Le pech de Bugarag

 

Bugarag, en occità, és una petita vila de 200 habitants del Llenguadoc, a la regió d'Occitània. Aixecada sobre 450 metres d'altitud, s'entrega, insòlita i aïllada, a un grapat d'hectàrees de camps torrats a mig fer pel sol que crema al matí i s'afebleix a la tarda, alliberant una calor fresca bastant relativa sobre aquesta terra francesa. Per arribar-hi, has d'enfilar-te per Col de Saint Louis, si vas per Caudiès-de-Fenouillèdes, un port relativament popular perquè has de passar, en bucle espiral, per sobre un pont recte anomenat Pont de l'Escargot. El paisatge és tan especial que tot i les dificultats que tinc per fer tirar Panda i caravana amunt, no puc evitar embadalir-me. Una vegada s'ha assolit el port, ben aviat el pech de Bugarag, el cim més alt del Massif de les Corbières, de 1.231 metres, apareix, impressionant, frec a frec amb Bugarag.

El càmping, La Maison de la Nature, és el lloc més hippie que he vist mai. Els gossos campen lliures per tot arreu. Fins i tot a l'entrada del lloc d'acampada hi ha un rètol ben gran, escrit amb guix que t'avisa que un gos, Django, cleptòman, vaga pel recinte menjant-se tot el que arreplega. Aquí m'hi passaré quatre nits, però l'última, encara no serà la darrera en aquesta aventura al país veí.

El cim de Bugarag és el meu objectiu en aquesta meravella de zona, però entremig trobaré altres belleses inesperades. Ara bé, aquesta vegada, al cim hi pugem tres. En Truffaut i jo rebem una vista que ve de les nostres terres. S'hi suma en Josep, un amic, a aquesta última aventura sobre les muntanyes franceses. La ruta fins al cim és molt fàcil, una autopista que et porta fins a gairebé al punt més alt. I és veritat el que deien les ressenyes que havia llegit: una flaire de misteriós esoterisme levita per aquestes roques que són tant arrodonides com escarpades. Una de les curiositats d'aquest cim és el que en diuen La Finestra, una roca foradada en forma de "finestra" i sobre el que no havia llegit gairebé res, només que hi ha la possibilitat de fer cim passant per aquest vessant nord, par la Fenetre. La veritat és que les vistes des d'aquí són espectaculars i la finestra és prou curiosa. La tornada cap al cotxe la fem pel mateix lloc i cal dir que les pedres fan que sigui un camí ideal per alguna relliscada, com la que em vaig endur jo amb un cop de cul a terra.

A la tarda, anem cap a les gorges de Galamús, un congost i pas de muntanya natural d'uns dos quilòmetres que permet l'accés amb Catalunya. La carretera és d'una sola direcció i regulada d'onze a sis de la tarda. El cap em dona voltes. Estreta, vertiginosa i preciosa la passem anant i tornant fent zigues-zagues resseguint les gorges que cauen transparents i glaçades a sota, lluny.

De tornada al poble proposo anar al bar, Le Savoir de terroir. Una tarda, passejant perduda per la vila, si és que una es pot perdre en un poble de dos-cents habitants, vaig anar a petar al bar. Més ben dit al Bar, l'únic, original i genuí bar de poble i que ho continuaria essent encara n'hi hagués més d'un. Dos homes, els noms dels quals no recordo, i la Caterina, la mestressa, em conviden a seure a fora amb ells. Ja veig com una cadira cau d'un cop al meu costat. Seu. Tres segons i ja tenia una Kombutxa a les mans. Beu. Em diu la Caterina amb un somriure d'orella a orella. Vaja, vaja, on he anat a parar. Ell, el cuiner, més agradable que qualsevol altra cosa, em té ben entretinguda. Em fa enfadar. Em parla en anglès. Que no, que no soc anglesa!, que soc catalana. Parla'm en francès si us plau. I ell, amb un francès occitanat em fa repetir el nom de Bugarag. Digues /bugaraix/, i jo repetia. I la Kombutxa ja no hi era.

