Un nou dia al cercle polar

 La claror d'un nou dia comença a despuntar per darrere les muntanyes de Tromsø. El sol, encara molt petit, s'estira per arribar-hi, però només aconsegueix tocar-les amb la punta dels dits. La neu és de color de plom. Les llums tremolen inesgotables. Acaben guanyant nit i dia. Tremolen de nit, tremolen de dia. De dia i de nit se't posen a dins. L'esperança de vida dels dies a la ciutat polar és molt curta, tan curta que és només un esglai. Al cel encara s'hi veuen algunes estrelles. Són espurnes glaçades.

Caminem sobre la neu que és acabada de fer i se'ns enganxa sota els peus. I els ulls que encara es desperten de la llarga foscor s'encaren amb un paisatge que no reconeixen. La ciutat de Tromsø és plena de vida a totes hores. I el fred és tan intens que talla com ganivets esmolats. Després de passar pel carrer principal Stortorget, encarem les passes cap al pont que uneix la ciutat com si fossin pulmons. Visitem la Catedral de l'Àrtic, una parròquia designada popularment com a catedral. S'hi està celebrant un funeral. Tots van vestits d'un rigorós negre. I no puc evitar pensar en la meva mare. Els ulls se'ns acaben morint. Siguis d'on siguis. Més amunt o més avall, la mort engega la gran tempesta.

Recorrem els carrers de Tromsoya fins a arribar al port. Endevino les cases de fusta i els colors càlids que dies enrere vaig dibuixar. El que era un entreteniment i una diversió a l'organitzar el viatge s'ha convertit en una realitat tan verdadera com impactant. Omplo els pulmons d'aire i abans que els pugui buidar se m'ha posat a dins una immensa felicitat. Estrenyo la mà d'en Vicent. Mira, quina preciositat, no et sembla? És el que vaig dibuixar i pintar.

Travessem el pont que uneix la ciutat. El dia s'ha fet més evident i la neu fa més cara de neu. És més blanca que mai. Embadalida per les cases, totes de fusta, observo els fanals, les llums, els Pares Noels i les infinites decoracions que aquí a Tromsø cauen com si fos una dictadura. A aquesta part de la ciutat no hi ha ningú. Entenc que és on descansen vius i morts.

Tornem a l'hotel. Ho fem desfent el camí. Tornem a creuar el pont. I tornem al port que encara està com l'hem deixat. La gent va i ve. I a mi, se m'ha ficat a dins la fantasia de viure aquí. Un desig que s'acaba esvaint mentre també ho fa el dia que fa recular el sol que torna a ser baix. I els llumets que fumegen, tornen a guanyar i alcen Tromsø enmig de la foscor.