Roncesvalles és només el començament

La meva vida és dins d’un tren d’alta velocitat. Va ràpid, molt ràpid. A fora tot queda desdibuixat pel pas del temps, un temps ferotge que doblega els arbres, la llum del sol desfà tot el que veig. Aquest tren que m’acosta a on vull ser i m’allunya del que estimo. La meva vida són les teves mans d’home, fortes i tendres. Aquest tren que m’arrossega endavant i no em deixa veure amb claredat el futur.

Començo el viatge: el meu pas pel Camí de Santiago ja ha arribat. Ara mateix, asseguda sobre un terra brut, dins dels lavabos de l’estació de Pamplona, arrenco i deixo aquí els meus sentiments, bonic lloc per fer-ho, és agressiu i repulsiu i fa pudor d’animal indomable; els meus sentiments també ho són, és un animal intractable. Em sorprenc, no em costa concentrar-me, les dones van i vénen, no tenen res a veure ni amb el que faig ni a on sóc asseguda, per mi, són el que hi ha a fora i prou, res més, el que hi ha davant meu, paraules engabiades que són el que sóc. Una escena que difícilment oblidaré. A sobre meu hi ha l’eixugador de mans, totes surten amb les mans molles, la meva indòmita anarquia les fa callar, tinc molta cara, ho sé, però em sento una escriptora egoista i afamada, una persona que fa cinc minuts ballava enmig de l’angoixa i l’ansietat,avui deixeu-me ser el que més desitjo, tan se val si se’n van amb les mans molles, avui deixeu-me tenir cara, deixeu-me dir-vos què sento, tal i com raja, vull ser el que tant desitjo.

He dormit poc i molt malament. Aquest matí quan m’he llevat em sentia valenta i feble alhora, com un dels camins que he vist fora la finestra quan anava amb tren: camins que veus començar però que no veus acabar, un final per imaginar. Dins l’Alvia, el meu tren d’alta velocitat, m’acompanya una dona; ha pujat a Zaragoza i té el do de la paraula, no calla mai; he de confessar que a estones em diverteix, es queixa de les pel·lícules que posen, diu que són infumables. Té la cara en forma de castanya, una cosa molt agradable i estranya alhora. Té temps fins i tot per alimentar-me, m’ha donat un suc i quatre fruits secs; mentre anem menjant i bevent em va parlant de la seva tia, la que acaba de venir de veure, es veu que està sorda i ha de parlar-li molt alt. Ara entenc perquè a mi em parla igual, tot el vagó la sent. Entra ella i una dona que no para de fotre crits en un gallec molt pujat de to, estem ben entretinguts.

He d’escriure les meves últimes paraules. Estic a Roncesvalles i torno a estar a dins un lavabo; lo meu no és gaire normal...però és el que trobo! Només vull acabar dient que he conegut a una família de Banyoles i un noi nascut a Suècia però de pares xilens. És increïble la facilitat en què es fa amistat, genial! Ara només em queda posar-me dins el sac de dormir i esperar no tenir massa fred. El camí és llarg, però si al final hi has de trobar el que busques, val la pena esperar. Bona nit des dels lavabos de Roncesvalles.