Aneto, el sostre dels Pirineus

 << Cuando las cosas se complican es porque algo bueno está por llegar>> va afirmar, com si fos una sentència, la conductora de l’autobús que  a punt d’iniciar el trajecte Benasque a la Besurta ens va etzibar amb supremacia. Així va començar la nostra ascensió al sostre del Pirineus. << Ni tan mal.>> que diria el meu alumnat.

 Després d’un viatge ben rodat, segur i sense incidències, arribem a Benasque. Aparquem el cotxe molt a prop de la parada de l’autobús. Quatre passes ens acosten fins a la porta del vehicle de la profeta, la superba. I aquí s’engega tota la profecia: no hem pensat a treure prou diners en efectiu per fer front a un bitllet d’anada i tornada. Oració causal: no tenim prou diners en efectiu perquè alguna cosa bona ha de venir, o bé: alguna cosa bona ha de venir per aquest motiu no tenim prou diners en efectiu. La qüestió és que a la conductora se li ha començat a arrugar el front i em sembla un gest de forta tempesta, però la punyetera encara té prou temps per articular una bona oració causal. Totes les paraules estan ben connectades amb una bona conseqüència. Impol·luta, l’oració serà el nostre motor, el motiu i l’origen de totes les nostres desgràcies o esdevindrà la nostra fortuna, el nostre encert i la nostra astrugància.

Dins de l’autobús tot està en un estricte ordre, tot menys les meves pulsacions que desamparades de la situació han quedat penjades en la inòpia. Mentre em concentro en fer un parell de respiracions profundes, pels vidres del boeing 747 amb direcció al paradís, regalima la pluja: chubascos, deia la previsió. Que Déu ens empari, en el cas que n’hi hagi, de Déu, és clar.

En Joan i jo arribem al refugi de la Renclusa amb el goteig i la nuvolada trepitjant-nos els talons. Aquí  hi passarem dues nits alimentats per dos sopars vegetarians dels quals el tant per cent més alt se l’enduran els ous fregits, els protas de la nostra pujada de colesterol. Abans, però, tenim altres plans: investiguem el terreny, busquem l’inici de la ruta i ens posem en contacte amb l’energia de la zona.

Arriba l’hora d’anar a dormir i a sobre els cims encara s’hi veu, coronant absolutista, una boira espessa que no cedirà fins que la nit no hagi complidament dominat el Massís de la Maladeta. Aquestes són per a mi les pitjors hores. Quan el dia s’apaga una profunda enyorança se’m fica a dins i em cala fins al moll de l’os. I no puc evitar-ho. Estic nerviosa pel que vindrà l’endemà i necessito que tot estigui sota control: la família. Tinc molt a favor que en Joan i jo ens coneixem de fa molts anys, junts hem viscut moltes borrasques, ens avalen molts quilòmetres i sabem com tractar-nos.

Quatre del matí. El despertador no ha tingut l’oportunitat de sonar i ni falta que fa. Ja soc en peu, nerviosa com una mala cosa. El dia no té cap intenció de despuntar encara. Frontal al cap i amunt. Direcció al Salterillo per evitar gran part de la glacera en pèssimes condicions anem a petar a un camí moltes vegades perdedor però molt interessant. Fet l’escalfament, el paisatge canvia rotundament. Els blocs de pedra predominen per allà on passem. Seguim fil per randa les fites ben col·locades, no té pèrdua, ho estem fent molt bé. Mentre ens posem al dia de les nostres vivències el cel també ha decidit que l’escalfament està fet. De cop i volta queda ben enrabiat, i tot i que ho veiem a cotes altes i encara queda un bon tros per arribar-hi no ens fa massa gràcia. Decidim seguir pujant amb el nas una mica arrufat. Parada. Grampons. Encarem la inevitable pujada final de la glacera abans de començar una grimpadeta molt divertida. I ara sí. Grampons clavats. Què fem?, la boira és cada vegada més austera i ara no només la tenim al cim sinó que l’enverinada puja per sota, ha vessat a dins la vall de manera galopant i com una fletxa rabiosa per fer diana ha vingut fins als nostres peus. Intercanvi de dades de computadora a computadora. Equip R&R traient fum. És necessari fer bon equip a la muntanya. Mentre vaig rosegant  l’oració causal de la profeta: << Cuando las cosas se complican es porque algo bueno está por llegar >> a un grapat de quilòmetres avall el verd ens pica l’ullet: Això es pot salvar diu, com la cançó de Sau.

<<Aquí el tens>>. Davant nostre el pas de Mahoma escup una boira delirant, i calat de dalt a baix per aquest fum al·lucinant i del tot oníric ensenya la seva cresta curta però sonada. Cuando las cosas se complican…em descordo la motxilla i la deixo al començament del pas.  Completament absorta començo les primeres passes. Estic tan a gust i segura que l’energia s’estrella a dins meu i em deixa com una dement. Soc una adepta del profeta mentre duri la xalada. Cuando las cosas se complican es porque algo bueno está por llegar.

Aquest matí, a casa, només d’obrir els ulls m’he fet la mateixa pregunta de sempre, la que em faig quan visc una experiència tremenda. I quan he obert la boca per respondre’m ha començat a sortir de dins meu la boira delirant que revifada del tot i amb una veu sòbria ha dit: sí, és real.