Just abans d’arribar a un poblet,
al final de la pujada, ens passa pel davant una àguila. Té un vol serè,
tranquil i lleuger; planeja sense moure les ales, impassible, impertorbable; va
i ve estenent el seu cos com si res la pogués aturar, no entén d’obligacions ni
de temps ni d’amor. Em quedo atrapada pensant en la manera que té de viure, tan
senzilla, tan simple, tan fàcil.
Els meus dos companys estan
acabant d’omplir les botelles d’aigua mentre jo mantinc el cap enrere mirant el
cel. Fa molta calor, des que hem sortit de Pamplona, travessant-la de costat a
costat, un paisatge de gira-sols i camps de blat segat és el que ens acompanya
fins a Puente de la Reina. Ens toca pujar fins al “Alto del Perdón”. Em pensava
que pel nom seria molt més del que ha estat en realitat, no hem patit tant com
ens pensàvem en un principi. Després de passar pel costat de molins eòlics i
sentir el fort soroll dels motors, de mica en mica i escalant aquest Alto del
Perdón, ens hem anat topant amb un fort vent que gairebé se m’enduu la gorra.
Un cop a dalt de tot, veiem un paisatge preciós: Pamplona al final de tot
envoltat de camps d’un color crema erosionat pel sol; un espectacle, realment
preciós. El que ens queda fins a arribar és una forta baixada que s’estreny al
final del camí passant per dos pobles. Ho veiem lluny, molt lluny i tots tres
juguem a endevinar els quilòmetres que ens queden. De mica en mica vaig sentint
el sol cada vegada més fort a la pell però em consolo amb els cops de vent que
de tant en tant ens envolta per sorpresa. Avui no penso en el que em queda,
avui més que mai em faig un fart d’admirar el que veig al meu voltant i de
pensar en tu.
Quan ningú parla és quan sabem
que estem a punt d’arribar, així és sempre, cada dia igual, de la mateixa
manera. Els peus ens comencen a fer molt mal, em tornen a sortir noves
butllofes i decidim aturar-nos sota una parada d’autobús enmig d’un poblet el
nom del qual no recordo perquè l’he deixat enrere junt amb els camps de
gira-sol. Els últims 5 quilòmetres sempre són els pitjors, l’Álvaro comença a
emprenyar-se i com sempre, acaba renegant de Santiago; En Cristian, amb la
serenitat que el caracteritza ( potser són així els suecs), deixa que les
paraules cansades del gadità es desfoguin i surtin colpejant l’aire calent que
ens dóna els camps de blat. Sempre acabem entre rialles i de molt bon humor,
sembla mentida després del que arribem a patir en molts trams , sobretot per la
calor que és el que més emprenya.
Pel que fa al poble doncs és
normal, té uns carrers molt semblants a Pamplona i el que ens ha agradat més és
l’hamburguesa que ens hem menjat al bar Very, espectacular! Very good! Això és
tot des de Puente la Reina, continuaria escrivint però l’habitació és fosca
ja...la gent comença a dormir i les bèsties estan ansioses per sortir, així que
sortiré d’aquesta habitació i aniré a la meva ( la meva no hi ha endoll
disponible) i miraré de dormir-me ràpid. Per cert, vull donar les gràcies a la
Sílvia Cornellà pel seu meravellós regal i sense el qual jo ara mateix no
podria viure: en aquest lloc que anomenem selva és molt important un regal com
aquest: els taps! Gràcies Sílvia, ets una bona amiga, ho saps. Bon nit des de
Puente la Reina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada