Venus

I un dia més, a Tromsø es fa de dia a les fosques. El sostre de la ciutat torna a ser d'atzabeja. Encara queden alguns dels núvols que ahir a la nit tapaven les estrelles i les aurores boreals que no vam arribar a veure. I ens queden poques hores d'estar aquí. Els minuts al cercle polar se'n van tan de pressa com ho fa el sol que no vol deixar-se veure.

Però nosaltres ja tenim un pla traçat per anar a caçar les aurores. Hem llogat un cotxe a la companyia Hertz. L'anirem a buscar a quarts de tres de la tarda quan ja s'hagi fet de nit completament, una altra vegada. És l'última oportunitat per veure-les. No ens queden més nits per aconseguir-ho. I aquesta vegada el meu pressentiment és diferent. Avui li dic a en Vicent que sí, que avui les hem de veure.

Pugem a un Ford Kuga que no té ni cent quilòmetres. La tapisseria fa olor de nou i les rodes d'aquest quatre per quatre són gairebé tan grosses com tot ell. Estan preparades per rodar sobre les llargues i desèrtiques carreteres de Noruega, sempre plenes de neu. S'agafen i no es deixen anar. Els claus que sobresurten ens porten segurs fins a Sommaroy, una illa al nord-oest del país, a tocar de l'aigua gelada de l'Atlàntic. Estem decidits a veure la màgia del cel del nord. I m'hi agafaré tan fort que no el deixaré anar fins que les vegi. I voltem. I rodem i rodem per sobre aquestes carreteres estèrils. La lluna plena que és tota ella de plata i grossa fa palesa la immensitat dels fiords que jeuen glaçats sota les muntanyes. És tanta la bellesa que ens deixa veure que de la planta dels peus em comença a pujar una melancolia que ve del passat. I se'm queda encallada al pit. Perquè torno a recordar-te. Tot just ara fa un any que vas tancar els ulls per última vegada.

Mentre espio per la finestra, veig que en direcció contrària venen una legió d'autobusos tots en fila i a tota castanya buscant el mateix que nosaltres. Fem mitja volta i els seguim. Arribem un altre cop a la carretera que feia la volta a l'illa. Decidim quedar-nos en un dels marges preparats que hi ha al costat de la carretera que porta a Sommaroy. I fem guàrdia.

A través del vidre del cotxe albiro les constel·lacions més conegudes. Al nord hi tenim una estrella que brilla i es veu més que les altres. Tinc els sentits tan perduts que no sé si és Venus la que tremola davant meu. Com aquells versos de Rubén Darío "En el obscuro cielo Venus bella temblando lucía, como incrustado en ébano un dorado y divino jazmín." Mentre delibero si és ella o no, per sobre seu comença a néixer una pols fina i verda que travessa en forma d'arc tot el cel. I no em puc creure el que veig. Obro la porta del Kuga d'una revolada i baixo del cotxe ben esverada. Faig una foto amb l'obturador a 2,5 segons. En el moment de fer-la encara no ho sabia, però estava caçant una aurora boreal, lleugera i fina com la pols del desert que hi ha a milers de quilòmetres al sud. I allà estava ella. Sobre Venus.

L'endemà de l'aventura ens vam llevar un altre cop a Tromsø. Aquesta vegada, però, tot era diferent. Per la finestra vam veure, per primera vegada, com queia la neu. El temps ens havia respectat molt fins a l'últim dia que s'acomiadava amb un cel blanc. Les maletes estaven a la porta. El check in fet des de feia hores. A fora, en el moment de sortir de l'hotel, el vent portava la neu de totes direccions i se'ns posava glaçada per dins del coll de la jaqueta. Era l'hora de marxar. Satisfeta, baixava les escales que portaven al centre de la ciutat i a la parada del bus. Darrere meu, l'hotel començava a fer-se petit. El cotxe cobert de neu seguia allà mateix. Continuava esperant, mentre a nosaltres se'ns esgotava el temps. L'autobús es va parar al davant nostre. De camí a l'aeroport, mirava com queia la neu darrere el vidre. I just abans de baixar, els núvols es van separar un moment, per deixar-me veure per última vegada a Venus encadenada al cel llòbrec de Noruega.