Carretera i manta

Carretera i manta. He gaudit d’un cap de setmana de roda i asfalt amb la companyia d’en Joan i en Víctor. Dissabte, primer dia, un total de 46 quilòmetres passant per Anglès, Estanyol, Salitja i Brunyola fins a casa. La primera sensació, el soroll de l’aire colpejant-me amb duresa a la primera baixada, em sentia lliure. La velocitat em diverteix, no ho hagués dit mai. El ciclisme de carretera s’enceta molt millor del que me l’havia imaginat. Darrere d’en Joan, segueixo les primeres indicacions: amb la mà dreta m’indica que em separi de la cuneta: veig unes quantes pedres agrupades. Ahir a la nit, una amiga em va preguntar si no tenia por dels cotxes. La veritat és que no tinc por de res, tot és molt normal, alguns moments de parar atenció però pocs. 

La cosa es complica quan el diumenge la bici s’enfila cap a Sant Hilari Sacalm. En Víctor m’espera a la plaça Farners. Ens trobem, penso que va molt abrigat. Més tard me’n penediré d’haver-ho pensat. El port de primera que és pujar a Sant Hilari el faig força bé, amb una hora i quinze minuts ens plantem a dalt. Uns quants consells amb la respiració i la cadència i puja que puja a roda; en Víctor és una persona molt dura quan pedala. Em fa anar a un pam d’ell i la veritat és que és aquí quan podria respondre a la pregunta d’ahir a la nit. Em fa força respecte. Som a dalt. Ara 25 quilòmetres per arribar a Osor i és aquí quan les passo realment putes. El fred se m’atrinxera al cos i la carretera m’és del tot hostil. Em fa anar a roda un altre cop, a un pam. Miro la velocitat al compte quilòmetres: massa per mi. El fang de la seva roda em fum una bufetada. És ara quan me n’adono que faig carretera. Estic patint molt però m’ho passo millor que mai. Desitjo el sol però no el veig. El paisatge és una delícia. Farcits de colors de tardor prego per veure un raig de sol i sentir-lo a la cara. Baixo pinyons, necessito escalfar-me i ja sento en Víctor que em diu que els pugi que vaig massa trencada. És una meravella veure’l baixar. No puc traçar les corbes igual. Tinc por de patinar. Arribem a Anglès. La carretera és càlida i ampla, el sol em cau de ple a sobre, deixo caure el cap enrere, em desglaço a poc a poc. Compro un parell de segons de felicitat. Sense problemes acabem de fer els quilòmetres que ens queden per arribar a Santa Coloma. Ens aturem a la plaça i gaudim d’un bon esmorzar per acabar la ruta. Hem tardat dues hores i trenta minuts. La temperatura ara ja és del tot diferent.

Poker

Recullo les cartes. El tacte de la taula és millor del que semblava a simple vista. És d’un vellut refinat, a joc amb les mans del Crupier. Com si d’una operació a cor obert es tractés, reparteix la sort resseguint, amb coneixement, el tall afilat que li has permès fer. Directe al batec, les pulsacions em pugen a cada cop de carta, una, dos, tres...mou les mans mecànicament, amb talent, es sent el soroll del plàstic de l’As de piques, res més. Sóc al Casino d’un poble de costa. He volgut fer una visita a la casa del joc sense intenció de practicar-lo, només d’observar als quatre fantàstics: en Teti, en Víctor, en Xavi G. i en Giro que han vingut a fer un pols amb el Poker. La Maria, l’altre Xavi R. ( el seu xicot) la Sílvia i jo serem observadors. En Xavi juga les cartes de la millor manera però la sort no l’ha acompanyat. En Teti s’enfronta al Black Jack i tampoc en té. En Giro comença bé però la sort aviat es perd entre el somriure cortès del Crupier.

