Els Alps francesos

 

Aquesta és una història als Alps francesos; una història que comença a les quatre de la matinada, sota un cel net, estrellat i completament silent. A la vila de Modane, aixecada sobre mil metres i envoltada d'imponents i feréstegues muntanyes, la nit s'hi ha ajagut taciturna i més ennegrida que mai. Encara no és hora de despertar, els habitants d'aquesta petita població callen aturats en el temps.

Faig girar la clau del Panda, el motor ronca. Són dos quarts de cinc del matí. Em poso en marxa cap al Pointe des Cerces, un cim de la Savoie, un tres mil al masís dels Cerces. Estic una mica nerviosa. No hi ha una ànima desperta i m'espera una hora de camí abans d'arribar al punt d'inici de la ruta. Vaig cap al túnel de Fréjus, una carretera que uneix França i Itàlia sota la muntanya de Fréjus. Aquesta serà la segona vegada que passo per aquí. La primera va ser quan vaig anar a les Dolomites, ho recordo bé. D'aquí a 12 quilòmetres sortiré a Bardonecchia, Itàlia.

La línia recta d'aquest túnel contrasta amb el port de muntanya que he de pujar i sobre el qual rodarem durant mitja hora. En Truffaut dorm al seient del darrere mentre el cel es comença a tornar púrpura. El dia despunta grimpant per les muntanyes italianes i van apareixent a poc a poc, els Alps, un paisatge extraordinari. El port és una animalada, em fa sentir un lleuger vertigen, i també, molt poca cosa. Què hi faig aquí, em pregunto. I abans de trobar resposta, ja hem entrat en territori francès, un altre cop.

La resta del trajecte passa per una carretera comarcal fins a arribar a Nevache. Travessem una barrera que està oberta. De sis a vuit del matí està permès el pas, després s'hi ha de passar obligatòriament amb un autobús. Arribem al punt d'inici passant per un parell de poblets poc habitats i preciosos, realment una joia dels Alps francesos.

Deixem el Panda a l'aparcament. Comencem la ruta. Els primers quilòmetres passen per una pista rocosa però de bon fer fins a arribar al refugi. Les muntanyes del voltant són verdes, de pastura, plenes de rierols amb flors liles i grogues, és tot d'una bellesa il·limitada i exuberant. Ràpidament, però, i sense deixar de ser admirable, el paisatge canvia abruptament. Encarant la cara nord del cim, tot es torna més agresta i la neu apareix, a grans clapes, sobre les muntanyes escarpades. Em queden els últims dos-cents metres positius i la pujada de fort pendent fins al cim. No es veu tècnicament complicat, i així ho explicaven totes les ressenyes que havia llegit, que deien que era fàcil si no hi havia neu, però les grans clapes que encara queden per desfer-se ressegueixen tot el camí per on s'ha de passar, dretíssim cap al cim. Tot i que vaig ben calçada, els tacos de les meves vambes no en fan prou. No he portat els grampons, no m'esperava tanta neu i amb molta ràbia i recel decideixo no pujar. Aquesta vegada no és per mi i m'ha costat acceptar-ho. Em fa massa ànsia i la meva experiència amb neu i gel és molt precària.

Tornem cap al cotxe desfent tota la meravella de llacs i rierols. Tornem a trobar el verd, el lila i el groc de les muntanyes de prop del refugi. El sol cau sencer sobre aquest paratge i el cel és més blau que mai. El recorregut, vint quilòmetres, m'han semblat un vist i no vist perquè tot i no haver assolit el cim, no me'n vaig amb les mans buides, han sigut de pura vitalitat. Hi ha llocs i moments de la vida que et deixen sense respiració, tan bells que fereixen.

Al port italià s'hi ha fet de dia. Mentre baixo cap a Bardonecchia em responc a la pregunta d'aquesta matinada. Soc aquí perquè tot això viu a dins meu, des del primer cim. Soc aquí perquè no sabria estar enlloc més. Arribem a Bradonecchia. A la meva dreta, només d'acabar el port hi ha un petit bar restaurant. Faig una parada, tinc ganes de parlar italià i que aquest bellíssim i extraordinari idioma em faci somriure una mica. Demano una brioche con marmellata, que no és res més que un croisant farcit amb melmelada, però que dit per ells sempre, sempre sembla tot molt més bo i interessant. L'acompanyo amb una birra! Una birra bianca, i collons quina birra i quin brioche. És que no hi ha res dolent a aquest país? Visca Itàlia! I com t'enyoro.

Tornant cap a Modane i amb un somriure d'orella a orella penso que soc afortunada, que aquest matí, quan m'he llevat a les quatre, cagada de por, no m'hagués imaginat que tornaria així. La vida també és això, trencar amb les zones de confort, perquè és aquí quan passen les històries més al·lucinants i excitants. I aquesta ha començat sota un cel net, estrellat i completament silent.