I entre riures en francès i català, el dia se n'anava. El sol, que ja havia fet la feina, començava a caure deixant el cel roig i ataronjat. I en aquest moment i en silenci, faig unes quantes passes enrere, fins a l'inici d'aquest viatge. I passo per tots els pobles i ciutats, la Selva Negra, l'Alsàcia, els Alps, tots els cims, el tres mil, i revisc les nits de tempesta, les estrellades, les fredes, les caloroses i totes les mirades que duc a dins més vives que mai. I quan ja marxem sento que diu. Torna. Torna aviat /nurià/ diu ell. Un nus dolç i amarg se m'ha quedat encallat a la gola i m'ha mig ofegat els ulls. Que difícil que és viure, penso, quan sense previ avís la tristesa i la ràbia se't claven a dins forçant la teva calma i serenitat. I aquella Gran Cerca del començament, la de l'Atreyu, de la qual no en sabia absolutament res, va apareixent en el record i el pas del viatge.

La felicitat s'ha d'anar a buscar, potser no gaire lluny d'on som, però sí sense por, i encara que sigui enmig de la misèria. I això és el que ha passat. Gairebé sense alè i agosaradament he rebuscat i aixecat totes les pedres fins que de sobte m'he trobat contemplant un món com si el temps hagués quedat suspès en l'aire.

El llac d'Ambin

 

Le Vallon d'Ambin és una vall inhòspita i encara verge per on passa, rarament, qui sap que per veure el llac d'Ambin, que és una pura meravella feta a 2.683 metres, l'ha d'anar a caçar amb perseverança, lluny, molt lluny. Dominada per muntanyes de més de tres mil metres, sota els seus peus, la neu dels camps tarda a desfer-se, i quan ho fa, es perd riu avall, glaçada i turquesa. Durant la ruta es poden veure roques de dimensions extraordinàries que en algun moment, qui sap si durant les tempestes, es desprenen i es precipiten amb estrèpit, bolcant-se en la vall un gran terrabastall.

Ja m'ho va dir en Pierre. Ves al Vallon d'Ambin, hi trobaràs una altra joia alpina. I bé prou que sabia el que m'estava recomanant, ell que s'ha fet a les dents d'aquestes muntanyes i on hi ha treballat tants anys procurant preservar-les. Ho veus? T'he fet cas. Encara que no puguis llegir això que escric ni que ens tornem a veure més. Gràcies per les hores viscudes, per la conversa i per la teva gran amabilitat.

El llac d'Ambin suposa un altre repte en aquest viatge. Quan ja portes alguns quilòmetres exigents al damunt, qualsevol ruta es converteix en un repte. Tot i això, el camí fins al llac, a banda dels últims quilòmetres, es fa molt fàcilment. Deixes que el paratge excepcional i salvatge se't posi, a poc a poc, a dins. Els últims quilòmetres són per camí pedregós desdibuixat. Les roques, protagonistes de l'entorn, s'amunteguen les unes sobre les altres sense cap ordre ni més sentit que el de la pròpia natura feréstega i inevitable. Els últims metres abans d'arribar al llac es fan travessant els rius que bramen i et conviden a passar desafiant el teu equilibri per sobre les pedres que es mouen i rellisquen. A punt d'arribar al llac, s'ha de vorejar una paret per on hi ha un petit pas ferrat. Amb precaució, en Truffaut i jo passem, com un bon equip, fins a l'altra banda. Des de baix, veig el munt de fites que de mica en mica es van ajupint. El llac d'Ambin, lluminós, blanc i completament glaçat és al davant nostre.

I un altre cop, s'esdevé un d'aquells moments únics a la vida. La bellesa i la grandiositat de la muntanya tornen a fer-me sentir tan petita i insignificant que és precisament això el que fa que cada instant aquí s'esdevingui un miracle de la vida.

La Punta Nera, un tres mil a la frontera entre França i Itàlia

 

La Génépi és una paraula genèrica que fan servir els locals per referir-se a les plantes aromàtiques que neixen en aquestes muntanyes. Durant el mes d'agost es recol·lecten per fer-ne el Licor dels Alps, el gran licor. Avui, dia 1 d'agost, serà l'inici, també, de grans gestes.

Després d'intentar fer cim al Pointe des Cerces, a estones mortes, busco la manera d'arrencar-me l'espina que duc clavada; estudio la manera d'encarar algun tres mil en alguna zona on la neu s'hagi mig desfet, sabent que és impossible, que a aquesta alçada, sigui completament absent. Donant voltes sobre els Alps al Maps, localitzo la Punta Nera, un 3.047 a la frontera entre França i Itàlia; una joia alpina, indòmita i salvatge, poc freqüentada, deixada de la mà de Déu a la regió de la Savoia, en una zona verge. De les diverses cares d'aquesta punta em decideixo per la sud. D'aquest cim n'he llegit poca cosa, només una ressenya i no parla de la dificultat tècnica. Així doncs, intueixo que no serà difícil, més enllà de l'exigència física d'un tres mil, que no te la treu ningú.

La ruta comença a Lavoir, l'últim lloc habitat. A partir d'aquí quilòmetres de la infinitat dels Alps apareixen imponents amenaçant amb les seves agulles el cel, avui ennuvolat. Completament sols, en Truffaut i jo travessem una vall trencada pel mig per un rocam que sembla una antiga glacera. Era veritat, és una zona verge. Contemplo aquest lloc com si el temps hagués quedat suspès en l'aire.

Arribem al col de la Roue. La Punta Nera queda ben visible a l'esquerra. Avanço empenyent-me amunt amb totes les forces. Ara entenc per què negra. Sota els peus, la pedra es torna d'un gris fosc. El sol, que hi cau de ple, fa estona que hi juga. Ara sí, ara no, la fa brillar. L'últim tram amunt és una patacada físicament. De quatre grapes pujo pel pedregam que es desfà i cau avall quan de sobte albiro una persona que està carenejant, a pas lent, a pocs metres de la creu. És un sentiment inoblidable aquest, el de saber que no estàs sola. Quan ja gairebé soc a dalt, me'l trobo al davant, mirant-me, un home no massa alt, prim i fort. Caram noi, quina pujada, li dic amb l'alè trencat. Sí, és dur, em contesta. Et faria res baixar junts? li demano. Aquest coi de pedres em té acollonida. I em diu que sí, que va tirant a poc a poc i que ja l'atraparé. Ja l'he vist prou, penso. Quan ara soc jo qui careno la part final intento endevinar on estic, si a França o a Itàlia, però la qüestió és que se'm neguen els ulls perquè el que veig des d'aquí dalt, és massa. I faig un petó i el llanço amunt amb la mà dreta: per tu mama.

Ens toca baixar. I allà hi és ell, palplantat. Allà on ens hem creuat. I em diu és bonic veure carenejar algú. El mateix pensava jo quan el veia a ell. I desfem el pedregam, xino-xano. En Pierre és un agent rural jubilat. Mentre baixem pel Col de la Rue parlem de muntanya i m'explica el grapat de cims que ha fet als Alps, entre ells el Mont Blanc i els Écrins. I més enllà de les fronteres, també ha atacat el Kilimanjaro. Vaja, vaja, quin un que he conegut avui.

Quan estem a punt d'arribar a Lavoir en Pierre em parla de la Génépi, les plantes aromàtiques que neixen als Alps i de les quals se'n fa el licor, el Licor dels Alps. És curiós, em diu. A dalt, quan ens hem creuat, quan m'has demanat que t'esperés hi he trobat la Génépi, a dues passes més avall d'on érem, i he pensat que era aquí on m'havia de quedar. Mentre tu has començat a passar per la carena, i observant el teu pas sobre l'esquena ajupida d'aquest cim extraordinari he recol·lectat la planta. I el que encara és més extraordinari, diu, és que mai creix tan amunt. Avui tu i jo havíem de baixar la Punta Nera junts.

Els Alps francesos

 

Aquesta és una història als Alps francesos; una història que comença a les quatre de la matinada, sota un cel net, estrellat i completament silent. A la vila de Modane, aixecada sobre mil metres i envoltada d'imponents i feréstegues muntanyes, la nit s'hi ha ajagut taciturna i més ennegrida que mai. Encara no és hora de despertar, els habitants d'aquesta petita població callen aturats en el temps.

Faig girar la clau del Panda, el motor ronca. Són dos quarts de cinc del matí. Em poso en marxa cap al Pointe des Cerces, un cim de la Savoie, un tres mil al masís dels Cerces. Estic una mica nerviosa. No hi ha una ànima desperta i m'espera una hora de camí abans d'arribar al punt d'inici de la ruta. Vaig cap al túnel de Fréjus, una carretera que uneix França i Itàlia sota la muntanya de Fréjus. Aquesta serà la segona vegada que passo per aquí. La primera va ser quan vaig anar a les Dolomites, ho recordo bé. D'aquí a 12 quilòmetres sortiré a Bardonecchia, Itàlia.

La línia recta d'aquest túnel contrasta amb el port de muntanya que he de pujar i sobre el qual rodarem durant mitja hora. En Truffaut dorm al seient del darrere mentre el cel es comença a tornar púrpura. El dia despunta grimpant per les muntanyes italianes i van apareixent a poc a poc, els Alps, un paisatge extraordinari. El port és una animalada, em fa sentir un lleuger vertigen, i també, molt poca cosa. Què hi faig aquí, em pregunto. I abans de trobar resposta, ja hem entrat en territori francès, un altre cop.

La resta del trajecte passa per una carretera comarcal fins a arribar a Nevache. Travessem una barrera que està oberta. De sis a vuit del matí està permès el pas, després s'hi ha de passar obligatòriament amb un autobús. Arribem al punt d'inici passant per un parell de poblets poc habitats i preciosos, realment una joia dels Alps francesos.

Deixem el Panda a l'aparcament. Comencem la ruta. Els primers quilòmetres passen per una pista rocosa però de bon fer fins a arribar al refugi. Les muntanyes del voltant són verdes, de pastura, plenes de rierols amb flors liles i grogues, és tot d'una bellesa il·limitada i exuberant. Ràpidament, però, i sense deixar de ser admirable, el paisatge canvia abruptament. Encarant la cara nord del cim, tot es torna més agresta i la neu apareix, a grans clapes, sobre les muntanyes escarpades. Em queden els últims dos-cents metres positius i la pujada de fort pendent fins al cim. No es veu tècnicament complicat, i així ho explicaven totes les ressenyes que havia llegit, que deien que era fàcil si no hi havia neu, però les grans clapes que encara queden per desfer-se ressegueixen tot el camí per on s'ha de passar, dretíssim cap al cim. Tot i que vaig ben calçada, els tacos de les meves vambes no en fan prou. No he portat els grampons, no m'esperava tanta neu i amb molta ràbia i recel decideixo no pujar. Aquesta vegada no és per mi i m'ha costat acceptar-ho. Em fa massa ànsia i la meva experiència amb neu i gel és molt precària.

Tornem cap al cotxe desfent tota la meravella de llacs i rierols. Tornem a trobar el verd, el lila i el groc de les muntanyes de prop del refugi. El sol cau sencer sobre aquest paratge i el cel és més blau que mai. El recorregut, vint quilòmetres, m'han semblat un vist i no vist perquè tot i no haver assolit el cim, no me'n vaig amb les mans buides, han sigut de pura vitalitat. Hi ha llocs i moments de la vida que et deixen sense respiració, tan bells que fereixen.

Al port italià s'hi ha fet de dia. Mentre baixo cap a Bardonecchia em responc a la pregunta d'aquesta matinada. Soc aquí perquè tot això viu a dins meu, des del primer cim. Soc aquí perquè no sabria estar enlloc més. Arribem a Bradonecchia. A la meva dreta, només d'acabar el port hi ha un petit bar restaurant. Faig una parada, tinc ganes de parlar italià i que aquest bellíssim i extraordinari idioma em faci somriure una mica. Demano una brioche con marmellata, que no és res més que un croisant farcit amb melmelada, però que dit per ells sempre, sempre sembla tot molt més bo i interessant. L'acompanyo amb una birra! Una birra bianca, i collons quina birra i quin brioche. És que no hi ha res dolent a aquest país? Visca Itàlia! I com t'enyoro.

Tornant cap a Modane i amb un somriure d'orella a orella penso que soc afortunada, que aquest matí, quan m'he llevat a les quatre, cagada de por, no m'hagués imaginat que tornaria així. La vida també és això, trencar amb les zones de confort, perquè és aquí quan passen les històries més al·lucinants i excitants. I aquesta ha començat sota un cel net, estrellat i completament silent.

l'Alsàcia

 L'Alsàcia és una petita regió de França a la frontera amb Alemanya i Suïssa, ubicada entre les muntanyes dels Vosgos i el riu Rin. La denominació francòfona Alsace deriva de l'alemana Elsass que significa riu, és per això que Alsàcia significa territori de rius. La regió ha estat contínuament sotmesa a conflictes i disputes entre França i Alemanya, canviant successivament de sobirania fins a la reconciliació després del desastre de la Segona Guerra Mundial.

El que més caracteritza aquesta petita regió és el vi blanc que juntament amb Alemanya i Austria, produeix algun dels més destacats i prestigiosos blancs rieslings del món, tot i que la zona és més coneguda pels vins aromàtics gewürztraminer, d'una sola varietat i de forta influència germànica.

Aquest matí, després d'esmorzar, he buscat una bona ruta per gaudir a peu d'aquesta zona feta de vinyes i pobles pintorescs. Avui fem una passejada passant per tres pobles destacats per la producció de vi blanc.

Arribem a Ribeauvillé. Els carrers d'aquest poblet són de tots els colors imaginables, com si haguessin nascut aquí, al bressol dels pigments del món. Les façanes de les cases són d'entramat de fusta fosca, deixant les bigues visibles, una construcció típica de les regions del centre d'Europa. Seguim les indicacions de la ruta vinícola. En un tres i no res som enmig de les vinyes que han donat tant de renom a la zona. El sol brilla sobre un cel blau nítid, sense cap núvol. Fa una calor humida que cala, es fa gairebé insuportable. Hiverns humits i estius suaus, deia la sommelier de Dijon. Avui el cel s'ha plantat calent i xafogós. Després d'uns quants quilòmetres passem per Hunawihr, una altra meravella de l'Alsàcia. Baixem cap al poble entre vinyes. Els pagesos treballen aquests camps de fruits tan dolços i sofisticats, i els mantenen impecables. Arribem al final de la ruta i passem per Riquewihr, el plat fort. Hi ha vegades que em quedo sense paraules per expressar el que sento. Enmig de les vinyes i amb una calor sufocant observo el seu nucli antic, des d'una posició elevada. És tan bell que sembla mentida que pugui ser aquí, al davant meu. I no sé per què, penso en una pel·lícula que fa uns quants anys vaig veure: Entre copas, una comèdia dramàtica francesa del 2004. El protagonista, un apassionat dels vins, està travessant un moment difícil de la seva vida. Creu que ha perdut la joventut i el cremen les ambicions fallides d'èpoques passades. En un moment d'eufòria obre un Pinot Noire, el perfecte Pinot, i em van quedar gravades les seves paraules: no s'ha d'esperar el millor moment per obrir un bon vi, el fet d'obrir-lo el converteix en un bon moment.

Tornem al càmping. Porto el Panda carregat fins a dalt de vi. No soc una apassionada dels vins, no crec que hagi perdut la meva joventut, i tinc alguna ambició fallida que no m'arriba a cremar, però sí que obriria una ampolla de vi i faria que ara i aquí fos especial.

La Selva Negra

 La Selva Negra és un macís muntanyós situat al sud-est d'Alemanya limitat amb França. Si volem saber l'etimologia, l'hem d'anar a buscar a l'època romana, quan un dels militars i governadors de l'antiga Roma, Publio Atio Varo, en arribar a aquesta zona, la va batejar amb aquest nom a causa de la gran densitat forestal, negre com la nit, amb què es van trobar.

Avui tocarem el sostre de la Schwarzwald, arribarem fins al cim més alt, el Feldberg. Tot i que només fa 1.493 metres la ruta fins al dalt et deixa un bon gust de boca. El punt de partida és a l'estació d'esquí que porta el nom del cim. El camí comença per una de les pistes que puja fins a una antena molt fotografiada per tothom, cosa que no puc entendre. Continuem enfilant-nos envoltats de prats fecunds i verdíssims, i seguim el traçat fins al sostre de la Selva Negra.

De baixada, la ruta circular passa per un prat ple de vaques. Bé, en principi hi estem habituats, però mentre el nostre pas avança, una estranya sensació trenca la calma que portava. Una d'elles s'ha ben plantat al mig del camí i ens mira fixament. No passa res, continuem empenyent endavant, però no senyor, no, dues més s'aixequen com un llamp i tiren a matar cap a nosaltres. En Truffaut i jo fem els cent metres, entre merdes i fang, més ràpids de la història!, fins que som prou lluny per parar i traçar un nou pla. Com que la ruta del wikiloc em porta per aquí i no m'ho vull perdre, inicio una escapada muntanya avall, vorejant les agressives remugants. De sobte, d'entre els boscos alemanys, negres i atapeïts , comença a pujar una boira espessa que va omplint, carregada fins a dalt, la muntanya que en un tres i no res queda completament emmascarada i fosca. Si em quedo sense senyal estic perduda. Baixo per un camí que es mig intueix fins que arribo a un refugi i enllaço amb la ruta. D'entre el baf d'aquesta ennuvolada, arribem, com herois, al camí principal.

