De Roncesvalles a Zubiri, un trencacames

Aquest matí, quan he obert els ulls, estava allà, sota el cel de Déu, sota un sostre de pedres fosques i fredes i làmpades circulars, quina impressió! No volia sortir del meu sac de dormir, calent des de feia moltes hores. Me n’adono que tinc el cap glaçat i decideixo provar el sac de mòmia en tot el seu esplendor, em tapo de tal manera que només em surt el nas per respirar,uff! Hi estic tan bé...i fa tanta fred a fora, no em vull afrontar amb la realitat, prefereixo quedar-me sota el cel de Déu, aquí tapada, deixant sortir només la punteta del nas. Al meu costat hi tinc l’Aleix, un dels nens de Banyoles, terra de triatletes. Aquesta nit m’ha despertat vàries vegades: parlava en veu molt alta. En Cristian, en un moment on la baixa temperatura l’ha atrapat, ha vist a un capellà beneint les nostres lliteres. Diu que en principi no ha fet cas de la imatge però quan la seva consciència ha pres uns quants graus positius, ha obert els ulls de cop però el capellà ja no hi era...de mentre jo dormia i el meu nas respirava, només respirava.

És hora d’aixecar-se! Prou cel de Déu! Pantalons, tèrmica, bambes, paravent, pals, cafè i Kinder Bueno! En marxa! Quan veig el cartell de Santiago de Compostela 790 quilòmetres, torno a pensar una vegada més: qui m’ha manat fer aquestes coses...per què sóc així? Després ho entenc. Només de començar el camí, ja ens endinsem enmig d’un bosc d’Alzines, on les fulles caigudes dibuixen un paisatge de tardor avançada. És genial i la temperatura molt agradable: l’aire d’alta muntanya, aire de textura de sorbet, vellutat, suau...m’encanta sentir-lo a la cara i de bon matí. La vegetació és espessa i resistent, i nosaltres passem per allà al mig, essent dos peregrins més en un camí més que resseguit. Després d’un parell d’hores coberts de natura, arribem a la primera esplanada: un món sencer i extens es filtra dins els meus ulls, ens acaben de presentar la llibertat. Muntanyes i camps, colors i olors, encara no estem cansats, ho podem gaudir. Els últims 11 quilòmetres seran diferents, comencen a ser molt més durs amb pujades sense final. En Cristian comença a esbufegar fort i jo començo a sentir les butllofes als peus. De cop i volta la calor ens cau a sobre com si ens fotessin una bufetada.

Ens queden els últims 3 quilòmetres. Se’m fan eterns, tan eterns com un dia sense pensar en tu. Les pujades han parat però ara tenim sota els nostres peus un camí de pedres i baixades força dures. Començo a sentir que les ungles dels peus em fan tope amb la bamba i ja sé com acabarà la història,negre...una història negra. La veritat és que el canvi de temperatura és un altre tren d’alta velocitat passant-nos per sobre. Estem suant moltíssim i el cos d’en Cristian no deixa de drenar... sembla que aquests tres quilòmetres seran eterns. Ha arribat un punt que no aixeco el cap de terra, sento l’escalfor de la sorra seca com puja cap amunt i em limito a seguir...només això. Enmig del bosc veiem unes cases. Em sembla que ja hi som. Zubiri enmig de pins vells. Les últimes baixades abans d’entrar al poble poden ser molt divertides amb bici, a peu es fan molt pesades perquè has de frenar molt el cos per no caure de culs.

Quan entrem al poble, torno a tenir una altra recompensa: el petit pont de pedra és una monada. Navarra és preciosa, el que jo conec fins ara, em té captivada. Les cases no deixen de ser iguals en tot el camí, tots els pobles que hem travessat són així: blanques amb la teulada vermella de molta punxa, a l’hivern s’hi ha d’estar tan bé...a dins veient nevar davant la llar de foc amb una copa de vi negre...sempre he volgut tenir una llar de foc, però no sé a on la posaria, la única cosa que tinc és la meva habitació, i si hi poso una llar de foc... . En fi, que ja som a Zubiri, l’alberg està bé, la gent doncs va i ve, menja, descansa, renta la roba i la sequen als penjadors que ara mateix veig a través de la finestra. Pel que sé, hi ha hagut una baixa, una noia ha hagut de trucar un taxi perquè no ha pogut acabar els últims 5 quilòmetres, té els genolls fets pols. Abans d’arribar hem passat a un noi que anava descalç, en Diego que va acompanyat de la seva mare i que he conegut aquí a l’alberg. Aquesta vegada no sóc a un lavabo, sóc a la sala de descans de l’alberg, tot i que la gent em mira igual de malament, tal com si fos asseguda sobre la tapa del vàter o sota l’eixugador de mans. Bona tarda des de Zubiri i bona nit des de les lliteres de l’alberg, demà serà un altre dia.