Bhaktapur, Pashupatinath i Boudhanath

Baixo del cotxe. Obro el paraigües. Són les últimes gotes d'un ruixat de tarda. Segona part de la visita. Sóc a Pashupatinath, on es fan incineracions a l'aire lliure les 24 hores del dia. Camino amb la seguretat i la certesa de que és un dia amb calma però el que estic a punt de veure em trasbalsarà. M'han explicat a on anem però tan és el que diguin. El que he vist avui no sé si ho sabré explicar.

A dos quarts d'onze del matí ens ve a buscar el xofer davant de la porta de l'hotel. Després d'un esmorzar contundent estem a punt per fer tres visites: Bhaktapur, Pashupatinath i Boudhanath. Ens presenten la nostra guia, la Sarita. Passarem tot el dia fora amb ella.

La Sarita és una noia jove, no deu tenir més de 25 anys. Té el cos menut i un somriure extraordinari. Avui, s'ha deixat anar els cabells que li cauen llargs, llisos i negres darrere l'esquena. Qui sap com els porta els altres dies. Ella i la Marisa s'asseuen al darrere del cotxe, i jo, al davant amb el conductor que és encara més petit que la Sara. Me'l quedo mirant només uns segons però en tinc prou per veure que assegut tan endavant com està, gairebé no arriba a l'accelerador. Potser no arrencarem penso, i torno a mirar la carretera.

Sortim de Kathmandú. A primera fila, visc el trànsit com si fos una pel·lícula de Tarantino. Potser Death Proof. Aquí al mig hi som tots: bicicletes, motos, taxis petits, taxis grans, autobusos, gossos, vaques, gallines i nosaltres. Sense línies, ni contínues ni discontínues arribem a Bhaktapur, ciutat cultural actual i capital del Nepal des del segle XII al XV. Un poble medieval fortament sacsejat pel terratrèmol que va haver-hi al 1935. Després de la visita la Sarita ens recomana entrar a menjar iogurt en un restaurant. Es veu que és el iogurt més bo de tot el Nepal, en diuen el iogurt reial perquè el Rei el va escollir com el millor de tot el país. Quedo al·lucinada, és el millor iogurt que he provat mai. Sortim del restaurant, i amb un regust al millor làctic d'aquestes terres, anem cap a Pashupatinath.

Baixo del cotxe. Obro el paraigües. Són les últimes gotes d'un ruixat de tarda. Caminem en línia recta, i temptejant les basses que hi ha pel camí arribem al riu, on es fan les incineracions. Una gran bola de fum puja de pressa cap amunt. A sota, en una plataforma petita i quadriculada de ciment, s'hi està cremant un cos. No es veu perquè està cobert de fusta i fulles que cremen. Les cendres que queden les fan baixar al riu, riu avall… no em puc creure que hi hagi un cos cremant aquí sota. La Sarita ens explica que la gent que no vol reencarnar-se més, volen ser cremats aquí a Pashupatinath. D'aquesta manera la roda s'atura. No hi ha més vides. Una vida és suficient, diu la Sarita.

Seguim caminant al costat del riu, pugem unes escales. Des de dalt de tot veiem una altra incineració i de cop i volta mentre observo la cerimònia sense dir res, i el meu cap es debat entre la vida i la mort, el fum d'aquell cos sense vida que crema se'm posa dins els nas i m’omple els pulmons. I ara sí que ho entenc tot. Per primera vegada sento l'olor d'un cos humà que crema i es fa tan real que tinc ganes de sortir corrent. El fum se m'ha posat per tot arreu i per la resta de la meva vida.I veiem un cos mig destapat, se li veu la cara. La mort és igual per tots i a tot arreu del món. Una vida no és suficient Sarita, no ho és.

La vida ens sembla d'allò més normal però estar viu no té res de normal, és un miracle. I tot s'acaba tan ràpid… I sóc aquí dalt veient com cremen un darrere l'altre els cossos d'aquells a qui fa poc la vida era a dins. I penso en coses que he pensat moltes vegades i dins meu s'hi va ficant un desig immens de viure, de sentir i d'estimar. Una vida no és suficient, Sarita.

Abans de tornar a l'hotel anem a Boudhanath. Mentre fem una visita al temple budista la Sarita ens explica que tots estem a la boca del déu de la mort, el Karma i la reencarnació tornen a aparèixer en l'explicació. La plaça és plena de gent i més de tres a sis de la tarda. Es diu que si passeges durant aquestes hores els teus desitjos es fan realitat. La visita s'ha acabat, anem cap a l'hotel.

Asseguda dins del cotxe, veig com el cel de Kathmandú es va fent cada vegada més fosc. El sol s'està amagant darrere els edificis de la gran ciutat i tot es va tenyint de color púrpura i rosa. Centenars de clàxons esbateguen per tot arreu. El xofer atura el cotxe, la Sarita baixa. Li diem adéu mentre penso que és l'última posta de sol que compartim. Li dono les gràcies, i en veu baixa li dic: una vida no és suficient, Sarita.