Skibotn

 

Les aurores boreals són partícules carregades de sol que quan entren en contacte amb el gas de l'atmosfera terrestre s'encenen. Tothom n'ha sentit a parlar alguna vegada i de ben segur en tenim una imatge idealitzada. El que ningú sap és que no és tan fàcil veure-les, per això aquí fan servir l'expressió "anar a caçar-les". No en veu més qui troba el lloc ideal sinó qui resisteix més estona al fred, esperant que la càrrega d'electrons creui la capa d'ozó per començar el ball.

Abans que el despertador es dispari, obro els ulls. A fora regnen uns deu graus sota zero i el cel de la ciutat encara està sota la febrada de la foscor. Avui ens espera un Tour per conèixer la cultura Sami i per veure les aurores boreals. Tinc una mala sensació i espero que només sigui això. Ens vindrà a buscar un minibús. Hem quedat a l'hotel Scandic, a les sis de la tarda.

Em començo a preparar. Em poso al damunt tota la roba d'abrigar que el cos és capaç d'aguantar. I com un embotit acabat de fer, surto per la porta de l'hotel. He sotmès les meves cames a una mitja tèrmica, unes malles tèrmiques encara més botides i uns pantalons de muntanya per sobre i no sé si ho suportaran. No estem habituats a aquestes temperatures. Una jaqueta gruixuda amb caputxa, un jersei de llana i una tèrmica a l'interior espero que sigui suficient per fer front a les baixes temperatures.

Skibotn és un poble de costa de cinc-cents habitants on viu la família Sami que anem a visitar. Per arribar-hi s'han de recórrer 120 quilòmetres que es fan en dues hores. El conductor de l'autobús és un antic sergent de l'exèrcit espanyol destinat a la muntanya, a Osca. Aprofito el viatge per fer-li preguntes. A dins l'autobús hi ha una gran diversitat cultural. Una colla de turistes que no sabem el que ens espera.

La casa de la família Sami és feta de fusta i d'una sola planta. A dins hi tenen un petit restaurant i una botiga de records. En sortir de l'autobús albiro una foguera al final de l'aparcament. Continguda dins un recipient metàl·lic crema sota un cel estrellat. El vent abranda els troncs. Al voltant hi ha uns bancs de fusta congelats amb unes pells de ren a sobre. Estem a quinze graus sota zero. Els peus se'm comencen a glaçar. Estic perduda.

M'ofereixen un beuratge d'aromes i sabors tan desconeguts com la gelor de Noruega. A l'hemisferi nord, les muntanyes han entrat en hipotèrmia. Una lluna de plata gegant cau sobre Skibotn. Les estrelles titil·len suaument. La claror de la lluna no me les deixa veure bé. Bec la barreja d'herbes ataronjades de la cultura Sami, però no entro en calor. Avui no veurem les aurores i la mala sensació del matí s'esdevé una realitat. Entrem dins una cabana sami on hi ha una altra foguera al mig. Fa massa fred per estar a fora. Després de moltes històries sobre aquesta cultura decidim provar sort amb les aurores cap a Finlàndia. La frontera està només a mitja hora en cotxe.

L'autobús s'atura a uns quants quilòmetres passada la frontera. Vint-i-tres graus sota zero és massa per a mi. No toco terra finlandesa. No aquesta vegada. Aquí tampoc veurem les aurores, tot s'ha tapat precipitadament i està començant a nevar. Tornem a Tromsø. Caic en un son profund.

Tromsø segueix on l'hem deixat, sota la tirania de la penombra. Entrem a l'hotel amb el cap baix. Ens hem endut una galleda d'aigua freda. Em fico al llit colpida pel fracàs, però abans d'aclucar els ulls traço un nou pla per a demà i tot seguit els tanco i m'abandono en la immensitat de la nit.