Una Tribu al mar

És curiosa la relativitat. Recordo quan era una adolescent, un dia vaig preguntar al meu pare què era això de la teoria de la relativitat i ell em va dir: imagina’t que en un bosc, on hi ha arbres molt alts, hi ha una formiga i un cavall; la formiga veurà els arbres molt alts perquè ella és molt petita, i en canvi, el cavall no els veurà tan alts perquè ell és més gros. El primer dia que vaig fer una tirada llarga amb la bici de carretera era pura formiga. La carretera, tot i que divertida, se’m presentava com un mur difícil d’enderrocar que de tant en tant es desfeia dins la meva ment. Qui digui que no hi ha duresa sobre l’asfalt és que no sap de què parla, està clar. La primera vegada és la difícil, després és tot experiència i ganes, moltes ganes.

Ahir amb el club TRI-BU vam fer una ruta de 107 quilòmetres per carretera. No pensava en els quilòmetres que quedaven, em dedicava a gaudir-ne tots i cada un d’ells sense pensar en el que havia d’arribar. A la línia de sortida: Joan Roura, el guia, Marçal Esparch, el màquina, Pep Figueras, l’home que sempre riu, la seva dona l’Anna, la ironwoman, després de 27 quilòmetres corrents el dia abans, té força per combatre aquesta quilometrada; en Manel Cueto, una tècnica excel·lent d’anar a roda, i la valentia d’anar amb una btt per carretera; encantada de conèixer-te,en Marc Botella i jo que arribo tard.

Escalfem cames fins a Vilobí passant per Santa Clara, una carretera a on trobareu la calma si la busqueu algun dia. Direcció Riudellots. Sempre és excitant encetar noves carreteres i ara ho faré, quan trenqui cap a la dreta després de la recta. Sant Andreu de Salou: després d’uns quants quilòmetres de carretera envoltada de camps glaçats de rosada i sol mediterrani com no hi ha enlloc més. Per aquí pedala la llibertat, si mai hi passeu,fixeu-vos-hi. La pujada fins sobre l’església és una bona benvinguda. L’escalfament està fet. No me n’adono i estic a Caldes i de sobte Llagostera. Direcció Terra Negra. El primer regal del dia: la carretera em fa pagar un ensurt a canvi d’uns manguitos Tactic blancs, curiosament a joc amb el mallot que duc. A partir d’aquí i fins a Tossa trobo la velocitat sota els meus peus i faig i desfaig les corbes tan bé com puc, la sensació només es pot sentir sobre la bici, no us la puc descriure però toca la felicitat. Uns quants quilòmetres a roda per acabar de gaudir-la de veritat. Una carretera que vull tornar a fer, sens dubte. A compartir amb molts motoristes, això sí.

A partir d’ara, un cop arribem a Tossa ens quedarà el tros més dur: l’Alt de Sant Grau; però és tan agradable per on m’enfilo que no puc pensar en res més que en el paisatge. Després d’un Pit Stop: beguda, lavabo enmig del bosc...clavem les automàtiques direcció al trencant de Sant Grau. Aquesta carretera la faig un tros amb l’Anna: “ sents les gavines?” em diu, per una carretera tapada per l'ombra dels pins, l’olor de resina calenta i resseguida pel mar, un regal de la nostra terra. Uns quants quilòmetres més endavant pararem i farem una foto. El francès segur que quedarà content amb nosaltres. Un somriure TRI-BU! M’encanta la barreja de colors blau verds del mar i està just darrere nostre. El trencant de Sant Grau ja el tenim aquí.

 Comencem a pujar. Em molesta el sol que em crema la cara. Imagineu-vos quina temperatura. Les vistes són impressionants, en Marçal ja tenia raó, des d’allà dalt veurem millor el mar anava dient amb un somriure malèvol. Només de començar a escalar veig en Cueto i la seva tècnica d’anar a roda en plena acció. Ens acaba d’arrencar els adhesius un tio que va escoltant música i que no sap que més amunt perdrà deu euros. En Cueto no està disposat a que s’escapi i s’hi enganxa a roda com una llagasta afamada. Em costa guardar les forces així, no puc parar de riure. De mica en mica, al costat del guia, escalo Sant Grau. Em costa unes quantes pujades de pulsacions però em sento molt valenta. Un altre regal: després d’una corba estratègica( per això ningú els va veure) em trobo deu euros. Ara, d’aquí poc, quan el tio dels cascos baixi, no els trobarà, ja són de la Tribu, que no s’encantin!. Potser per això va baixar abans i no va acabar de pujar fins a dalt, això  o és que no va poder amb en Cueto. Última pujada i ja sóc a dalt. Duríssim l’últim tram però ho faig despuntada de pulsacions. Em sento valenta i ben acompanyada: un duel amb en Cueto al final del port i en Joan que no s’ho vol perdre. Genial!, la millor ruta que he fet mai. Coronant l’Alt de Sant Grau i en primera posició: el màquina! En Marçal que ens espera assegut bevent una clara i menjant unes olivetes! Qui el va pelar! Darrere ve l’Anna i en Pep. Quan som tots a dalt fem un recompte de calers. Ningú ha perdut res? No? Doncs anem a fer una coca-cola no? Mamá naturaleza te lo da! La resta és tot normal, una parada a Llagostera a beure el regal de Sant Grau i una tornada a vegades calmada i a vegades esprintada. Ahir em vaig sentir, per primera vegada, com el cavall d’aquell bosc que ves a saber com me’l vaig imaginar en aquell moment. Fins la pròxima TRI-BU. Salut i quilòmetres!