Dijon

 

Dijon, capital de la Borgonya, és una de les ciutats més importants de França. Segles enrere era coneguda com la ciutat dels campanars. No només els vins li han donat una fama important sinó que la mostassa, que els romans barrejaven amb el vi, es va convertir en un producte estrella durant l'Edat Mitjana. Aquesta cotitzada espècia sortia en tots els receptaris de cuina europea. Dijon posseeix un patrimoni arquitectònic i cultural únic, perfectament conservat i protegit. La ciutat és una barreja preciosa de gòtic i romànic, capaç de deixar sense alè a qualsevol. L'església Saint-Michel és un temple gòtic impressionant i l'església de Notre-Dame és d'una bellesa soberga. Esculpida a la seva façana hi ha la Chouette, una òliba que té la reputació de donar sort sempre que es toqui amb la mà esquerra i es demani un desig.

Aquest matí, a la recepció del càmping de la ciutat, sobre un mapa il·lustrat de la ciutat, la senyora de l'accueille m'anava dibuixant el camí i encerclava els punts més importants pels quals havia de passar. Tenim la Cava de la Cité, parada obligatòria, més de 350 varietats de vins per tastar. I no t'oblidis de degustar la mostassa.

En Truffaut i jo, amb el mapa a la mà, comencem la ruta. La primera parada és a la prestigiosa i tan coneguda cava de la ciutat. El meu llebrer, amb el seu pas elegant i lleuger, és el primer d'entrar a la distingida casa dels vins de la Borgonya. Els tres sommeliers li donen la benvinguda. Demano ajuda a una noia joveníssima que està fent un tast. Me'n recomana dos: un Giboulot blanc, un chardonnay dolç i amb regust de fruites i un Marsannay negre, un pinot noir. Després de dues copetes el meu francès agafa cos i fluïdesa. La conversa sobre el clima que necessiten les vinyes de la Borgogne va com una seda, però de sobte i sense previ avís, en Truffaut, avorrit com una ostra, se m'ha agafat a la cama!, i aquell gos elegant i galà que havia sigut a l'entrar, s'ha convertit en una bèstia barroera que demana a crits sortir d'aquesta cava avorrida i carregosa. Pobre de mi! Amb la copa a la mà que tremola com un dimoni i els 14 graus que ja són a dalt de tot, intento maniobrar la dissortada situació que tanta gràcia li fa a la meva sommelier.

Continuem la ruta. Anem cap al centre. Abans d'arribar al palpitant cor d'aquesta ciutat faig una parada a la fleca per comprar el famós pa d'espècies tan típic. Faig un mos exageradament dolç al pa de cassís i em deixo endur pels carrers ensucrats i exquisits fins a Notre-Dame. Esculpida a una de les façanes veig l'emblemàtica òliba de qui tothom parla. Poso la mà esquerra sobre la llisa i desgastada figura, el desig ja el sap. Unes passes més amunt ens trobem amb la Moutarderie. El recinte alberga més de cent varietats de mostassa. El tast va sobre rodes, oli en un llum. Els sabors refinats esclaten a la meva boca. El meu ventre és un garbuix eclèctic de l'aliment d'aquesta ciutat fascinant.

Tornem al càmping. Darrere meu em segueix, com un fil invisible, l'amalgama del passat i el present de la capital de la Borgogne, Dijon. Darrere meu em segueix, com un espectre clamorós, cada segle d'aquesta ciutat bella i indispensable que encara duc als llavis a mig camí entre el cassís dolç i la intensa mostassa.