D’observadora a jugadora. Asseguda, amb les mans sobre el vellut refinat, provaré de prendre-li el bisturí al Crupier. Ens cau de dalt una llum suau, estic concentrada, apunt per lligar una bona mà. Jugo amb fitxes d’un amic, sóc responsable d’un parell de dies de treball. No sé perquè m’ha confessat:- té, aquí tens, juga, confio en tu. Després d’endevinar dos números seguits a la ruleta, la gent creu que estic de sort. Primer el 8 i després el 23 ens fan endur gairebé 40 euros. El Crupier ha acabat l’operació, el joc està sobre la taula. Recullo les cartes. Tinc una doble parella. No està gens malament per començar. Deixo les cartes a sobre la taula i el Crupier interpreta que no hi vaig. Em surt un crit que travessa fins i tot la doble parella: -Perdona, sí que hi vaig. Novella deu pensar. Has de posar les fitxes a sobre les cartes, em diu. Clar, si ho he vist molts cops, però aquí jugant és molt diferent. La meva doble parella tremola. Falta només que el Crupier amb mínimament  un As i una ka hi pugui anar. Penso que el joc és meu. El Crupier no té res. Guanyo però poc. A la meva esquerra tinc en Víctor, amb posat professional em pica l’ullet. Seguidament un senyor gran, duu posada la jaqueta i té les mans plenes de pigues. A la meva dreta un noi a qui hem batejat amb el nom de “el xinu” tot i que diria que és japonès, ha guanyat uns mil euros amb la sort d’en Víctor, apostant a la seva bona sort. El Crupier torna a preparar el quiròfan. Sento les mans dels meus amics sobre les meves espatlles, un copet amistós. Ara la sala se’m fa més fosca i els moviments van a càmera lenta. Tinc els ulls clavats a les mans de qui em dóna joc; estic convençuda que ha pactat una altra gravetat, és tot més fàcil per a ell. Tinc una parella de 10, hi vaig. Aquest cop el Crupier em guanya amb una parella de jotes. Reparteix, parella de 8 i guanyo. Surto de la taula amb ni més ni menys que al començament. He estat jugant una bona estona, he guanyat vàries mans i n’he perdut d’altres. El temps és diferent aquí i les mans dels Crupiers no semblen de carn i ossos. Tinc en ment el cartell “Joc responsable” que se m’apareix constantment. S’ha d’anar amb compte quan més sort es té; un pols amb la raó si no vols que el bisturí s’ho endugui tot. Les llums m’agraden, són de tots colors. Mai he estat en un lloc així, tampoc la Sílvia ni la Maria.

Cobrem les fitxes i sortim al carrer. A fora no canvia res, també depèn de la sort, un pols amb l’As de piques que a vegades es queda a mig camí. A vegades es guanya, a vegades es perd. Penso que no és tan diferent. Tots tenim al darrere un Crupier amb un bisturí: un, dos, tres...les teves cartes són aquestes. Aixeca-les, endu-te-les cap a tu, no pateixis si no veus bé com lligar-les, un dia arribarà l’As, un dia tindràs un Poker.

30è aniversari de la Festa de la Ratafia

Plou. Santa Coloma de Farners ens vesteix de tardor amb les primeres sensacions de fred. Falten cinc minuts per les nou. He quedat per sopar amb la Confraria de la Ratafia i amb un seguit de gent reconeguda en el món de la gastronomia. Farem de jurat. Hem de tastar les ratafies que es presenten a concurs. Estic nerviosa, preparada per viure l’experiència però no per ser un bon membre del jurat. Sóc inexperta i amant de la Ratafia, la meva presentació. Penso en el meu pare que sempre diu que tinc un nas privilegiat. Reprenc la confiança. Al final del camí, el restaurant Pinxo, veig tres o quatre persones parlant. Deuen ser del jurat. M’aturo darrere d’ells i saludo. Fixo la mirada en un senyor que té una cara molt agradable i una barba humil. Una força de dins meu m’empeny a dir-li: - Vostè segur que en sap molt, en fa la cara. Em somriu, això és uns sí com una casa, penso; no sé qui és, no es presenta. Ens veurem les cares a dins. Un cop a dins ens fan seure. La taula és llarga, i tot està a punt per sopar. A la meva esquerra seu en Joan Pujades, enòleg, propietari del Celler Mas la Caçadora i elaborador d’aiguardent. A la dreta Salvador Garcia Arbós, escriptor i periodista gastronòmic i vinculat a la festa de la Ratafia de Besalú. Atenció! L’home agradable de la barba s’acosta,  i just s’asseu davant meu. Ja el tinc aquí. En Xavi Amat ens presenta, Núria, el senyor Xavier Codina, propietari de la Ratafia Russet. Em ve al cap el somriure de fa només cinc minuts. Moc el cap de dalt a baix. Molt bona nit senyor Russet. Faré parella amb ell quan sigui l’hora de la veritat. No m’ho crec, senzillament no m’ho crec. De més a prop la seva cara encara és més agradable. Em feien angúnia les presentacions, qui sóc jo? Una jove de la generació del 81, l’inici de la Ratafia. I de sobte, mentre em presenten a la resta del jurat, veig una reacció d’entusiasme a la cara del senyor Codina: - Carai, quan tu vas néixer, jo començava a fer ratafia. Em mirava sorprès. Estava reculant  trenta anys enrere, a les primeres ratafies.

Comencem a sopar: encetem un vi escumós del senyor Josep Trallero, enòleg i propietari del celler Serrat Montsoriu. Seu al costat del senyor Codina. El tinc a prop. Faig la primera ullada al vi, l’oloro, el tasto i llanço la primera impressió: em recorda al moscatell. Miro al senyor Codina, estic esperant la seva aprovació. Fa que sí. Ens porten un plat molt ben estructurat: una mousse de Foi amb sucre cremat per sobre i ceba garrapinyada. Una delícia. Ara toca parlar del vi que ha dut el senyor Pujades. Endinso el nas a la copa, faig un glopet i delibero: és Cabernet. En Salvador, l’escriptor, em somriu i em diu: no, és Merlot, tots ens confonem, són molt similars. L’escriptor i jo tenim una conversa molt interessant sobre el Cabernet Sauvignon i el Merlot. El Cabernet té gust a pebrot verd, el Merlot a fruits vermells. Estic realment còmode, en un món que havia somiat i desitjat moltes vegades. Ara parlem de bolets. La botifarra amb Rossinyols i reducció de ratafia no em convens. Parlo de bolets amb un noi que hi entén molt. Està força lluny de mi però ens entenem. - Quins Rossinyols més estranys; tots dos fem que sí. Penso en els fruits vermells i el pebrot verd. Els meus sentits s’estan despertant d’una manera incontrolable. Ara sóc inexperta, amant i apassionada. L’escriptor m’acosta la seva copa, i em diu: endinsa el nas, sent l’olor de mel. El mateix vi escumós de fa una estona s’ha revestit. En el meu idioma penso que ha mutat. Mutants, pebrots i fruits vermells. El meu cap flota mentre observo el senyor Russet opinant sobre el color del vi. Mou la copa de costat a costat, hi deu veure un món sencer. El millor regal pels meus trenta anys, trenta anys de la Ratafia. Ara vénen les postres. No m’agraden gens, estrany. Em venia de gust un xic de xocolata.

Ha arribat el moment més anhelat del sopar. La cata de les ratafies. Ens canvien les tovalles, són molt blanques i fan olor de net. Tornem a seure. Cara a cara amb el senyor que ha dut l’art de fer ratafia fins arribar a ser, pel meu gust, la millor. Treu el primer tap de suro, m’omple la copa amb una dosi suficient i així fins a tenir un total de sis ratafies diferents. Algunes són realment desagradables, no me’n puc estar d’expressar-ho, en canvi ell és molt més elegant: - sembla que fa olor de florit aquesta; diu ell, mentre que per la meva part penso que la deuen haver tret del mateix infern. La fortor m’arriba amunt, forta. No sé quina herba és la desagradable, els dos enòlegs la troben. Escolto amb molta atenció. Centro l’atenció en l'última ratafia de la fila. Me l’aproximo al nas, ep! Aquí hi tinc alguna cosa a dir. Conec aquesta olor, me n’he fet moltes infusions amb te. Dic que despunta d’espígol, que sembla més aviat una colònia. La meva parella hi està d’acord i els dos enòlegs la volen olorar, també l’escriptor. Tots em diuen que sí, ben trobada. Ara ens canvien les copes, ens en posen sis més. Fem la cata. Ens canvien les copes una vegada més. Ens aturem a una ratafia conflictiva, no ens posem d’acord. La meva descripció no agrada. Encara ens queda molt de recorregut. N’arriba una de deliciosa, una ratafia dominada per les nous verdes, era molt bona, dolça. No la triem, la ratafia no només és de nous verdes.

 Ara toca fer un altre tipus de cata. Ara no som només ell i jo, la cata final es farà entre quatre. Em toca fer grup amb els dos enòlegs de la sala. Penso que faig grup amb els millors. Col·loquen sis copes davant de cada membre del jurat. Ens duen sis ratafies. En Xavier Codina comença, d’esquerra a dreta, a repartir amb cura la ratafia. La meva copa esquerra i la seva queden en diagonal, ho fa de manera professional. Ara no em puc recolzar en la seva opinió. M’han donat un full a on hi he d’omplir la meva valoració personal, de l’1 al 5 cada ratafia, apuntant el número que duu, i totes les sensacions. Comença a ser veritat tot això. Em concentro i deixo que la vista, el nas i el gust facin la resta. Faig l’aposta més gran pel nas, el cavall guanyador. Vaig molt lenta, ells gairebé ho tenen. Necessito més temps però m’espavilo. N’hi ha una que m’ha agradat molt. Al final de la verdadera cata, en Xavier Codina em pregunta quina m’ha agradat més. Li dic el número i em diu que hi està totalment d’acord, és la que ha triat ell, també els dos enòlegs, hem coincidit tots quatre. Em pregunta per la que menys m’ha agradat i tornem a coincidir. Després de quatre hores i deu minuts la cata s’ha acabat. Aquest matí, quan m’he llevat, sentia d’aprop l’olor de la ratafia, la tenia als dits. A fora continua plovent. Agafo el cotxe, vaig a posar benzina. Entro a dins a pagar i a un dels prestatges veig la Ratafia Russet. M’aturo, agafo l’ampolla i busco el seu nom: elaborada i embotellada per Xavier Codina, aquí està, el senyor de la barba, la meva parella, amb qui ahir vaig compartir la primera cata. Bon dia senyor Codina.

Duatló Pontós

No puc dir que tingués el cap gaire clar aquell dia. Era el meu primer Duatló i comptant que darrere només em recolzava  l’experiència del Roadbook, tranquil·la del tot no ho estava. Vaig començar amb mal peu, em vaig deixar el casc a casa i quan estàvem a punt de marxar vam haver de recular. Quantes vegades me l’he deixat Déu meu!. Els protagonistes d’aquesta història: la Núria Trias, en Marçal Esparch i jo. Després de recuperar el casc, la cosa no va millorar; un cop a dins l’autopista la bicicleta d’en Marçal es va deslligar del portabicis, la roda del darrere anava al seu aire. Amb l’ai al cor vam parar i la vam tornar a col·locar, però uns quants quilòmetres més amunt es va tornar a deslligar. Per un moment vaig pensar en la pel·lícula Destino final, posa’t el casc Núria!, el destí te l’ha fet recuperar i ara l’has de fer servir.

 Arribem a Pontós quan la gent ja estava escalfant potser des de feina estona, alguna carona vermella m’ho fa pensar. Aparco la bici a una de les tanques i veig al costat una cadira de plàstic blanc que duu el meu nom: Núria Roqueta 194, caram caram té bona pinta això, dec ser a Hollywood . Al meu costat una supertia amb cames amb molta cultura. Núria, torna a posar-te el casc. Em fotran una pallissa. Tot a punt. Una dona molt animada dóna un simulat tret de sortida. Surto massa ràpid, la Núria Trias i en Marçal encara són darrere meu, estrany. Ràpidament la gent em va avançant i quedo més sola que un mussol. El meu cap treu fum: idiota et podries haver quedat a casa. Vaig estar tota l’estona escoltant el run run no pas dels meus àgils peus anant  a la velocitat del vent sinó del cotxe de seguretat que el duia trepitjant-me els talons. Sóc la última o el paio vol ballar un Tango amb mi? Sóc la última, aquí a la muntanya no es ballen tangos. Arribo a boxes bastant tocada psicològicament. Rescato la bici que em rep furiosa; preciosa, no et neguitegis que ara ballarem una estona de veritat. Em poso el casc i començo a pedalar, el primer paio està a prop, l’avanço; el segon i el tercer també, no veig el cotxe de seguretat, la cosa va bé. Puc avançar unes cinc o sis posicions. M’ho vaig passar realment bé a la bici, avançant sense por per l’esquerra i dreta, em creia Rayo Mcqueen. Amb un parell de branques de fonoll al cap torno a entrar a boxes i ja sento la veu d’en Marçal animant-me i escridassant-me alhora: NO pots entrar a boxes a sobre la bici. Clar, quan ho deien jo estava fent un riuet. Deixo la bici i torno a peu; i ara sí que senyors i senyores una servidora s’encomana a l’infern. Les cames no són les meves això segur, no puc més. El primer paio de la bici m’avança novament, el tercer i el quart...això és un ball de bastons! No hi ha dret!. Vaig arribar amb mal al pit però amb el cor prou content, no vaig quedar última i el run run del cotxe va desaparèixer del meu cap.

 Tornem cap a casa, ara és hora de descansar. No podem estar tranquils, la bici d’en Marçal es torna a deslligar, però ell que ja ho havia fet bé, va baixar del cotxe i va veure que no s’havia deslligat, només un malson. Santa Coloma de Farners, terra de ratafiaires, ja hi som, ara sí, ja em puc treure el casc, l’aventura s’ha acabat i Hollywood queda lluny, allà a on un dia es podia haver ballat un Tango.