Montcorbison i Letassi

 

La història que estic a punt de relatar té els seus inicis dos anys enrere. Aleshores, no tenia massa per mà circular per les alçades amb els grampons d’alpinisme. Els únics que em sabia posar amb facilitat eren els de córrer, i val a dir que la feina que són capaços de fer és altament considerable, es fan prou valents tot i que la dent és menudeta. Bé, doncs, aquesta és la història de com un cim de vaques, dit popularment als cims fàcils, m’ha vist fer marxa enrere dues vegades i pujar en tres ocasions.

El Montcorbison és un cim  molt conegut de la localitat de Vielha i Mijaran. La seva fama entre els locals ha acabat traspassant més enllà de les fronteres i ha convidat senderistes que arriben de totes les comunitats autònomes a pujar fins aquest cim a 2.172 metres. A dalt de tot hi ha esculpida de marbre la Mare de Déu de Mijaran, asseguda sobre una base feta de fusta i decorada amb rajoles amb els noms de totes les comunitats, una al costat de l’altre, fent-se costat. Algunes d’elles, però, ja no hi són, en queden les cantonades esquinçades per ves a saber quin fenomen natural, múltiples interpretacions i històries se’n podrien extreure del fet.

La primera vegada que hi vaig pujar, els gairebé sis-cents metres positius que s’enlairen en dos quilòmetres i mig, s’havien convertit en un bloc de gel. Era primavera i el sol picava amb força. Tot i els meus esforços per seguir la petjada, a gairebé 50 metres del cim, acabaven en relliscada. El cim de vaques m’advertia per primera vegada i em feia saber que la seva prominència no era pas una bagatel·la, i menys en aquelles condicions. Retirada fins a la bassa d’Oles.

Aquest març, cobert de neu de dalt a baix i amb un risc marcat d’allau a dalt del cim, el Montcorbison presentava una altra cara de la moneda. Es cobria d’hivernada. De dins les seves carns li naixia una boira gelada que deambulava com una morta aferrant-se tant com podia al camí de pujada. La Mare de Déu, al capdamunt de la muntanya, se n’abstenia. Llepada de gebre, cruixia entre Catalunya i el País Basc. El cim emblemàtic l’havia adormit, li havia fet tancar els ulls fins a la primavera. Tant era que portéssim grampons d’alpinisme, tant era que poguéssim entrar dins d’aquest fum espès, la neu fins a la cintura ens va frenar a l’antena, a vint metres de la verge.

Considerat cim, vam desfer avall la verticalitat, però just abans d’arribar al cotxe vaig parar un moment, em vaig girar, i amunt, a dalt de tot, hi vaig clavar la mirada. Sobresortia de la nuvolada mig cos de l’antena i en aquell moment vaig saber que hi tornaria a pujar. La tercera és la bona diuen.

Avui, sota un sol d’agost abrasador, encès fins al límit, i amb un camí ple de pols enganxosa que em pujava fins als turmells, he passat pel costat de l’antena que nua de dalt a baix bullia de calor. Davant meu, les Maladetes i l'Aneto em premiaven amb unes vistes grandioses. Uns metres més endavant, la Mare de Déu de Mijaran havia obert els ulls, i amb un somriure espiritual i contemplatiu, em donava la benvinguda.

Perdiguero

 Quan pensis a deixar-ho, pensa per què vas començar.

El pic del Perdiguero és el cim culminant del Massís del Perdiguero. Situat entre la vall de Benasc i l’Alta Garona, França, s’alça fins a 3.222 metres dins del parc natural del Posets-Maladeta.  

Sortim massa tard, Eduard. L’exigent tresmil que ens espera ens estirarà les orelles. En Tuc, el germà d’en Truffaut també ens acompanyarà a l’infernal i tètric cim. Aquesta vegada el meu company incondicional no romandrà al meu costat durant l’ascensió, i val a dir que sort en tindrà.

Deixem un cotxe a Literola i l’altre a Remuñé. Comencem la pujada per Remuñé, fet que ens estalviarà una forta inclinació però ens traurà moltes hores per arribar al cim. El camí brolla al costat d’un riu que ara sí ara no, anirem veient. El verd per sobre el qual passem, aviat es perdrà, i mai més apareixerà. El pedregam el fulminarà, es dissiparà entre aquesta infinita tartera de roques de totes les mides esquinçades i mogudes pel temps. Començo a ser conscient d’on soc i del que suposarà fer cim a aquest tresmil. Tant és així, que el meu company es repensa la jugada i em proposa esperar-me al llac de Literola mentre jo m’esgarrapi pujant.   

Quan la tartera de quatre-cents metres positius s’acaba, el llac de Literola apareix esplèndid i transparent sota un cel blau i enlluernador d’estiu. Un instant generós que amaina un xic l’isolament de pedres que acabem de passar. Quan aparto la vista del llac, començo a enquadrar, a mà esquerra, la inacabable pujada al cim del Perdiguero. Fixo la mirada al punt més alt, passo molt de pressa per sobre del que hauré de fer fins a arribar al cim. Però el que veig, no l’és encara, és només la Fita del Perdiguero, un altre cim abans de culminar-lo i això no ho sé pas aquí baix de tot. Soc una ignorant del que vindrà. Tot i així, decideixo pujar completament sola.

