En Robin, el nostre portejador, va néixer a Lukla. És del poblat on hi ha l'aeroport més perillós del món, ho vaig saber quan ja era molt lluny d'aquella pista d'aterratge. El seu cabell és tan fosc com tota una nit seguida i la seva pell sembla feta de fang vermell. Té uns llavis grans i rodons i uns ulls negres i diminuts. Quan somriu se li veu la força dels vint anys. El seu cos alt i fort carrega un petate de 15 quilos. Hi ha portejadors capaços de carregar fins a 80 quilos però això només passa si la gent que els contracten els obliguen a portar aquest pes. Quan és per agència això no passa, el màxim són 30 quilos. Sembla que està força content tot i que a vegades el veig cansat.
Em costa molt entendre que carreguin tan de pes. Tot el que està construït està fet amb hores i hores de càrrega, i els aliments que tenen els porten en caixes que sobrepassen espectacularment l'amplada del cos. Ajupits i amb una cinta al cap per repartir el pes, caminen lents i tranquils fins que arriben al poblat. A Lukla vaig veure un portejador que portava tres vegades el pes del nostre i no em vaig poder estar de preguntar-li si no era massa per ell. El seu estil de vida és tan senzill i la seva cultura els fa tan lliures i feliços que em costa d'entendre que sigui esclavatge. Faig una reflexió i entenc que en la nostra cultura també ho som d'esclaus, portem un altre pes encara que sigui invisible als ulls.
Avui hem pujat gairebé 700 metres positius. Hem sortit de Namche Bazaar a dos quarts de vuit del matí i a les onze ja érem a 3975. El camí s'ha fet dut perquè hem hagut de baixar 300 metres per després remuntar fins a 4084. Quan hem arribat a Dole, a 4084 he tingut una lleugera sensació de pressió al cap però m'ha passat de seguida. El Lodge on ens quedem a dormir és autèntic. No tenen llum fins que no es fa de nit, van amb plaques solars. Estic desitjant dutxar-me i ja estic impacient per veure com serà la dutxa. Realment és el primer lodge que m'ha fet sentir que estic a prendre pel cul! I quatre mil metres.
Ha arribat l'hora de la veritat, vaig cap a la dutxa. La porta és de fusta, l’obro. Són quatre parets d'alumini i un sostre de plàstic. Tinc espectadors, un munt d’aranyes pengen de les seves terenyines, miro de no moure'm massa. A terra tinc el cubell d'aigua calenta i un cassó per anar-me-la tirant per sobre. Molt bé doncs! Vinga va, que això està xupat! Tot i haver-me escaldat perquè estava molt i molt calenta, em sembla que és la millor dutxa que he fet mai! Prova més que superada. Avui, a 4084 metres, una catalana, una colomenca ha sentit què és escladarse a una dutxa d'alumini i estar al cul del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada