La Punta Nera, un tres mil a la frontera entre França i Itàlia

 

La Génépi és una paraula genèrica que fan servir els locals per referir-se a les plantes aromàtiques que neixen en aquestes muntanyes. Durant el mes d'agost es recol·lecten per fer-ne el Licor dels Alps, el gran licor. Avui, dia 1 d'agost, serà l'inici, també, de grans gestes.

Després d'intentar fer cim al Pointe des Cerces, a estones mortes, busco la manera d'arrencar-me l'espina que duc clavada; estudio la manera d'encarar algun tres mil en alguna zona on la neu s'hagi mig desfet, sabent que és impossible, que a aquesta alçada, sigui completament absent. Donant voltes sobre els Alps al Maps, localitzo la Punta Nera, un 3.047 a la frontera entre França i Itàlia; una joia alpina, indòmita i salvatge, poc freqüentada, deixada de la mà de Déu a la regió de la Savoia, en una zona verge. De les diverses cares d'aquesta punta em decideixo per la sud. D'aquest cim n'he llegit poca cosa, només una ressenya i no parla de la dificultat tècnica. Així doncs, intueixo que no serà difícil, més enllà de l'exigència física d'un tres mil, que no te la treu ningú.

La ruta comença a Lavoir, l'últim lloc habitat. A partir d'aquí quilòmetres de la infinitat dels Alps apareixen imponents amenaçant amb les seves agulles el cel, avui ennuvolat. Completament sols, en Truffaut i jo travessem una vall trencada pel mig per un rocam que sembla una antiga glacera. Era veritat, és una zona verge. Contemplo aquest lloc com si el temps hagués quedat suspès en l'aire.

Arribem al col de la Roue. La Punta Nera queda ben visible a l'esquerra. Avanço empenyent-me amunt amb totes les forces. Ara entenc per què negra. Sota els peus, la pedra es torna d'un gris fosc. El sol, que hi cau de ple, fa estona que hi juga. Ara sí, ara no, la fa brillar. L'últim tram amunt és una patacada físicament. De quatre grapes pujo pel pedregam que es desfà i cau avall quan de sobte albiro una persona que està carenejant, a pas lent, a pocs metres de la creu. És un sentiment inoblidable aquest, el de saber que no estàs sola. Quan ja gairebé soc a dalt, me'l trobo al davant, mirant-me, un home no massa alt, prim i fort. Caram noi, quina pujada, li dic amb l'alè trencat. Sí, és dur, em contesta. Et faria res baixar junts? li demano. Aquest coi de pedres em té acollonida. I em diu que sí, que va tirant a poc a poc i que ja l'atraparé. Ja l'he vist prou, penso. Quan ara soc jo qui careno la part final intento endevinar on estic, si a França o a Itàlia, però la qüestió és que se'm neguen els ulls perquè el que veig des d'aquí dalt, és massa. I faig un petó i el llanço amunt amb la mà dreta: per tu mama.

Ens toca baixar. I allà hi és ell, palplantat. Allà on ens hem creuat. I em diu és bonic veure carenejar algú. El mateix pensava jo quan el veia a ell. I desfem el pedregam, xino-xano. En Pierre és un agent rural jubilat. Mentre baixem pel Col de la Rue parlem de muntanya i m'explica el grapat de cims que ha fet als Alps, entre ells el Mont Blanc i els Écrins. I més enllà de les fronteres, també ha atacat el Kilimanjaro. Vaja, vaja, quin un que he conegut avui.

Quan estem a punt d'arribar a Lavoir en Pierre em parla de la Génépi, les plantes aromàtiques que neixen als Alps i de les quals se'n fa el licor, el Licor dels Alps. És curiós, em diu. A dalt, quan ens hem creuat, quan m'has demanat que t'esperés hi he trobat la Génépi, a dues passes més avall d'on érem, i he pensat que era aquí on m'havia de quedar. Mentre tu has començat a passar per la carena, i observant el teu pas sobre l'esquena ajupida d'aquest cim extraordinari he recol·lectat la planta. I el que encara és més extraordinari, diu, és que mai creix tan amunt. Avui tu i jo havíem de baixar la Punta Nera junts.