El club TRI-BU

Tinc el plaer de presentar-vos el meu club de triatló, el club TRI-BU. Avui, quan baixava de Farners, d’una caminada solidària, parlava amb una amiga i li deia, tot xino-xano, que me’n feia creus d’haver arribat fins aquí, fins a formar part d’aquest club de Triatló. Amb només un duatló a les esquenes, entro a formar part d’un club amb gent molt ben preparada físicament i de la qual em sento molt orgullosa; compartir espai en aquesta fotografia que veieu aquí em fa créixer. La meva trajectòria en triatlons la sabreu de seguida, no en tinc. Tot va començar fa cosa d’un any, quan un bon home amb molta paciència, va decidir, desinteressadament i sense res a canvi, entrenar-me amb btt. El trobareu per aquí a la foto amb el nom de J.Roura. A partir d’aquí em vaig anar engrescant tota soleta. El ciclisme de carretera era una espineta clavada; avui ja no la hi tinc, ha saltat en algun port de muntanya en un moment d’esbufec on ja no hi tenia cabuda dins la meva caixa toràcica.

A casa meva flipen. El meu pare cada dia em posa uns plats més grans de menjar i sempre que parlem d’esport i em mira, mou el cap de costat a costat com una barqueta en un mar en calma, tot per dir-me i fer-me entendre que estic cada dia més prima. Recordo quan vam formar el club de Voleibol quan tan sols tenia vuit anys. He arribat a embogir per aquest esport fins al punt de voler deixar la meva carrera. Avui em passa amb el ciclisme. I ara puc entendre que és perquè són esports que són capaços de fer-me desconnectar del món, i ara mateix aquest món em fa molt més feliç que l’actual, a on hi amago moltes frustracions, la més gran el meu treball professional que no sé quan el veuré realitzat. El meu petit gran món en l’esport em fa mantenir els peus a terra i el cap clar. Només escriure i recórrer móns sobre la bici són capaços de curar-me.

Em sento orgullosa de veure néixer un altre club aquí a Santa Coloma, el segon per a mi. He conegut gent fantàstica i amb la qui he connectat molt i molt bé. Espero que tingui molts anys de vida i que puguem gaudir de moltes triatlons i duatlons junts. Per la meva part intentaré seguir una màxima del senyor Jornet: “ deixa que el teu instint guiï els teus passos, ell et portarà a on més estimes”. Llarga vida al club TRI-BU.  

Començant per dalt i d’esquerra a dreta: Pep Figueras, Anna Garcia, Jo, Joan Figueras, Joan Roura, Núria Trias, Ivan Muñoz, Albert Forest, Marc Botella, Oriol Roura, Marçal Esparch i Ernest López. A la foto no hi surten però també són de la Tribu: Alfonso Tejedor, Neus Pastells, Xavi Sureda i Ismael Martínez. La meva tribu.

La meva llengua

Parlar una llengua estrangera és tenir petits poders. I per estrangera entenc qualsevol que no sigui la materna, evidentment, o les que s’hagin après al costat de la materna, com el castellà en el meu cas. Parlar una llengua estrangera és una porta oberta a una altra vida, un salt a una altra realitat que pots fer sempre que estiguis avorrit de la teva. Una porta que grinyola, difícil, damunt d’algun país. És com anar al teatre. Entres, seus i deixes passar el temps sense recordar ni gairebé qui ets, sense pensar en el present. Tinc aquesta sensació; de no ser jo quan estic a un altre país, de no ser jo qui parla, és una sensació difícil de descriure i que em fa sentir viva.

Vaig fer Filologia Hispànica no pas perquè sí, però de ganes de contestar “perquè sí”, n’he tingut moltes. Una catalana fent castellà és una traïció. Tantes vegades he hagut de respondre per haver fet hispàniques que n’estic avorrida. Quan dic: si hagués fet l’anglesa què m’haguessis dit? Ningú sap què contestar i aquí s’acaba la conversa per fortuna. No oblidem que les llengües no tenen res a veure amb els conflictes polítics i econòmics, massa que s’hi juga a vegades, deixeu en pau la llengua si us plau! Ara bé, quan entra en joc la prohibició i l’obligació de parlar una llengua, el panorama canvia, i així em vaig sentir ahir, obligada.

Ahir vaig fer una barbacoa a casa d’un amic. No vam poder anar a Farners perquè els temps ens amenaçava. Érem uns quants d’aquí i una persona de Saragossa. Aquesta persona no entén el català. Personalment mai he tingut cap problema per parlar en castellà i menys si no hi ha manera de comunicació. Els que érem d'aquí fèiem l’esforç de parlar en castellà perquè la persona de Saragossa comprengués. La jugada és complicada. Parlant amb el meu xicot en castellà em sentia incòmode. Evidentment a la persona de Saragossa li parlava en castellà. La cosa no va funcionar i sense voler la meva llengua materna aflorava imparable enmig de la carn a la brasa molt ben feta per cert. De sobte, amb veu inquisidora, una persona d’aquí em diu: “ que hables en castellano cojones!” el tros de pollastre a la brasa molt ben fet, gairebé em queda encallat enmig del ganyot. Vaig sentir com la senya d’identitat circulava amb violència per les meves venes i em pujava ràpid fins al cap en forma de vena a punt de petar. La meva reacció, després d’empassar el tros de carn van ser aquestes paraules: “ Sóc hispanista, sé parlar (abans millor que ara) francès, italià i malauradament només una mica d’anglès, creus que la meva intenció és no parlar en castellà perquè sí? Sense motiu?

 Al cap d’una estona em va preguntar si m’havia ofès. He sentit el català i Catalunya dins meu moltes vegades però aaah! senyors meus! Ahir, mentre la nació em pujava fins a dalt al cervell, a la vena mare, i mentre el tros d'au intentava baixar ràpid per no ofegar-me, vaig sentir que per la llengua es pot arribar a desembeinar! i creieu-me que em vaig sentir molt infeliç. I penso: si aquesta persona hagués estat russa, una russa que té intenció de quedar-se aquí a la llarga, què haguéssim fet? Aquesta persona de Saragossa algun dia es quedarà aquí a Catalunya per sempre si tot va bé. Què haguéssim fet? Doncs haguéssim seguit parlant en català perquè primera que ningú sap rus, suposadament només una persona que és qui li tradueix tot és clar, i segona que és millor per ella perquè n’ha de saber si es vol quedar aquí. Un cop vaig tenir el tros de pollastre avall, la sang em va tornar a baixar i els colors de la meva cara es van apagar, vaig pensar que sí que m’havia ofès però no ho vaig dir, aquesta vegada PERQUÈ SÍ.

No es pot fer com si res i canviar de realitat així com així amb persones amb qui comparteixes la teva llengua materna, i el que m'ofen de veritat és que no ho veiés; no es pot obligar. Situació complicada i molt incòmode. I no em direu que, essent el català una llengua romànica, és complicadíssim d’entendre per a un castellanoparlant. Tema molt complicat. Si tens intenció de conèixer una nova realitat has de fer l’esforç de comprendre la llengua vehicular, només així veuràs obrir la teva porta. Deixeu la meva llengua en pau si us plau, no sé si tindré raó o no, però si us plau, deixeu la meva llengua en pau.

Una Tribu al mar

És curiosa la relativitat. Recordo quan era una adolescent, un dia vaig preguntar al meu pare què era això de la teoria de la relativitat i ell em va dir: imagina’t que en un bosc, on hi ha arbres molt alts, hi ha una formiga i un cavall; la formiga veurà els arbres molt alts perquè ella és molt petita, i en canvi, el cavall no els veurà tan alts perquè ell és més gros. El primer dia que vaig fer una tirada llarga amb la bici de carretera era pura formiga. La carretera, tot i que divertida, se’m presentava com un mur difícil d’enderrocar que de tant en tant es desfeia dins la meva ment. Qui digui que no hi ha duresa sobre l’asfalt és que no sap de què parla, està clar. La primera vegada és la difícil, després és tot experiència i ganes, moltes ganes.

Ahir amb el club TRI-BU vam fer una ruta de 107 quilòmetres per carretera. No pensava en els quilòmetres que quedaven, em dedicava a gaudir-ne tots i cada un d’ells sense pensar en el que havia d’arribar. A la línia de sortida: Joan Roura, el guia, Marçal Esparch, el màquina, Pep Figueras, l’home que sempre riu, la seva dona l’Anna, la ironwoman, després de 27 quilòmetres corrents el dia abans, té força per combatre aquesta quilometrada; en Manel Cueto, una tècnica excel·lent d’anar a roda, i la valentia d’anar amb una btt per carretera; encantada de conèixer-te,en Marc Botella i jo que arribo tard.

Escalfem cames fins a Vilobí passant per Santa Clara, una carretera a on trobareu la calma si la busqueu algun dia. Direcció Riudellots. Sempre és excitant encetar noves carreteres i ara ho faré, quan trenqui cap a la dreta després de la recta. Sant Andreu de Salou: després d’uns quants quilòmetres de carretera envoltada de camps glaçats de rosada i sol mediterrani com no hi ha enlloc més. Per aquí pedala la llibertat, si mai hi passeu,fixeu-vos-hi. La pujada fins sobre l’església és una bona benvinguda. L’escalfament està fet. No me n’adono i estic a Caldes i de sobte Llagostera. Direcció Terra Negra. El primer regal del dia: la carretera em fa pagar un ensurt a canvi d’uns manguitos Tactic blancs, curiosament a joc amb el mallot que duc. A partir d’aquí i fins a Tossa trobo la velocitat sota els meus peus i faig i desfaig les corbes tan bé com puc, la sensació només es pot sentir sobre la bici, no us la puc descriure però toca la felicitat. Uns quants quilòmetres a roda per acabar de gaudir-la de veritat. Una carretera que vull tornar a fer, sens dubte. A compartir amb molts motoristes, això sí.

A partir d’ara, un cop arribem a Tossa ens quedarà el tros més dur: l’Alt de Sant Grau; però és tan agradable per on m’enfilo que no puc pensar en res més que en el paisatge. Després d’un Pit Stop: beguda, lavabo enmig del bosc...clavem les automàtiques direcció al trencant de Sant Grau. Aquesta carretera la faig un tros amb l’Anna: “ sents les gavines?” em diu, per una carretera tapada per l'ombra dels pins, l’olor de resina calenta i resseguida pel mar, un regal de la nostra terra. Uns quants quilòmetres més endavant pararem i farem una foto. El francès segur que quedarà content amb nosaltres. Un somriure TRI-BU! M’encanta la barreja de colors blau verds del mar i està just darrere nostre. El trencant de Sant Grau ja el tenim aquí.

 Comencem a pujar. Em molesta el sol que em crema la cara. Imagineu-vos quina temperatura. Les vistes són impressionants, en Marçal ja tenia raó, des d’allà dalt veurem millor el mar anava dient amb un somriure malèvol. Només de començar a escalar veig en Cueto i la seva tècnica d’anar a roda en plena acció. Ens acaba d’arrencar els adhesius un tio que va escoltant música i que no sap que més amunt perdrà deu euros. En Cueto no està disposat a que s’escapi i s’hi enganxa a roda com una llagasta afamada. Em costa guardar les forces així, no puc parar de riure. De mica en mica, al costat del guia, escalo Sant Grau. Em costa unes quantes pujades de pulsacions però em sento molt valenta. Un altre regal: després d’una corba estratègica( per això ningú els va veure) em trobo deu euros. Ara, d’aquí poc, quan el tio dels cascos baixi, no els trobarà, ja són de la Tribu, que no s’encantin!. Potser per això va baixar abans i no va acabar de pujar fins a dalt, això  o és que no va poder amb en Cueto. Última pujada i ja sóc a dalt. Duríssim l’últim tram però ho faig despuntada de pulsacions. Em sento valenta i ben acompanyada: un duel amb en Cueto al final del port i en Joan que no s’ho vol perdre. Genial!, la millor ruta que he fet mai. Coronant l’Alt de Sant Grau i en primera posició: el màquina! En Marçal que ens espera assegut bevent una clara i menjant unes olivetes! Qui el va pelar! Darrere ve l’Anna i en Pep. Quan som tots a dalt fem un recompte de calers. Ningú ha perdut res? No? Doncs anem a fer una coca-cola no? Mamá naturaleza te lo da! La resta és tot normal, una parada a Llagostera a beure el regal de Sant Grau i una tornada a vegades calmada i a vegades esprintada. Ahir em vaig sentir, per primera vegada, com el cavall d’aquell bosc que ves a saber com me’l vaig imaginar en aquell moment. Fins la pròxima TRI-BU. Salut i quilòmetres!

