dijous, 19 de juliol del 2012

De Pamplona a Puente la Reina, camps de gira-sols i blat


Just abans d’arribar a un poblet, al final de la pujada, ens passa pel davant una àguila. Té un vol serè, tranquil i lleuger; planeja sense moure les ales, impassible, impertorbable; va i ve estenent el seu cos com si res la pogués aturar, no entén d’obligacions ni de temps ni d’amor. Em quedo atrapada pensant en la manera que té de viure, tan senzilla, tan simple, tan fàcil.

Els meus dos companys estan acabant d’omplir les botelles d’aigua mentre jo mantinc el cap enrere mirant el cel. Fa molta calor, des que hem sortit de Pamplona, travessant-la de costat a costat, un paisatge de gira-sols i camps de blat segat és el que ens acompanya fins a Puente de la Reina. Ens toca pujar fins al “Alto del Perdón”. Em pensava que pel nom seria molt més del que ha estat en realitat, no hem patit tant com ens pensàvem en un principi. Després de passar pel costat de molins eòlics i sentir el fort soroll dels motors, de mica en mica i escalant aquest Alto del Perdón, ens hem anat topant amb un fort vent que gairebé se m’enduu la gorra. Un cop a dalt de tot, veiem un paisatge preciós: Pamplona al final de tot envoltat de camps d’un color crema erosionat pel sol; un espectacle, realment preciós. El que ens queda fins a arribar és una forta baixada que s’estreny al final del camí passant per dos pobles. Ho veiem lluny, molt lluny i tots tres juguem a endevinar els quilòmetres que ens queden. De mica en mica vaig sentint el sol cada vegada més fort a la pell però em consolo amb els cops de vent que de tant en tant ens envolta per sorpresa. Avui no penso en el que em queda, avui més que mai em faig un fart d’admirar el que veig al meu voltant i de pensar en tu.

Quan ningú parla és quan sabem que estem a punt d’arribar, així és sempre, cada dia igual, de la mateixa manera. Els peus ens comencen a fer molt mal, em tornen a sortir noves butllofes i decidim aturar-nos sota una parada d’autobús enmig d’un poblet el nom del qual no recordo perquè l’he deixat enrere junt amb els camps de gira-sol. Els últims 5 quilòmetres sempre són els pitjors, l’Álvaro comença a emprenyar-se i com sempre, acaba renegant de Santiago; En Cristian, amb la serenitat que el caracteritza ( potser són així els suecs), deixa que les paraules cansades del gadità es desfoguin i surtin colpejant l’aire calent que ens dóna els camps de blat. Sempre acabem entre rialles i de molt bon humor, sembla mentida després del que arribem a patir en molts trams , sobretot per la calor que és el que més emprenya.

Pel que fa al poble doncs és normal, té uns carrers molt semblants a Pamplona i el que ens ha agradat més és l’hamburguesa que ens hem menjat al bar Very, espectacular! Very good! Això és tot des de Puente la Reina, continuaria escrivint però l’habitació és fosca ja...la gent comença a dormir i les bèsties estan ansioses per sortir, així que sortiré d’aquesta habitació i aniré a la meva ( la meva no hi ha endoll disponible) i miraré de dormir-me ràpid. Per cert, vull donar les gràcies a la Sílvia Cornellà pel seu meravellós regal i sense el qual jo ara mateix no podria viure: en aquest lloc que anomenem selva és molt important un regal com aquest: els taps! Gràcies Sílvia, ets una bona amiga, ho saps. Bon nit des de Puente la Reina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada