Puy de Sancy

 Encara no hi ha cap senyal al cel que mostri que el dia està a punt de vessar-se dins la vall de Mont-Dore. A dins del càmping, moll de dalt a baix per la tempesta d'aquesta nit, els fanals cremen somnolents, els carrers mal asfaltats han quedat embassats i freds, i sobre les parcel·les desiguals i accidentades per la ràbia del temps, descansa qui ha tingut la sort de no sentir-la. Pel seu pas, ha deixat el brogit de l'aigua que baixa amb força pel riu Dordogne.

Em desperto molt d'hora. A fora la temperatura és de deu graus. Avui pujarem al cim més alt del Macís Central, el Puy de Sancy, un antic volcà de 1885 metres d'altura. La intenció és fer una volta circular i fer tres cims més que estan de pas.

La ruta comença al centre del poble de muntanya, Mont-Dore, sobre mil metres. El primer quilòmetre passa sota un bosc preciós, d'arbres alts i robustos. De seguida atrapem els set-cents metres positius que ens porten fins al primer cim, el Roc de Cuzeau. Aquí em trobo amb una agradable sorpresa. Una dona que observa com els seus dos gossos van i venen fent esses, se m'apropa. Porta uns texans negres desgastats i va calçada amb unes bones vambes Salomon. Els primers minuts de conversa són sobre els gossos, però de sobte, de sota l'abrupta muntanya surten com una font que brolla centenars d'ovelles, totes ben marcades amb una pintura vermella. Ara comprenc que la dona d'origen Belga fa estona que volta per aquestes muntanyes vigilant el seu ramat. Els ulls li brillen quan em parla de la seva feina. I amb una mirada experta mana i assegura el seu bestiar dominat per un Border Colie i un Mastí.

Continuem la ruta. Ens dirigim cap al següent cim: el Puy de Crebasses. Des d'aquí ja es pot veure l'imponent Puy de Sancy. A les ressenyes he llegit que té dos vessants molt diferents. Una de molt fàcil per la qual s'hi puja a través d'unes escales de fusta i l'altra que és la natural, la de muntanya. No puc escollir, la ruta em porta directament a aquesta part, més rocosa, més salvatge. Les cames comencen a picar. Soc al cim més alt del Massif Central.

De baixada, el paisatge és un espectacle. El massís és d'un verd llima que no havia vist mai i d'entre les entranyes, clavades com fulles de ganivets, surten unes parets escarpades impressionants. El camí segueix pel costat del precipici, resseguint l'skyline d'aquest volcà inactiu des de fa 220 000 d'anys. Finalment, abans d'arribar a l'acabament de la ruta fem un altre cim, el Puy de Cliergue.

Quan arribem al càmping, els carrers s'han eixugat, les finestres de les caravanes s'han obert i sobre l'herba encara humida algun campista està desmuntant la tenda. Més avall, el riu que aquesta nit roncava com un animal, s'ha calmat i ha moderat el cabal. A dins meu, però, encara hi queda la nostàlgica sensació de l'esclat de la tempesta d'aquesta nit.