Rocamadour

 Aquest matí, quan tot just la claror començava a despuntar per l'est del penya-segat de Rocamadour, en Truffaut s'ha plantat davant el meu llit. Els seus dos ulls desperts, ametllats i ben fets em fitaven ansiosos. La coneixença de què un nou dia estava a punt d'alçar-se l'ha desvetllat per complet i buscava la meva mirada amb l'esperança de trobar-se correspost. Si vull continuar dormint he de fer veure que no he entès el seu desig irrefrenable de sortir, però avui no ha pogut ser.

Ahir a la tarda mentre caminàvem sobre l'empedrat d'aquest poble religiós i conegut per ser un lloc de peregrinació, vaig albirar, sobre la cinglera que s'aixeca veïna al davant del penya-segat, una creu. De seguida vaig buscar la manera d'arribar-hi, intuïa que des d'aquell petit cim les vistes haurien de ser terribles. La Croix de Cufelle, sense dubte havia de ser el nostre primer cim a l'Occitània.

Aquest matí, després de clamar el neguit constant del meu animal elèctric i quan els seus ulls s'han fet de bondat i docilitat, ha començat la marxa cap a la Croix de Cufelle. Des del càmping de les Campagnes i caminant pel costat de camps d'un verd torrat pel sol i simètricament ben segats arribem al cor d'aquest poble aixecat majestuosament sobre una gran massa rocosa. Baixem més de cent metres en un moment i de seguida trobem el corriol que puja tot el que acabem de descendir i que ens ha de portar fins al començament d'una meravella de caminet que va vorejant la cinglera fronterera fins a arribar a la creu.

Després d'un pas per roques blanquinoses i una vegetació molt espessa arribem a la creu. Les vistes de Rocamadour des d'aquí són espaterrants, no apte per cardíacs. L'extraordinària i descomunal vila de Roc Amadour, el nom de la qual prové de les relíquies de San Amador, s'exhibeix agafada en un abisme que cau al riu.

De tornada cap al càmping, faig una parada davant dels camps acabats de segar per observar una vegada més l'ordre i la distribució del treball que s'hi ha fet amb tanta justesa. No hi ha res que desviï aquesta consonància, no hi ha disputes, ni desigualtats és un camp endreçat i pulcre. Mentre observo aquesta bellesa, me'n dono compte que en Truffaut s'ha ajagut al meu costat i s'ha sumat a la contemplació. La seva mirada s'ha perdut entre aquesta elegància, ves a saber fin on li arriba la vista. Quan el sol li ve a la cara, se li fan els ulls clars, de tonalitats ocres i ataronjades. Qui sap si era el que demanava aquest matí, però em fa l'efecte que ha trobat el que buscava.