diumenge, 18 d’agost de 2019

Lukla i més Lukla




Una tempesta molt forta em desperta. Sento com cauen les gotes i me les imagino amples i grosses al terra. Un gos borda fins que se li acaba l'alè i torno a tancar els ulls. Sona el despertador, són les cinc del matí i a Lukla s'aixeca un dia ennuvolat. Té ressaca de tempesta i jo sé per què. Avui volem cap a Kathmandú. A les sis hem de ser a l'aeroport, el que recordo tan genuí, aquell que és el més perillós del món. Torno a sentir el neguit del primer dia, com si l'aeroport m'hagués enamorat.

Caminem pels carrers de Lukla i no hi ha ningú. El trekking s'ha acabat. Després de dos dies de caminar set i vuit hores per etapa, hem arribat al final. Les sis del matí. Davant del mostrador de Tara, la companyia aèria, s'amunteguen motxilles de tots els països. Quantes històries i expedicions que hem dut darrere l'esquena. Dos quarts de set. Esperem. Lukla és tan ple de núvols que no s'hi pot volar. Lukla i més Lukla. Les vuit. Les nou. I les 10. I el meu neguit que creix. La paret és de finestres que donen a l'exterior. Tothom hi mira a través. Veuen els núvols i potser senten créixer dins seu el mateix neguit que el meu. Jo sé per què avui ets així, Lukla. T’he sentit de matinada.

De mica en mica el cel es va fent blau i com si no l’haguéssim vist mai l’assenyalem i ens posem a riure. Arriba la primera avioneta però no és la nostra. La Marisa em mira com si busqués una resposta. I ara sí, la nostra és aquí. A la pista hi ha tan soroll que és impossible parlar. El pilot baixa de l'avioneta . S'acosta a un controlador. Gesticula molt ràpid. Mira al final de la pista i li diu que ens faci pujar. Miro en Kamin i li pregunto si ha entès el mateix que jo, i em diu que sí. S'està tornant a tapar tot. El temps no espera a ningú i menys a tres mil metres. Som a dins. Les maniobres són tan ràpides com els canvis de temps i la pista és curta… Tres dos un… Volem.

El cel és ple de núvols de totes les formes. Totes les formes del món són aquí dalt. Torno a volar. Enrere queden els quilòmetres que hem fet i desfet sota el cel de l’Himalaya. Tot el que he sentit m'ho enduc amb mi, és dins meu i és tan a dins com la tempesta d'aquesta nit. No es veuen els camins i penso en una cançó que diu: “Si la nit t'espanta vine aquí, tinc un circ de cançons fins a l'Alba. Quan et plogui a dins vine a casa, tanca els ulls si no veus el camí.”


Kathmandú és a només uns metres sota meu. La torno a veure. És tan immensa i encara tan petita que sembla tot mentida. Baixem de l'avioneta i pugem al mini autobús que ens ha vingut a buscar. S'hi està molt bé, hi ha aire condicionat. Entrem dins la gran ciutat. El caos i les olors tornen a sacsejar-me com el primer dia. Centenars de motos i cotxes amunt i avall passen pel costat i sempre penso en el mateix: tantes històries que m'agradaria conèixer i no sabré mai. Tiro el cap enrere i respiro profundament, deixo que em portin. Kathmandú, he viscut quinze dies com si haguessin estat tota una vida, Kathmandú. Miro un altre cop les motos i els cotxes com van amunt i avall. Al meu costat s'hi ha parat una moto. Em quedo mirant els ulls del noi que la duu. Em mira com si no veiés ningú. Són tan negres i grans com una nit sense fi, i tot torna a tenir sentit, igual que el primer dia que vaig veure l’Himalaya. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada