La meva llengua

Parlar una llengua estrangera és tenir petits poders. I per estrangera entenc qualsevol que no sigui la materna, evidentment, o les que s’hagin après al costat de la materna, com el castellà en el meu cas. Parlar una llengua estrangera és una porta oberta a una altra vida, un salt a una altra realitat que pots fer sempre que estiguis avorrit de la teva. Una porta que grinyola, difícil, damunt d’algun país. És com anar al teatre. Entres, seus i deixes passar el temps sense recordar ni gairebé qui ets, sense pensar en el present. Tinc aquesta sensació; de no ser jo quan estic a un altre país, de no ser jo qui parla, és una sensació difícil de descriure i que em fa sentir viva.

Vaig fer Filologia Hispànica no pas perquè sí, però de ganes de contestar “perquè sí”, n’he tingut moltes. Una catalana fent castellà és una traïció. Tantes vegades he hagut de respondre per haver fet hispàniques que n’estic avorrida. Quan dic: si hagués fet l’anglesa què m’haguessis dit? Ningú sap què contestar i aquí s’acaba la conversa per fortuna. No oblidem que les llengües no tenen res a veure amb els conflictes polítics i econòmics, massa que s’hi juga a vegades, deixeu en pau la llengua si us plau! Ara bé, quan entra en joc la prohibició i l’obligació de parlar una llengua, el panorama canvia, i així em vaig sentir ahir, obligada.

Ahir vaig fer una barbacoa a casa d’un amic. No vam poder anar a Farners perquè els temps ens amenaçava. Érem uns quants d’aquí i una persona de Saragossa. Aquesta persona no entén el català. Personalment mai he tingut cap problema per parlar en castellà i menys si no hi ha manera de comunicació. Els que érem d'aquí fèiem l’esforç de parlar en castellà perquè la persona de Saragossa comprengués. La jugada és complicada. Parlant amb el meu xicot en castellà em sentia incòmode. Evidentment a la persona de Saragossa li parlava en castellà. La cosa no va funcionar i sense voler la meva llengua materna aflorava imparable enmig de la carn a la brasa molt ben feta per cert. De sobte, amb veu inquisidora, una persona d’aquí em diu: “ que hables en castellano cojones!” el tros de pollastre a la brasa molt ben fet, gairebé em queda encallat enmig del ganyot. Vaig sentir com la senya d’identitat circulava amb violència per les meves venes i em pujava ràpid fins al cap en forma de vena a punt de petar. La meva reacció, després d’empassar el tros de carn van ser aquestes paraules: “ Sóc hispanista, sé parlar (abans millor que ara) francès, italià i malauradament només una mica d’anglès, creus que la meva intenció és no parlar en castellà perquè sí? Sense motiu?

 Al cap d’una estona em va preguntar si m’havia ofès. He sentit el català i Catalunya dins meu moltes vegades però aaah! senyors meus! Ahir, mentre la nació em pujava fins a dalt al cervell, a la vena mare, i mentre el tros d'au intentava baixar ràpid per no ofegar-me, vaig sentir que per la llengua es pot arribar a desembeinar! i creieu-me que em vaig sentir molt infeliç. I penso: si aquesta persona hagués estat russa, una russa que té intenció de quedar-se aquí a la llarga, què haguéssim fet? Aquesta persona de Saragossa algun dia es quedarà aquí a Catalunya per sempre si tot va bé. Què haguéssim fet? Doncs haguéssim seguit parlant en català perquè primera que ningú sap rus, suposadament només una persona que és qui li tradueix tot és clar, i segona que és millor per ella perquè n’ha de saber si es vol quedar aquí. Un cop vaig tenir el tros de pollastre avall, la sang em va tornar a baixar i els colors de la meva cara es van apagar, vaig pensar que sí que m’havia ofès però no ho vaig dir, aquesta vegada PERQUÈ SÍ.

No es pot fer com si res i canviar de realitat així com així amb persones amb qui comparteixes la teva llengua materna, i el que m'ofen de veritat és que no ho veiés; no es pot obligar. Situació complicada i molt incòmode. I no em direu que, essent el català una llengua romànica, és complicadíssim d’entendre per a un castellanoparlant. Tema molt complicat. Si tens intenció de conèixer una nova realitat has de fer l’esforç de comprendre la llengua vehicular, només així veuràs obrir la teva porta. Deixeu la meva llengua en pau si us plau, no sé si tindré raó o no, però si us plau, deixeu la meva llengua en pau.