Fins aquí, camps de Castella i Lleó

Quan cau el dia, els teus ulls són un somni de nit d’estiu: foscos, calents que tremolen perduts dins meu.

Els dies van passant amb el pes d’un temps que s’entén amb la duresa dels camps de blat. Cada passa em sembla una autèntica penitència, deu ser que faig un peregrinatge lluny de tu i se’m desploma sobre meu la malenconia, l’alta temperatura dels camps de blat em sembla poca cosa. Cada dia baixo el cap perquè no vull veure si és lluny o a prop el final. Els finals d’etapa no tenen el mateix gust, el que abans era una satisfacció, una victòria, ara és una tristesa inaguantable. Els finals d’etapa són cada vegada més durs, tot i que el meu cos resistent, em fa costat. No descanso gaire bé, als albergs, com he dit moltes vegades, hi ha autèntics lleons roncadors, dignes de premiar.

Sóc a Santa Coloma. Ahir, a l’estació de Burgos i veient marxar els meus companys, vaig entendre que havia de tornar. És increïble el que s’arriba a estimar a la gent; aquestes dues setmanes han estat les més intenses de la meva vida, i creieu-me quan dic que són les més intenses de la meva vida. El que he viscut és digne d’apreciar, tinc tot el que sempre havia desitjat. No sé si seré capaç de viure tot el que em ve a sobre però si he pogut amb Castella i Lleó també podré amb això.

Els camins més durs només es travessen amb coratge.

Quan cau el dia, els meus camins es perden.

Ara que plou, sento que és repòs. Ara que plou, veig que sí, que m’anirà bé. Necessito una bona tempesta que esborri tot allò que el sol ha anat cremant durant el meu pas. Necessito que l’aigua baixi tranquil·la i s’endugui el blat torrat per poder veure aquest somni d’estiu més fosc, més calent.

Quan cau el dia, són els camps de Castella els que em porten a tu.

Els Camps de Castella són el que necessito per afrontar els camins d’aquesta vida, tantes vegades hostil, d’altres, tal com si fos un somni d’una nit d’estiu.