens en mi una força que només sento aquí. Em tornes salvatge. El cor se m’ha esverat. És la il·lusió, és l’emoció de ser a punt, a punt d’aconseguir-ho. Estem tan enfilades que algunes passes ens fan recular, la pedra llisca avall. M’agafo. La sento sota les meves mans. No està ben marcat, fa estona que hem perdut les fites i això ho fa complicat. Sento por, ganes de ser al cim, sento...La muntanya s’ajup. Arronsa l’espatlla. No arribem mai i no parem de grimpar i grimpar però...de mica en mica començo a veure el cel blau, pur i clar. De mica en mica s’acaba la pedra i de sobte s’obra un cel immens, aquell que veia quan era a baix i em feia somiar. Veig la cara d’una dona que és al cim. Ploro. Ploro com una nena petita i ric com si no ho hagués fet mai. La Cristina m’abraça. Ens coneixem de fa dos dies i sento com si la conegués de tota la vida. No saps que feliç he sigut aquí al damunt amb tu. Recupero el batec. Sóc a 3.014 metres, el meu primer tres mil. Sé que no és una muntanya molt alta però ara és la meva, la que hem fet nosaltres, i no ha sigut fàcil.

Ja sóc aquí. Avui vinc a coronar-te. Avui sóc per sobre de tres mil metres.  Ara vull arribar a baix, tancar els ulls i imaginar-me el pròxim cim. La muntanya uneix, la muntanya ens fa tornar salvatges, a mi, a tu, a tots.

Antes de ti

La sala és plena. Hi ha dos-centes persones, dos-centes dones. Hi ha algun home però és una minoria.  El cinema sempre és un bon pla. El dimecres, el dia de l’espectador, encara més. És barat. Som moltes dones, moltes. Fa temps que no vaig a veure una pel·lícula d’aquest gènere. De fet, no acostumo a escollir-les, així de romàntiques, així d’ensucrades, així de...de “pasteleres”, com dic jo.

Em vénen a recollir a les set. La Ligia porta el cotxe. Quan som davant els cinemes i les primeres passes ens duen a la cua, veig que la pel·lícula comença a les vuit i vint. Mare de Déu, una hora i vint minuts de coll des que hem sortit de Santa Coloma. Estic batent rècords. Ni tan puntual ni tan previsora seré capaç de ser mai. Però la Ligia no se la volia jugar, i ara ho entenc.

Una fila de corbes femenines avança a poc a poc. Els llavis pintats de vermell, els ulls resseguits de nit acabada d’estrenar, jove. Perdo uns segons contemplant les sabates d’una dona. Brillen com un anell d’or blanc de promesa, brillen com la neu quan el sol la desfà. Els seus cabells llisos i negres es mouen cada vegada que es gira per contemplar la gent que s’atura darrere els seus peus de purpurina. Té la pell fina i delicada.

Crispetes dolces. Les meves salades, les d’ella dolces. Assegudes a la gran sala penso que és absurda la meva dieta. De que em serveixen les torradetes que esmorzo, aquelles baixes en sal si després engolo aquesta bomba de verí. El meu avi feia servir la Sal Novo, sal baixa en sodi, i amb aquesta excusa sempre se’n posava més del compte. Em feia riure. La meva àvia el renyava. El temps passa tan ràpid...al temps d’encendre i bufar un llumí.

La pel·lícula és a punt de començar. De sobte una crispeta em cau al damunt. La noia de pell bruna que està a la meva mà dreta em mira i em demana perdó. Per l’esquerra, tres dones pugen els últims esgraons fins arribar a la nostra fila. Mouen les carns desbordades del seus cossos fins que seuen al nostre costat. Duen la paperina XL de crispetes. El greix de la panxa vessa pels voltants de les calces que fan força com una presa a punt de rebentar. Si els seients es desenganxessin, la Ligia i jo sortiríem disparades cap al sostre.

Portem trenta minuts de cinema i no hi ha maneres que la sala quedi en silenci. No entenc per què riuen tan. Poc a poc em sento més còmode. La protagonista és un grapat de colors. M’encanta. I ell és una monada, realment atractiu. La història no és tan “pastelera com pensava”. Creia que ja no podien tocar-me les històries d’amor. M’equivocava. Es comencen a sentir sanglots ofegats. No vull plorar però he de confessar que se’m neguen els ulls. No podeu imaginar una sala plena de dones plorant. Però el més divertit és sentir com a la cotorra del darrere li surt disparat el got, també XL, de coca-cola cap al davant nostre. Increïble! No m’ho puc creure. Això és massa! Estic convençuda que per a algunes era la primera pel·lícula al cinema. Mai més. Penso en sortir i no sé si  passar pel costat de les llançadores de crispetes o per les Tres Gràcies.

Ara sí, les llàgrimes em baixen per la cara. No ho he pogut evitar. Sense voler. És una història colpidora. A banda de com estigui rodada. De totes maneres, m’atreveixo a dir que és una còpia de Les Intouchables.

“ Sólo tenemos una vida y es nuestra obligación vivirla plenamente” “ vive sin miedo, sólo vive”. Will Traynor, Antes de ti.

Els Bastiments, un punt de partida

 El cor bombeja de 60 a 100 vegades per minut en condicions normals. En condicions normals, a molts ens agrada que el nostre estigui per sobre dels 100. No el volem en descans, desitgem un vida plena d’emocions. És el primer a qui sentim quan la vida se’ns posa a dins, és el primer en qui creiem. Saber estimar el que fem és essencial per gaudir dels seus batecs, si ens n’allunyem, pateix. Els primers cops de sang són suficients per saber si la direcció és la correcta.

Quan fa temps que el sents lent… quan fa temps que el sents lluny…

Quan corones un cim, quan ets al sostre d’una província, d’un país. Quan tens sota els peus un poble en silenci, i ets sota el silenci de la nit, entre el color de la menta i les roques encara calentes del sol de fa minuts. Les bèsties  desperten, tu també.

Eres per mi la terra càlida per on passava. Eres l’ofec i la valentia dels meus camins. Eres l’equil·libri en els meus passos. Recordo que eres per mi la muntanya més alta.

Quan el creies perdut...però no el volies en l’oblit...

L’altre dia el vaig sentir tan aprop, al pit colpejant amb força. Era als Bastiments, al Freser, i a l’Infern. Els primers dies d’estiu, el sol pujava al nostre costat, aviat. A punt d’arribar al Coll de la Marrana l’aire queia dins la vall. Érem a dues passes. A sobre el coll, el camí fins als Bastiments gairebé ens hi duia el vent que bufava amb força. El sol a la cara i el cruixit de l’herba seca al peus. Aquí el temps no té rellotge, aquí la vida passa tot contemplant el que més estimo. Roques tan afilades com l’ànsia d’enfilar-m’hi, animals tan lliures com els salts que fem damunt els ullals de pedra, el riure s’escampa per entre les muntanyes, sé que sóc a casa.

Els  anys han hissat una bandera plàcida, serena i honesta. M’agrada una frase d’en Kilian Jornet: “ Deixa que el teu instint guiï els teus passos,ell et durà on més estimes”. L’he seguit, m’hi ha dut. Sé el que vull. Amunt, alçada, en condicions normals, a més de 100.

Gràcies a la Ligia i en Miquel per la seva companyia. Acompanyada, la muntanya és gaudeix més.