diumenge, 4 d’agost de 2019

Primera etapa: De Lukla a Monjo




Són dos quarts de cinc del matí. Desperto a Kathmandú. Obro els ulls a una ciutat humil i caòtica que no descansa mai. És frenètica, feta de fang i ciment brut i de tantes olors com té el món, només d'arribar me les ha deixat anar totes juntes com un cop de vent fort. Sóc de tan lluny i em costa tan endevinar-les que em sento desbordada. M’és difícil llevar-me, tot i que he descansat molt, duc el pes de tres dies sense dormir gairebé. Una escala de 33 hores a Istanbul i un vol de 6 hores a la capital m'han deixat exhausta. És el quart dia i avui ens toca per fi començar el trekking de l’Everest. La Marisa i jo estarem 15 dies caminant per l’Himalaya, ens esperen tres cims exigents a 5.500.

Tenim el vol a dos quarts de sis del matí. Estic nerviosa però molt menys del que m'imaginava. Quan arribem a l'aeroport els controls són molt ràpids, en un tres i no res sóc al damunt de l'autobús que em portarà fins a l’avioneta. Asseguda a l'autobús encara, topo cara a cara amb ella. És molt petita, sembla de juguet. Agafo aire igual que quan entrava a la classe de 3r, i el deixo anar a poc a poc perquè no s'escapi del tot i em quedi sense. Ja sóc a dins. Sec al costat de la finestra. No em puc creure que estigui a punt de volar amb aquest trasto, ara mateix em sento la tia més burra del món i la més valenta, en aquests moments m'agradaria estar al sofà mirant una pel·lícula, encara que fos la més dolenta.

El pilot accelera, estem a punt d’enlairar-nos, no hi ha marxa enrere. Faig entrar dins les orelles  el cotó que m'ha donat l’assafata per aïllar el soroll del motor. Estem volant. Sota els meus peus Kathmandú, immensa, ens deixa lliures. I de sobte, tot té sentit. Penso en coses que ja havia pensat abans, i ara són diferents. Contemplo l’Himalaya sense tancar els ulls, sense respirar. Se'm fa un nus a la gola i dins el pit se m'hi va ficant una felicitat infinita.   

Estem a punt d’aterrar. La pista, sobre un penya-segat, acaba en el petit poble de Lukla. No hi ha gaire marge de maniobra, és molt curta. Baixo de la meva avioneta com una heroïna, com si hagués arribat de l’espai. No hi ha cap sofà  ni cap pel·lícula en el món que pugui superar aquesta sacsejada de realitat.

Comencem a caminar. Anem a Monjo on dormirem la nostra primera nit a la muntanya. En tres hores i mitja caminem 17 quilòmetres de verd, travessant pobles budistes d’ensomni. De mica en mica el Nepal va entrant a dins els ulls i em va omplint d’una cultura plena de valors, de tradicions i de pau. 

4 comentaris: