Garmo Negro

 El Garmo Negro, situat a la vall de Tena, en ple cor dels Pirineus d’Osca, és un dels tresmils més a l’abast que hi ha de la zona. La seva accessibilitat es demostra amb la gran afluència de gent de totes les edats i equipats de totes les maneres possibles que intenten coronar el cim.

 Aquesta és la versió oficial que la cultura esportiva emet diàfanament arreu, sense menystenir l’exigència física que cal demostrar en l’ascensió. El tresmil aragonès, fet de blocs de pedra, pols de color canyella i verticalitat, és una explosió intransigent que gira l’esquena a qui no és capaç de sostenir amb perseverança els cinc quilòmetres amb 1450 de desnivell positiu de pujada que comencen al poble pirinenc de Panticosa i arriben fins a 3.064 metres.

Truffaut, lleva’t, au va, que ens espera una jornada d’alta muntanya de la bona. El meu llebrer, que mig endormiscat i en sentir el substantiu màgic aixeca les orelles perfectament alineades entre elles de punta a punta, es posa dret estirant i ensenyant les seves àgils, elèctriques i despampanants (que causen esbalaïment) potes fetes de múscul i ferro. S’espolsa. Cop de cua a la cara sense previ avís. Fa molt mal, és com una fuetejada que em torna a la realitat després de la contemplació del seu espatarrant cos. Malparit, càgon l’ou, cagoncony, cagondena, mecàgon la mar salada, i fins i tot cagondeu, penso i renego tots aquests sinònims acceptats al diccionari de la llengua catalana.

 Mentre em desfogo i vaig deixant anar tota la sinonímia, la Lulú acaba d’engegar el primer marramau del dia enmig d’aquesta batalla lingüística que no té més intenció que la d’esbravar el meu mal humor i de pas, demostrar-me la meva capacitat filològica. Té gana i s’ha sumat a la lluita sense cap debilitat en l’estratègia, fent servir el seu propi diccionari, les paraules del qual tenen una etimologia molt reduïda i desconeguda. Qui en deu saber l’origen, vaig investigant mentre els dono menjar, omplo d’aigua el bol, obro les finestres i pujo mosquiteres perquè la felina estigui confortable i en un lloc segur mentre duri l’expedició al cim del Garmo Negro.

El cel a Baños de Panticosa és totalment negre, encara. Hem aparcat al costat del llac, a l’ibón de los Baños. Són les sis del matí. Les ànsies han transformat la puntualitat en un fet desorganitzat. Soc una esveramenta, un sac de nervis. Impacient per calçar-me aquest tresmil decideixo esperar uns minuts i permetre que l’albada dissolgui la nit esquitxada d’estrelles. Esperaré fins que el carro petit, satisfet d’una feina plenament realitzada, s’abandoni a la claror del primer dia d’agost.

Frec a frec, tots dos sols, en Truffaut i jo comencem a pujar amb ganes amunt. Davant nostre no hi ha ningú més, estarem completament sols fins que no encarem el tram de pedres, on l’Òscar, un pagès de Reus ens farà costat. Tocats per la diana matinera arranquem capa dalt. El primer quilòmetre es fa per un corriol molt fàcil fins que s’arriba a un pedregam ple de fites. En Truffaut i jo saltem per sobre les pedres amb un teva-meva. Competeixo amb les seves llargues i hàbils potes que no en tenen ni per començar amb les meves. L’un per l’altre arribem fins al coll i encarem l’últim tram verticalíssim que ens duu a les portes del cim, un balcó abismal on sento que soc molt a prop de ser al paradís. Distingeixo els Infiernos, el Vignemale, el Midi d’Osseau, l’Anayet i fins i tot el Montperdut. A vegades, el que observo és tan bonic que es deixa anar dins meu amb una profunda tristesa, i no ho entenc, però és així, és tant el que sento que fa mal.

L’un per l’altre desfem la verticalitat que convertida gairebé en un salt al buit es diverteix sobretot amb mi. En Truffaut es comporta tan bé i em fa tant cas que he deixat de patir per ell i m’he entregat al moment. Dues hores i quaranta-cinc minuts per pujar i dues hores i mitja per baixar ens converteixen en dos animals esgotats que tot i lluny de competir amb els rècords desbordants dels malalts de la zona, podem celebrar molt satisfets. Parla per tu, pensa ell, jo encara estic fent l’escalfament.

Arribem a Baños de Panticosa. El carro petit, recolzat sobre el daurat de la claror, sura invisible, i ambiciona pacient, com cada dia, que arribi l’hora de sortir  estrellat al cel.