Dotzena etapa:La història d'un Yak i de trenta més

Tinc una història per explicar. No és una història qualsevol a la meva vida. És d'aquelles que difícilment s'obliden. És la història d'un Yak i de trenta més.  

Desperto a Pangboche. Sola. La Marisa no és a l'altre costat com de costum. Està fent el cim del Chucung Ri. Avui pujaré fins al camp base de l’Ama Dablam. Són les set del matí i sobre Pangboche s'aixeca un cel blau com si fos un dia d'estiu. El sol es filtra a través de les finestres del Lodge i escalfa el menjador. Menjo chapatti amb formatge i bec un té amb llet. És un bon dia per veure el camp base d'una muntanya alta.

En Robin i jo sortim del lodge. De seguida el paisatge s'omple de la imponent Ama Dablam. Més cap al nord-est l’Everest treu el cap per sobre el Nuptse. Creuem un pont de ferro. A un pam del pont el riu baixa amb tanta força que aixeca la sorra i es tenyeix d’un color marró brut. Comencem a pujar el primer cim que en durà fins al començament del camí del camp base. En un tres i no res pugem 400 metres. El poble es veu petit a l'altra banda de la vall. De cop i volta es comença a tapar aquell cel clar i blau d'estiu. El cim on estem comença a quedar ple de boira. En Robin em diu que no veurem res, que no cal que ho intentem. Em quedo sense camp base.

Baixem parlant tranquil·lament. De cop i volta en Robin s'atura de cop. - Yaks, em diu, assenyalant amunt amb el meu pal de trekking. De dalt de tot del cim comencen a brotar yaks per tot arreu. Baixen tan ràpid que sembla una estampida. No em moc ni un mil·límetre i ell tampoc. Ens baixen vint o trenta yaks a tocar, a tres metres i un se'ns queda al davant. Em poso darrere d'en Robin. Això no té bona pinta nano, li dic en un català cagat. El Yak ens va guanyant terreny, cada vegada és més aprop. Santa mare de déu! La bèstia cornuda comença a esbufegar, li surt un baf com d'aquí a allà  pels orificis nasals grans i negres. D'aquesta no en sortim. M’enganxo a ell com una llagasta i reso un parenostre i cinc avemaries. Em diu que em tregui el plumes a poc a poc i sense fer cap moviment brusc.La jaqueta és de color taronja fluorescent. Diu que l'està fent enfadar, que és un color massa llampant. Mare meva, ara entenc perquè aquest cony d'animal gros i pelut només em mira a mi. Em trec el plumes tan a poc a poc com puc mentre ell intenta tapar-me una mica més. El poso dins la bossa molt suaument, mai havia tingut tanta por. Em diu que no tingui por que me la sentirà. L'animal del diable és tan aprop que gairebé el puc olorar. Amb el pal de trekking intenta espantar-lo però no marxa, segueix allà mateix amb les quatre potes peludes davant nostre. - Baixa a poc a poc i sense mirar-lo, em diu. Collons Collons! Que això va en sèrio. Sisplau que no m'entrebanqui, sisplau. De mica en mica ens anem allunyant. Baixem camp a través sense seguir cap camí. Em diu que ja em puc tornar a posar la jaqueta si vull. I una merda! Fins que no sigui al poble ni la toco, penso. Prou aventures, necessito calma! Baixem cap al poble.

Quan arriba la Marisa, el primer que faig és abraçar-la i fer-li dos petons. Després me la quedo mirant i lic: t'he d'explicar una història. No és una història qualsevol a la meva vida. És la història d’un Yak i de trenta més.