Farners als meus peus

Ahir a la tarda, entre Whatsaps a través d’un grup d’amics, i tot fent conya: que si vaig a Girona corrent i torno, que si no tens pebrots, etc, un amic, l’Enric, em diu: va, si vols fer alguna cosa suau m’apunto. Sempre que pateixo molt fort, l'Enric em ve a la memòria; les bestieses més grans sempre les he fet amb ell. Quan no havia fet ni gairebé un quilòmetre amb btt ja em va portar a fer una ruta per Camprodon de 123 quilòmetres en dos dies, 80 el primer dia. Bé, com deia, ahir a la tarda quedo amb ell per pujar a Farners corrent ( per mi és molt). Tothom dubtava, fins i tot jo per un moment, però sóc una mica tossuda a vegades. Ja us avanço un final feliç.

Avui a les 10:30 estàvem al pont de Sant Salvador. Runtàstic apunt. Encara no ho sé, però aviat em posaran al meu lloc. Comencem a córrer per l’asfalt. Un cop passem els gronxadors veig el trencant de Sant Pere petit a l’esquerre, una baixada que em porta molt bons records i boníssims moments dels meus inicis amb la btt de la mà d’un gran professional. Li dic a l’Enric que vull pujar per aquí, em diu si n’estic segura; què més dóna, com diu l’Anna TRI-BU: “ Núria, si no es pateix una mica, no serveix de res”; som-hi! Amunt. Pujo força bé. Quan sóc a dalt de Sant Pere i al cap de 200 metres he de fer una parada per respirar, sense parar del tot, caminant ràpid, em recupero. Som-hi Enric. No aconsegueixo agafar el ritme, però està al caure. Sento que sóc una tortugueta però els ànims del meu company em serveixen de molt. Em parla de triatlons i d’un amic que en fa i les seves tècniques. No me n’adono i ja començo a tenir el ritme sota els peus i aviat Farners. Ell, també se n’ha adonat i aprofita per apretar-me una mica més. Veig el castell, aviat hi serem. Sóc davant del castell del meu poble. El temps 41 minuts. M'és igual això en realitat, el que sí que m’interessa és que durant tot el camí només tenia una cosa al cap: arribar-hi i aquí està.

La baixada ha estat la millor part. Per darrere Farners fins a Can Planes. Baixant com cabres boges! L’Enric amb la mà escaiolada i fotent bots! És la primera vegada que gaudeixo del córrer! He rigut i he arribat a baix amb ganes de molt més! Els quilòmetres 8.24, a un ritme de mitjana de 8.52, arribant l’últim quilòmetre a 3:58, 1:13:09 en total. I la meva pregunta és: això ho he fet jo? Sembla que sí. Senyors i senyores, ja sóc feliç per tota la setmana; aquí una TRI-BU que ha fet feina avui. Gràcies Enric.

Maig en camí

La vida és intuïtiva. Recordo els últims dies a Londres quan deia que no era moment per l’anglès. No he de ser aquí, pensava. Potser és pura defensa, intento enganyar-me. Aquestes dues setmanes a casa m’han fet reflexionar. Quan fem plans, quan decidim, activem el GPS de la raó sense veure, a vegades, que la intuïció és qui ens guia més. Segur que us ha passat moltes vegades. Quan decidiu i ho veieu clar, dins del vostre cervell és com si una peça de puzle o un moviment de Rubik fa que tot encaixi, i dieu: ho tinc clar, ja ho veig, ha de ser així per força. Una tirada al coratge, una partida amb la valentia, un camí cap a la llibertat. Qui mai s’ha sentit lligat, ofegat no sap a què estem jugant. Cadascú crea la pròpia realitat i això és el que faré. Ho tinc tot i no mereixo queixar-me, però sento que he de marxar abans que em guanyin la partida.

Fa molt anys que tinc pensada una sortida. Ahir al matí mentre em feia el cafè amb llet, vaig aixecar el cap de cop, vaig mirar el sostre sense saber què veia i vaig dir: és el moment, en un moviment final de Rubik. Gairebé tiro el cafè. A Londres també hi pensava i he tardat dues setmanes a tornar-hi a pensar, però a vingut a mi. Un camí cap a la intuïció. Quan tenia vint anys ja ho volia fer. La qüestió és: què es pot fer en aquest país sense gairebé gastar i a més a més viatjant, coneixent llocs preciosos al llarg de  1.100 quilòmetres a peu. 

Ho teniu? Posem un peu a Roncesvalles, l’altre a Santiago de Compostela i aquest és el recorregut. Ha arribat el moment d’anar-hi. El camí de Santiago. Fa un parell d’anys vaig fer un viatge amb una íntima amiga, la Sílvia. Quan vam agafar l’avió recordo que li deia, un dia d’aquests tot el recorregut el faré a peu i pensava que no arribaria mai. El temps d’aquest recorregut depèn de com hi vagis. Si hi vas a peu, diuen que un mes, si hi vas amb bici dues setmanes, i aquí ve quan penso en estar-hi molt més d'un mes. El camí no serà pim pam corre que d’aquí un mes he de ser a Santiago. M’ho he pres diferent. Serà un camí periodístic. Tinc més ganes que mai d’escriure i tornar a la fotografia, i a més a més tinc temps. Així que està decidit. Ha de ser el mes de Maig per qüestions climàtiques. Si voleu saber i llegir sobre aquest camí de tanta reputació, em tindreu aquí, pas a pas, portant-vos el camí tant a prop com pugui, caminant al vostre costat. Una feina de periodista fet per una filòloga a qui li apassiona la fotografia. No sé com sortirà, espero que bé. Si trobés feina, evidentment,m’hi quedaria per una temporada. A veure si conec a gent anglesa i acabo de tancar el cercle, guanyar la partida que fa mesos va començar.

Una carretera en solitari

No sé què em passa però des que he tornat que només tinc una cosa al cap: pedalar i pedalar. Anar sola sempre m’ha fet molt de respecte i si no ho he fet fins ara és perquè entre els amics, la família i el meu xicot m’han atabalat molt: que si és perillós, que si no vagis sola...la meva paciència ha arribat fins aquí. Ho he provat i he vist que no passa res. Ahir a la nit vaig dir: demà Sant Hilari, i així ha estat. Les millors sensacions sobre la bici de carretera fins ara. Una bona cadència, les cames bastant lleugeres i amb una hora i quinze minuts era a dalt, de la última vegada he retallat uns deu minuts. Mai m’havia sentit tan bé sobre la bici, potser és veritat que quan anem sols som més exigents. Veure’m  un altre cop per aquells móns i muntanyes de Sant Hilari m’ha fet tornar a recordar quant arribo a apreciar i valorar el que tenim. Un sol i temperatura ideal que m’han acompanyat fins al final del port. A partir d’avui hi ha hagut un abans i un després en el meu petit i molt sentit món del ciclisme. Un cop la setmana m’he proposat fer una sortida així, sola i exigent.

Els últims cinc quilòmetres, per mi, són els més durs però avui m’he sentit molt i molt bé, les cames em tiraven com mai. M’he sentit forta. La temperatura, el sol a la cara, l’ombra dels pins al final del port i l’olor de muntanya ha fet que de mica en mica anés desapareixent el pessimisme tan recent, tan fresc, arrossegat de Londres. Al seu lloc, una bona colla de pensaments positius han substituït els estrangers amb regust a fracàs. Concentrada en la cadència i la respiració i un somriure que no m’abandonava he anat sentit com la meva pell canviava, dels talons fins a dalt. Heu sentit mai la pell de gallina mentre pedaleu? Doncs per primera vegada avui ho he sentit; he sentit felicitat. Alguns pensareu que sóc idealista. La bici m’ha fet patir moltes vegades i fins i tot l’he arribat a avorrir. Avui he sentit el plaer de pedalar com mai. Avui m’he sentit més ciclista que mai i dedicaré els meus anys de joventut a practicar aquest esport i exprimir-me fins que el cos em digui prou.

El meu refugi

                                                                       

Des de la finestra del hostel, a la una de la matinada, veig passar els autobusos. Un d’ells m’ha de dur a l’estació de Victòria. Aquí comença el meu viatge cap a Santa Coloma. Tinc el bitllet de tornada però em sembla que m’hauré d’esperar. De fet, millor perquè viatjar des de Barcelona és com si et fumessin un bon cop de pal al cap, quedes estabornit per tot el dia. Vull dir que a partir del dia 25 de Març hi ha vols des de Girona, comoditat màxima. Podré esperar.

L’estació de Victòria està tancada, només hi corren els taxis. He deixat a la Vicky sola a l’habitació, li he dit fins aviat, però sé que la tornada és incerta. Pago l’autobús fins a Stansted. Dins de l’aeroport espero incòmodament que la pantalla de davant meu m’indiqui la porta d’embarcament. Tothom està callat, miro els ulls d’un noi que tinc al davant, ha dormit poc, tan poc com jo segurament. Una noia està estirada ocupant tres seients. S’aixeca, mira la pantalla i es torna a dormir. M’agradaria estirar-me, dormir profundament i perdre l’avió. Llevar-me en una ciutat a on el tracte és delicat. No haver d’esperar res.

Els avions em fan respecte. A punt d’enlairar-nos, sempre em suen les mans. M’assec al costat de la finestra, accelerem, ja no toco a terra i de mica en mica, al costat d’un cel blau impecable i un sol que acaba de néixer, se’m tanquen els ulls i dormo tocant els núvols. Quan torno a obrir els ulls estic sobre els Pirineus nevats, se m’accelera el cor, és un espectacle. El vidre crema, el sol ara és un adult i vol que desperti, m’està dient que sóc a casa. Quanta bellesa, sóc una enamorada de la meva terra. Les muntanyes semblen tan petites, em dóna la sensació de poder posar un peu i travessar-les en un tres i no res. Les ressegueixo amb la punta del dit. He pensat de perdre’m en un refugi. Entre dos països, enmig del no res i sola. Veig el port de Barcelona. Aterrem. Estic molt cansada. Tren direcció Sils. Quan baixo a l’estació, l’aire calent m’embolcalla , em pesa la roba, les mitges se m’enganxen a la pell i m’he de treure la jaqueta. El sol no em deixa. Estàs a casa.

Ahir, abans d’anar a rodar amb la meva Orbea de carretera, vaig passar pel gimnàs per apuntar-me a la Master d’espining del dissabte. Gràcies Dani i Ada per fer-me sentir tan bé, us ho dic de tot cor, ara sí que puc dir que sóc a casa. Bon dia des del meu refugi.

Esquirol, Wagamama, Hostel nº8

Aquesta última setmana ha sigut tota una odissea. Vam començar arrossegant maletes cap a l’Arsenal i com un autobús vam anar fent parades per diferents hostels de la ciutat. L’arribada d’en Teti i en Xavi i el nou hostel Abercorn em va dur una nova estabilitat, una parada a la tranquil·litat. Quatre dies voltant per la ciutat, visitant en parella la ciutat que fins i tot semblava diferent. D’aquests dies hauríem de destacar la implacable i persistent idea de segrestar un esquirol. Xavi, espero no trobar-me, per sorpresa, un d’aquests adorables animals sobre la teva espatlla quan vingui a Girona. Després de tres dies menjant molt i malament, vam anar a degustar un del millor Ramen de la mà d’una cadena de restaurants: Wagamama. Unes escales de cargol que baixen cap a les profunditats del Soho. El restaurant és molt senzill. Demano al cambrer si ens pot col·locar al fons de tot, en intimitat.

Demanem. Quan veig el plat, em costa de creure que podré acabar-m’ho tot. Un vol de fusta desgastada amb un colleró també de fusta gairebé pla; una presentació senzilla però amb personalitat tal i com el restaurant. El ramen és boníssim i el que més m’encurioseix és la distribució dels aliments al vol: per un costat un bolet que flota cap per avall. A la seva esquerra li fa costat un grapat d’herbes que desconec però que s’assemblen a les canonges. A la dreta li fa coixí un tall de peix que diria que és Tilapia. Al centre i amo i senyor del vol el ramen acompanyat per una gamba ben bé al centre, el punt més alt . Al nord-est una fila gens disciplinada de bambú i just al costat el pollastre. Destaca per sobre de tot el color rosa del tall de surimi. Un surimi japonés rodo i gros, una curiositat del plat i el toc especial. Em fa llàstima menjar-m’ho. Tenia ganes de sopar així, a gust, tranquil·la i amb molt bona companyia.

Avui fa dos dies que sóc a un nou hostel, el Nº8, el millor al que he estat fins ara i el més barat. Una habitació per només noies i quatre llits distribuïts en dues lliteres. Estem molt bé. Ningú ronca. A sota hi tinc la Vicky, aquesta vegada he decidit escalar jo fins al llit de sobre. Compartim habitació amb dues dones enormes! Molt altes i grosses, del nord o de l’est no ho sé! Però són molt i molt series i em fan molta por, ja cal que ens portem bé.

 Demà a les sis del matí agafaré un vol cap a la meva terra. Volia que fos una sorpresa però ja no s’aguanta per enlloc. Fa temps que tinc el bitllet d’anada i tornada. Estic molt desanimada perquè al final la Catherina no té la feina que esperava i després d’un missatge impressionant i molt dolgut, m’ha dit que no em pot donar la feina. Potser d’aquí un mes quan trobi una altra oferta. Ara la meva feina és reorganitzar-me. Baixar, parlar amb la meva família i decidir cap a on tiro. Potser a Austràlia? Allà si que no hi ha crisi. Un poblet lluny de Londres? No ho sé. A algun lloc aniré. Bon dia des del hostel Nº8 i l’últim.

Arsenal Hostel

El carrer del Hostel Arsenal és més llarg que un dia sense pa. Arrossego la maleta que deu pesar uns 17 quilos, més la maleta del gimnàs darrere l’esquena. El carrer és llarg, llarg, molt llarg. Ens aturem. La Vicky, somrient em diu: mira quina estampa més maca. Estem davant d’una caseta típica d’aquestes adossades. Darrere de la finestra hi ha un home  jove, d’uns 40 anys, planxant. Quina cosa, no? Té uns braços forts i fa lliscar la planxa per sobre una camisa blanca perfecte. Està molt concentrat i sembla que li agrada. No me’n puc estar, i trec de la maleta la meva Canon que em pica l’ullet. Em poso darrere un Jaguar antic, trec la tapa de l’objectiu, Iso a 1600 zoom a 100 i velocitat 1/20. A través dels vidres del Jaguar que em veuen violar la intimitat, disparo: clac! La planxa amunt i avall ha quedat aturada dins de la meva companya de viatge.

Aquest matí, com cada matí és clar, m’he llevat. He pensat que per afrontar un dia que no sé  cap a on tombarà, la millor manera és fent una bona sessió d’espinig amb un monitor que es veu que és molt bo. Recordo un dia que vaig arribar tard, tres o quatre minuts, i no em va deixar entrar. Aquesta vegada arribo aviat. En George, un RPM, comença a repassar les bicis i les col·loca rectes. Un maniàtic potser. Comencem a treballar, ens diu que la classe serà molt dura i que no tinguem por. Doncs va, som-hi, endavant. Sessió intervàlica dura, duríssima. Puc dir que una de les més dures que he fet mai. Dubto que el dia la superi. Sento parlar de la resistència base, ep! D’això hi entenc, com a casa!. Una molt bona sessió, un molt bon monitor, m’ha deixat exhausta, el que jo volia. Ara ja puc entrar al Hostel, estic preparada.

Empenyo la porta cap endavant. A la meva dreta un noi jove molt atent es rep. Ens dona la clau i ens diu que hem de pujar tres plantes per les escales. Molt bé doncs, les pujarem. Deixo una maleta a baix, ja et vindré a buscar després. Les escales són molt estretes i emmoquetades. Al primer replà que trobem hi ha unes taquilles vermelles per deixar-hi coses de valor. Seguim endavant, ara baixem. A la meva dreta una habitació mixte, a l’esquerra tres lavabos molt petits, un al costat de l’altre i tot oberts de bat a bat. Tornem a pujar escales, anem cap el segon pis. Les escales cada cop més petites, no podries estirar els braços. Segon pis, més habitacions i la dutxa dels homes. Pugem al tercer. Habitació de només dones. Creuo els dits, endinso la clau al pany, la faig girar i entro. La llum és escassa, l’habitació molt i molt petita igual de petita com llarg, llarg era el carrer.

