La Selva Negra és un macís muntanyós situat al sud-est d'Alemanya limitat amb França. Si volem saber l'etimologia, l'hem d'anar a buscar a l'època romana, quan un dels militars i governadors de l'antiga Roma, Publio Atio Varo, en arribar a aquesta zona, la va batejar amb aquest nom a causa de la gran densitat forestal, negre com la nit, amb què es van trobar.
Avui tocarem el sostre de la Schwarzwald, arribarem fins al cim més alt, el Feldberg. Tot i que només fa 1.493 metres la ruta fins al dalt et deixa un bon gust de boca. El punt de partida és a l'estació d'esquí que porta el nom del cim. El camí comença per una de les pistes que puja fins a una antena molt fotografiada per tothom, cosa que no puc entendre. Continuem enfilant-nos envoltats de prats fecunds i verdíssims, i seguim el traçat fins al sostre de la Selva Negra.
De baixada, la ruta circular passa per un prat ple de vaques. Bé, en principi hi estem habituats, però mentre el nostre pas avança, una estranya sensació trenca la calma que portava. Una d'elles s'ha ben plantat al mig del camí i ens mira fixament. No passa res, continuem empenyent endavant, però no senyor, no, dues més s'aixequen com un llamp i tiren a matar cap a nosaltres. En Truffaut i jo fem els cent metres, entre merdes i fang, més ràpids de la història!, fins que som prou lluny per parar i traçar un nou pla. Com que la ruta del wikiloc em porta per aquí i no m'ho vull perdre, inicio una escapada muntanya avall, vorejant les agressives remugants. De sobte, d'entre els boscos alemanys, negres i atapeïts , comença a pujar una boira espessa que va omplint, carregada fins a dalt, la muntanya que en un tres i no res queda completament emmascarada i fosca. Si em quedo sense senyal estic perduda. Baixo per un camí que es mig intueix fins que arribo a un refugi i enllaço amb la ruta. D'entre el baf d'aquesta ennuvolada, arribem, com herois, al camí principal.
Continuem baixant, i més avall el camí trenca per un corriol a la dreta i se'n va, ara sí que sí, de cap a la densitat forestal de la qual parlàvem. La boira es va desfent, però tot i això va quedant tot encara més fosc. Els pins s'estiren alts, tan amunt que no es veu el final, i les branques s'obren grans i amples, les unes sobre les altres, de manera que queda un bosc impenetrable. El corriol, estret, passa pel mig d'aquesta frondositat, al costat d'un riu que va deixant una remor suau, fins al final de la ruta. De tant extraordinari i colpidor com és em pertorba i m'angoixa. Només puc dir que la vida, aquí i ara mateix, és com un miracle, pura fantasia.
Tornem a França per carreteres secundàries. Desfem els quilòmetres entre aquesta selva infranquejable. I ara entenc per què el romà, el general Varo, no gaire destre en l'estratègia i lideratge en les batalles, no va poder conquerir el cor d'aquesta zona. I ara ho entenc. Només es comprèn quan, a dins d'ella, sents que la Selva Negra és tan salvatge i bestial que es fa inexorablement invencible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada