Sóc a Pangboche, a 3900 metres. No vull ser supersticiosa però ahir dimarts 13 va ser un mal dia. Érem a Laboche, a 4900 metres. A les nou del vespre tenia un lleuger mal de cap i no li vaig donar importància. Vam anar a dormir molt aviat i vaig errar en una cosa, només vaig beure dos litres d’aigua. A les dues de la matinada em desperto amb un mal de cap terrible. Em torno a dormir pensant-me que ja em passaria. A les quatre del matí el dolor era insoportable. Em vesteixo i vaig a l'habitació d'en Kamin i en Robin. Ajupida al terra truco a la porta un parell o tres de vegades. M’obren. No van fer falta paraules. En Kamin es vesteix amb 30 segons. Em fa baixar 700 metres fins al següent poble. Fins que no sóc a Periche no me'n dono compte que és un atac de migranya provocat potser per la falta d'aigua. Em prenc el medicament específic per les migranyes i al cap d'una hora ja estava com nova. Al cap de mitja hora, la Marisa i en Robin ja eren amb nosaltres.
Avui havíem de fer el Chukung Ri però jo no ho veia clar. Tot i que ho podia fer perquè aquest matí em trobava bé, no em volia arriscar a tenir un altre episodi tan bèstia. Decidim entre tots que durant dos dies dividirem el grup. La Marisa anirà amb en Kamin, el guia, a fer el cim i jo aniré cap a baix amb en Robin el portejador. Demà si tot va bé anirem fins al camp base de l’Ama Dablam.
En Robin i jo sortim de Periche. Anem cap a Pangboche. El paisatge ha canviat tant que sembla que hagi entrat a la primavera. El sol cau sobre nostra com una bola de foc i els camps són plens de flors de tots colors que s'han acabat d'obrir. En Robin m'explica la història de la seva vida. Comença amb dotze anys a fer de portejador. Al seu primer trekking ja carregava tres maletes d’adults a l'esquena. Em sembla un abús i en un anglès molt pobre li faig saber el que m'arriba a desagradar. Ho faig per diners i només en el meu temps lliure. Em dedico a ensenyar anglès a nens petits, em diu. Amb només vint anys es coneix totes les muntanyes i els camins d'aquesta terra que és tan lluny de la meva.
Avui el dia ha sigut molt especial.Normalment la Marisa i jo sopem al menjador on ens concentrem tots els turistes i ells dinen i sopen amb els guies i els portejadors a dins de les cuines dels lodges. Avui he dinat com si fos un d'ells. No m'he quedat sola al menjador, he entrat a la cuina amb en Robin i hem dinat plegats. He pogut veure com cuinaven.Tots els plats estan fets amb ingredients cultivats per ells, no hi ha res processat. He vist amassar un spring roll i he menjat dal-bhat amb arròs i verdures.
A 3900 metres els colors tornen a aparèixer. Els camps són plens de vida. A les set de la tarda, una pluja molt fina comença a caure a Pangboche. És tan fèrtil aquesta terra i està a tanta alçada que sembla un miracle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada