Arsenal Hostel

El carrer del Hostel Arsenal és més llarg que un dia sense pa. Arrossego la maleta que deu pesar uns 17 quilos, més la maleta del gimnàs darrere l’esquena. El carrer és llarg, llarg, molt llarg. Ens aturem. La Vicky, somrient em diu: mira quina estampa més maca. Estem davant d’una caseta típica d’aquestes adossades. Darrere de la finestra hi ha un home  jove, d’uns 40 anys, planxant. Quina cosa, no? Té uns braços forts i fa lliscar la planxa per sobre una camisa blanca perfecte. Està molt concentrat i sembla que li agrada. No me’n puc estar, i trec de la maleta la meva Canon que em pica l’ullet. Em poso darrere un Jaguar antic, trec la tapa de l’objectiu, Iso a 1600 zoom a 100 i velocitat 1/20. A través dels vidres del Jaguar que em veuen violar la intimitat, disparo: clac! La planxa amunt i avall ha quedat aturada dins de la meva companya de viatge.

Aquest matí, com cada matí és clar, m’he llevat. He pensat que per afrontar un dia que no sé  cap a on tombarà, la millor manera és fent una bona sessió d’espinig amb un monitor que es veu que és molt bo. Recordo un dia que vaig arribar tard, tres o quatre minuts, i no em va deixar entrar. Aquesta vegada arribo aviat. En George, un RPM, comença a repassar les bicis i les col·loca rectes. Un maniàtic potser. Comencem a treballar, ens diu que la classe serà molt dura i que no tinguem por. Doncs va, som-hi, endavant. Sessió intervàlica dura, duríssima. Puc dir que una de les més dures que he fet mai. Dubto que el dia la superi. Sento parlar de la resistència base, ep! D’això hi entenc, com a casa!. Una molt bona sessió, un molt bon monitor, m’ha deixat exhausta, el que jo volia. Ara ja puc entrar al Hostel, estic preparada.

Empenyo la porta cap endavant. A la meva dreta un noi jove molt atent es rep. Ens dona la clau i ens diu que hem de pujar tres plantes per les escales. Molt bé doncs, les pujarem. Deixo una maleta a baix, ja et vindré a buscar després. Les escales són molt estretes i emmoquetades. Al primer replà que trobem hi ha unes taquilles vermelles per deixar-hi coses de valor. Seguim endavant, ara baixem. A la meva dreta una habitació mixte, a l’esquerra tres lavabos molt petits, un al costat de l’altre i tot oberts de bat a bat. Tornem a pujar escales, anem cap el segon pis. Les escales cada cop més petites, no podries estirar els braços. Segon pis, més habitacions i la dutxa dels homes. Pugem al tercer. Habitació de només dones. Creuo els dits, endinso la clau al pany, la faig girar i entro. La llum és escassa, l’habitació molt i molt petita igual de petita com llarg, llarg era el carrer.

Hi ha quatre lliteres, cadascuna de tres llits. Tinc el número 11. És el llit del mig. No m’he d’ajupir ni he d’escalar. La Vicky està sobre meu, té el 10 i em sembla que li compraré un parell de cordes i un moscató, per si les mosques. No ho veu gaire clar. El matalàs és primet i els coixins estan desfilats,  pels costat comença a sortir-hi el farcit. Un peu a l’escala de la llitera, un bot i sobre el llit. M’estiro. No està tant malament. Hi dormirem bé. Dins de l’habitació de no més de 10 metres quadrats, hi ha dues japoneses que parlen molt baixet. No ens n’adonem però hi ha una noia dormint. És difícil repassar tots els llits, ens n’hem deixat molts. De mica en mica van arribant les altres noies que no deuen tenir ni més de 35 anys ni menys de 18. El Hostel és de 18 a 35. Aviat se’m passarà l’arròs, penso. Ja gairebé hi som totes, no sé si serem totes 12 però 10 segures. Semblen molt maques menys la que tinc a sota. Em sembla que té males puces. Espero que no em punxi el cul mentre dormi. Les lliteres són de color blau marí i els nòrdics de color blanc amb rodonetes grogues. Em diverteix. La Vicky i jo ens posem a fer fotos amb el disparador automàtic. Semblem criatures.

Ara mateix, estic bevent una cerveseta i menjant uns M&M’s, també unes gominoles de cirera, blueberry i alguna altre cosa, mentre em diverteixo escrivint i observant els personatges que van i vénen, entren i surten del Hostel Arsenal. És un lloc còmode, tot i que les habitacions podrien ser més grans i els llits millor. Potser  és que la sessió d'espining ha sigut molt dura  o és que ja m’estic fent la pell dura. Bona nit des de la sala d’estar del Hostel.