Hi ha quatre lliteres, cadascuna de tres llits. Tinc el número 11. És el llit del mig. No m’he d’ajupir ni he d’escalar. La Vicky està sobre meu, té el 10 i em sembla que li compraré un parell de cordes i un moscató, per si les mosques. No ho veu gaire clar. El matalàs és primet i els coixins estan desfilats,  pels costat comença a sortir-hi el farcit. Un peu a l’escala de la llitera, un bot i sobre el llit. M’estiro. No està tant malament. Hi dormirem bé. Dins de l’habitació de no més de 10 metres quadrats, hi ha dues japoneses que parlen molt baixet. No ens n’adonem però hi ha una noia dormint. És difícil repassar tots els llits, ens n’hem deixat molts. De mica en mica van arribant les altres noies que no deuen tenir ni més de 35 anys ni menys de 18. El Hostel és de 18 a 35. Aviat se’m passarà l’arròs, penso. Ja gairebé hi som totes, no sé si serem totes 12 però 10 segures. Semblen molt maques menys la que tinc a sota. Em sembla que té males puces. Espero que no em punxi el cul mentre dormi. Les lliteres són de color blau marí i els nòrdics de color blanc amb rodonetes grogues. Em diverteix. La Vicky i jo ens posem a fer fotos amb el disparador automàtic. Semblem criatures.

Ara mateix, estic bevent una cerveseta i menjant uns M&M’s, també unes gominoles de cirera, blueberry i alguna altre cosa, mentre em diverteixo escrivint i observant els personatges que van i vénen, entren i surten del Hostel Arsenal. És un lloc còmode, tot i que les habitacions podrien ser més grans i els llits millor. Potser  és que la sessió d'espining ha sigut molt dura  o és que ja m’estic fent la pell dura. Bona nit des de la sala d’estar del Hostel.

Circus

Era realment al circ a on anava ahir a la nit? Absolutely no! Així és la vida, una sorpresa. Un vestidet prou mono i sabata plana. Arribem al local Supperclub London , un club impressionant. Faig una passa endavant, entro i una bafarada d’aire calent, revestit d’alcohol i menjar gairebé em tomba, em fa arrufar el nas, però ràpidament  els meus sentits es centren en la vista. La primera impressió: un local vermell i fosc i amb una dona que sembla la Marilyn Manson voltant. Per entrar aquí es necessiten moltes explicacions: qui ets? Perquè estàs aquí? Però tinc la paraula màgica: sóc amiga del trapezista, en Jose. Endavant senyoreta, thanks! Huum! I sense talons! Tot i que si hagués tingut un vestit prou sexy i un parell de sabatetes altetes i còmodes, m’hagués afegit a la festa. La meva marca és de Santa Coloma, un lloc senzill però amb caràcter. Els nois de seguretat ens miren perquè evidentment les estranyes som nosaltres. Davant meu tinc una dona amb el cos ple de creuetes negres de cinta aïllant. No porta res més, va nua de la part de dalt i es tapa els mugrons amb unes creuetes negres. A la part de baix porta una faldilla transparent que més tard es traurà quan hagi de fer la Performance. Té uns pits perfectes li dic  a la Vicky que se la mira i no sé exactament què pensa. Què et passa pel cap Vicky? BRUTAL! Al voltant un còmode lloc a on estirar-te, llençols blancs, gent sense sabates, espècie de llits? Champagne Moët & Chandon a les taules. Els cambrers el porten en safata acompanyat de brots daurats encesos. Prop nostre un pallasso diabòlic arrossega el cos cap zona de relax. No sembla que li tinguin massa por. 

 A on sóc? A un club que avui porta el títol de Circus. És el circ fet a mida de la nit de Londres, música un tant retro, creuetes de cinta aïllant ( em pregunto si sota els pits hi tindrà mugró o és una criatura feta  a l’Underground). En Jose destaca entre tanta Performance, el número és genial, personalment em fa patir moltíssim. Poc abans d’entrar una dona es dedicava a cantar, menjar carn crua i vomitar-la. Déu n’hi do, no? La música és increïble! No m’apassiona el House però el que escolto aquí ara mateix em fa desenganxar de terra les meves sabates planes. Estem realment a gust i m’ho estic passant molt bé, una nit de club a Londres. Un club que avui s’ha convertit en circ. La dona de les creuetes es passeja amb un gos o un mico per tota la sala; el pobre noi o noia deu estar passant molta calor sota aquella disfressa. La sala està plena de gent i la música cada cop més alta. Som al pis de sobre, repenjada a la barana sento com tot tremola mentre la dona de la creueta passeja el gos i els seus perfectes pits davant la gent que balanceja els cossos esvanits. El circ som tots, nosaltres, ells, les creuetes, el gos, en Jose, la Vicky i jo. Una nit que difícilment escapi d’entre els meus records.