Perdiguero

 Quan pensis a deixar-ho, pensa per què vas començar.

El pic del Perdiguero és el cim culminant del Massís del Perdiguero. Situat entre la vall de Benasc i l’Alta Garona, França, s’alça fins a 3.222 metres dins del parc natural del Posets-Maladeta.  

Sortim massa tard, Eduard. L’exigent tresmil que ens espera ens estirarà les orelles. En Tuc, el germà d’en Truffaut també ens acompanyarà a l’infernal i tètric cim. Aquesta vegada el meu company incondicional no romandrà al meu costat durant l’ascensió, i val a dir que sort en tindrà.

Deixem un cotxe a Literola i l’altre a Remuñé. Comencem la pujada per Remuñé, fet que ens estalviarà una forta inclinació però ens traurà moltes hores per arribar al cim. El camí brolla al costat d’un riu que ara sí ara no, anirem veient. El verd per sobre el qual passem, aviat es perdrà, i mai més apareixerà. El pedregam el fulminarà, es dissiparà entre aquesta infinita tartera de roques de totes les mides esquinçades i mogudes pel temps. Començo a ser conscient d’on soc i del que suposarà fer cim a aquest tresmil. Tant és així, que el meu company es repensa la jugada i em proposa esperar-me al llac de Literola mentre jo m’esgarrapi pujant.   

Quan la tartera de quatre-cents metres positius s’acaba, el llac de Literola apareix esplèndid i transparent sota un cel blau i enlluernador d’estiu. Un instant generós que amaina un xic l’isolament de pedres que acabem de passar. Quan aparto la vista del llac, començo a enquadrar, a mà esquerra, la inacabable pujada al cim del Perdiguero. Fixo la mirada al punt més alt, passo molt de pressa per sobre del que hauré de fer fins a arribar al cim. Però el que veig, no l’és encara, és només la Fita del Perdiguero, un altre cim abans de culminar-lo i això no ho sé pas aquí baix de tot. Soc una ignorant del que vindrà. Tot i així, decideixo pujar completament sola.

Pas a pas, pedra a pedra els minuts van passant sobre la negror de l’exigent cim. Em faig saber a mi mateixa, i en veu alta, que serà dur, però les paraules m’abandonen empeses sobtadament pel vent que les escampa per totes direccions i torno a quedar sola.

Paro un moment. Miro avall. El llac s’ha fet petit sota els meus peus. Penso a deixar-ho. No té cap sentit. Baixa i torna a casa. I llavors, penso per què he començat. Estàs a tres-cents metres del cim, em diu un home que ha aparegut d’entre les pedres. Un parell d’hores. Ostres! D’on ha sortit? I què diu ara aquest beneit que cremaré dues hores per fer tres-cents metres positius? Sí que està fotuda la cosa. I alguna cosa em neix de tan a dins i amb tanta ràbia que em fa encara tirar més fort amunt. Ja ho veurem això. Miro el rellotge. Arribo a la Fita del Perdiguero. Veig la cresta i el cim. Ara sí que l’hem parit, tot el que queda encara. Passo la cresta i mentre vaig decidint per on grimpar i omplo d’aire fins a l’últim racó del pit, agreixo al meu pare i a la meva mare que ja no hi és, haver-me fet així. Així no sé ben bé com, però amb força per arribar fins al cim del Perdiguero.

La baixada, aquí, me la vull estalviar. N’hi ha prou amb haver-la patit una vegada. Només diré que mentre la ballàvem, tots tres, i s’anaven acumulant els gairebé 3.400 metres positius i negatius de la demoníaca vall, un grapat de metres més avall, es començava a confessar, obrint-se pas, el circ de l’Aneto, que ple d’energia i fulminant-me altra vegada, em recordava ( del llatí re de nou cordis cor, tornar a passar pel cor): Quan pensis a deixar-ho, pensa per què vas començar.