dissabte, 24 d’agost de 2019

Tres segells, una dotzena d'arracades i un diari comunista



Tres dies i una nit és el temps que em queda per estar aquí, a Kathmandú, la capital del Nepal. Recordo quan tot just era a l'aeroport i m’abraçava al meu pare i l’Antònia, la seva dona, per acomiadar-me’n. Un mes em semblava tant i seria tan lluny que era tota una proesa. Ara observo la ciutat i comprenc que aquest temps ja és d'ella, és a cada racó per on he caminat, a cada restaurant on he menjat, és en tots els somriures d'elles i d'ells, és en aquells ulls tan negres com aquesta nit. És a l’Himalaya, i a Lukla per sempre més. Miro la ciutat amb nostàlgia avançada, com si ella i jo haguéssim de morir d'aquí a tres dies i una nit.

Els dies per Kathmandú s'estan convertint en una rutina. Visitar la ciutat i seguir els circuits a peu proposats per la guia ens fatiga però ens diverteix tot i que la plaça Durbar i la deessa de quatre anys, la Kumari, em van deixar bastant freda però aquesta ja és una altra història. El que ens ha passat avui en aquesta mateixa plaça n'és una altra totalment diferent.

Sóc a la plaça Durbar, ben bé al mig, envoltada de parades d'antiguitats. Al palmell de la mà hi tinc un parell d’arracades. Són en forma de llàgrima amb una pedra falsa al mig però són una preciositat. N'estic negociant el preu. La Marisa em fa amb la mà que em quedi on sóc que ella ara ve. Veig que va al darrere d’un home a qui amb tota seguretat jo mai hi aniria. El seu aspecte no m'agrada gens ni mica. Deixo les arracades. La senyora s'enfada i la Marisa ha desaparegut de la plaça.

Travesso la plaça. Surten venedors de per tots costats. Sóc massa blanca i europea per passar desapercebuda. Busco la Marisa. Intento accelerar el pas per atrapar-la. La veig. S'ha posat per un carreró. Sembla que hi vagi hipnotitzada, mare de déu dona! On vas? em ve al cap La Maldición del escorpión de jade. Woody Allen, què li  has fet a la Marisa? Digues-li que deixi de seguir a aquell galàpet perquè no anem bé! Em fico dins del carreró. Camino per sobre d'un carrer que és ple d'aigua i fang i vaig fent saltironets de pedra a pedra quan me les trobo.

Marisa! Me la trobo de cara. Obren una botiga per ella sola. Avui és el dia de descans per ells, com si fos un diumenge per nosaltres. Mira, són antiguitats de fusta, t'agraden? Cagundena... Darrere el mostrador hi ha dos homes que ens miren com si no hi hagués un demà. La Marisa vol comprar un segell de fusta pel seu pare que és artista, es dedica a pintar. Entrem en una fase difícil de la compra-venta, la negociació del preu. Un d'ells somriu. Obre la boca i a dins se li veu una dent d'or lluent. Jo també quedo hipnotizada. L'altre aprofita per treure'm del mostrador un elefant de fusta. Té la trompa xafada però hi ha alguna cosa en aquest animal que m'agrada. Mare de déu! Avui ens costarà sortir d'aquí. Al meu costat s'hi ha posat un espectador, un noi jove que no para de mirar-me i riure. La Marisa segueix negociant el preu. L'elefant torna a aparèixer davant meu! Li dic que és molt bonic però que no tinc intenció de comprar-lo. I llavors aixeca la relíquia i la mou a dreta i esquerra preguntant-me quant en pagaria. Mare meva… No vull un elefant! Vull sortir d'aquí! Marisa! Però ella ja no hi és…la seva mirada està completament perduda…ves a saber on... 

Des que hem arribat a la ciutat que no fem altra cosa que negociar i negociar… i la veritat és que m'agrada, m'ho passo bé. La Marisa sempre diu que sóc bona negociant  i jo penso que és pur teatre i diversió. Al final les que sortim perdent som nosaltres. La banca mai perd… Però bé… El que més m'interessa ara mateix és que la Marisa compri els segells i marxem d'aquí. Després d'una bona estona arriben a un acord. Pagarà amb euros i li tornaran el canvi en rupies. Davant meu hi ha una calculadora. L'agafo i multiplico els euros pel valor en rupies. Li avanço feina. Sembla que encara no hi és tota… Em deixa fer. Els altres dos em miren com si haguessin de sortir dos yaks del meu darrere. Fan un cop de cap i diuen que sí! Tracte fet! Quan un està embolicant els segells l'altre em torna a aparèixer amb l'elefant! la mare que va parir al tros de fusta! Li dic un preu perquè calli! Però és el pitjor que podria haver fet! Em torna el cop amb un malèfic gest que gairebé perdo la partida. Quina pinta de macarres, penso! Em diu que no em pot vendre l'elefant per aquest preu… maleït animal… però qui ha dit que jo el vulgui? I en comptes d'aquest em diu que en té un de més barat… Se'n va al darrere la botiga i torna amb una altra peça a les mans! Me l'ensenya! Coi! Això és un rinoceront! L'espectador i jo ens posem a riure! Se m'aixeca una cella i  amb una veu de pitiminí li contesto: oh my god! This is not an elephant! La plaça és nostra, s'omple de rialles de tot el món.

Sortim del carreró. Travessem la plaça Durbar. Enrere queda l'elefant i el rinoceront. De camí cap a l'hotel  m'aturo a un quiosc. Vull comprar-li al meu pare un diari d'aquí. Pregunto a la senyora quin és el diari comunista. Actualment al Nepal està governant un partit comunista. La senyora em mira i riu. L’assenyala. El compro per 10 rupies que són 8 cèntims. Satisfeta amb la meva compra penso que a ell li agradarà.



Quan arribem a l'hotel, penso que el dia ha sigut d'allò més interessant. Per la porta de l'habitació entrem la Marisa i jo, i seguidament tres segells de fusta, una dotzena d'arracades i un diari comunista. Qui sap com dormiran aquesta nit l'elefant i el rinoceront, el que és segur és que em queden tres dies i una nit per decidir si el compro o no. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada