Aquesta última setmana ha sigut
tota una odissea. Vam començar arrossegant maletes cap a l’Arsenal i com un
autobús vam anar fent parades per diferents hostels de la ciutat. L’arribada d’en
Teti i en Xavi i el nou hostel Abercorn em va dur una nova estabilitat, una
parada a la tranquil·litat. Quatre dies voltant per la ciutat, visitant en
parella la ciutat que fins i tot semblava diferent. D’aquests dies hauríem de
destacar la implacable i persistent idea de segrestar un esquirol. Xavi, espero
no trobar-me, per sorpresa, un d’aquests adorables animals sobre la teva espatlla quan vingui a Girona. Després de tres dies menjant molt i malament, vam anar a
degustar un del millor Ramen de la mà d’una cadena de restaurants: Wagamama.
Unes escales de cargol que baixen cap a les profunditats del Soho. El restaurant
és molt senzill. Demano al cambrer si ens pot col·locar al fons de tot, en
intimitat.
Demanem. Quan veig el plat, em
costa de creure que podré acabar-m’ho tot. Un vol de fusta desgastada amb un
colleró també de fusta gairebé pla; una presentació senzilla però amb personalitat tal i com el restaurant. El ramen és boníssim i el que més m’encurioseix
és la distribució dels aliments al vol: per un costat un bolet que flota cap per
avall. A la seva esquerra li fa costat un grapat d’herbes que desconec però que
s’assemblen a les canonges. A la dreta li fa coixí un tall de peix que
diria que és Tilapia. Al centre i amo i senyor del vol el ramen acompanyat per
una gamba ben bé al centre, el punt més alt . Al nord-est una fila gens
disciplinada de bambú i just al costat el pollastre. Destaca per sobre de tot
el color rosa del tall de surimi. Un surimi japonés rodo i gros, una curiositat
del plat i el toc especial. Em fa llàstima menjar-m’ho. Tenia ganes de sopar
així, a gust, tranquil·la i amb molt bona companyia.
Avui fa dos dies que sóc a un nou
hostel, el Nº8, el millor al que he estat fins ara i el més barat. Una
habitació per només noies i quatre llits distribuïts en dues lliteres. Estem
molt bé. Ningú ronca. A sota hi tinc la Vicky, aquesta vegada he decidit
escalar jo fins al llit de sobre. Compartim habitació amb dues dones enormes! Molt
altes i grosses, del nord o de l’est no ho sé! Però són molt i molt series i em
fan molta por, ja cal que ens portem bé.
Demà a les sis del matí agafaré un vol cap a
la meva terra. Volia que fos una sorpresa però ja no s’aguanta per enlloc. Fa
temps que tinc el bitllet d’anada i tornada. Estic molt desanimada perquè al
final la Catherina no té la feina que esperava i després d’un missatge
impressionant i molt dolgut, m’ha dit que no em pot donar la feina. Potser d’aquí
un mes quan trobi una altra oferta. Ara la meva feina és reorganitzar-me.
Baixar, parlar amb la meva família i decidir cap a on tiro. Potser a Austràlia?
Allà si que no hi ha crisi. Un poblet lluny de Londres? No ho sé. A algun lloc
aniré. Bon dia des del hostel Nº8 i l’últim.
No és cap fracàs, no és cap derrota, qui mai perd és qui mai s'arrisca. Ha sigut una experiència més de la que en trauràs una bona colla de lliçons que seran profitoses. El món és dels valents i tu ho ets molt. Ens veiem dimecres a Sils.
ResponEliminaNo sé si sóc valenta o burra! em sembla que no ho he sabut fer bé. En fi, fins aviat! però no és un adéu, no em dono per vençuda.
ResponElimina