Pas a pas, pedra a pedra els minuts van passant sobre la negror de l’exigent cim. Em faig saber a mi mateixa, i en veu alta, que serà dur, però les paraules m’abandonen empeses sobtadament pel vent que les escampa per totes direccions i torno a quedar sola.

Paro un moment. Miro avall. El llac s’ha fet petit sota els meus peus. Penso a deixar-ho. No té cap sentit. Baixa i torna a casa. I llavors, penso per què he començat. Estàs a tres-cents metres del cim, em diu un home que ha aparegut d’entre les pedres. Un parell d’hores. Ostres! D’on ha sortit? I què diu ara aquest beneit que cremaré dues hores per fer tres-cents metres positius? Sí que està fotuda la cosa. I alguna cosa em neix de tan a dins i amb tanta ràbia que em fa encara tirar més fort amunt. Ja ho veurem això. Miro el rellotge. Arribo a la Fita del Perdiguero. Veig la cresta i el cim. Ara sí que l’hem parit, tot el que queda encara. Passo la cresta i mentre vaig decidint per on grimpar i omplo d’aire fins a l’últim racó del pit, agreixo al meu pare i a la meva mare que ja no hi és, haver-me fet així. Així no sé ben bé com, però amb força per arribar fins al cim del Perdiguero.

La baixada, aquí, me la vull estalviar. N’hi ha prou amb haver-la patit una vegada. Només diré que mentre la ballàvem, tots tres, i s’anaven acumulant els gairebé 3.400 metres positius i negatius de la demoníaca vall, un grapat de metres més avall, es començava a confessar, obrint-se pas, el circ de l’Aneto, que ple d’energia i fulminant-me altra vegada, em recordava ( del llatí re de nou cordis cor, tornar a passar pel cor): Quan pensis a deixar-ho, pensa per què vas començar.        

Garmo Negro

 El Garmo Negro, situat a la vall de Tena, en ple cor dels Pirineus d’Osca, és un dels tresmils més a l’abast que hi ha de la zona. La seva accessibilitat es demostra amb la gran afluència de gent de totes les edats i equipats de totes les maneres possibles que intenten coronar el cim.

 Aquesta és la versió oficial que la cultura esportiva emet diàfanament arreu, sense menystenir l’exigència física que cal demostrar en l’ascensió. El tresmil aragonès, fet de blocs de pedra, pols de color canyella i verticalitat, és una explosió intransigent que gira l’esquena a qui no és capaç de sostenir amb perseverança els cinc quilòmetres amb 1450 de desnivell positiu de pujada que comencen al poble pirinenc de Panticosa i arriben fins a 3.064 metres.

Truffaut, lleva’t, au va, que ens espera una jornada d’alta muntanya de la bona. El meu llebrer, que mig endormiscat i en sentir el substantiu màgic aixeca les orelles perfectament alineades entre elles de punta a punta, es posa dret estirant i ensenyant les seves àgils, elèctriques i despampanants (que causen esbalaïment) potes fetes de múscul i ferro. S’espolsa. Cop de cua a la cara sense previ avís. Fa molt mal, és com una fuetejada que em torna a la realitat després de la contemplació del seu espatarrant cos. Malparit, càgon l’ou, cagoncony, cagondena, mecàgon la mar salada, i fins i tot cagondeu, penso i renego tots aquests sinònims acceptats al diccionari de la llengua catalana.

 Mentre em desfogo i vaig deixant anar tota la sinonímia, la Lulú acaba d’engegar el primer marramau del dia enmig d’aquesta batalla lingüística que no té més intenció que la d’esbravar el meu mal humor i de pas, demostrar-me la meva capacitat filològica. Té gana i s’ha sumat a la lluita sense cap debilitat en l’estratègia, fent servir el seu propi diccionari, les paraules del qual tenen una etimologia molt reduïda i desconeguda. Qui en deu saber l’origen, vaig investigant mentre els dono menjar, omplo d’aigua el bol, obro les finestres i pujo mosquiteres perquè la felina estigui confortable i en un lloc segur mentre duri l’expedició al cim del Garmo Negro.

El cel a Baños de Panticosa és totalment negre, encara. Hem aparcat al costat del llac, a l’ibón de los Baños. Són les sis del matí. Les ànsies han transformat la puntualitat en un fet desorganitzat. Soc una esveramenta, un sac de nervis. Impacient per calçar-me aquest tresmil decideixo esperar uns minuts i permetre que l’albada dissolgui la nit esquitxada d’estrelles. Esperaré fins que el carro petit, satisfet d’una feina plenament realitzada, s’abandoni a la claror del primer dia d’agost.

Frec a frec, tots dos sols, en Truffaut i jo comencem a pujar amb ganes amunt. Davant nostre no hi ha ningú més, estarem completament sols fins que no encarem el tram de pedres, on l’Òscar, un pagès de Reus ens farà costat. Tocats per la diana matinera arranquem capa dalt. El primer quilòmetre es fa per un corriol molt fàcil fins que s’arriba a un pedregam ple de fites. En Truffaut i jo saltem per sobre les pedres amb un teva-meva. Competeixo amb les seves llargues i hàbils potes que no en tenen ni per començar amb les meves. L’un per l’altre arribem fins al coll i encarem l’últim tram verticalíssim que ens duu a les portes del cim, un balcó abismal on sento que soc molt a prop de ser al paradís. Distingeixo els Infiernos, el Vignemale, el Midi d’Osseau, l’Anayet i fins i tot el Montperdut. A vegades, el que observo és tan bonic que es deixa anar dins meu amb una profunda tristesa, i no ho entenc, però és així, és tant el que sento que fa mal.

L’un per l’altre desfem la verticalitat que convertida gairebé en un salt al buit es diverteix sobretot amb mi. En Truffaut es comporta tan bé i em fa tant cas que he deixat de patir per ell i m’he entregat al moment. Dues hores i quaranta-cinc minuts per pujar i dues hores i mitja per baixar ens converteixen en dos animals esgotats que tot i lluny de competir amb els rècords desbordants dels malalts de la zona, podem celebrar molt satisfets. Parla per tu, pensa ell, jo encara estic fent l’escalfament.

Arribem a Baños de Panticosa. El carro petit, recolzat sobre el daurat de la claror, sura invisible, i ambiciona pacient, com cada dia, que arribi l’hora de sortir  estrellat al cel.

Anayet

 

L’Anayet és un famós cim situat als Pirineus aragonesos, gairebé a la frontera amb França. L’impressionant pollegó són les restes d’un volcà que es va esfondrar i de les quals en va quedar només mitja part, la xemeneia. Així doncs, el massís de l’Anayet es considera un vestigi admirable d’una antiga caldera volcànica.

Set del matí. El vent bufa amb força, fa trontollar el càmping Escarra, es filtra per sota els avancés de les caravanes amb residència permanent. Observo, mig adormida encara, com és capaç d’inflar-los fins al límit.  La pàtina que duen al llom fa evident les eternes pernoctacions a l’aguait de les inclemències del temps. Sobreviuen a tempestes, a les flamarades del sol i a les glaçades de les nits estrellades d’hivern.            

Amb no més de deu minuts ens plantem a l’inici de la ruta. El primer quilòmetre i mig transcorre per una pista asfaltada que tanquen duran l’època estival per evitar aglomeracions. Molt d’ull a la pista!, encara no en soc conscient, però no queda massa per adonar-me del que suposarà fer-la dues vegades d’anada i dues de tornada. Arribem als remuntadors de l’estació. Deixem l’asfalt. Pugem corriol amunt al costat d’un riu que fa uns mesos que ha deixat anar la gelor del massís avall. Una granota es deixa veure panxa enlaire dins l’aigua perquè ja és morta. Mà a la butxaca del mòbil. No el trobo. És clar que no, s’ha quedat a dins del cotxe juntament amb el moneder. Quin desastre, noia! Deixo la motxilla i començo a córrer dos quilòmetres avall. Passo els remuntadors. Passo l’asfalt. Arribo al Panda. Abans, però, paro un quatre per quatre que entra amb permís per la tanca que barra el pas. Em podries portar de pujada, si us plau? M’estalvio la pujada. Saludo un grup de nois que m’han preguntat què em passava mentre em veien baixar per la pista, ara fa uns moments. Posen cara de quina barra que tens.

 Després d’una bona pujada arribem a l’ibon de l’Anayet. El collet ja és aquí, intueixo que a sota jaurà en calma el llac que gairebé eixut vessa completament blau dins d’un grapat d’hectàrees de prat d’un verd esfereïdor que em deixa sense alè. El voregem i encarem cap amunt fins al pròxim coll, el que ens durà al peu d’un pas de cadenes que passem sense dificultat. Només un tram de xemeneia ens separa del cim. A dalt, el Midi d’Osseau apareix flotant sobre un mar de núvols, els duu enganxats a la cintura. Es veu que el Midi també són les restes d’un volcà.

Desfem cara avall el camí que ens durà fins als llacs un altre cop i d’aquí fins als remuntadors de l’estació d’esquí on ja m’espera per quarta vegada la pista asfaltada que ens portarà fins al Panda. Enrere deixem un Anayet apagat de fa molt anys, però viu, molt viu. El foc se li ha mort, però l’energia no s’ha extingit, al contrari, hi és molt present, a cada grimpada que s’hi fa. Torno al càmping amb gairebé vint quilòmetres al damunt i mil metres positius a les cames. El vent ja no hi bufa, les caravanes han deixat de bramar i el batibull ha pres relleu en aquest dimarts de juliol tan encertat.

Pirineus aragonesos, Loulou

L’única cosa constant a la vida és el canvi, diu un proverbi xinès.

És final de setmana. Sobre un dissabte de juliol de cel radiant i una fredor insòlita, alliberada de cop, decideixo posar fil a l’agulla al meu viatge als Pirineus aragonesos. Els carrers del meu poble són plens de gent que amunt i avall es passegen tot agraint i respirant l’aire indulgent que fora de temporada ha ensopegat amb la capital de la Selva apagant la foguera acampada des de feia mesos.

A dins del Panda, ple fins a les orelles, s’hi han adaptat per força, totes les eines materials (a vegades poc necessàries per viure) que amb menys d’un metre quadrat, han hagut de fer-se un lloc a empentes. Motor encès. Ronca un Panda generós. Enmig de tanta cosa terrenal, ara en calma, en Truffaut, la Loulou i jo comencem a rodar mig enganxats a l’asfalt. Ràdio encesa. Per Catalunya Ràdio surt molt encertat el proverbi xinès. I tant, tota la raó. A un pam tinc la Loulou, una de les meves felines que experimenta en pròpia porta el gol del proverbi. Fa uns quants mesos li van diagnosticar hipertiroïdisme i l’he de medicar matí i tarda. Primera vegada a la caravana, veurem com digereix l’aforisme oriental.

Arribem al càmping de Baldellou. Hi farem nit. Quin país per aquí a baix! Després de cremar roda durant cinc hores arribem a un poble aragonès deixat de la mà de Déu, un desert de blat. M’enduc la primera glopada de xafogor que arriba d’un sòl daurat desgastat de tanta intempèrie. D’un cop quedo desolada, estic de dol buscant algun bri de Pirineus, encara que només sigui una engruna. Entro al càmping d’una mala peça i fent molta maniobra. Les hores m’estan passant factura i començo a estar farta de tant de canvi i tanta puta martingala. En aquest país infernal no hi corre l’aire! La caravana va on li rota i em comença a pujar la mosca al nas.

Després d’un milió de marramaus engabiats deixo anar la Loulou, la campiona de la jornada, que ha aguantat estoicament la patacada del canvi constant. Li he comprat Feliway, una poció màgica, una droga prodigiosa que a través d’un difusor deixa anar feromones felines que ajuden a afrontar aquest anar i venir de la vida. Els calma de forma natural i els ajuda a sentir-se còmodes fora de casa. La cosa és que el difusor està pensat per a espais més grans. Ara mateix, casa nostra fa tres metres quadrats i la Loulou ja està de panxa enlaire fregant-se l’esquena amb uns ulls desorbitats i pertorbats, es mou com s’hi estigués totalment grillada, fet que em porta a interpretar que el que corre per les seves benes és una sobredosi de cavall, això sí, portada amb molta dignitat.

Els fanals s’encenen i al cel clar s’hi comença a barrejar la foscor que està a punt d’entrar dins el poble del diantre. Totes  tres al llit, descansem després d’un dia dur de rosegar. El Feliway va fent, i a Catalunya Ràdio deuen continuar amb la seva. A la seu de la cultura oriental algú n’està pensant alguna de bona. Nosaltres comencem a afluixar el peu de l’accelerador i ens fonem, amb delit,  amb la temperatura que comença a baixar estrepitosament.

Avui, les meves paraules van dedicades a tu, Max, que tot i que no eres meu em vas robar el cor i a tots els animals que afronten una malaltia i els desitjo que l’única cosa constant a les seves vides sigui el canvi, un canvi positiu que els deixi estabornits de plaer, de felicitat, fins que els ulls els quedin girats d’eufòria, amb una sobredosi de gust que els duri de per vida.

Aneto, el sostre dels Pirineus

 << Cuando las cosas se complican es porque algo bueno está por llegar>> va afirmar, com si fos una sentència, la conductora de l’autobús que  a punt d’iniciar el trajecte Benasque a la Besurta ens va etzibar amb supremacia. Així va començar la nostra ascensió al sostre del Pirineus. << Ni tan mal.>> que diria el meu alumnat.

 Després d’un viatge ben rodat, segur i sense incidències, arribem a Benasque. Aparquem el cotxe molt a prop de la parada de l’autobús. Quatre passes ens acosten fins a la porta del vehicle de la profeta, la superba. I aquí s’engega tota la profecia: no hem pensat a treure prou diners en efectiu per fer front a un bitllet d’anada i tornada. Oració causal: no tenim prou diners en efectiu perquè alguna cosa bona ha de venir, o bé: alguna cosa bona ha de venir per aquest motiu no tenim prou diners en efectiu. La qüestió és que a la conductora se li ha començat a arrugar el front i em sembla un gest de forta tempesta, però la punyetera encara té prou temps per articular una bona oració causal. Totes les paraules estan ben connectades amb una bona conseqüència. Impol·luta, l’oració serà el nostre motor, el motiu i l’origen de totes les nostres desgràcies o esdevindrà la nostra fortuna, el nostre encert i la nostra astrugància.

Dins de l’autobús tot està en un estricte ordre, tot menys les meves pulsacions que desamparades de la situació han quedat penjades en la inòpia. Mentre em concentro en fer un parell de respiracions profundes, pels vidres del boeing 747 amb direcció al paradís, regalima la pluja: chubascos, deia la previsió. Que Déu ens empari, en el cas que n’hi hagi, de Déu, és clar.

En Joan i jo arribem al refugi de la Renclusa amb el goteig i la nuvolada trepitjant-nos els talons. Aquí  hi passarem dues nits alimentats per dos sopars vegetarians dels quals el tant per cent més alt se l’enduran els ous fregits, els protas de la nostra pujada de colesterol. Abans, però, tenim altres plans: investiguem el terreny, busquem l’inici de la ruta i ens posem en contacte amb l’energia de la zona.

Arriba l’hora d’anar a dormir i a sobre els cims encara s’hi veu, coronant absolutista, una boira espessa que no cedirà fins que la nit no hagi complidament dominat el Massís de la Maladeta. Aquestes són per a mi les pitjors hores. Quan el dia s’apaga una profunda enyorança se’m fica a dins i em cala fins al moll de l’os. I no puc evitar-ho. Estic nerviosa pel que vindrà l’endemà i necessito que tot estigui sota control: la família. Tinc molt a favor que en Joan i jo ens coneixem de fa molts anys, junts hem viscut moltes borrasques, ens avalen molts quilòmetres i sabem com tractar-nos.

Quatre del matí. El despertador no ha tingut l’oportunitat de sonar i ni falta que fa. Ja soc en peu, nerviosa com una mala cosa. El dia no té cap intenció de despuntar encara. Frontal al cap i amunt. Direcció al Salterillo per evitar gran part de la glacera en pèssimes condicions anem a petar a un camí moltes vegades perdedor però molt interessant. Fet l’escalfament, el paisatge canvia rotundament. Els blocs de pedra predominen per allà on passem. Seguim fil per randa les fites ben col·locades, no té pèrdua, ho estem fent molt bé. Mentre ens posem al dia de les nostres vivències el cel també ha decidit que l’escalfament està fet. De cop i volta queda ben enrabiat, i tot i que ho veiem a cotes altes i encara queda un bon tros per arribar-hi no ens fa massa gràcia. Decidim seguir pujant amb el nas una mica arrufat. Parada. Grampons. Encarem la inevitable pujada final de la glacera abans de començar una grimpadeta molt divertida. I ara sí. Grampons clavats. Què fem?, la boira és cada vegada més austera i ara no només la tenim al cim sinó que l’enverinada puja per sota, ha vessat a dins la vall de manera galopant i com una fletxa rabiosa per fer diana ha vingut fins als nostres peus. Intercanvi de dades de computadora a computadora. Equip R&R traient fum. És necessari fer bon equip a la muntanya. Mentre vaig rosegant  l’oració causal de la profeta: << Cuando las cosas se complican es porque algo bueno está por llegar >> a un grapat de quilòmetres avall el verd ens pica l’ullet: Això es pot salvar diu, com la cançó de Sau.

<<Aquí el tens>>. Davant nostre el pas de Mahoma escup una boira delirant, i calat de dalt a baix per aquest fum al·lucinant i del tot oníric ensenya la seva cresta curta però sonada. Cuando las cosas se complican…em descordo la motxilla i la deixo al començament del pas.  Completament absorta començo les primeres passes. Estic tan a gust i segura que l’energia s’estrella a dins meu i em deixa com una dement. Soc una adepta del profeta mentre duri la xalada. Cuando las cosas se complican es porque algo bueno está por llegar.

Aquest matí, a casa, només d’obrir els ulls m’he fet la mateixa pregunta de sempre, la que em faig quan visc una experiència tremenda. I quan he obert la boca per respondre’m ha començat a sortir de dins meu la boira delirant que revifada del tot i amb una veu sòbria ha dit: sí, és real.

Le pech de Bugarag

 

Bugarag, en occità, és una petita vila de 200 habitants del Llenguadoc, a la regió d'Occitània. Aixecada sobre 450 metres d'altitud, s'entrega, insòlita i aïllada, a un grapat d'hectàrees de camps torrats a mig fer pel sol que crema al matí i s'afebleix a la tarda, alliberant una calor fresca bastant relativa sobre aquesta terra francesa. Per arribar-hi, has d'enfilar-te per Col de Saint Louis, si vas per Caudiès-de-Fenouillèdes, un port relativament popular perquè has de passar, en bucle espiral, per sobre un pont recte anomenat Pont de l'Escargot. El paisatge és tan especial que tot i les dificultats que tinc per fer tirar Panda i caravana amunt, no puc evitar embadalir-me. Una vegada s'ha assolit el port, ben aviat el pech de Bugarag, el cim més alt del Massif de les Corbières, de 1.231 metres, apareix, impressionant, frec a frec amb Bugarag.

El càmping, La Maison de la Nature, és el lloc més hippie que he vist mai. Els gossos campen lliures per tot arreu. Fins i tot a l'entrada del lloc d'acampada hi ha un rètol ben gran, escrit amb guix que t'avisa que un gos, Django, cleptòman, vaga pel recinte menjant-se tot el que arreplega. Aquí m'hi passaré quatre nits, però l'última, encara no serà la darrera en aquesta aventura al país veí.

El cim de Bugarag és el meu objectiu en aquesta meravella de zona, però entremig trobaré altres belleses inesperades. Ara bé, aquesta vegada, al cim hi pugem tres. En Truffaut i jo rebem una vista que ve de les nostres terres. S'hi suma en Josep, un amic, a aquesta última aventura sobre les muntanyes franceses. La ruta fins al cim és molt fàcil, una autopista que et porta fins a gairebé al punt més alt. I és veritat el que deien les ressenyes que havia llegit: una flaire de misteriós esoterisme levita per aquestes roques que són tant arrodonides com escarpades. Una de les curiositats d'aquest cim és el que en diuen La Finestra, una roca foradada en forma de "finestra" i sobre el que no havia llegit gairebé res, només que hi ha la possibilitat de fer cim passant per aquest vessant nord, par la Fenetre. La veritat és que les vistes des d'aquí són espectaculars i la finestra és prou curiosa. La tornada cap al cotxe la fem pel mateix lloc i cal dir que les pedres fan que sigui un camí ideal per alguna relliscada, com la que em vaig endur jo amb un cop de cul a terra.

A la tarda, anem cap a les gorges de Galamús, un congost i pas de muntanya natural d'uns dos quilòmetres que permet l'accés amb Catalunya. La carretera és d'una sola direcció i regulada d'onze a sis de la tarda. El cap em dona voltes. Estreta, vertiginosa i preciosa la passem anant i tornant fent zigues-zagues resseguint les gorges que cauen transparents i glaçades a sota, lluny.

De tornada al poble proposo anar al bar, Le Savoir de terroir. Una tarda, passejant perduda per la vila, si és que una es pot perdre en un poble de dos-cents habitants, vaig anar a petar al bar. Més ben dit al Bar, l'únic, original i genuí bar de poble i que ho continuaria essent encara n'hi hagués més d'un. Dos homes, els noms dels quals no recordo, i la Caterina, la mestressa, em conviden a seure a fora amb ells. Ja veig com una cadira cau d'un cop al meu costat. Seu. Tres segons i ja tenia una Kombutxa a les mans. Beu. Em diu la Caterina amb un somriure d'orella a orella. Vaja, vaja, on he anat a parar. Ell, el cuiner, més agradable que qualsevol altra cosa, em té ben entretinguda. Em fa enfadar. Em parla en anglès. Que no, que no soc anglesa!, que soc catalana. Parla'm en francès si us plau. I ell, amb un francès occitanat em fa repetir el nom de Bugarag. Digues /bugaraix/, i jo repetia. I la Kombutxa ja no hi era.

I entre riures en francès i català, el dia se n'anava. El sol, que ja havia fet la feina, començava a caure deixant el cel roig i ataronjat. I en aquest moment i en silenci, faig unes quantes passes enrere, fins a l'inici d'aquest viatge. I passo per tots els pobles i ciutats, la Selva Negra, l'Alsàcia, els Alps, tots els cims, el tres mil, i revisc les nits de tempesta, les estrellades, les fredes, les caloroses i totes les mirades que duc a dins més vives que mai. I quan ja marxem sento que diu. Torna. Torna aviat /nurià/ diu ell. Un nus dolç i amarg se m'ha quedat encallat a la gola i m'ha mig ofegat els ulls. Que difícil que és viure, penso, quan sense previ avís la tristesa i la ràbia se't claven a dins forçant la teva calma i serenitat. I aquella Gran Cerca del començament, la de l'Atreyu, de la qual no en sabia absolutament res, va apareixent en el record i el pas del viatge.

La felicitat s'ha d'anar a buscar, potser no gaire lluny d'on som, però sí sense por, i encara que sigui enmig de la misèria. I això és el que ha passat. Gairebé sense alè i agosaradament he rebuscat i aixecat totes les pedres fins que de sobte m'he trobat contemplant un món com si el temps hagués quedat suspès en l'aire.

El llac d'Ambin

 

Le Vallon d'Ambin és una vall inhòspita i encara verge per on passa, rarament, qui sap que per veure el llac d'Ambin, que és una pura meravella feta a 2.683 metres, l'ha d'anar a caçar amb perseverança, lluny, molt lluny. Dominada per muntanyes de més de tres mil metres, sota els seus peus, la neu dels camps tarda a desfer-se, i quan ho fa, es perd riu avall, glaçada i turquesa. Durant la ruta es poden veure roques de dimensions extraordinàries que en algun moment, qui sap si durant les tempestes, es desprenen i es precipiten amb estrèpit, bolcant-se en la vall un gran terrabastall.

Ja m'ho va dir en Pierre. Ves al Vallon d'Ambin, hi trobaràs una altra joia alpina. I bé prou que sabia el que m'estava recomanant, ell que s'ha fet a les dents d'aquestes muntanyes i on hi ha treballat tants anys procurant preservar-les. Ho veus? T'he fet cas. Encara que no puguis llegir això que escric ni que ens tornem a veure més. Gràcies per les hores viscudes, per la conversa i per la teva gran amabilitat.

El llac d'Ambin suposa un altre repte en aquest viatge. Quan ja portes alguns quilòmetres exigents al damunt, qualsevol ruta es converteix en un repte. Tot i això, el camí fins al llac, a banda dels últims quilòmetres, es fa molt fàcilment. Deixes que el paratge excepcional i salvatge se't posi, a poc a poc, a dins. Els últims quilòmetres són per camí pedregós desdibuixat. Les roques, protagonistes de l'entorn, s'amunteguen les unes sobre les altres sense cap ordre ni més sentit que el de la pròpia natura feréstega i inevitable. Els últims metres abans d'arribar al llac es fan travessant els rius que bramen i et conviden a passar desafiant el teu equilibri per sobre les pedres que es mouen i rellisquen. A punt d'arribar al llac, s'ha de vorejar una paret per on hi ha un petit pas ferrat. Amb precaució, en Truffaut i jo passem, com un bon equip, fins a l'altra banda. Des de baix, veig el munt de fites que de mica en mica es van ajupint. El llac d'Ambin, lluminós, blanc i completament glaçat és al davant nostre.

I un altre cop, s'esdevé un d'aquells moments únics a la vida. La bellesa i la grandiositat de la muntanya tornen a fer-me sentir tan petita i insignificant que és precisament això el que fa que cada instant aquí s'esdevingui un miracle de la vida.

La Punta Nera, un tres mil a la frontera entre França i Itàlia

 

La Génépi és una paraula genèrica que fan servir els locals per referir-se a les plantes aromàtiques que neixen en aquestes muntanyes. Durant el mes d'agost es recol·lecten per fer-ne el Licor dels Alps, el gran licor. Avui, dia 1 d'agost, serà l'inici, també, de grans gestes.

Després d'intentar fer cim al Pointe des Cerces, a estones mortes, busco la manera d'arrencar-me l'espina que duc clavada; estudio la manera d'encarar algun tres mil en alguna zona on la neu s'hagi mig desfet, sabent que és impossible, que a aquesta alçada, sigui completament absent. Donant voltes sobre els Alps al Maps, localitzo la Punta Nera, un 3.047 a la frontera entre França i Itàlia; una joia alpina, indòmita i salvatge, poc freqüentada, deixada de la mà de Déu a la regió de la Savoia, en una zona verge. De les diverses cares d'aquesta punta em decideixo per la sud. D'aquest cim n'he llegit poca cosa, només una ressenya i no parla de la dificultat tècnica. Així doncs, intueixo que no serà difícil, més enllà de l'exigència física d'un tres mil, que no te la treu ningú.

La ruta comença a Lavoir, l'últim lloc habitat. A partir d'aquí quilòmetres de la infinitat dels Alps apareixen imponents amenaçant amb les seves agulles el cel, avui ennuvolat. Completament sols, en Truffaut i jo travessem una vall trencada pel mig per un rocam que sembla una antiga glacera. Era veritat, és una zona verge. Contemplo aquest lloc com si el temps hagués quedat suspès en l'aire.

Arribem al col de la Roue. La Punta Nera queda ben visible a l'esquerra. Avanço empenyent-me amunt amb totes les forces. Ara entenc per què negra. Sota els peus, la pedra es torna d'un gris fosc. El sol, que hi cau de ple, fa estona que hi juga. Ara sí, ara no, la fa brillar. L'últim tram amunt és una patacada físicament. De quatre grapes pujo pel pedregam que es desfà i cau avall quan de sobte albiro una persona que està carenejant, a pas lent, a pocs metres de la creu. És un sentiment inoblidable aquest, el de saber que no estàs sola. Quan ja gairebé soc a dalt, me'l trobo al davant, mirant-me, un home no massa alt, prim i fort. Caram noi, quina pujada, li dic amb l'alè trencat. Sí, és dur, em contesta. Et faria res baixar junts? li demano. Aquest coi de pedres em té acollonida. I em diu que sí, que va tirant a poc a poc i que ja l'atraparé. Ja l'he vist prou, penso. Quan ara soc jo qui careno la part final intento endevinar on estic, si a França o a Itàlia, però la qüestió és que se'm neguen els ulls perquè el que veig des d'aquí dalt, és massa. I faig un petó i el llanço amunt amb la mà dreta: per tu mama.

Ens toca baixar. I allà hi és ell, palplantat. Allà on ens hem creuat. I em diu és bonic veure carenejar algú. El mateix pensava jo quan el veia a ell. I desfem el pedregam, xino-xano. En Pierre és un agent rural jubilat. Mentre baixem pel Col de la Rue parlem de muntanya i m'explica el grapat de cims que ha fet als Alps, entre ells el Mont Blanc i els Écrins. I més enllà de les fronteres, també ha atacat el Kilimanjaro. Vaja, vaja, quin un que he conegut avui.

Quan estem a punt d'arribar a Lavoir en Pierre em parla de la Génépi, les plantes aromàtiques que neixen als Alps i de les quals se'n fa el licor, el Licor dels Alps. És curiós, em diu. A dalt, quan ens hem creuat, quan m'has demanat que t'esperés hi he trobat la Génépi, a dues passes més avall d'on érem, i he pensat que era aquí on m'havia de quedar. Mentre tu has començat a passar per la carena, i observant el teu pas sobre l'esquena ajupida d'aquest cim extraordinari he recol·lectat la planta. I el que encara és més extraordinari, diu, és que mai creix tan amunt. Avui tu i jo havíem de baixar la Punta Nera junts.

Els Alps francesos

 

Aquesta és una història als Alps francesos; una història que comença a les quatre de la matinada, sota un cel net, estrellat i completament silent. A la vila de Modane, aixecada sobre mil metres i envoltada d'imponents i feréstegues muntanyes, la nit s'hi ha ajagut taciturna i més ennegrida que mai. Encara no és hora de despertar, els habitants d'aquesta petita població callen aturats en el temps.

Faig girar la clau del Panda, el motor ronca. Són dos quarts de cinc del matí. Em poso en marxa cap al Pointe des Cerces, un cim de la Savoie, un tres mil al masís dels Cerces. Estic una mica nerviosa. No hi ha una ànima desperta i m'espera una hora de camí abans d'arribar al punt d'inici de la ruta. Vaig cap al túnel de Fréjus, una carretera que uneix França i Itàlia sota la muntanya de Fréjus. Aquesta serà la segona vegada que passo per aquí. La primera va ser quan vaig anar a les Dolomites, ho recordo bé. D'aquí a 12 quilòmetres sortiré a Bardonecchia, Itàlia.

La línia recta d'aquest túnel contrasta amb el port de muntanya que he de pujar i sobre el qual rodarem durant mitja hora. En Truffaut dorm al seient del darrere mentre el cel es comença a tornar púrpura. El dia despunta grimpant per les muntanyes italianes i van apareixent a poc a poc, els Alps, un paisatge extraordinari. El port és una animalada, em fa sentir un lleuger vertigen, i també, molt poca cosa. Què hi faig aquí, em pregunto. I abans de trobar resposta, ja hem entrat en territori francès, un altre cop.

La resta del trajecte passa per una carretera comarcal fins a arribar a Nevache. Travessem una barrera que està oberta. De sis a vuit del matí està permès el pas, després s'hi ha de passar obligatòriament amb un autobús. Arribem al punt d'inici passant per un parell de poblets poc habitats i preciosos, realment una joia dels Alps francesos.

Deixem el Panda a l'aparcament. Comencem la ruta. Els primers quilòmetres passen per una pista rocosa però de bon fer fins a arribar al refugi. Les muntanyes del voltant són verdes, de pastura, plenes de rierols amb flors liles i grogues, és tot d'una bellesa il·limitada i exuberant. Ràpidament, però, i sense deixar de ser admirable, el paisatge canvia abruptament. Encarant la cara nord del cim, tot es torna més agresta i la neu apareix, a grans clapes, sobre les muntanyes escarpades. Em queden els últims dos-cents metres positius i la pujada de fort pendent fins al cim. No es veu tècnicament complicat, i així ho explicaven totes les ressenyes que havia llegit, que deien que era fàcil si no hi havia neu, però les grans clapes que encara queden per desfer-se ressegueixen tot el camí per on s'ha de passar, dretíssim cap al cim. Tot i que vaig ben calçada, els tacos de les meves vambes no en fan prou. No he portat els grampons, no m'esperava tanta neu i amb molta ràbia i recel decideixo no pujar. Aquesta vegada no és per mi i m'ha costat acceptar-ho. Em fa massa ànsia i la meva experiència amb neu i gel és molt precària.

Tornem cap al cotxe desfent tota la meravella de llacs i rierols. Tornem a trobar el verd, el lila i el groc de les muntanyes de prop del refugi. El sol cau sencer sobre aquest paratge i el cel és més blau que mai. El recorregut, vint quilòmetres, m'han semblat un vist i no vist perquè tot i no haver assolit el cim, no me'n vaig amb les mans buides, han sigut de pura vitalitat. Hi ha llocs i moments de la vida que et deixen sense respiració, tan bells que fereixen.

Al port italià s'hi ha fet de dia. Mentre baixo cap a Bardonecchia em responc a la pregunta d'aquesta matinada. Soc aquí perquè tot això viu a dins meu, des del primer cim. Soc aquí perquè no sabria estar enlloc més. Arribem a Bradonecchia. A la meva dreta, només d'acabar el port hi ha un petit bar restaurant. Faig una parada, tinc ganes de parlar italià i que aquest bellíssim i extraordinari idioma em faci somriure una mica. Demano una brioche con marmellata, que no és res més que un croisant farcit amb melmelada, però que dit per ells sempre, sempre sembla tot molt més bo i interessant. L'acompanyo amb una birra! Una birra bianca, i collons quina birra i quin brioche. És que no hi ha res dolent a aquest país? Visca Itàlia! I com t'enyoro.

Tornant cap a Modane i amb un somriure d'orella a orella penso que soc afortunada, que aquest matí, quan m'he llevat a les quatre, cagada de por, no m'hagués imaginat que tornaria així. La vida també és això, trencar amb les zones de confort, perquè és aquí quan passen les històries més al·lucinants i excitants. I aquesta ha començat sota un cel net, estrellat i completament silent.