Kathmandú

Quan una ciutat es fa de nit, algú fa girar amb dos dits una moneda per fer-nos veure l'altra cara. La nit no només les fa més fosques, les deixa en calma, tranquil·les i serenades com si haguessin pres un analgèsic. Avui, des de la terrassa de l'hotel que és on acostumo a escriure, puc comptar en el cel unes quantes estrelles. Després d'un dia com el d'avui, dos o tres són suficients.

A les vuit del matí el telèfon de l'habitació es posa a bramar com si no ho hagués fet mai. El condemnat és més aprop de mi que de la Marisa, em toca despenjar-lo. A l'altra banda de l'aparell hi ha en Kamin, l'amo de l'agència Annapurna Treks, qui ens ha muntat el trekking i les visites guiades. Em demana que baixem. Em va dir que em portaria un petate per futurs trekkings o expedicions i me l'ha dut a les vuit del matí. Està bé, està bé. Quan sigui a baix ja li ensenyaré el rellotge.

Després d'un esmorzar contundent com cada matí, marxem a visitar la plaça Durbar. És famosa perquè hi ha una  “deessa viva”, una nena de 4 anys a qui per les seves característiques l'han escollit com a deessa. Em costa molt entendre-ho. Potser quan hi sigui al davant i amb un xic més d'explicació ho aconseguiré. La Marisa i jo sortim de l'hotel amb un parell de màscares per tapar-nos el nas i la boca. Me les han donades a l'hotel. Aquí la contaminació és tan bèstia que la gent se les posa. No fa ni cinc minuts que caminem i ja ens posem dins una botiga. A la Marisa li ha agafat una forta obsessió amb comprar vestit típics d'aquí. La meva es decanta més cap a l’incens, els sabons, el te o les sabates que no és poca cosa. Comprem i tornem a l'hotel per descarregar. Ens posem a riure, no som capaces d'arribar a la plaça Durbar.

Arribem a la plaça. Ha sigut difícil. El trànsit i els llargs carrers comercials no ens ho han posat fàcil. Com a tots els pobles que hem anat, ens fan pagar mil rupies per visitar la plaça. Tornarem demà perquè no tenim prou per dinar i fer la visita. Girem cua i entrem en un petit restaurant a prop de la plaça Durbar. Mengem plats típics del país. El picant s'està convertint en un habitual, fins i tot en els esmorzars. A veure si al final m'agradarà i tot.

Quan sortim del restaurant, la Marisa em proposa una ruta alternativa i turística. Ho ha llegit en la guia que ha portat. Entrem en el cor de Kathmandú. Hi ha tantíssima gent i és tan ple de cotxes, motos, bicis i animals per tot arreu que quedo totalment al·lucinada. Això és una olla de grills!, un galliner!, un garbuix! un terrabastall! El que vulgueu! I el més increïble no és tot el que veig, el que és realment increïble és que ningú m'ha tocat ni trepitjat. No entenc com controlen tant. M'agradaria veure com ho faria jo aquí al mig. Segur que acabaria amb alguna gallina sobre meu!

Cada dia es fa fosc a la mateixa hora, a les set de la tarda. Avui, però, ens ha caigut la nit precipitadament. De camí cap a l'hotel, i mentre Kathmandú es va girant cap a l'altra cara de la moneda, em ve al cap un poema preciós de Juan Ramón Jiménez. Un poema que vaig treballar a la classe de primer de batxillerat durant el tercer trimestre: El viaje definitivo. “Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros cantando…”

Des de la terrassa de l'hotel,miro el cel i compto dues o tres estrelles. Penso en l'última vegada que vaig observar una ciutat de nit. Era al Puig d’Afrou i no sabria dir on hi havia més llum, si en el cel estrellat sota el que estava o en les ciutats enceses i en calma sota els meus peus. I sigui on sigui, allà dalt o aquí a Kathmandú sempre tinc la mateixa sensació. Quan una ciutat es fa de nit, algú fa girar amb dos dits una moneda. La nit les fa diferents, tranquil·les i serenades.