Continuem baixant, i més avall el camí trenca per un corriol a la dreta i se'n va, ara sí que sí, de cap a la densitat forestal de la qual parlàvem. La boira es va desfent, però tot i això va quedant tot encara més fosc. Els pins s'estiren alts, tan amunt que no es veu el final, i les branques s'obren grans i amples, les unes sobre les altres, de manera que queda un bosc impenetrable. El corriol, estret, passa pel mig d'aquesta frondositat, al costat d'un riu que va deixant una remor suau, fins al final de la ruta. De tant extraordinari i colpidor com és em pertorba i m'angoixa. Només puc dir que la vida, aquí i ara mateix, és com un miracle, pura fantasia.

Tornem a França per carreteres secundàries. Desfem els quilòmetres entre aquesta selva infranquejable. I ara entenc per què el romà, el general Varo, no gaire destre en l'estratègia i lideratge en les batalles, no va poder conquerir el cor d'aquesta zona. I ara ho entenc. Només es comprèn quan, a dins d'ella, sents que la Selva Negra és tan salvatge i bestial que es fa inexorablement invencible.

Dijon

 

Dijon, capital de la Borgonya, és una de les ciutats més importants de França. Segles enrere era coneguda com la ciutat dels campanars. No només els vins li han donat una fama important sinó que la mostassa, que els romans barrejaven amb el vi, es va convertir en un producte estrella durant l'Edat Mitjana. Aquesta cotitzada espècia sortia en tots els receptaris de cuina europea. Dijon posseeix un patrimoni arquitectònic i cultural únic, perfectament conservat i protegit. La ciutat és una barreja preciosa de gòtic i romànic, capaç de deixar sense alè a qualsevol. L'església Saint-Michel és un temple gòtic impressionant i l'església de Notre-Dame és d'una bellesa soberga. Esculpida a la seva façana hi ha la Chouette, una òliba que té la reputació de donar sort sempre que es toqui amb la mà esquerra i es demani un desig.

Aquest matí, a la recepció del càmping de la ciutat, sobre un mapa il·lustrat de la ciutat, la senyora de l'accueille m'anava dibuixant el camí i encerclava els punts més importants pels quals havia de passar. Tenim la Cava de la Cité, parada obligatòria, més de 350 varietats de vins per tastar. I no t'oblidis de degustar la mostassa.

En Truffaut i jo, amb el mapa a la mà, comencem la ruta. La primera parada és a la prestigiosa i tan coneguda cava de la ciutat. El meu llebrer, amb el seu pas elegant i lleuger, és el primer d'entrar a la distingida casa dels vins de la Borgonya. Els tres sommeliers li donen la benvinguda. Demano ajuda a una noia joveníssima que està fent un tast. Me'n recomana dos: un Giboulot blanc, un chardonnay dolç i amb regust de fruites i un Marsannay negre, un pinot noir. Després de dues copetes el meu francès agafa cos i fluïdesa. La conversa sobre el clima que necessiten les vinyes de la Borgogne va com una seda, però de sobte i sense previ avís, en Truffaut, avorrit com una ostra, se m'ha agafat a la cama!, i aquell gos elegant i galà que havia sigut a l'entrar, s'ha convertit en una bèstia barroera que demana a crits sortir d'aquesta cava avorrida i carregosa. Pobre de mi! Amb la copa a la mà que tremola com un dimoni i els 14 graus que ja són a dalt de tot, intento maniobrar la dissortada situació que tanta gràcia li fa a la meva sommelier.

Continuem la ruta. Anem cap al centre. Abans d'arribar al palpitant cor d'aquesta ciutat faig una parada a la fleca per comprar el famós pa d'espècies tan típic. Faig un mos exageradament dolç al pa de cassís i em deixo endur pels carrers ensucrats i exquisits fins a Notre-Dame. Esculpida a una de les façanes veig l'emblemàtica òliba de qui tothom parla. Poso la mà esquerra sobre la llisa i desgastada figura, el desig ja el sap. Unes passes més amunt ens trobem amb la Moutarderie. El recinte alberga més de cent varietats de mostassa. El tast va sobre rodes, oli en un llum. Els sabors refinats esclaten a la meva boca. El meu ventre és un garbuix eclèctic de l'aliment d'aquesta ciutat fascinant.

Tornem al càmping. Darrere meu em segueix, com un fil invisible, l'amalgama del passat i el present de la capital de la Borgogne, Dijon. Darrere meu em segueix, com un espectre clamorós, cada segle d'aquesta ciutat bella i indispensable que encara duc als llavis a mig camí entre el cassís dolç i la intensa mostassa.

Puy de Sancy

 Encara no hi ha cap senyal al cel que mostri que el dia està a punt de vessar-se dins la vall de Mont-Dore. A dins del càmping, moll de dalt a baix per la tempesta d'aquesta nit, els fanals cremen somnolents, els carrers mal asfaltats han quedat embassats i freds, i sobre les parcel·les desiguals i accidentades per la ràbia del temps, descansa qui ha tingut la sort de no sentir-la. Pel seu pas, ha deixat el brogit de l'aigua que baixa amb força pel riu Dordogne.

Em desperto molt d'hora. A fora la temperatura és de deu graus. Avui pujarem al cim més alt del Macís Central, el Puy de Sancy, un antic volcà de 1885 metres d'altura. La intenció és fer una volta circular i fer tres cims més que estan de pas.

La ruta comença al centre del poble de muntanya, Mont-Dore, sobre mil metres. El primer quilòmetre passa sota un bosc preciós, d'arbres alts i robustos. De seguida atrapem els set-cents metres positius que ens porten fins al primer cim, el Roc de Cuzeau. Aquí em trobo amb una agradable sorpresa. Una dona que observa com els seus dos gossos van i venen fent esses, se m'apropa. Porta uns texans negres desgastats i va calçada amb unes bones vambes Salomon. Els primers minuts de conversa són sobre els gossos, però de sobte, de sota l'abrupta muntanya surten com una font que brolla centenars d'ovelles, totes ben marcades amb una pintura vermella. Ara comprenc que la dona d'origen Belga fa estona que volta per aquestes muntanyes vigilant el seu ramat. Els ulls li brillen quan em parla de la seva feina. I amb una mirada experta mana i assegura el seu bestiar dominat per un Border Colie i un Mastí.

Continuem la ruta. Ens dirigim cap al següent cim: el Puy de Crebasses. Des d'aquí ja es pot veure l'imponent Puy de Sancy. A les ressenyes he llegit que té dos vessants molt diferents. Una de molt fàcil per la qual s'hi puja a través d'unes escales de fusta i l'altra que és la natural, la de muntanya. No puc escollir, la ruta em porta directament a aquesta part, més rocosa, més salvatge. Les cames comencen a picar. Soc al cim més alt del Massif Central.

De baixada, el paisatge és un espectacle. El massís és d'un verd llima que no havia vist mai i d'entre les entranyes, clavades com fulles de ganivets, surten unes parets escarpades impressionants. El camí segueix pel costat del precipici, resseguint l'skyline d'aquest volcà inactiu des de fa 220 000 d'anys. Finalment, abans d'arribar a l'acabament de la ruta fem un altre cim, el Puy de Cliergue.

Quan arribem al càmping, els carrers s'han eixugat, les finestres de les caravanes s'han obert i sobre l'herba encara humida algun campista està desmuntant la tenda. Més avall, el riu que aquesta nit roncava com un animal, s'ha calmat i ha moderat el cabal. A dins meu, però, encara hi queda la nostàlgica sensació de l'esclat de la tempesta d'aquesta nit.

Rocamadour

 Aquest matí, quan tot just la claror començava a despuntar per l'est del penya-segat de Rocamadour, en Truffaut s'ha plantat davant el meu llit. Els seus dos ulls desperts, ametllats i ben fets em fitaven ansiosos. La coneixença de què un nou dia estava a punt d'alçar-se l'ha desvetllat per complet i buscava la meva mirada amb l'esperança de trobar-se correspost. Si vull continuar dormint he de fer veure que no he entès el seu desig irrefrenable de sortir, però avui no ha pogut ser.

Ahir a la tarda mentre caminàvem sobre l'empedrat d'aquest poble religiós i conegut per ser un lloc de peregrinació, vaig albirar, sobre la cinglera que s'aixeca veïna al davant del penya-segat, una creu. De seguida vaig buscar la manera d'arribar-hi, intuïa que des d'aquell petit cim les vistes haurien de ser terribles. La Croix de Cufelle, sense dubte havia de ser el nostre primer cim a l'Occitània.

Aquest matí, després de clamar el neguit constant del meu animal elèctric i quan els seus ulls s'han fet de bondat i docilitat, ha començat la marxa cap a la Croix de Cufelle. Des del càmping de les Campagnes i caminant pel costat de camps d'un verd torrat pel sol i simètricament ben segats arribem al cor d'aquest poble aixecat majestuosament sobre una gran massa rocosa. Baixem més de cent metres en un moment i de seguida trobem el corriol que puja tot el que acabem de descendir i que ens ha de portar fins al començament d'una meravella de caminet que va vorejant la cinglera fronterera fins a arribar a la creu.

Després d'un pas per roques blanquinoses i una vegetació molt espessa arribem a la creu. Les vistes de Rocamadour des d'aquí són espaterrants, no apte per cardíacs. L'extraordinària i descomunal vila de Roc Amadour, el nom de la qual prové de les relíquies de San Amador, s'exhibeix agafada en un abisme que cau al riu.

De tornada cap al càmping, faig una parada davant dels camps acabats de segar per observar una vegada més l'ordre i la distribució del treball que s'hi ha fet amb tanta justesa. No hi ha res que desviï aquesta consonància, no hi ha disputes, ni desigualtats és un camp endreçat i pulcre. Mentre observo aquesta bellesa, me'n dono compte que en Truffaut s'ha ajagut al meu costat i s'ha sumat a la contemplació. La seva mirada s'ha perdut entre aquesta elegància, ves a saber fin on li arriba la vista. Quan el sol li ve a la cara, se li fan els ulls clars, de tonalitats ocres i ataronjades. Qui sap si era el que demanava aquest matí, però em fa l'efecte que ha trobat el que buscava.

Carcassonne

 Atreyu, el protagonista de la novel·la fantàstica La història interminable, té una gran missió: salvar el seu món, Fantasia. L'aplom i vitalitat d'aquest jove caçador solcaran milions de quilòmetres per vèncer alguna cosa de la qual no en sap absolutament res. Fa un viatge al buit. La seva infantesa es bolca en un abisme d'inconsciència mentre l'ànima d'aquest menut protesta per no saber-ne res del mal que sotja la vida. Deixa la seva regió, El Mar d'Herba, on viuen búfals de color púrpura i on l'herba és sempre acabada de fer. S'embarca en allò que el portarà a una total destrucció o la victòria, s'enfronta a la Gran Cerca.

Avui m'he llevat massa d'hora. Sempre em passa quan he de fer algun viatge, em cremen els llençols. Després d'esmorzar ha començat la marxa militar de totes les bosses amuntegades al passadís de casa. Me'n vaig a fer un viatge fins a l'Alsàcia i la Selva Negra, passant pel Macís Central i de baixada pels Alps. Un viatge a cavall entre la incertesa i el confort. Darrere el meu Panda, entrat en edat madura, hi duc una caravana Bambina, molt minsa però molt acollidora. En Truffaut, el meu llebrer, i jo també solcarem alguns centenars de quilòmetres deixant enrere alguns prats verds.

Després de més dos-cents quilòmetres callats sota la boira i les vinyes de l'Occitània arribo a Carcassonne, la ciutat fortificada i d'arquitectura medieval que és patrimoni de la humanitat de la UNESCO. Fem parada al Càmping de la Cité. Tinc sort, hi ha lloc. Un recés de pau ens convida a descansar. Al costat de la parcel·la on som s'escampen sota els nostres peus centenars d'hectàrees d'herba verda. En Truffaut s'ha tornat boig i de seguida les seves llargues, àgils i veloces potes han envaït i sotmès cada centímetre d'aquesta abundància. Mentre observo les seves anades i vingudes, pujades de revolucions, penso que encara he de desfer la maleta i que entre la roba hi tinc el llibre La història interminable.

Després d'una passejada per les muralles ofegades de tanta gent que hi havia baixem fins al Canal du Midi per fer una passejada agradable. El cel calitjós i sufocant de Carcassonne comença a afeblir-se per deixar entrar la nit que caurà com mel als llavis sobre la ciutat medieval consumida pel pas dels visitants.

Quan la foscor ha començat a apaivagar l'aire ardent de la ciutat francesa, desfaig la maleta. Al fons hi trobo el llibre. El deixo sobre el llit que ja tinc preparat i penso que l'Atreyu, el nen orfe prematurament, està ben viu entre les pàgines acolorides d'aquesta història interminable. El meu món també trontolla, penso. I el meu viatge també és una gran cerca. I també he de vèncer alguna cosa de la qual no en sé absolutament res, encara.