Tromso, la ciutat boreal

Aquesta nit ha sigut freda. Tan freda que a sobre els camps de Santa Coloma hi ha caigut una gebrada que ha deixat un paisatge que feia temps que no veia. Un paisatge blanc i brillant com el de la neu quan cau al nord. Els primers rajos de sol feien lluir la punta de l'herba verda. Una herba que el primer sol anava amanyagant i estovant molt lentament, mentre el dia començava a tenyir de daurat les teulades del meu poble.

Són les sis del matí. L'estufa de llenya encara guarda les brases d'un foc que s'ha anat apagant a poc a poc. Queien les últimes flames mentre a fora s'anava forjant el vestigi d'una nit de glaç. Hi ha pau i molt silenci. Soc l'única persona desperta de la casa. He obert els ulls massa d'hora sabent que no tornaria a agafar el son. Per això, quan la claror ha començat a treure el nas per la finestra he col·locat l'arnès al meu galgo, en Truffaut, que encara jeia endormiscat i he sortit a acomiadar-me del sol. Abans de marxar a Tromsø. Ens esperen sis dies a la capital de l'Àrtic. Sis dies de gairebé plena foscor. Sis dies a la ciutat boreal.

Després d'una hora i poc més arribem a Barcelona. Entrem en una de les artèries principals sense apretar gaire l'accelerador. El flux és lent i espès fins que arribem a l'aeroport. Una llançadora ens espera. Pugem i en un tres i no res ens planta a la T2. El viatge septentrional ha començat.

El vol de Barcelona a Oslo ha sigut incòmode i l'arribada molt confusa. El temporal de neu ha obligat a anul·lar alguns vols i l'aeroport ha quedat desert en pocs minuts. Ara, després d'una hora i mitja de retard i asseguda al costat de la porta d'embarcament, veig com el vent escup i mou violentament la neu que es belluga sense saber on caure.

Arribem a la ciutat polar a les dues de la matinada. Abatuts pel cansament de les gairebé 24 hores de viatge, baixem de l'avió i trepitgem per primera vegada la neu de Tromsø. El cel és negre i la temperatura és de -10 graus. Omplo els pulmons fins a dalt d'aquest aire esandinau. La neu aquí no brilla, però els carrers són plens de llumets que tremolen sense descans. Miris on miris veus estels que pengen de les finestres i ballen incandescents.

Enrere deixo els camps de Santa Coloma. Qui sap si els camps gebrats encara centellegen. A les dues de la matinada obrim la porta de l'hotel. Acaba de començar el solstici d'hivern.