Le pech de Bugarag

 

Bugarag, en occità, és una petita vila de 200 habitants del Llenguadoc, a la regió d'Occitània. Aixecada sobre 450 metres d'altitud, s'entrega, insòlita i aïllada, a un grapat d'hectàrees de camps torrats a mig fer pel sol que crema al matí i s'afebleix a la tarda, alliberant una calor fresca bastant relativa sobre aquesta terra francesa. Per arribar-hi, has d'enfilar-te per Col de Saint Louis, si vas per Caudiès-de-Fenouillèdes, un port relativament popular perquè has de passar, en bucle espiral, per sobre un pont recte anomenat Pont de l'Escargot. El paisatge és tan especial que tot i les dificultats que tinc per fer tirar Panda i caravana amunt, no puc evitar embadalir-me. Una vegada s'ha assolit el port, ben aviat el pech de Bugarag, el cim més alt del Massif de les Corbières, de 1.231 metres, apareix, impressionant, frec a frec amb Bugarag.

El càmping, La Maison de la Nature, és el lloc més hippie que he vist mai. Els gossos campen lliures per tot arreu. Fins i tot a l'entrada del lloc d'acampada hi ha un rètol ben gran, escrit amb guix que t'avisa que un gos, Django, cleptòman, vaga pel recinte menjant-se tot el que arreplega. Aquí m'hi passaré quatre nits, però l'última, encara no serà la darrera en aquesta aventura al país veí.

El cim de Bugarag és el meu objectiu en aquesta meravella de zona, però entremig trobaré altres belleses inesperades. Ara bé, aquesta vegada, al cim hi pugem tres. En Truffaut i jo rebem una vista que ve de les nostres terres. S'hi suma en Josep, un amic, a aquesta última aventura sobre les muntanyes franceses. La ruta fins al cim és molt fàcil, una autopista que et porta fins a gairebé al punt més alt. I és veritat el que deien les ressenyes que havia llegit: una flaire de misteriós esoterisme levita per aquestes roques que són tant arrodonides com escarpades. Una de les curiositats d'aquest cim és el que en diuen La Finestra, una roca foradada en forma de "finestra" i sobre el que no havia llegit gairebé res, només que hi ha la possibilitat de fer cim passant per aquest vessant nord, par la Fenetre. La veritat és que les vistes des d'aquí són espectaculars i la finestra és prou curiosa. La tornada cap al cotxe la fem pel mateix lloc i cal dir que les pedres fan que sigui un camí ideal per alguna relliscada, com la que em vaig endur jo amb un cop de cul a terra.

A la tarda, anem cap a les gorges de Galamús, un congost i pas de muntanya natural d'uns dos quilòmetres que permet l'accés amb Catalunya. La carretera és d'una sola direcció i regulada d'onze a sis de la tarda. El cap em dona voltes. Estreta, vertiginosa i preciosa la passem anant i tornant fent zigues-zagues resseguint les gorges que cauen transparents i glaçades a sota, lluny.

De tornada al poble proposo anar al bar, Le Savoir de terroir. Una tarda, passejant perduda per la vila, si és que una es pot perdre en un poble de dos-cents habitants, vaig anar a petar al bar. Més ben dit al Bar, l'únic, original i genuí bar de poble i que ho continuaria essent encara n'hi hagués més d'un. Dos homes, els noms dels quals no recordo, i la Caterina, la mestressa, em conviden a seure a fora amb ells. Ja veig com una cadira cau d'un cop al meu costat. Seu. Tres segons i ja tenia una Kombutxa a les mans. Beu. Em diu la Caterina amb un somriure d'orella a orella. Vaja, vaja, on he anat a parar. Ell, el cuiner, més agradable que qualsevol altra cosa, em té ben entretinguda. Em fa enfadar. Em parla en anglès. Que no, que no soc anglesa!, que soc catalana. Parla'm en francès si us plau. I ell, amb un francès occitanat em fa repetir el nom de Bugarag. Digues /bugaraix/, i jo repetia. I la Kombutxa ja no hi era.

I entre riures en francès i català, el dia se n'anava. El sol, que ja havia fet la feina, començava a caure deixant el cel roig i ataronjat. I en aquest moment i en silenci, faig unes quantes passes enrere, fins a l'inici d'aquest viatge. I passo per tots els pobles i ciutats, la Selva Negra, l'Alsàcia, els Alps, tots els cims, el tres mil, i revisc les nits de tempesta, les estrellades, les fredes, les caloroses i totes les mirades que duc a dins més vives que mai. I quan ja marxem sento que diu. Torna. Torna aviat /nurià/ diu ell. Un nus dolç i amarg se m'ha quedat encallat a la gola i m'ha mig ofegat els ulls. Que difícil que és viure, penso, quan sense previ avís la tristesa i la ràbia se't claven a dins forçant la teva calma i serenitat. I aquella Gran Cerca del començament, la de l'Atreyu, de la qual no en sabia absolutament res, va apareixent en el record i el pas del viatge.

La felicitat s'ha d'anar a buscar, potser no gaire lluny d'on som, però sí sense por, i encara que sigui enmig de la misèria. I això és el que ha passat. Gairebé sense alè i agosaradament he rebuscat i aixecat totes les pedres fins que de sobte m'he trobat contemplant un món com si el temps hagués quedat suspès en l'aire.